Imposar des de la minoria

Article publicat per na Francina Vila a l’E-Notícies el 21-12-2016

El tramvia passarà per la Diagonal, sí o sí”, ens diu Ada Colau. Sí o sí malgrat que les barcelonines i els barcelonins votéssim que no en una consulta, malgrat que no hi hagi cap estudi rigorós que avali el retorn social d’ una inversió de més de dos-cents milions d’euros. Malgrat que la implementació d’una infraestructura ferroviària tan rígida pel bell mig de la ciutat n’hipotequi la seva mobilitat. Malgrat que els veïns i veïnes de l’Eixample, el districte més dens i contaminat de Barcelona, tingui una qualitat de l’aire encara pitjor per les emissions d’unes obres faraòniques i per la concentració de vehicles que hi haurà als carrers d’aquests barris perquè serà difícil circular per la Diagonal.

Si o sí, aquest govern ens vol fer combregar amb les seves rodes de molí. Per pur dogmatisme ideològic i per allò de la flexidemocràcia que defensa el primer Tinent d’Alcalde Pisarello.

El consens polític no hi és. Fa aproximadament un any els grups municipals de CIU, ERC, Cs, PSC i PP a l’Ajuntament de Barcelona vàrem votar prioritzar la L10 abans de fer una inversió tan important com és la implementació del tramvia. I també vàrem acordar fer els estudis previs que justifiquin o no la idoneïtat tècnica, econòmica i social d’aquesta obra lligada a una inversió tan important.

La demanda ciutadana no hi és. Ans al contrari, els comerciants de la Diagonal i l’Eixample, per exemple, s’hi oposen frontalment per l’impacte negatiu de les obres, les implicacions que tindrà sobre l’estètica d’un carrer tan emblemàtic i les afectacions sobre la mobilitat de l’avinguda i dels carres adjacents. També els veïns i veïnes dels barris afectats han creat la plataforma ciutadana “Salvem la Diagonal” per mobilitzar la ciutadania en contra del projecte i poder explicar els seus arguments.

L’aval unànime dels professionals experts en la matèria tampoc no existeix. El RACC ha presentat fa uns dies un informe demolidor que es resumeix en paraules del president de la institució de la manera següent: “Un tramvia mal resolt és la pitjor de les solucions. Demanem més temps, més estudis i més prudència”. José Antonio Acebillo, exarquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona en època de l’alcalde Maragall, defineix el tramvia com un “depredador” d’espai públic inflexible als canvis a la manera de moure´ns les persones que hi haurà a les properes dècades. Germà Bel, catedràtic d’Economia aplicada a la UB, compara aquesta infraestructura amb d’altres que s’han construït a l’Estat com aeroports i estacions d’AVE que estan buides de passatgers i que han tingut costos elevadíssims per a les butxaques dels contribuents.

I davant d’aquest panorama, què proposa Ada Colau? Fer cas omís, seguir encarregant els estudis previs necessaris a l’obra de cara al proper exercici, que ens costaran a les barcelonines i als barcelonins tres milions d’euros i obviant que en democràcia els consensos són importants per fer avançar i progressar les societats.

PROPOSTA D’ACORD PER AL DESPLEGAMENT DE LES SUPERILLES A LA CIUTAT DE BARCELONA

Un dels reptes que afronten les ciutats al segle XXI és resoldre les contradiccions que apareixen entre les aspiracions dels ciutadans (disposar de més comoditat, qualitat de vida i progrés econòmic) i la necessitat de reduir la petjada ecològica a escala urbana. El desafiament és mantenir o augmentar el nivell de benestar i reduir les desigualtats socials, alhora que es redueix l’impacte humà al territori. Les ciutats, per la quantitat de persones que concentren, la seva morfologia en particular i per les repercussions que té sobre la manera com s’organitza la vida urbana, són determinants per a la sostenibilitat del planeta.

Els nivells de contaminació atmosfèrica, de soroll, de seguretat vial i climàtics de Barcelona estan per damunt dels nivells dels estàndards europeus, cosa que fa que la nostra ciutat tingui una baixa qualitat ambiental que afecta a la salut de les persones. Les Superilles són una bona part de solució d’aquest problema, i combinades amb les millores del transport públic col•lectiu, especialment interurbà, així com l’aposta per la promoció del vehicle elèctric, Barcelona pot tornar esdevenir un referent a nivell mundial.

