El triomf de la bona feina

En aquest últim Consell Plenari hem viscut com el Govern no ha rebut els suficients suports com per dur a terme la connexió tramviària a través de la Diagonal. No n’ha rebut ni dels que hi estàvem en contra per opinar que hi havia millors alternatives –com és la D30- ni dels que estaven a favor com era el cas d’ERC, demostrant un altre cop que el Govern no rep suport ni dels que pensen com ells.

La connexió tramviària s’ha acabat, i s’ha acabat perquè la ciutadania a través dels seus representants així ho ha volgut. Representants que també han donat suport a la posada en marxa immediatament de la línia de bus D30, tal com estava establert en el desenvolupament de la Nova Xarxa de Bus que tants bons resultats ha donat. Ja no existeixen excuses de cap tipus per no dur-ho a terme. El consens polític i tècnic existeix, i la Diagonal es mereix un transport públic de qualitat, net i econòmic, i aquest serà la D30 amb busos elèctrics. Posem-nos  a treballar en el futur.

Però no voldria acabar sense recordar el nostre company Quim Forn, que tant va lluitar per crear i desenvolupar la Nova Xarxa de Bus, que tanta feina va fer perquè el transport públic d’aquesta ciutat es regís per criteris tècnics favorables a la ciutadania i no per projectes faraònics o criteris ideològics o de les empreses privades. Aquesta votació, que aclareix el futur de la Diagonal, també és en bon apart una victòria d’ell i dels valors que sempre ha defensat.

 

Xavier Trias

President del Grup Municipal Demòcrata

 

Barcelona: un model d’èxit, malgrat el seu govern

A punt d’acomplir-se els primers tres anys de mandat d’Ada Colau i BcnenComú, Barcelona es troba en una situació paradoxal. Mentre els sectors socials i econòmics més dinàmics, tant locals com foranis, demostren la seva tradicional capacitat per tirar endavant la ciutat, amb nombrosos projectes que aposten clarament per dinamitzar-la i fer-la progressar, el govern municipal i determinats agents que actuen gregàriament al seu dictat actuen en sentit contrari. La desconfiança, els prejudicis ideològics i la manca d’empatia del govern municipal amb les persones, les entitats i les empreses que pretenen compartir amb la ciutat les seves energies transformadores i els seus beneficis, és desesperant. I tot i que els comuns estant intentant fer un cop de timó per acostar-se a nous electors, com estem veient amb el seu canvi d’actitud en front del Mobile World Congress o amb el turisme, cal constatar que hem perdut tres anys. Uns anys preciosos on moltes ciutats amb les que competim, tant a nivell de l’estat com a nivell internacional, han fet els deures, i en molts casos ens han passat per davant. Només cal fixar-se en l’Hospitalet de Llobregat, municipi que està sabent aprofitar iniciatives empresarials que Ada Colau i els seus es deixen escapar. El govern municipal no té un projecte clar per a Barcelona; però tampoc té ambició per tenir-lo.

Les alarmes fa massa temps que sonen. Especialment recomanables són els articles “Barcelona, entre un modelo de Ciudad vecinal y la prosperidad económica” del professor Marc Vidal, expert en estratègia digital, del 12 de gener, i “Però per què no els agrada Barcelona?” de Rosa Cullell, publicat el mes de febrer al diari El País. Entre molts d’altres, són dues reflexions que coincideixen en denunciar la pèrdua d’oportunitats que pateix Barcelona, molt especialment degut a la manca de model que té el govern dels comuns per a la capital de Catalunya. Es cert que els atemptats del 17-A i la crisi política que l’estat espanyol ha provocat a Catalunya amb la seva persecució política, judicial, policial, econòmica i mediàtica, no són aliens als problemes que pateix Barcelona. Però el creixement del PIB català de 2017, superior al de l’estat, ens indica que la potència del país i de la seva capital pot ajudar a superar adversitats com les descrites. Però la inèrcia té un recorregut que no és il·limitat. I Barcelona difícilment podrà assumir les hipoteques que porten incorporades els comuns en el seu ADN polític un nou mandat municipal.

