Etiqueta: Directe.cat

Al costat dels veïns del Turó de la Rovira

Article de la regidora demòcrata Maite Fandos publicat al Directe.cat el 6 de juliol.

El primer cop que vaig pujar al Turó de la Rovira, ara ja fa uns quants anys, era de nit i encara recordo aquella sensació que mai abans havia tingut a la meva ciutat. Barcelona m’envoltava per tots els costats, em sentia que  formava part d’ella. El traçat de l’Eixample s’obria als nostres peus, la torre Agbar il·luminada presidia un mantell de llums que s’extenien els 360 graus fins on arribaven les nostres mirades. Em vaig enamorar del Turó i per això hi vaig tornar al cap d’uns dies, però aquest cop de mati. La llum del dia em va fer descobrir allò que la foscor m’havia amagat: un Turò abandonat a la seva sort on l’administració del PSC-IC no havien tingut mai interès en els 30 anys de govern. Unes bateries històriques destroçades, uns entorns on campaven els colomers sense cap control, grafits per arreu i una brutícia acumulada de temps per tots els racons. Els carrers d’accés, plens de forats i amb una gran precarietat d’asfaltat. Un indret realment abandonat per l’Ajuntament socialista. Els veïns de la zona que m’acompanyaven estaven preocupats perquè es volia aprovar un Pla dels Tres Turons que els volia fer fora del Turò i fer allà un parc verd quan mai abans ningú no havia pensat en ells.

Avui, uns anys desprès, i amb l’acció feta pel govern de Xavier Trias, el Turó de la Rovira és un indret per visitar de dia i de nit. El govern Trias va recuperar les bateries antiaèries i va fer que el Museu d’Història de la Ciutat el gestioni com a part de la nostra memòria històrica; va endreçar, netejar i habilitar els espais de l’entorn; va asfaltar i millorar els accessos. Els veïns tenien l’esperança que per fi les seves cases serien salvades i podrien viure en pau en un parc renovat. Començava a ser el Parc que sempre havien reclamat.

Però desgraciadament amb l’arribada al govern d’Ada Colau i amb el retorn dels mateixos que tant els van ignorar (PSC-IC) veuen com tornen a tenir a sobre l’espasa de Damocles. El govern d’Ada Colau ha tret de nou del calaix el Pla dels Tres Turons i torna a amenaçar els veïns del Turó de la Rovira amb que hauran d abandonar les seves cases.

Des del PDeCAT ens preguntem per què no és possible que hi hagi un parc mixt on puguin conviure les cases i el verd del Parc? Per què just ara, quan els veïns tenen un entorn recuperat i millorat, el govern d’Ada Colau els torna a amenaçar amb l’expulsió de les seves cases? Com s’entèn que un equip que va arribar al govern amb la promesa d’aturar els desnonaments siguin ara ells mateixos qui vulguin fer fora de casa aquest veïns que tant han patit? Si el sentit comú ens diu que un parc amb veïns dona seguretat i vida a l’entorn perquè llavors els volen fora? A qui molesten?

Des del PDeCAT demanem al govern d’Ada Colau, un cop més, que es faci un Parc mixt al Turó de la Rovira on convisquin les cases dels veïns, els espais museístics i els espais verds. Volem un Pla pactat amb els veïns que digui com ha de ser el Turó. Volem un parc on els ciutadans de Barcelona hi puguin anar i gaudir, però també un parc on hi puguin viure aquells veïns que hi tenen la seva llar. No podem acceptar que qui vol donar lliçons de participació imposi una decisió autoritària que significa expulsar la gent de les seves cases. No ens quedarem en silenci. Els veïns de Turó de la Rovira ens tenen i ens tindran al seu costat.

La bodeguilla d’Ada Colau, del Jaume Ciurana

Article publicat el 19 d’abrila el Directe.cat Enllaç.

Crec que era Jaume Collboni que a inicis del mandat – quan a ulls de Barcelona en Comú encara formava part de la màfia- va dir que tenia por que el nou govern municipal comportés que el que quedava d’ICV perdés el sentit institucional i l’entorn de normalitat que sempre havia presidit les relacions entre els diferents regidors i grups municipals. Avui, dos anys després i ja amb el PSC dins del govern municipal, podem dir que aquella temença s’ha fet realitat.

Mai com ara el menyspreu envers l’oposició havia estat tan evident i mai com ara la manca de respecte pels mecanismes de control democràtic havien estat tan prostituïts. Fa unes setmanes, des del Grup Municipal Demòcrata denunciàvem que el govern d’Ada Colau se saltava sistemàticament els terminis que tenia de respondre les preguntes que els fem els regidors. Del termini d’un mes que preveu el Reglament es passa, amb molta freqüència a períodes que superen els sis mesos i en alguns casos fins i tot s’acosten als dos anys sense resposta.