La visió de l’Ajuntament de Barcelona és posar en marxa un programa de superilles per fer que la ciutat funcioni de manera més mixta i compacta, eficient i diversa, tal i com es recull al Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat 2012-2022.

El camí cap a una ciutat més sostenible passa, necessàriament, per trobar solucions innovadores als problemes quotidians, ja sigui des del punt de vista social o dels recursos materials. En aquest sentit, el Programa de Superilles ha de tenir una dimensió transversal a cinc pilars: l’urbanisme, el medi ambient, l’habitatge, les infraestructures i la tecnologia de la informació i la comunicació, per tal d’arribar a definir una bateria d’actuacions que van des de la rehabilitació dels edificis fins a la gestió intel•ligent de la ciutat passant per la regeneració activa dels teixits urbans. Cal treballar perquè Barcelona esdevingui una ciutat autosuficient, de barris productius, de velocitat humana, en el si d’una metròpolis interconnectada i d’emissions zero, i el programa ‘Superilles’ té la voluntat de definir una metodologia concertada entre el món municipal i els ciutadans per arribar a aquest escenari.

L’històric debat sobre la conveniència de fer funcionar la ciutat de Barcelona a través d’unes superilles que especialitzin algunes vies per al trànsit rodat (alliberant-ne d’altres per a l’ús preferent de vianants o mobilitat alternativa); o bé fer que la ciutat funcioni de manera isòtropa amb la mateixa intensitat de trànsit a tots els carrers, s’ha decantat en els últims anys cap al model de les superilles, reforçat per la implementació del Pla de Mobilitat Urbana (PMU 2013-2018) i per la consolidació de la nova xarxa de bus, que busca racionalitzar la xarxa de transport públic en superfície i fer que el seu ús sigui més intuïtiu per als usuaris.

El Pla de Mobilitat Urbana de Barcelona estableix com a estratègia l’ordenació de l’espai públic basada en unitats territorials superiors a l’illa de cases. Aquesta ordenació té com a objectiu millorar l’eficiència de la mobilitat urbana, i alhora, millorar la qualitat de l’espai públic en termes de convivència i relació de la ciutadania. L’impuls per a la implantació de superilles parteix del Pla de Mobilitat i té com a objectiu impulsar una transformació integral de l’espai públic que fomenti la inclusió, redueixi la petja ecològica d’aquestes unitats territorials i faci que esdevinguin llocs de referència a la ciutat per promoure un ús intensiu de l’espai col•lectiu.

D’altra banda, cada conjunt d’illes de cases té una suma d’espais oberts que si s’articulen a l’escala de la Superilla, poden planificar-se com a infraestructura ecològica de la ciutat i poden contribuir a reforçar la connectivitat de l’espai verd, tal i com recull el Pla del Verd i la Biodiversitat. Si es maximitza l’espai verd dins de l’espai lliure de les superilles, s’estaran fomentant les funcions ambientals i socials que revertiran en la qualitat de vida de les persones.

En aquest context, la ciutat ha desenvolupat unes primeres Superilles als barris de Gràcia i Les Corts, si bé des d’una òptica excessivament centrada en la mobilitat. Ja més recentment, en el mandat anterior, s’impulsà el Programa Superilles 2012-2015, amb 5 àmbits d’estudi, a la vegada que s’iniciaren processos participatius per la definició i concreció de l’abast de cadascuna d’aquestes Superilles, ara si, des de l’òptica d’intervenció integral que ha de caracteritzar el model Superilla.

Al maig de 2016, l’actual govern municipal, va presentar una Mesura de Govern de desenvolupament del model de Superilla a la ciutat. Finalment, al setembre d’aquest any, s’ha fet una primera prova pilot a Poblenou, que no ha resultat satisfactòria per una bona part dels veïns i veïnes, fet que suposa un obstacle per al desenvolupament del programa de Superilles que defensem.

