Etiqueta: Carta mensual de l’Eixample

Benvingut, Mr. Marshall

 

 

Escrit per Joan Rodríguez, portaveu demòcrata al Districte de l’Eixample.

Fa dues setmanes es va fer efectiu el trencament del pacte en virtut del qual Barcelona en Comú i el PSC, es repartien el govern de la ciutat. Un trencament forçat per les bases dels Comuns, atenent al posicionament insostenible dels socialistes respecte l’aplicació del 155 o l’empresonament de part del govern legítim de Catalunya.

A l’Eixample, aquest trencament comporta un nou canvi de regidor. Serà el tercer en tres anys de mandat. Gerardo Pisarello arriba a la regidoria del districte, recollint el testimoni de la regidora Ballarín que al seu temps, el va recollir del regidor Colom. Així doncs a l’Eixample, els darrers tres anys han esdevingut la màxima expressió del “Canviem-ho tot, per no canviar res”. I ho seguirà sent.

Més encara en un escenari com el que se’ns presenta ara. Si al trencament del pacte de govern hi afegim que només queden 18 mesos per les properes eleccions municipals, podem considerar que a efectes pràctics i amb un govern en franca minoria, el mandat municipal està esgotat.

En altres paraules: si tal com passa amb altres institucions de govern, fos possible convocar eleccions municipals fora del termini dels 4 anys establerts, ara caldria convocar eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. Això però, no és possible i els veïns de l’Eixample hauran de veure agonitzar el govern del seu districte durant un any i mig.

Serà un trist epíleg per un govern que venia a revolucionar la ciutat. El primer any va ser el de l’aprenentatge. Ens deien que necessitaven temps per aprendre a governar. El segon any va ser el del canvi de “Revolució” per “Continuïtat”, l’any del pacte amb el PSC que havia governat Barcelona durant 32 anys fixant el model de ciutat que tant menyspreaven. El tercer any ha estat el del trencament. L’any que ens fa tornar a l’inici de la partida. O al final. Un “GAME OVER” en tota regla.

Aquest és l’escenari ara mateix. El regidor Pisarello arriba a temps de liquidar un mandat municipal que ha estat perdut per l’Eixample, com per la resta de la ciutat. Amb sort, serà a temps de culminar projectes que ja venien del mandat passat. Fins i tot en algun cas, de mandats anteriors, com és el cas de la remodelació del Mercat de Sant Antoni.

Ara ja sabem que quan marxi del districte, el regidor Pisarello deixarà una llarga llista de temes pendents: La reforma de la Diagonal entre Passeig de Gràcia i Glòries, l’ampliació de voreres de Balmes, la humanització d’una Ronda Universitat que no sigui una estació d’autobusos a l’aire lliure, la compra de sòl per obrir nous interiors d’illa, el trasllat definitiu de la caserna de bombers de l’Eixample  i un llarg etcètera.

Esperem però, que aquests 18 mesos que vindran, serveixen almenys perquè el regidor Pisarello conegui el districte. Que prengui consciencia de que l’Eixample no és un districte de gent rica. Que sigui conscient del grau d’envelliment dels seus veïns/es, de la mancança d’equipaments, de la necessitat de desbloquejar Glòries i el seu gran parc… que sigui conscient que l’Eixample necessita inversió. La que li és negada per exemple, en el projecte de pressupost municipal que s’ha presentat pel 2018.

Benvingut a l’Eixample regidor Pisarello. Esperem que el seu pas pel districte sigui més fructífer que el de Mr. Marshall per Villar del Río. Nosaltres almenys, a diferència del que passa a la pel·lícula, no n’esperem res de la seva arribada

El greuge de les terrasses

Carta mensual de Joan Rodríguez, Portaveu demòcrata al Districte de l’Eixample.

A aquestes alçades de mandat ja no ens hauria de sorprendre gens ni mica la incapacitat del govern Colau, de gestionar la ciutat, des de la prudència i la recerca del consens. Malgrat tot, el govern no perd pistonada, i segueix prenent decisions que serveixen per fer i vendre titulars, però que un cop aterrades a la vida real, produeixen efectes contraris als que es perseguien inicialment. Decisions que són en definitiva, fruit d’una combinació fatal i freqüent, d’inexperiència i supèrbia política. Algú hauria de recordar a l’actual govern, que els experiments és fan a casa i amb gasosa, no prenent decisions que afecten a les persones.

D’aquesta frivolitat, en tenim un nou exemple en la regulació de les terrasses de l’entorn del Temple de la Sagrada Família. Fruit de la nova ordenació singular, algunes de les terrasses freqüentades pels veïns i veïnes del barri, les de més proximitat, han estat retirades. Per contra, les terrasses de les grans cadenes de menjar ràpid o de grans restaurants, no han resultat afectades en gairebé res, per la nova normativa.  Era aquest el propòsit inicial de l’ordenació singular? Vull pensar que no. Així doncs, perquè passen aquestes coses? Cerqueu en la frivolitat, la resposta a aquesta pregunta.

Tancar terrasses d’establiments de tota la vida i deixar obertes les de grans multinacionals, no soluciona ni gestiona en cap sentit els problemes que pugui generar el turisme al barri de la Sagrada Família.

No s’ha solucionat cap problema i en canvi s’ha generat un greuge que demostra un cop més, que el govern Colau és una broma pels rics (les grans multinacionals), una amenaça per les classes mitjanes  ( autònoms propietaris de locals de tota la vida), i una condemna pels més desafavorits. A cada decisió presa, un nou problema, una nova injustícia que afecta a uns o altres. Una ciutat no s’hauria de governar així.