I si en algun aspecte té especial transcendència la manca de model del govern municipal, el veiem en la seva gestió de l’urbanisme, l’habitatge i la mobilitat. Barcelona és una joia de cent quilòmetres quadrats, que tot i que té problemes per fer front a les necessitats del conjunt dels barcelonins, ha assolit un model urbà reconegut internacionalment. Cal però obrir el focus quan parlem de planificació de serveis i de planejament urbanístic. No podem mirar-nos portes endins. Cal repensar-nos en clau metropolitana i projectar i enfortir el lideratge de la ciutat a nivell del sud de la Mediterrània. Els grans projectes que s’estan executant en l’actualitat van ser gestats en anteriors mandats municipals. Les actuacions a l’àmbit de la Plaça de les Glòries, el desplegament de la Nova Xarxa de Bus, l’impuls del MWC, el cobriment de la ronda de dalt o la reforma de la Meridiana, en són alguns exemples. Però el que realment està marcant aquest mandat municipal és l’aturada de nombrosos projectes com l’establiment del Museu de l’Ermitatge, la segona fase de la reforma de la Diagonal, la reforma de l’antic Deutsche Bank vinculada als Lluïsos, o la pèrdua d’oportunitats com les que hagués generat disposar de la seu de l’Agència Europea del Medicament.  La incapacitat de gestió del govern municipal també s’ha fet palès en la crisi dels narcopisos del Raval, el descontrol de la venda ambulant il·legal, la turismofòbia, l’augment dels preus del lloguer de fins el 30% en tres anys, l’increment del sensellerisme i dels assentaments irregulars, etc. Capítol a banda mereix l’obsessió política del govern per tirar endavant la connexió del tramvia per la Diagonal o la implementació de nombrosos nous carrils bici, en molts casos mal executats i construïts d’esquenes a les necessitats reals de mobilitat dels barris afectats.

El model urbà de Barcelona, gestat en les últimes dècades per diferents governs, ha de continuar fonamentant-se en projectes transformadors a quatre escales: els de barri, els de districte, el de ciutat i d’àrea metropolitana. I no podem renunciar a cap d’ells, de la mateixa manera que tothom està cridat a participar-hi. En aquest sentit durant aquests tres anys s’ha evidenciat el sectarisme excloent d’un govern municipal que només ha comptat amb els seus, afavorint i promocionant persones i entitats estretament lligades a BcnenComú, que en el seu moment van actuar com a palanques o altaveus de l’activisme d’Ada Colau.

Necessitem també, una alcaldia, un govern municipal i un ajuntament que exerceixin amb mentalitat de capital d’estat. Que deixin d’estar d’esquenes al rerepaís, i es posin al costat de les nostres institucions d’autogovern, demostrant la seva solidaritat amb els presos polítics i els exiliats. El paper equidistant mantingut fins avui pels comuns s’ha convertit en un llast per al procés polític cap a la república, ratificat per més de dos milions de catalans i més de quatre cents mil barcelonins el 21-D.

La fórmula política d’uns activistes que han esdevingut una força de govern, incapaç de mantenir una coalició amb el PSC o d’ampliar els acords amb altres forces, ha exhaurit el seu recorregut. Ara ens pertoca bastir una nova alternativa, que fugi del mantra del decreixement,  per retornar el prestigi a la capital de Catalunya i recuperar el bon govern.

 

Jordi Martí Galbis

Regidor del Grup Municipal Demòcrata de l’Ajuntament de Barcelona (PDECAT)

Barcelona, 28 de març de 2018

Gala Pin: Treballi o marxi

Cartel-calle-Vistalegre_EDIIMA20171121_0830_19

Gràcies als tres grups per mantenir viu el debat. Entre uns i altres ho anem fent a tots els espais que podem i és evident que afortunadament acaba tenint efectes de reacció per part del govern que és qui té la potestat real d’actuar!

