Etiqueta: El Punt-Avui

Carta a Joaquim Forn

Carta publicada per la Mercè Homs a El Punt – Avui el 16-7-2017

Després de la intensa jornada de divendres vull dedicar un grapat de paraules al meu amic, company i mestre Joaquim Forn. I he decidit compartir-ho amb tots vosaltres, lectors, perquè en Joaquim s’ho mereix.

En Forn, els que el coneixeu, sabeu que té una llista de virtuts i qualitats interminable, perquè tot allò que té d’alt i gros físicament ho té de cor i de solidesa interior.

En Quim és una persona capacitada per fer tot el que es proposi, és una persona de valors sòlids i conviccions profundes. És una bona persona, dialogant, conciliadora i amb un gran sentit de l’humor. Però, per sobre de tot, en Quim és generós.

I és precisament aquesta generositat la que l’ha portat fins aquí. A acceptar amb un profund honor el càrrec de conseller d’Interior del nostre estimat país. Perquè, davant del moment que vivim, de la immensa complexitat, de les incerteses i dels dubtes, només persones com ell estan en disposició d’acceptar tal repte.

Tal com ell mateix expressa sovint, des que té ús de consciència que està entregat al servei del país i, sobretot, al servei de la seva llibertat.

Fins ara, ho ha fet dedicat a la seva ciutat, Barcelona. I ho ha materialitzat amb rigor i compromís, deixant petjada per la seva professionalitat i pel seu tarannà. Només cal que pregunteu pels departaments en què ha treballat, fins i tot als diferents grups polítics, per saber quina peça més fonamental ha estat durant tots aquests anys.

La ciutat hi perd, però el país hi guanya. És per això que, tot i que el meu sentiment és ambivalent (no vull deixar de tenir-lo a prop), sé, igual que tots els meus companys, que en Joaquim està cridat a fer el país encara més gran, encara més lliure i encara més just. I, en conseqüència, farà també una ciutat encara més gran, encara més lliure i encara més justa.

Sabem que ho farà. I ho farà per tots nosaltres, però sobretot ho farà per la gran estima i respecte que té pel país.

Ara alguns, com a deixebles de tota aquesta feina, afrontem novament una oportunitat, la de reiniciar la Barcelona demòcrata adaptada als temps que vivim i a les necessitats d’avui. Ho farem per ell i sempre seguint els seus consells.

Abans d’acomiadar-me, un últim agraïment, més personal. Per tot el que he après al seu costat. Perquè des del primer dia que vaig entrar en política que ho vaig fer agafada de la seva mà.

Amb molta estima: gràcies, gràcies i gràcies! Sort, mestre!

Per un model urbà alternatiu al dels comuns

Article del regidor demòcrata Jordi Martí publicat el dia dos de juliol a El Punt – Avui.

Dos anys han estat suficients per certificar que les prioritats del govern municipal que presideix Ada Colau, a l’hora d’articular el seu projecte de model urbà, són una amenaça real per a la Barcelona convivencial, cívica i europea que entre tots aspirem a continuar construint. La ciutat de Barcelona, des dels seus barris fins al seu centre, està patint un procés de degradació preocupant.

Darrere el seu discurs de “model urbà redistributiu, que dona protagonisme a les polítiques de coproducció, remunicipalitzacions, habitatge digne, ciutat verda i convivencial, ecologisme possibilista…” s’amaga una trista realitat: una Barcelona bruta i amb un manteniment de l’espai públic sota mínims, sense un model de creixement sostenible, que atia la turismofòbia, que és incapaç de combatre els desnonaments, que és incapaç d’evitar l’increment d’assentaments irregulars i que atura els principals projectes urbanístics del mandat anterior. I que només n’impulsa un, el de la connexió del tramvia per la Diagonal, que no solament malbaratarà més de 200 milions d’euros, sinó que, a més, malmetrà urbanísticament l’avinguda Diagonal i provocarà el col·lapse circulatori a l’Eixample i a mitja ciutat.

Els comuns han elevat a categoria el concepte d’urbanisme tàctic; una mena d’urbanisme que ha fet possible subproductes com la Superilla del Poblenou, fet d’esquenes als veïns i a les necessitats del barri. Dos anys caracteritzats per moratòries i plans especials urbanístics que han provocat l’increment desmesurat dels preus de les places hoteleres i un encariment espectacular del preu dels lloguers. Davant d’aquest escenari, certament preocupant, el govern dels comuns centrifuga les responsabilitats i no n’assumeix cap de les seves.

