Consell Plenari del Districte de Sant Martí del mes de març

En aquest Consell Plenari del Districte de Sant Martí els consellers municipals Genís Boadella, Maria Arenillas i Fernando Gómez han instat a vigilar especialment la zona del Fòrum mentre es celebren esdeveniments nocturns, a millorar les instal·lacions esportives del Club PB Barcino i a millorar les instal·lacions esportives del Club PB Barcino

Analitzem el superàvit del govern Colau

//platform.twitter.com/widgets.js

Aconseguim un Pla d’esports per a Gràcia

La consellera de districte del Grup Municipal Demòcrata Sílvia Mayor ha aconseguit que el Consell Plenari del istricte de Gràcia aprovi una proposta per crear un Pla d’esports de suport al teixit esportiu de Gràcia. Proposició

Colau i el canvi social que no es veu per enlloc. De la Maite Fandos.

Divendres passat Ada Colau feia balanç de la ciutat i, un cop més, era incapaç de posar en valor res del que havia fet l’anterior equip encapçalat per l’Alcalde Xavier Trias. Un cop més, havíem d’aguantar la seva demagògia explicant que ara sí que es lluita contra les desigualtats i es fan polítiques socials. Crec just que se sàpiga algunes realitats del Govern Trias i també quina és la veritable actuació del Govern Colau.

Quan l’equip de Xavier Trias vam arribar al govern, després de més 30 anys de govern socialista i d’Iniciativa (els mateixos que governen ara), vam trobar una ciutat amb unes desigualtats que havien patit un gran creixement els darrers anys del Govern Hereu. Una ciutat on no existia cap política ni protocol contra els desnonaments i on augmentaven els assentaments irregulars sense cap pla d’actuació per atendre’ls. Una ciutat amb una política ineficient d’atenció cap a les persones sense sostre, que anaven en augment als nostres carrers, amb un Centre d’Urgències i Emergències Socials mancat de recursos. Una ciutat amb més de cinc mil persones grans en llista d’espera per accedir a la teleassistència idistrictes sense menjadors socials municipals. Una ciutat sense cap ajuda per a les famílies amb infants ni ajuts per a la seva pràctica esportiva, etc.  Aquests són alguns dels reptes que l’equip Trias vam haver d’afrontar.

Quatre anys després, Barcelona tenia protocols contra els desnonaments, equips de mediadors, conveni amb la PAH i nous allotjaments temporals d’acollida a les famílies desnonades. Vam crear el Pla d’assentaments irregulars per atendre les persones vulnerables que hi malvivien, oferint allotjaments i facilitant formació i inserció laboral i reduint de forma important el nombre de persones assentades irregularment. Vam donar un nou gir en  l’atenció a les persones sense sostre amb el nou programa “housing first “ i creant nous centres d’atenció. Vam eliminar les llistes d’espera de la teleassistència donant atenció a tothom que ho sol·licités. Vam augmentar els menjadors socials arribant a tots els districtes, vam crear la renda infantil i les beques esportives, entre molts altres serveis, i vam aconseguir que les desigualtats s’anessin estabilitzant. La política social va ser clau en el Govern Trias, tot i quedar molta feina per fer.

Ara, quasi dos anys després del promès canvi social d’Ada Colau, la realitat demostra que res més lluny del que va predicar durant la campanya electoral. Els desnonaments han augmentat (de 8 a 10 diaris), tot i que ara tenen protocols i, sobretot, una llei que dóna noves eines que no tenia el Govern Trias. Que lluny queden aquelles paraules d’Ada Colau quan va venir a exigir un conveni amb la PAH… I ara ella governa, i tenim més desnonaments!!!

Els nombre d’assentaments irregulars i les persones que hi malviuen, lluny de desaparèixer, augmenten un 50%, com augmenten també les persones que viuen al carrer, quan cal recordar que havien disminuït un 13% el 2014. Per contra, disminueixen els àpats servits en el menjadors socials (s’han servit quasi 15.000 àpats menys al 2016 respecte el 2014), es redueixen les famílies ateses en els centres d’allotjament temporals, i el Servei d’Atenció Domiciliària enlloc de prestar-se íntegrament per entitats socials, ara també ha entrat a prestar-lo una empresa de Florentino Pérez. I de l’atenció a les persones amb dependència cap dada… Sort que amb Ada Colau venia el canvi social…

Moments de traç gruixut

Article publicat per en Jordi Martí el 28-2-2017

Fa temps que en el debat polític i de les idees hem deixat enrera la recerca de la veritat, la utilització dels matisos, la ponderació, el reconeixement del diferent i el llenguatge políticament correcte. La rapidesa dels esdeveniments, la dictadura dels 140 caràcters i la mentida institucionalitzada han substituït l’anàlisi pausat, la profunditat dels raonaments i una certa tendència a prioritzar la realitat objectiva en front de la calúmnia i el relat tergiversat.

La consigna s’ha erigit en el mot d’ordre. Només cal veure els intents -parcialment reixits- de les diferents tribus que han confluït en els anomenats comuns o seguidors d’Ada Colau, per instal.lar el seu discurs, carregat d’anacronismes, de mentides i d’odi al diferent, com a preeminent o dominant. No s’amaguen ni tan sols quan afirmen que volen substituir l’hegemonia convergent per una nova hegemonia; la seva. Amb la cooperació necessària i vergonyant de molts mitjans de comunicació i d’institucions socials que s’han venut l’ànima als inventors dels escarnis, convertits en la nova casta dirigent metropolitana. Una casta que, per cert, mai assumeix cap tipus de responsabilitat. Tot és culpa dels poderosos, o dels convergents, o del Govern de la Generalitat, o del govern de l’estat, o de la Unió Europea, o del Banc Mundial, o de l’ONU o de l’herència rebuda.