Tenim un greu problema amb el Raval. L’Alcaldessa Colau dimecres passat, fa només 2 dies, es va dignar a reunir-se amb veïns del raval.. per cert, vostè, la reina de les fotos i no se’n va voler fer cap? És que potser no volia immortalitzar el ridícul de no haver-hi anat fins ara? I què els hi diu als veïns? Que vol ser discreta? …. home.. alguns fa uns quants anys que caminem drets…

Què podem fer per ajudar al Raval? Doncs el primer seria fer servir les eines que es tenen a l’abast. Fa anys es va crear la Junta de Seguretat de Barcelona i després la de Ciutat Vella. Vostè té la competència per acabar amb els narcopisos del raval i d’altres indrets del districte que comencen a aparèixer! Vostès tenen la competència que els narcopisos desapareguin del Raval i del Districte! Tenen la competència i sembla que tenen també la INCOMPETÈNCIA per fer-ho!

Si us plau, convoquin la Junta de Seguretat. I aprofitin-la pel que serveix, per prevenir fenòmens com aquest! Perquè si l’haguessin previst, avui no estaríem lamentant-nos com ho estem fent. I coordinint-se. I seguin a la mateixa taula els Mossos, que li asseguro que, com la Guàrdia Urbana, en saben molt de fer la seva feina. L’únic que necessiten és prioritats i confiança.

Quan va començar a esclatar tot el fenomen dels narcopisos el primer que vaig dir és que em sabia molt de greu haver-ne de parlar perquè el que feia era contribuir a tornar estigmatitzar el barri. No van saber, i no han sabut aprofitar, l’oportunitat que tenien. La van menystenir, van menystenir tot el que s’havia fet fins al moment, ens van menystenir i ara en paguen les conseqüències. Vostès i el que és més greu. El conjunt de barcelonins i barcelonines!

El raval TENIA UN PROJECTE comú. I TENIA UNA NOM: RAVAL CULTURAL. I ens preguntem, On és?

És un projecte que cus entitats, veïns i cultura, la gran i la petita. La macro i el sotabosc que en dèiem. I ho vam aconseguir. Tothom tenia orgull per tenir la placa de Raval Cultural a la seva façana. També pretenia posar de relleu, de portes enfora, tot el potencial del barri, que els recordo que és un indret únic a Europa pel que fa a oferta cultural per metre quadrat.  Era, i és, si s’ho proposessin, una magnífica oportunitat per treure l’etiqueta de barri estigmatitzat per ser un barri cultural. On hi cap tothom, tothom! I de manera digne.

Què se n’ha fet del Pla Dintres? Diuen que el continuen? Sí? Amb la mateixa intensitat? El pla dintres pretén accions molt importants amb els propietaris d’edificis envellits. Exigint tota mena de reformes amb sancions més que contundents. De debò que amb aquests 2 anys i mig no haguessin pogut treure’n més suc?

O el Ciutat Vella pels emprenedors. Projecte per donar vida i activitat als baixos, a les plantes baixes! Donar llum a carrer. L’oportunitat per llençar nous projectes a persones motivades i engrescades per muntar una il·lusió i un somni! La prova que no han fet res és que el carrer St Ramon 6, el primer edifici que vam comprar, de molts més que vam anar adquirint, continua tenint els baixos tancats i barrats. I bruts.

Què li vull dir amb tot això. Que el districte i el barri tenia projectes. Tenia projectes pensats. Treballats. Potser no eren del seu gust i d’alguna altra gent, està clar que mai no plou al gust de tothom… però quan s’arriba a un lloc, pensem que no és prudent aturar mai un projecte si no es substituït per un altre. Vostès van aturar i no van proposar res a canvi. Perquè no tenen projecte i segueixen sense tenir-ne. L’únic que fan és anar amb una palangana recollint totes les pífies. I els recordo que aturar, a ciutat vella, no és quedar-se quiet sinó anar enrere, tan enrere com els anys del barri xino.