Durant els darrers dos anys, el govern municipal ha donat continuïtat a iniciatives impulsades pel govern de l’alcalde Trias –sense fer-ne cap reconeixement–, com ara la creació de l’operador energètic municipal, el pla verd i de biodiversitat 2013-2020, el pla director d’enllumenat, la MPGM de Can Batlló i molts altres; però han aturat projectes com el de les obres de la plaça de les Glòries i la cobertura de la ronda de Dalt, dos projectes l’aturada dels quals perjudicarà greument milers de barcelonins. Una altra modalitat de gestió política que els caracteritza és el dels anuncis buits de contingut, com ara en el cas de l’acolliment de refugiats, per als quals havien reservat un miler d’habitatges, mentre que milers de barcelonins no tenen cobertes les seves necessitats urgents d’accés a un habitatge. O el pla de barris, anunciat en diferents ocasions sense que hores d’ara se’n vegin els resultats.

Des del grup municipal demòcrata treballem per preservar i millorar el model Barcelona, un referent internacional d’èxit modelat els darrers decennis per molta gent i per diferents sensibilitats, però al voltant de criteris com el d’impulsar projectes que ajudin a crear ocupació, el de la sostenibilitat, la preservació del patrimoni, la innovació, la generació i la captació de talent, la planificació de les actuacions sobre el territori en el triple eix barri-districte-ciutat, i en la col·laboració entre la iniciativa pública i privada. I davant de les dificultats per accedir a un habitatge digne i assequible, en gran part degut a la inacció durant 32 anys dels governs del PSC i d’ICV, ara cal prioritzar la creació d’un parc d’habitatge de promoció municipal de lloguer i la potenciació de la rehabilitació del parc d’habitatges. En aquest sentit, cal posar en valor la negociació i el suport que des del grup municipal demòcrata vam donar al pla pel dret a l’habitatge 2016-2025.

El govern de Barcelona no té model de ciutat. Ni un model urbà homologable a la nostra tradició arquitectònica i urbanística. Només té ideologia, una ideologia caduca i excloent que no serveix per tirar endavant la capital de Catalunya, ni per facilitar el progrés de la seva gent. Una ideologia que provoca inequitat, que fa que els rics siguin més rics i els pobres, més pobres. Una ideologia amb vocació de control social, subvencionadora dels projectes de les seves franquícies i incapaç de reconèixer els èxits i les bondats dels seus adversaris. Una ciutat, a més, que està sotmesa a un simulacre permanent de participació social i veïnal.

S’ha acabat el temps de viure de renda de la feina dels mandats anteriors. I es fa més palès que mai que un altre mandat de les forces polítiques que ens governen serà letal per a la ciutat de Barcelona.

“Colau s’ha arribat a creure que ha fet una revolució”

Entrevista a Joaquim Forn, El Punt-Avui 20-11-16

“Colau s’ha arribat a creure que ha fet una revolució”

En el moment en què l’oposició al consistori de Barcelona maniobra per fer de contrafort al govern d’Ada Colau, el portaveu i home fort del grup de CiU, Joaquim Forn, explica què hi ha al darrere d’aquesta estratègia.

Encara veu possibilitats de configurar una alternativa, o moció de censura, a Colau?

Hi estem treballant. Continuem tenint reunions amb tots els grups, incloent-hi el PSC, i això ens ha ajudat a tenir un contacte més sovintejat per plantejar alternatives a qüestions que son importants per a la ciutat.

Si calgués, faria govern amb el PP o C’s?

Nosaltres el que vam dir és que el que era imprescindible era que en aquesta majoria que volem construir hi hagués ERC i el PSC. I aquesta és el nostra voluntat. És evident que el PSC, en aquests moments, ha fet l’opció d’entrar en el govern de Colau, però continuem creient que entre aquests tres partits hi ha molts possibles punts d’acord. I en una situació de necessitat, crisi, i paràlisi com la que estem vivint a Barcelona, està plenament justificat que aquestes tres formacions puguem actuar conjuntament

A principi de mandat, alguns sectors de dins i fora del partit els van acusar de no haver intentat un moviment semblant. La d’ara, doncs, és una maniobra de correcció?

