Ens mereixem la veritat

El 17 d’agost, ja ha fet tres mesos, Barcelona i Cambrils vam viure el terror en pròpia pell. Vam resistir, vam sortir endavant. Des del poble i les institucions del país vam saber estar a l’alçada, però no es pot dir el mateix de tothom. Aquells dies també vam viure sota una pluja de desinformació brutal per tal d’embrutar la feina dels Mossos, amb injúries i invents varis que van ser ràpidament desmuntats.

Però al final, el que sí s’ha confirmat és que l’imam de Ripoll que dirigia la cèl·lula terrorista que va atemptar contra Barcelona i Cambrils havia tingut contactes amb el CNI durant anys, cosa de la qual no n’havia informat els serveis d’intel·ligència de l’Estat fins fa pocs dies. Aquest reconeixement ha arribat després de més de tres mesos d’haver ocorregut els atemptats, tot i que el dia 24 d’agost ja els havia insinuat un antic dirigent del sindicat policial SUP.

Per aquest motiu i a proposta del grup del PDeCAT a l’Ajuntament, el Ple del Consell Municipal de l’Ajuntament de Barcelona del passat 24 de novembre es va aprovar -gràcies als vots favorables del PDeCAT i d’ERC i a diverses abstencions – reclamar al Govern espanyol que informi a fons sobre totes les incògnites d’aquest cas. Gràcies a la nostra proposició, l’Ajuntament de la capital catalana reclama tota la informació sobre la relació del CNI amb l’imam, demana també que s’escatin les responsabilitats polítiques que calguin i, a més, es torna a agrair la bona feina duta a terme pels Mossos d’Esquadra aquells dies, especialment pel conseller Joaquim Forn, i el major Josep Lluis Trapero, que van aconseguir desmantellar la cèl·lula terrorista.

Els ciutadans i ciutadanes d’aquesta ciutat ens mereixem la veritat, ens mereixem saber què va passar, quins errors es van cometre. Ens mereixem unes institucions que estiguin al nivell dels seus representats i que no visquin en les clavegueres ni en les ombres de l’Estat. Volem claredat. Volem saber, volem conèixer. I ho sabrem tot, perquè la veritat sempre es fa forat i tot acaba sortint a la llum.

Xavier Trias
President del Grup Municipal Demòcrata

Nació lliure vs Estat autoritari

Article del regidor demòcrata Jordi Martí publicat a la revista ONGC.

Catalunya viu el moment més greu dels últims quaranta anys. Com diu el títol d’aquest número extraordinari d’ONGC, estem patint un estat d’excepció. Des que l’1 d’octubre vam exercir el nostre dret a vot en el Referèndum pel Dret a l’Autodeterminació i vam ser brutalment reprimits, no han parat d’encadenar-se nous episodis d’assetjament policial, judicial, polític, mediàtic i econòmic. Hem descobert la pitjor cara d’un estat corrupte i autoritari. I el que potser és pitjor, hem vist com partits polítics i organitzacions socials del nostre país, tant de dretes com d’esquerres, han fet costat a les institucions de l’Estat.

Vivim un moment excepcional. D’emergència nacional, política i social. Amb consellers del Govern de la Generalitat empresonats i el president Puigdemont i mig Govern a l’exili, a Brussel·les. Empresonats i exiliats per haver donat la veu al poble i per haver fet possible, juntament amb entitats com l’ANC, Òmnium o l’AMI, l’exercici del dret a vot, amb urnes i paperetes. La retenció i posterior alliberament amb fiança de la presidenta Forcadell i alguns membres de la mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem ha estat una altra humiliació a les nostres institucions d’autogovern. I la massiva mobilització que ha tingut lloc aquest dissabte a Barcelona és una mostra inequívoca de la voluntat d’una bona part de la societat catalana d’exigir la llibertat dels presos polítics, de tirar enrere l’aplicació de l’article 155 de la CE i d’abraçar el nou Estat català en forma de república, si així ho decideix el poble català en les eleccions del 21 de desembre.