I sap què és el que em sap més greu de tot?? que tot el que les màfies, els okupes, els traficants han guanyat costarà molt i molt de recuperar.

Li asseguro que nosaltres no pararem de treballar per fer-ho però lamento dir-los el que encara no els he dit:

HAN PERDUT EL DISTRICTE I HAN PERDUT EL RAVAL. I S’HO HAN FET SOLETS.

I perquè no ens puguin dir que no som propositius els direm el que faríem nosaltres, perquè després del que hem vist a veure si entre tots l’ajudem a fer el què ha de fer ja que és evident que no se’n surt:

  1. Confiï en els cossos de seguretat, reuneixi les juntes de seguretat. Coordini els mossos. Està a les seves mans fer-ho. És la seva competència!
  2. Accepti que és un districte cèntric. De veïns i de visitants. I actuï en conseqüència.
  3. Aposti pel creixement i no el decreixement.
  4. Aposti per la qualitat. No li faci por atraure talent i emprenedoria. No és de rics.
  5. Aposti per les polítiques socials que no siguin de tuit. Convoqui la taula de drogues. Que ja se que ho farà. Però no es centri només en això. La solució passa per més taules que aquesta.
  6. Faci política d’habitatge real. Ni la seva bandera saben gestionar! Tenen pisos de propietat de l’ajuntament buits.
  7. Desallotgi les okupacions. També les polítiques.
  8. I afronti la invasió descontrolada de l’espai públic.

I si no es veu capaç de fer tot això: marxi. Treballi pel Raval i per tota Ciutat Vella amb tots els seus esforços o deixi pas a algú que ho vulgui i pugui fer-ho. Treballi o marxi, regidora Gala Pin.

 

Carta quinzenal de Mercè Homs, presidenta del PDeCAT de Barcelona i regidora demòcraa a l’ajuntament de Barcelona.

Carta oberta al jutge Llarena

Senyor,

Vostè i jo no ens coneixem, tot i que podríem. Tenim gairebé la mateixa edat, hem viscut – o vivim encara – a la mateixa ciutat, gaudim de la bellesa del Pirineu en els nostres dies de descans i si hem de fer cas a allò que tots dos hem estudiat, vull creure que compartim també una certa passió pel món del dret. Tenim també alguns coneguts comuns que, abans de veure com es desenvolupaven els fets, em deien que tenien una bona opinió de vostè i el consideraven una bona persona. Li explico tot això per dir-li que, per mi, vostè tenia una pressumpció d’humanitat, sentit de la justícia,  capacitat jurídica i coneixement de la societat catalana suficient per fer la seva feina amb solvència. Una persona que comparteix tantes coses amb mi -pensava- s’ha de guiar, al marge del que un i altre pensem,  per uns valors sòlids i equànimes i un alt sentit de la justícia. Però és evident que amb les resolucions que vostè ha dictat en relació al Vicepresident Junqueras, el Conseller Joaquim Forn i els senyors Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, he vist que estava equivocat.

No tinc intenció en aquesta carta de parlar-li dels arguments jurídics – dels fonaments del dret, dels procediments penals, de les garanties processals, de l’exercici i protecció dels drets civils, de la necessitat de vetllar pels drets fonamentals, de dret constitucional o de la immunitat parlamentària, entre d’altres – que, al meu entendre, justifiquen el que cada vegada més i més juristes s’atreveixen a dir: que allò que vostè està fent amb aquestes quatre persones bones i innocents és, simplement, una aberració jurídica.