No. Són coses diferents. La nostra proposta es fa en un moment en què han passat coses importants. D’entrada, cal recordar que la senyora Colau va ser investida amb els vots del PSC, ERC i la CUP, i nosaltres plantegem això en el lmoment que ERC i la CUP han aprovat una reprovació al govern. Per tant, el suport inicial que tenia Colau, no és el mateix que ara. I no només des del punt de vista polític, sinó també social.

“Creuen que la història de Barcelona comença amb la seva entrada al govern.”

En què ha pecat, el govern de Colau?

En prepotència i desconeixement. Prepotència, per pensar que podien actuar com si tinguessin majoria absoluta. Colau s’ha arribat a creure que ha fet un gran canvi o revolució. I la realitat diu que només estan a un regidor i 17.000 vots de nosaltres. I, alhora, han topat amb la realitat. Desconeixien absolutament les regles del joc, i que aquí, per tirar endavant projectes, els has de pactar i aconseguir majories. I és preocupant que davant d’aquesta situació de paràlisi la resposta de Colau sigui dir que, si pogués, convocaria eleccions. Això no va així. Les eleccions seran el 2019 i el que ha de fer l’alcaldessa, ara, és governar. Aquesta actitud de creure que no té el suport polític però sí el popular és una mostra de populisme com feia temps que no vèiem. Però vaja, tampoc ens estranya, perquè és un govern que ve de l’activisme i que es creu que representa la societat sencera, quan Barcelona és molt plural.

Perceben una voluntat de bloqueig respecte a projectes que vostès van impulsar en el govern?

Sí, i aquí també hi ha una diferència capital. Quan nosaltres vam arribar al govern, en Xavier Trias va repetir que s’havia de continuar el que s’havia fet bé abans, i que a l’Ajuntament hi ha gent amb molta vàlua a nivell tècnic i que calia comptar amb ells. La manera d’actuar, però, de Colau i el seu equip, és que tot el que s’ha fet abans, i no només CiU, està mal fet i s’ha de començar de zero. Creuen que la història de Barcelona comença amb la seva entrada al govern.

En aquestes converses que mantenen amb la resta de grups, hi ha una intenció de reivindicar el lideratge de CiU com a oposició?

Més que un intent de liderar-lo, estem exercint una responsabilitat. Si presentem una reprovació al govern, i es guanya, el que no podem fer, com a grup majoritari, és quedar-nos de braços plegats i veure què passa. Tenim un projecte alternatiu per a la ciutat i volem que es compleixi. Si el govern ho paralitza tot i és incapaç de tirar endavant els projectes que la ciutat demana, ho haurà de fer l’oposició. I és el que volem fer. Som l’alternativa política, perquè som qui tenim més regidors a l’oposició, i també volem ser una alternativa social, en què els ciutadans ens reconeguin com el partit que té un model contraposat.

El segon tinent d’alcalde, Jaume Collboni, ja ha manifestat que el govern haurà de fer un esforç per entendre’s més amb vostès o Ciutadans. Percep un canvi d’actitud?

Per ells, deu ser una necessitat. Ara bé, això es converteix en retòrica quan no es trasllada a la realitat. Dialogar no és que l’alcaldessa truqui un dia al president del nostre grup, es vegin i es facin una foto. Dialogar vol dir voluntat d’arribar a acords, cedir o acostar posicions. I fins a dia d’avui, això ho hem vist en comptades ocasions.

En la regulació a aprovar sobre establiments turístics, per exemple, podrien anar d’acord amb el PSC?

Sí. He dit que hi ha partits que ens podem posar d’acord en qüestions. La pregunta, aquí, és si BComú està disposada a cedir i a formar part d’aquesta possible majoria.

Blindar el centre de la instal·lació d’allotjaments podria ser un plantejament salomònic per arribar a un acord?

Sí. És evident que hi ha espais on la possibilitat que hi hagi més usos turístics està esgotada. Això ho compartim. El que hem de veure és fins on arriba aquesta limitació, i de quina manera no perdem ocupació o bé de quina manera mantenim uns rendiments, que són molt importants, del turisme. No es pot explicar només una part de la pel·lícula.