 

Els empresonats i exiliats ho són per haver donat la veu al poble i per haver fet possible, juntament amb entitats com l’ANC, Òmnium o l’AMI, l’exercici del dret a vot, amb urnes i paperetes

I en termes polítics, aquest és el gran repte democràtic que tenim davant nostre. Més enllà de la indignació que ens ha provocat la repressió policial, política i judicial, que ens manté en estat de xoc als milers de catalans que coneixem i estimem els nostres representants empresonats i exiliats, ara cal donar una resposta democràtica contundent, de nou a les urnes, el 21 de desembre. I la resposta ha de ser inequívocament unitària, transversal i plural. De partits, organitzacions, col·lectius i persones alineades amb la democràcia, la sobirania i la llibertat de Catalunya. No hi ha lloc per a càlculs partidistes ni estratègies de curta volada orientades a preparar governs autonòmics i tripartits vergonyants. Som centenars de milers de catalans els que exigim unitat i la presentació d’una candidatura encapçalada pel president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, formada pels nostres empresonats i exiliats, els presidents de l’ANC i d’Òmnium, els membres de la mesa del Parlament i altres representants d’entitats sobiranistes.

Cal, doncs, tancar una llista unitària de país, que incorpori el màxim de sensibilitats, però inequívocament dissenyada per maximitzar els resultats, guanyar de nou la batalla democràtica a les urnes, i fer possible la consolidació del nou Estat català, en forma de república. Una nova victòria, seguint la convocatòria electoral de l’Estat espanyol, dibuixaria un nou escenari en què la Unió Europea i les institucions internacionals estarien obligades a segellar la necessària negociació política que l’Estat no va acceptar després del referèndum de l’1-O. Després que el president Puigdemont hagi expressat la seva voluntat d’encapçalar aquesta llista unitària, cal que la unitat i la generositat tornin a ser valors guanyadors. No m’imagino una altra cosa. Si no ho fem així, quin missatge farem arribar als milers de catalans que van defensar urnes i col·legis amb els seus cossos l’1-O i a la comunitat internacional?

Tenim dret a inversions!

Article de Pol LLiró, portaveu demòcrata al Districte de Sarrià – Sant Gervasi.

Els veïns de Sarrià – Sant Gervasi paguem impostos com tothom i, per tant, tenim dret a tenir inversions com les que reben la resta de districtes. Ni més, ni menys, unes inversions que estiguin a la mitjana de la ciutat de Barcelona. I això és precisament el que no passa actualment, on el govern Colau discrimina deliberadament el nostre districte, dotant-lo d’una inversió molt inferior a la de la mitjana de la ciutat. Som alhora el districte amb més escoles i el més envellit de la ciutat, però som el districte amb menys biblioteques per habitant i disposem d’un únic casal de gent gran. El govern Colau no ens proporciona els serveis que els veïns necessitem. Durant el mandat de l’Alcalde Trias no només vam impulsar la biblioteca Joan Maragall o el Centre Cívic Vil·la Urània, sinó que vam engegar el projecte del districte del coneixement per unir i potenciar el talent ubicat al nostre districte en escoles, universitats, empreses i centres mèdics per generar feina i millorar la productivitat, un projecte que l’actual govern ha deixat aturat.

Un 27-O per a la història!

Ha arribat l’hora. Els fets s’han desencadenat tal com estava escrit, des de fa temps. La decisió presa pel govern del PP, de la mà de la Fiscalia de l’estat i el poder judicial al seu servei, com a resposta a la voluntat expressada pel President Puigdemont d’assumir els resultats del referèndum de l’1-O, és sens dubte la més greu i desproporcionada que pot prendre fins i tot un règim d’aparença democràtica. L’amenaça llençada pel Consell de Ministres i que ha estat confirmada pel Senat contra Catalunya, en forma d’aplicació de l’article 155 de la Constitució és, no solament un greu error polític, sinó també una aberració jurídica, segons nombrosos experts constitucionalistes, ja que en cap cas estem davant d’un aixecament violent, sinó davant d’una resposta cívica, pacífica i democràtica a infinits menyspreus i humiliacions.