Tampoc no li parlaré de la separació de poders -fonament i pedra angular del sistema democràtic- ni de la construcció política d’un relat jurídic que justifica el punt on som ara ( segur que recorda la roda de premsa del portaveu del govern espanyol en que per primera vegada va usar el concepte ” tumultuario” indicant, així, el camí a seguir pels jutges) , ni tampoc de la construcció jurídica d’un relat polític ( com ha fet vostè en les darreres interlocutòries, especialment les darreres en que denega la llibertat a Joaquim Forn i Jordi Sánchez pel fet que siguin independentistes )

Vull doncs, parlar-li del Quim Forn. En Quim és una persona bona que ha actuat fent el bé. Ho diferencïo perquè una persona bona pot, en un moment determinat, en un arravatament o un mal dia fer una acció que sigui punible. Però aquest no és el cas del Quim. Ni tampoc el dels altres empresonats. I vostè ho sap. Home de fortes conviccions cristianes, en Quim, durant tota la seva vida ha actuat fent el bé. Perseguint el bé. I sempre, sempre, de forma pacífica. Ho va fer en la seva època d’estudiant quan compartíem aula a la Facultat de Dret i militància a la FNEC, ho va fer a la JNC, ho va fer quan es féu objector de consciència -no per escaquejar-se del servei militar sinó per profundes conviccions pacifistes- i ho ha fet sempre que ha tingut responsabilitats polítiques en la defensa del bé comú, sigui a l’Ajuntament de Barcelona, sigui al Govern de la Generalitat. El record que ha deixat del seu pas per la Guàrdia Urbana de Barcelona o pel cos dels Mossos d’Esquadra en són un bon exemple.

Què el porta, doncs, senyor Llarena, a mantenir preventivament Joaquim Forn a la presó i a llençar per la borda el seu prestigi jurídic i acadèmic? Un alt sentit de la justícia? És evident que no. La perillositat de l’afectat? Ho sap tothom que no. La venjança? Hi hauria d’haver hagut una ofensa prèvia que no hi ha estat, i en qualsevol cas vostè és jutge, i no s’hauria de deixar portar per aquests instints. La por pel que diran els seus ? Comprensible, però superable. El sentir-se, com deia un altre jutge a un ministre, soldat d’un exèrcit i, com a tal, posar-se a les ordres dels que el manen? Potser.

Em té ben desorientat, senyor Llarena. Només li desitjo que, si mai a la vida es troba davant d’un tribunal de justícia, qui el jutgi s’assembli més a en Quim Forn que no pas a vostè.

Jaume Ciurana, Regidor – Portaveu del Grup Municipal Demòcrata.

Cal que l’Estat compensi tot el mal que va fer l’1-O

Fa uns quants dies el ministre d’Interior, José Antonio Zoido, ens va informar que tota l’Operació Copérnico destinada a reprimir el referèndum de l’1 d’octubre havia costat uns 87 milions d’Euros. Considerem que aquesta xifra és del tot escandalosa. 87 milions d’Euros gastats per a què? Per pegar a gent de tota Catalunya que només volia votar en els col·legis electorals? Per destruir escoles i equipaments públics? Per espantar-nos de cara al futur i tenir-nos ben lligats?

L’Operación Copérnico va ser un fracàs. Se’ns va dir que no hi hauria urnes, però n’hi va haver. Se’ns va dir que no hi hauria referèndum, però hi va haver referèndum. I, a més, el vam guanyar! Se’ns va voler espantar, però els barcelonins ens vam mantenir ferms. A Barcelona ciutat 446.000 persones van poder malgrat tot votar. I ho van fer a favor i en contra de la independència. I els que votaven en contra també van ser agredits. Som un poble que es manté dempeus enfront l’agressió i l’amenaça, en la defensa dels seus drets civils i polítics.

L’operació va ser un fracàs, però a més a més ha afectat molt negativament a la imatge d’aquesta ciutat. El món ha vist el que va passar a Barcelona. El món va veure la repressió. Tots hem vist com van quedar els gairebé trenta col·legis on van actuar els efectius desplegats a la ciutat aquell dia 1 d’octubre.