L’eficàcia dels missatges que pretenen subvertir políticament i social la nostra societat es basen en la foto oporttunity, l’impacte mediàtic diari, la repetició infinita de la consigna amb la que es pretén batre l’adversari, l’insult i la desqualificació, i la guerra bruta. Tot això és aplicable tant als anomenats comuns com als poders centrals de l’estat que davant del Procés polític que vivim a Catalunya han decidit prémer el botó que ha obert la bassa dels fems. Uns i altres es retroalimenten, tal com ha quedat acreditat recentment amb la utilització bastarda que han fet els comuns contra el món de l’antiga Convergència, aprofitant-se, sense despentinar-se, dels dossiers falsos inventats per les clavagueres de l’estat. Només cal recordar com es va gestar la victòria d’Ada Colau el maig de 2015 i com van abatre Xavier Trias i el seu equip amb intoxicacions permanents i atacs per terra, mar i aire, amb l’arsenal més tòxic que els van proveir els poders de l’estat.

Traç gruixut. Falsedat embolicada amb paper satinat. Missatges directes a l’estómac. Mestratge en la política de la repartidora. Sectarisme descarnat: tot pels meus; res pels altres. Això és el que tenim i contra el que lluitem a Barcelona ara, i a Catalunya ben aviat.Els que no fa gaire temps no admetien, i fins i tot retreien els qui vam jubilar l’esgrima i l’argumentació profunda i enraonada, comencen a veure que alguns teníem raó. No ens en sortirem, tan a Barcelona com ben aviat a Catalunya, si no adeqüem les nostres estratègies i els nostres recursos davant dels que no reparen en gastos alhora d’imposar la seva hegemonia i el seu relat populista i bord.

En qualsevol cas, hem de tenir ben present que amb estils diametralment oposats, uns i altres, els comuns i els poders centrals de l’estat, persegueixen el mateix: que Catalunya es consolidi com una comunitat autònoma de règim general. O una autonomia de dretes i espanyola, o una autonomia d’esquerres, pobre, subvencionada, mantera, okupa i sense ambició nacional.

No, el tramvia no val -Joaquim Forn

429113267_6982fa3c81_oArticle publicat per Joaquim Forn el 27-2-2017 a El País

 

La connexió del tramvia per la Diagonal és una qüestió molt seriosa, que exigeix rigor i profusió de dades amb aval tècnic i acadèmic que exposarem el proper 6 de març en un acte al Col·legi de Periodistes, però després de llegir l’article de Xavier Vidal-Folch en EL PAÍS del dilluns 22 de febrer – “El tramvia és civilització” – m’atreveixo a respondre abandonant-me també a l’estil jocós, desinhibit i provocador del seu signant.

A part dels “excitants” excessos verbals utilitzats per desqualificar tot aquell que no pensa en aquesta qüestió com ell i l’alcaldessa Colau, sorprèn una aproximació tan simple, i inexacta, i que contrasti dades de manera tan deficient. Argumenta que hi ha 16 ciutats europees on el tramvia s’ha expandit en els últims anys, però això no és exactament així: les grans ciutats europees tenen una xarxa de metro densa i un servei de transport en superfície de bus, i en les quals, a més, tenen tramvia (Londres, París, Barcelona, Madrid, etc.) aquest s’articula com a corredor metropolità, connectant barris o ciutats, mai s’implementa com a eix de connectivitat en els mateixos centres neuràlgics.

Posa com a exemple Boston, San Francisco, Sant Petersburg, Lió, Viena, Milà, Lisboa… El transport públic de Barcelona –un dels millors del món, sense discussió– és “molt superior” al d’aquestes ciutats, per això, afortunadament, Barcelona no necessita un tramvia pel centre, ja que aquesta demanda ja està satisfeta per transports que han demostrat ser més eficients, de més capacitat i més barats.

Un altre exemple: assumir que el tramvia circularà a una mitjana de 20 km/h per Barcelona, demostra que l’article es va escriure després d’escollir la reconfortant píndola blava i continuar a Matrix; com dir que el Tramvia transportarà 222.000 viatgers i el bus només 49.000. Aquí els “ocellets” que li murmuren a cau d’orella li han marcat un gol per l’escaire. La comparació justa seria comptabilitzar els viatges amb tramvia realitzats en el nou tram (118.000) contra els viatges en bus, els realitzats per la fins fa un mes prevista línia D30, més les línies que ofereixen ara servei per la Diagonal (80.000). La distància no és tan sideral. Però hi ha una cosa que els seus “ocellets” no li han explicat, d’aquests 118.000 passatgers que absorbiria el tramvia, el 70% ara ja van amb autobús, el 10% caminen eficientment i el 8% no necessitaven fer aquest recorregut; és a dir, gairebé el 90% dels passatgers potencials del tramvia no necessiten avui aquest servei. Quin negoci! Senyor Vidal-Folch, això sí que és de bon “firaire ambulant”.

Qui guanya amb la implantació del tramvia? Hi guanya l’alcaldessa Colau, que podrà escenificar la seva obra icònica i, sobretot, hi guanyen les empreses d’obra pública, els fabricants de trens i els gestors privats de la infraestructura. Sap qui no guanya? Vostè i la resta de barcelonins que hauran de carregar amb els seus costos i problemes. No, el tramvia no val.