La repressió exercida per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra milers de catalans que només volíem votar l’1-O, que va provocar més de mil ferits, serà un episodi que quedarà gravat a la memòria i als llibres d’història del nostre país durant generacions. Però el més greu és que estem a les portes d’una nova repressió; la que s’albira per executar sense pietat l’article 155, una vegada el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya estan a punt de tirar endavant el mandat dels resultats de l’1-0, tal com es va comprometre a fer el President Puigdemont. La intervenció de la Generalitat, el cessament del President i dels consellers del Govern i el buidatge de competències del Parlament, a més de la “neutralització” dels Mossos d’Esquadra podrien materialitzar-se en les pròximes hores. S’obre doncs un escenari de confrontació institucional d’una gravetat extrema, que comportarà mobilitzacions ciutadanes i polítiques en defensa de les nostres institucions.

El conflicte pot ser llarg i correm el risc de tornar a viure escenes com les de l’1-O. Però també hem de tenir present que l’arbitratge internacional, els interessos econòmics i geopolítics existents, i la feblesa política i financera de l’estat espanyol en el marc de l’Euro, poden ajudar a evitar determinats episodis. En qualsevol cas, i més enllà de dissensions internes en el món del sobiranisme i de legítims dubtes i temors per part d’alguns actors polítics sotmesos a la repressió política, econòmica i judicial de les institucions de l’estat, el que compta és la determinació d’una majoria del poble català de proclamar l’estat català. Es el que va sortir de les urnes l’1-O, i el que caldrà fer, encara que el camí sigui llarg i tortuós.

 

Jordi Martí

Regidor del PDECAT

President del Consell de Districte de Sarrià-Sant Gervasi

Repàs de l’acció penal contra el referèndum i la independència

Article de Genís Boadella -Portaveu demòcrata al Districte de Sant Martí- publicat a El Jurista el 26 d’octubre del 2017.

La successió dels fets és tan ràpida que esdevé molt extens el repàs a tota l’acció penal contra el referèndum de l’1 d’octubre i la independència de Catalunya. Al lector no se li escaparà (i si no googleestà aquí per situar-lo) l’adscripció política de l’autor. Però, lluny d’una visió política, aquesta pretén ser una aproximació jurídica per fer un repàs als tipus penals apareguts, situar-nos i disposar de bases sòlides contra una aplicació penal del tot injustificada.

L’acció penal contra el referèndum va iniciar-se amb les citacions que la Fiscalia va dirigir als Alcaldes que van signar el decret de suport al referèndum. Malgrat la judicialització dels fets (que tenen causa oberta al Tribunal Superior de Justícia), la Fiscalia va incoar diligències prescindint de la previsió de l’article 773 de la Llei 41/2015 d’Enjudiciament Criminal (“Cessarà el Fiscal en les seves diligències tan aviat com tingui coneixement de l’existència d’un procediment judicial sobre els mateixos fets”). Unes citacions que, d’altra banda, posaven en risc tan el dret a no ser investigat per fets que no constitueixin delicte, com el dret a la llibertat d’expressió.

És en aquest punt que hi una qüestió fonamental i sobre la que cal posar tot el focus d’atenció: no existeix el delicte de referèndum. I, si un referèndum no és il·legal, col·laborar amb un referèndum és impune. Cal recordar que el Tribunal Constitucional declara les normes constitucionals o inconstitucionals; però no il·legals. Però, sobretot, cal recordar que si bé els referèndums van ser il·legals en el seu dia (reforma de desembre del 2003 que pretenia imputar al lehendakari Ibarretxe), el gener del 2005 es van derogar els delictes de convocar, dur a la pràctica i cooperar en referèndums il·legals (la derogació obeïa, paraules textuals, a considerar les conductes anteriors sense suficient entitat com per merèixer el rebuig penal i menys encara si la pena que es contemplava era la presó).