No podem callar. Per això, des d’aquest consistori hem de reclamar que se’ns aclareixin certs fets i s’actuï amb contundència en defensa de tothom. El  Ple de l’Ajuntament ha constatat el malbaratament de recursos públics destinats a l’anomenada Operación Copérnico.

El Consell Plenari, gràcies al Grup Municipal Demòcrata, ha instat el govern municipal a estudiar l’adopció de mesures jurídiques per tal que el Regne d’Espanya rescabali a l’Ajuntament de Barcelona pel perjudici en la imatge de la ciutat pels mals causats per l’actuació dels cossos i forces de seguretat de l’Estat el dia 1 d’octubre.

Aquests últims mesos han passat fets molt greus en aquest país i aquesta ciutat. Des de l’Ajuntament i el Govern Municipal no ens podem posar de perfil. Som la capital de Catalunya, i com a tal hem d’exercir, amb responsabilitat i pensant en els ciutadans i ciutadanes de Barcelona, la defensa dels seus drets civils i polítics, així com la imatge de la nostra ciutat com a espai de drets i llibertats al món. Si callem davant de la injustícia, l’avalem i sempre podran tornar a actuar així.

Hem de reclamar, per responsabilitat, el respecte als nostres drets i el rescabalament pels danys soferts en la imatge de la nostra ciutat. Ho fem sobretot,

  • Per la gent que va anar a votar sota els cops de porra.
  • Per la gent que ha estat castigada per haver possibilitat d’alguna manera, que tots, els del Sí i els del No, poguéssim votar aquell 1 d’octubre.
  • Pel nostre company Quim Forn. També per ell ho hem de demanar.

Hem de mantenir-nos ferms perquè aquestes coses no tornin a passar mai més.

 

Xavier Trias

President del Grup Municipal Demòcrata

Ens mereixem la veritat

El 17 d’agost, ja ha fet tres mesos, Barcelona i Cambrils vam viure el terror en pròpia pell. Vam resistir, vam sortir endavant. Des del poble i les institucions del país vam saber estar a l’alçada, però no es pot dir el mateix de tothom. Aquells dies també vam viure sota una pluja de desinformació brutal per tal d’embrutar la feina dels Mossos, amb injúries i invents varis que van ser ràpidament desmuntats.

Però al final, el que sí s’ha confirmat és que l’imam de Ripoll que dirigia la cèl·lula terrorista que va atemptar contra Barcelona i Cambrils havia tingut contactes amb el CNI durant anys, cosa de la qual no n’havia informat els serveis d’intel·ligència de l’Estat fins fa pocs dies. Aquest reconeixement ha arribat després de més de tres mesos d’haver ocorregut els atemptats, tot i que el dia 24 d’agost ja els havia insinuat un antic dirigent del sindicat policial SUP.

Per aquest motiu i a proposta del grup del PDeCAT a l’Ajuntament, el Ple del Consell Municipal de l’Ajuntament de Barcelona del passat 24 de novembre es va aprovar -gràcies als vots favorables del PDeCAT i d’ERC i a diverses abstencions – reclamar al Govern espanyol que informi a fons sobre totes les incògnites d’aquest cas. Gràcies a la nostra proposició, l’Ajuntament de la capital catalana reclama tota la informació sobre la relació del CNI amb l’imam, demana també que s’escatin les responsabilitats polítiques que calguin i, a més, es torna a agrair la bona feina duta a terme pels Mossos d’Esquadra aquells dies, especialment pel conseller Joaquim Forn, i el major Josep Lluis Trapero, que van aconseguir desmantellar la cèl·lula terrorista.

Els ciutadans i ciutadanes d’aquesta ciutat ens mereixem la veritat, ens mereixem saber què va passar, quins errors es van cometre. Ens mereixem unes institucions que estiguin al nivell dels seus representats i que no visquin en les clavegueres ni en les ombres de l’Estat. Volem claredat. Volem saber, volem conèixer. I ho sabrem tot, perquè la veritat sempre es fa forat i tot acaba sortint a la llum.