Atenent al compromís amb el canvi en el model urbà i de mobilitat de la ciutat, i a l’aprenentatge acumulat en els diferents processos endegats fins avui, els grups sota signants acorden:

1. Que cal recuperar la concepció d’un model de Superilla sustentat en una dimensió transversal als cinc pilars: l’urbanisme, el medi ambient, l’habitatge, les infraestructures i la tecnologia de la informació i la comunicació, per tal d’arribar a definir una bateria d’actuacions que van des de la rehabilitació dels edificis fins a la gestió intel•ligent de la ciutat passant per la regeneració activa dels teixits urbans.

2. Que cal redefinir un Programa propi per a la implantació de les Superilles, sota una visió integral i des del retorn del lideratge i coordinació d’aquest, des de l’àmbit de l’Urbanisme.

3. Que cal tenir present les especificitats de cada Superilla, flexibilitzant el model en funció de cadascuna i, que previ a la implantació d’una nova Superilla caldrà:

a. Definir l’abast i concreció de les accions des de processos reals de participació i empoderament de la ciutadania, assolint el major consens ciutadà.

b. Disposar d’estudis de simulació de l’impacte que es generarà sobre el conjunt de la xarxa quan s’introdueixin canvis en la mobilitat.

c. Actuar amb total transparència en tots el nivells del procés, posant a l’abast de la ciutadania les dades de partida i les dades-objectiu.

4. Cal dotar la implantació d’una Superilla de les corresponents partides pressupostàries que permetin l’assoliment d’un espai públic de qualitat, dotacions en equipament necessàries, millores en el parc existent edificat i impuls del comerç de proximitat.

5. Mostrar el seu compromís amb el desplegament del model de Superilles a la ciutat de Barcelona, atès que són un element central en la transformació urbana, social, ambiental i de mobilitat de la ciutat.

6. Cal crear una Taula de Treball de tots els grups municipals de l’Ajuntament de Barcelona, així com tècnics, per fer seguiment, fer les aportacions de millora que considerin escaients i cercar el consens polític en la definició del nou Programa d’implementació de les Superilles.

7. La proposta definitiva del govern municipal per a l’anomenada Superilla de Poblenou, desvirtua el model a nivell de mobilitat i, a més, només proposa solucions de mobiliari i usos provisionals. Aquesta proposta posa en risc el model de Superilles acordat i el seu desenvolupament.

A Barcelona, 19 de desembre de 2016

La connexió del Tramvia per la Diagonal: una opció nefasta.

Tramvia sí o sí, a qualsevol preu.

El tramvia per la Diagonal: a qui beneficia? De Joaquim Forn.

Article publicat el 22-9-2016 a El Punt-Avui

Eduard Albors, enginyer de camins, escrivia un article el dilluns 19 de setembre, “El tramvia per la Diagonal, i ara què?”, on feia un seguit de consideracions, suposadament tècniques, sobre la bondat de l’opció del Tramvia per la Diagonal. A banda dels excessos verbals emprats, en qualificar l’actitud de l’anterior alcalde, Xavier Trias, de “cega i obstruccionista” pel fet de defensar de manera argumentada l’opció del bus elèctric com la millor solució per connectar el transport públic per la Diagonal, sobta que un professional de la seva formació acadèmica i trajectòria laboral tingui una aproximació tant simplista a un problema de gran complexitat.

El senyor Albors diu que “he vist els estudis tècnics que l’Ajuntament ha penjat a Internet”. Si a més de veure’ls els hagués estudiat, comprendria que, malgrat els evidents “esforços” per nodrir artificialment de passatge l’opció del tramvia, el resultat aconseguit és molt poc encoratjador pel que fa a la captació de nova demanda de viatgers i a la reducció de viatges fets en vehicle privat. La majoria de la demanda captada pel tramvia que indiquen els “estudis” ja procedeix del transport públic, el bus. Aquests usuaris es veuen forçats a agafar el tramvia perquè s’eliminen les seves línies de bus!