De fet, la maniobra juridicopolítica que es va pretendre vendre en aquells dies no era menor. La il·legalitat del referèndum, no podent-se fonamentar en el Codi Penal, es fonamentava en la suspensió que el Tribunal Constitucional havia fet tan de la Llei, com de la convocatòria; i, segons com, hi podem afegir també la prohibició dels seus debats abans, durant i després o la dels seus actes preparatoris; sota aquesta suspensió i prohibició, s’apel·lava al delicte de desobediència en un autèntic frau de llei.

El delicte de desobediència és un delicte contra l’Administració Pública i, que se sàpiga (o segons diu la Constitució), el Tribunal Constitucional no és Administració Pública. Ni es deriva de la sistemàtica i ubicació de la seva regulació, ni, per descomptat, de la condició, règim jurídic i funcions que té assignades. Però és que, a més, per desobeir cal una ordre. I, ni molt menys, cap dels ciutadans, col·laboradors, presidents de meses, voluntariat, etc. va rebre una ordre directe i personal. Alguns noms i càrrecs sí que van sortir publicats en un butlletí oficial, és cert. Però tornem a l’origen: la desobediència és un delicte contra l’Administració Pública.

Avançant en els dies, malgrat tota aquesta càrrega penal (i, per descomptat, també la condemnable càrrega policial), el dia 1 d’octubre el referèndum es va celebrar. Delictes de lesions, valoracions de si l’acció policial va ser desproporcionada o no.. Un altre article podria abordar tota aquesta qüestió. Però, seguint amb el que ens ocupa, dos nous tipus penals han entrat en escena aquests últims dies: la sedició i la rebel·lió.

La sedició és el delicte més greu contra l’ordre públic. Es va incorporar al Codi Penal de 1995 i l’expressió que s’ha fet més famosa del tipus és “l’aixecament públic i tumultuari”. Aquest no és l’únic element del tipus penal; la configuració legal fixada al Codi comporta tres elements simultanis: l’acció, els mitjans i la finalitat. Cal sumar a la situació de desconcert actual que no existeix jurisprudència prèvia en relació a com pot produir-se aquest delicte. Però malgrat les línies i línies que podríem escriure a fons i amb arguments explicant la inexistència de cap aixecament públic i tumultuari, que no es va utilitzar la força i que no es va actuar al marge de la llei, ni impedir funcions a cap autoritat, malgrat tot això, la qüestió més greu aquests dies ens ha de preocupar és la incompetència manifesta de l’Audiència Nacional per jutjar aquest delicte.

Sense cap mena de dubte, el tribunal competent és l’Audiència Provincial del territori en el que s’hagi comès presumptament el delicte. La sedició, tal i com està configurada, no és un delicte contra les institucions de l’Estat, sinó un delicte contra l’ordre públic (on no hi té cabuda l’Audiència Nacional). En aquest context, no ha d’estranyar l’aparició d’una interlocutòria ordenant presó que introdueix com pot el terme “alçar-se com a promotors” per aconseguir la connexió amb l’alçament públic i tumultuari. I, en la mateixa línia, la introducció de “la masa” i “la muchedumbre” per referir-se als manifestants, tampoc és gratuïta, sinó el camí per arribar a l’element tumultuari; l’element tumultuari pacífic, tota una unió de conceptes més digne d’un Nobel de literatura que d’una resolució judicial.

Molt em temo, i per anar acabant, que el delicte de rebel·lió que s’anuncia no ens deixarà menys perplexos. L’aixecament públic i violent serà la base sobre la que hi pot haver delicte de rebel·lió, però a data d’avui no hi ha base fàctica per localitzar un aixecament públic i violent. Ni existeixen, ni s’han trobat cap mena de plans de conspiració per prendre les armes, fer presoners o ocupar les institucions; tot el contrari: l’esperit pacífic és la consigna.