Xavier Trias
President del Grup Municipal Demòcrata

Nació lliure vs Estat autoritari

Article del regidor demòcrata Jordi Martí publicat a la revista ONGC.

Catalunya viu el moment més greu dels últims quaranta anys. Com diu el títol d’aquest número extraordinari d’ONGC, estem patint un estat d’excepció. Des que l’1 d’octubre vam exercir el nostre dret a vot en el Referèndum pel Dret a l’Autodeterminació i vam ser brutalment reprimits, no han parat d’encadenar-se nous episodis d’assetjament policial, judicial, polític, mediàtic i econòmic. Hem descobert la pitjor cara d’un estat corrupte i autoritari. I el que potser és pitjor, hem vist com partits polítics i organitzacions socials del nostre país, tant de dretes com d’esquerres, han fet costat a les institucions de l’Estat.

Vivim un moment excepcional. D’emergència nacional, política i social. Amb consellers del Govern de la Generalitat empresonats i el president Puigdemont i mig Govern a l’exili, a Brussel·les. Empresonats i exiliats per haver donat la veu al poble i per haver fet possible, juntament amb entitats com l’ANC, Òmnium o l’AMI, l’exercici del dret a vot, amb urnes i paperetes. La retenció i posterior alliberament amb fiança de la presidenta Forcadell i alguns membres de la mesa del Parlament per part del Tribunal Suprem ha estat una altra humiliació a les nostres institucions d’autogovern. I la massiva mobilització que ha tingut lloc aquest dissabte a Barcelona és una mostra inequívoca de la voluntat d’una bona part de la societat catalana d’exigir la llibertat dels presos polítics, de tirar enrere l’aplicació de l’article 155 de la CE i d’abraçar el nou Estat català en forma de república, si així ho decideix el poble català en les eleccions del 21 de desembre.

 

Els empresonats i exiliats ho són per haver donat la veu al poble i per haver fet possible, juntament amb entitats com l’ANC, Òmnium o l’AMI, l’exercici del dret a vot, amb urnes i paperetes

I en termes polítics, aquest és el gran repte democràtic que tenim davant nostre. Més enllà de la indignació que ens ha provocat la repressió policial, política i judicial, que ens manté en estat de xoc als milers de catalans que coneixem i estimem els nostres representants empresonats i exiliats, ara cal donar una resposta democràtica contundent, de nou a les urnes, el 21 de desembre. I la resposta ha de ser inequívocament unitària, transversal i plural. De partits, organitzacions, col·lectius i persones alineades amb la democràcia, la sobirania i la llibertat de Catalunya. No hi ha lloc per a càlculs partidistes ni estratègies de curta volada orientades a preparar governs autonòmics i tripartits vergonyants. Som centenars de milers de catalans els que exigim unitat i la presentació d’una candidatura encapçalada pel president Puigdemont i el vicepresident Junqueras, formada pels nostres empresonats i exiliats, els presidents de l’ANC i d’Òmnium, els membres de la mesa del Parlament i altres representants d’entitats sobiranistes.

Cal, doncs, tancar una llista unitària de país, que incorpori el màxim de sensibilitats, però inequívocament dissenyada per maximitzar els resultats, guanyar de nou la batalla democràtica a les urnes, i fer possible la consolidació del nou Estat català, en forma de república. Una nova victòria, seguint la convocatòria electoral de l’Estat espanyol, dibuixaria un nou escenari en què la Unió Europea i les institucions internacionals estarien obligades a segellar la necessària negociació política que l’Estat no va acceptar després del referèndum de l’1-O. Després que el president Puigdemont hagi expressat la seva voluntat d’encapçalar aquesta llista unitària, cal que la unitat i la generositat tornin a ser valors guanyadors. No m’imagino una altra cosa. Si no ho fem així, quin missatge farem arribar als milers de catalans que van defensar urnes i col·legis amb els seus cossos l’1-O i a la comunitat internacional?