Aquesta qüestió es podria interpretar com una clàssica trifulga entre govern i oposició, però això no és així. És la part visible de l’iceberg que oculta una realitat molt més crua: els apòstols de la transparència i la participació tenen unes praxis absolutament contràries a allò que prediquen i, en certa manera, suposen una pèrdua de la qualitat democràtica de la institució municipal.

Ada Colau té la síndrome que a mitjans dels anys vuitanta i referida a Felipe González era coneguda com la “Síndrome de la Bodeguilla”: és a dir, buscar la confortabilitat dins de les parets de la Casa Gran i envoltada dels seus. Parapetada i protegida darrere del nombrós equip de community managers del govern i de Barcelona en Comú, elabora un monòleg cofoïsta sense entrar en diàleg ni amb els ciutadans ni amb les entitats ni amb els grups municipals, feina que delega en els seus acòlits.

La incapacitat gairebé congènita d’acceptar les crítiques o, simplement, una visió diferent de les coses els porta a tancar-se cada vegada més, a allunyar-se cada vegada més de les visions polièdriques i diverses d’una societat complexa com la barcelonina. Ara fa dos anys les portes de l’Ajuntament es varen obrir per Ada Colau i es varen començar a tancar per la gent. Un ajuntament que cada dia que passa és lluny, més lluny, de la gent.

Refugiats: Europa, Barcelona,…i l’alcaldessa. De la Maite Fandos

Aquests darrers mesos estem constatant amb estupefacció com Europa gira l’esquena a la greu situació que s’està generant arrel dels conflictes armats a Síria i a diferents països de l’Orient Mitjà, on centenars de milers de persones fugen buscant aixopluc.

Aquesta Europa dels Estats, que segur cal revisar, està fracassant i un cop més les ciutats ens hem de posar al capdavant i reaccionar més directament i amb més efectivitat. Som les ciutats les que podem articular millor que ningú la resposta social, cívica i institucional.

Barcelona no es pot quedar enrere i hem de reaccionar preparant un operatiu exhaustiu per donar suport a tots aquells que, en qualitat de persones refugiades, necessitin del nostre auxili. Un operatiu eficient i eficaç, allunyat del populisme mediàtic o de “crides ciutadanes” irresponsables que porten a ridiculitzar aquesta important tasca d’auxili. Barcelona ha estat sempre paradigma d’acollida i solidaritat. El SAIER i el Centre d’Urgències Socials, entre d’altres equipaments, -molt potenciats pel Govern de l’alcalde Trias- han estat emblemàtics serveis d’atenció i acollida. Barcelona té expertesa en atendre aquestes persones i no ens podem conformar amb iniciatives poc consistents que cerquen més l’impacte mediàtic que la resolució de les complexitats socials.

L’alcaldessa Colau ens diu que no arriben els refugiats. Hauria de ser més precisa i dir que  no arriben els refugiats que surten als mitjans de comunicació, no arriben els refugiats que s’han repartit per quotes, no arriben “el refugiats de la Merkel”. Però sí arriben cada dia persones refugiades de molts països en conflicte, i també de Síria. Arriben discretament, sense càmeres de televisió al darrere.

Segurament, aquests refugiats que ja són entre nosaltres i que segueixen arribant, quan escolten les noticies del mitjans de comunicació anunciant a bombo i platerets que Barcelona està esperant “els refugiats”, no deuen entendre res.  La impetuositat mediàtica d’Ada Colau situa la resposta de la ciutat i del seu Govern com a quelcom èpic i presenta una Barcelona suposadament preparada per atendre centenars i milers de persones amb un Pla específic d’Atenció a les persones Refugiades. Els refugiats que ja són a Barcelona, segurament deuen mirar a la seva esquena sense trobar la càmera de televisió o els mitjans de comunicació i és clar, tampoc troben l’alcaldessa, ni el Pla específic, ni la Ciutat Refugi. Tot cartró-pedra.

No calia tant desplegament mediàtic, tant populisme aprofitant-se de persones vulnerables, tanta escenografia, tantes rodes de premsa buides de propostes efectives. Alcaldessa, no és cert que no arriben persones refugiades, no s’amagui més darrera la inoperància manifesta del Govern espanyol. Barcelona, la Barcelona solidària, ha de superar aquest mal Govern estatal i ha de donar un pas endavant, un pas ferm, decidit i efectiu, no un pas mediàtic i propagandístic que no ens porta enlloc. Alcaldessa, posi en marxa un veritable Pla de Refugi eficient i eficaç i plantem cara plegats a aquest Estat que ni tan sols ens deixa ser solidaris. Ens avergonyim dels governs europeus, ens avergonyim del Govern espanyol, no faci que ens avergonyim de l’actual Govern de Barcelona.