El Govern d’Ada Colau no avalua la ineficiència de l’eliminació de desenes de parades d’autobús existents i concentració en unes poques estacions de tramvia, ni estudia l’efecte que tindrà la pèrdua de connectivitat amb la xarxa de transport públic. No ha calculat l’impacte econòmic pel sistema que significarà el traspàs de 82.000 passatgers diaris que actualment circulen amb TMB i que passaran a un operador privat, ni tampoc els costos d’augmentar la participació pública en la concessió o el cost d’una possible recuperació. Tampoc no ha estudiat els factors potencials de contaminació directa i indirecta per l’execució de la infraestructura,  ni tant sols s’ha avingut a avaluar les conseqüències derivades per la resta d’usuaris de la via (vehicle privat, vianants…) per la implantació d’una infraestructura fixa en superfície.

I com a píndola final, ressaltar una situació del tot inversemblant: en aquest procés d’anàlisi pseudo-tècnic realitzat per l’Ajuntament, TMB –l’empresa pública del transport de Barcelona-, hi ha tingut des del primer moment un paper molt secundari. Una circumstància extraordinàriament negativa, per la pèrdua de coneixement i valor afegit.

Què produeix aquesta fe cega en l’opció del tramvia per davant de l’opció del bus elèctric?  Ignorància?  Interès? Prepotència?

La veritable pregunta que hauria de formular el senyor Albors  és la següent:  Com és possible que des de l’Ajuntament s’accepti que el tramvia en superfície per la Diagonal és la millor opció per garantir la connectivitat si no ha tingut present tots aquests condicionants?

Un altre pregunta pertinent seria: Què produeix aquesta fe cega en l’opció del tramvia per davant de l’opció del bus elèctric?  Ignorància?  Interès? Prepotència?

Són moltes les veus dels acadèmics i professionals, especialment aquells que fan una aproximació independent als estudis de l’Ajuntament, que coincideixen a afirmar que el bus elèctric és una opció millor. Tant des del punt de vista econòmic, 20 vegades més barat, com per l’impacte en la mobilitat i el medi ambient. No podem tornar a caure en la cultura del sobredimensionament de determinades infraestructures o en una despesa indiscriminada.

Tampoc me’n puc estar de somriure quan el Sr. Albors recomana en el seu article que a l’alçada de Francesc Macià s’hauria de construir un túnel i una estació soterrada. Què ens costaria això? 100, 200 milions més? Què ràpid ens gastem els diners! Quan no són nostres tirem la casa per la finestra.  Això faria que la taxa de retorn social del projecte, ja de per si –en el  cas d’estar ben calculada- molt negativa, arribés a límits vergonyants.

El Grup Municipal de CIU no està en contra del tramvia, està definitivament a favor del transport públic, com demostra que al període 2011-2015 el govern municipal de CIU va augmentar un 37% les seves aportacions a l’ATM, mentre que durant el mandat 2007-2011, el govern de PSC i IC les va reduir en un 11%.

Entenem que és prioritari disminuir el trànsit de vehicles privats de manera racional i progressiva per reduir la contaminació i guanyar espai pels vianants i a més visualitzem al tramvia com un excel·lent mitjà de transport quan la seva aplicació és l’adient per l’entorn i formant part del sistema de transport. A les grans ciutats europees, el tramvia s’articula com a corredor metropolità tot enllaçant barris o ciutats. En cap cas s’implanten eixos de connectivitat als centres neuràlgics, on l’extrema densitat, com és el cas de Barcelona i de l’Eixample, el fa incompatible amb la seva tipologia (longitud, volumetria..) i la presència de vianants, bicicletes i interseccions semaforitzades cada 100 m.

El bus elèctric és el  mitjà de transport que ens aporta una solució tècnica més coherent, sense externalitats negatives i a un cost molt més raonable.

L’aplicació del tramvia en superfície com a solució per millorar la connectivitat de la Diagonal perjudica el conjunt de la mobilitat de Barcelona, econòmicament és insostenible i té un efecte amplificador sobre la contaminació. Això són fets contrastables.

El bus elèctric és el  mitjà de transport que ens aporta una solució tècnica més coherent, sense externalitats negatives i a un cost molt més raonable.

És feina de l’Ajuntament entendre la complexitat del problema, no frivolitzar amb les necessitats de les persones i buscar aquelles propostes més sostenibles, tant des del punt de vista financer, com mediambiental.