Amb tot, i fent un repàs a títol de recordatori pels advocats compromesos amb la llibertat: citacions de fiscalia malgrat l’existència d’actuacions judicials, referèndum titllat d’il·legal sense delicte, desobediència contra el Constitucional enlloc de l’Administració, sedició i rebel·lió amb alçaments tumultuaris pacífics i una Audiència Nacional sense competència instruint i dictant ordres de presó. Tot molt normal.

L’hora decisiva

Article publicat pel regidor demòcrata Jordi Martí al línia Sarrià el 24 d’octubre del 2017.

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

Moments excepcionals

Carta escrita a La Vanguardia per Xavier Trias (President del Gruo Demòcrata de Barcelona) i Alfred  Bosch (President del Grup Municipal d’ERC) el dia 24 d’octubre del 2017.

La violència desencadenada per l’Estat contra gent pacífica per impedir el referèndum de l’1 d’octubre, la permanent negativa al diàleg del Govern espanyol i l’aplicació duríssima de l’article 155 de la Constitució contra la llibertat i les institucions de Govern de Catalunya han portat el país i la seva capital a una situació d’excepció. I en moments excepcionals també calen solucions excepcionals. Barcelona veu com la ciutat ha estat atacada i com s’ataca el país i, davant aquesta situació, no podem restar immòbils. És amb aquesta excepcionalitat que plantegem aquesta proposta.

Tothom coneix perfectament com han estat les relacions de les formacions que representem amb el govern de Barcelona en Comú; hem d’admetre que no sempre han estat plàcides. Des del 20 de setembre passat la història ha agafat velocitat i ha estat aquesta història la que ens ha portat a moments i situacions no previstos. Ens hem trobat defensant col·legis persones de totes les edats i gèneres, amb posicionaments ideològics que van des del centre-dreta conservador fins a l’esquerra més revolucionaria, però amb una idea central que ens unia: la democràcia. I és aquesta democràcia la que ara ens ha de guiar.

Igual que aquell 1 d’octubre de matinada va suposar una comunió que moltes vegades ens va sorprendre, la repressió també ens ha sorprès. La policia va ser la protagonista durant aquell diumenge, en un atac planificat contra la nostra ciutat, contra les nostres escoles. I aquell atac ha evolucionat de les escoles i els seus defensors a les nostres institucions i representants. Tot i les ofertes de diàleg, tot i la suspensió feta pel president Carles Puigdemont i les crides a la negociació bilateral, hem vist una resposta única, un “a por ellos” institucional en forma d’article 155 de la Constitució.

Fa setmanes que des del PDECat i ERC li reclamem a Ada Colau que trenqui amb el PSC. Entenem que és còmplice necessari de la repressió. Acaba de pactar amb PP i Cs l’aplicació de l’article 155, amb la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio, dels Mossos, i la convocatòria d’eleccions el mes de gener. Tenim al govern de la capital del país algú que forma part del nucli dur de l’estratègia de repressió contra Catalunya.

És per això que creiem que el govern de la ciutat de Barcelona, de la capital del país, no pot formar part del bloc immobilista, ha de ser part de la solució, de l’aposta pel diàleg i la mediació. I per això volem recuperar aquell esperit de les escoles que mostrava la solidaritat, que anava des dels avis fins als més joves, que no mirava classes, ni orígens, ni destins, sinó que defensava la democràcia. Reclamem per a Barcelona un govern en defensa de la democràcia, de la llibertat dels catalans i catalanes, i de les seves institucions. Per això proposem a Colau que trenqui amb el PSC i parlem de tot el que calgui per defensar les institucions catalanes i la ciutat que tots estimem.

Creiem que Barcelona no pot ser només un espectador, no pot estar mirant la situació des d’una talaia. Cal buscar una sortida. Els que estem d’acord que no es pot atacar Mossos, mitjans públics, institucions catalanes i el Govern legítim de Catalunya hem de donar la cara, i per això estem disposats a parlar d’un acord de país a l’Ajuntament de Barcelona.