Després de la pèrdua de l’alcaldia s’ha dit, mig en broma mig seriosament, que CiU havia de superar un període de dol. Ja l’han deixat enrere?

Sí, absolutament. Era un procés que havíem de passar i no tothom ho afronta de la mateixa manera. Però, ara, tots els regidors ja estan al 100% i amb ganes.

La no-renúncia de Trias, però, transmet un sensació d’interinatge al grup. Hi està d’acord?

D’entrada, s’ha de recordar que Xavier Trias no va dir que marxaria sinó que no seguiria el proper mandat, que no és el mateix. Ell també té un paper a desenvolupar, que segurament no és el d’estar-hi al capdavant, perquè ha cedit aquest paper, en aquest cas a mi.

“Som l’alternativa que vol resoldre els problemes de la ciutat i ho fem perquè tenim lideratge i ambició.”

I que li hagi cedit el lideratge ho hem de llegir en clau successòria?

No, simplement en clau interna. Si a partir d’aquí em preguntes si tinc aspiracions, la resposta és que sí. Ja he dit que la meva voluntat és presentar-me a les primàries. Però el que per nosaltres ha de ser una obsessió és construir aquest model alternatiu, que ja està força construït, i que es vegi.

Si Colau es va reivindicar com una alternativa d’esquerres a Trias, vostès volen ser el mateix des del centredreta?

Això seria caure en el seu parany. Som l’alternativa que vol resoldre els problemes de la ciutat i ho fem perquè tenim lideratge i ambició.

Foto. Parlament ciutadà

 

El tramvia per la Diagonal: a qui beneficia? De Joaquim Forn.

Article publicat el 22-9-2016 a El Punt-Avui

Eduard Albors, enginyer de camins, escrivia un article el dilluns 19 de setembre, “El tramvia per la Diagonal, i ara què?”, on feia un seguit de consideracions, suposadament tècniques, sobre la bondat de l’opció del Tramvia per la Diagonal. A banda dels excessos verbals emprats, en qualificar l’actitud de l’anterior alcalde, Xavier Trias, de “cega i obstruccionista” pel fet de defensar de manera argumentada l’opció del bus elèctric com la millor solució per connectar el transport públic per la Diagonal, sobta que un professional de la seva formació acadèmica i trajectòria laboral tingui una aproximació tant simplista a un problema de gran complexitat.

El senyor Albors diu que “he vist els estudis tècnics que l’Ajuntament ha penjat a Internet”. Si a més de veure’ls els hagués estudiat, comprendria que, malgrat els evidents “esforços” per nodrir artificialment de passatge l’opció del tramvia, el resultat aconseguit és molt poc encoratjador pel que fa a la captació de nova demanda de viatgers i a la reducció de viatges fets en vehicle privat. La majoria de la demanda captada pel tramvia que indiquen els “estudis” ja procedeix del transport públic, el bus. Aquests usuaris es veuen forçats a agafar el tramvia perquè s’eliminen les seves línies de bus!

El Govern d’Ada Colau no avalua la ineficiència de l’eliminació de desenes de parades d’autobús existents i concentració en unes poques estacions de tramvia, ni estudia l’efecte que tindrà la pèrdua de connectivitat amb la xarxa de transport públic. No ha calculat l’impacte econòmic pel sistema que significarà el traspàs de 82.000 passatgers diaris que actualment circulen amb TMB i que passaran a un operador privat, ni tampoc els costos d’augmentar la participació pública en la concessió o el cost d’una possible recuperació. Tampoc no ha estudiat els factors potencials de contaminació directa i indirecta per l’execució de la infraestructura,  ni tant sols s’ha avingut a avaluar les conseqüències derivades per la resta d’usuaris de la via (vehicle privat, vianants…) per la implantació d’una infraestructura fixa en superfície.

I com a píndola final, ressaltar una situació del tot inversemblant: en aquest procés d’anàlisi pseudo-tècnic realitzat per l’Ajuntament, TMB –l’empresa pública del transport de Barcelona-, hi ha tingut des del primer moment un paper molt secundari. Una circumstància extraordinàriament negativa, per la pèrdua de coneixement i valor afegit.

Què produeix aquesta fe cega en l’opció del tramvia per davant de l’opció del bus elèctric?  Ignorància?  Interès? Prepotència?

La veritable pregunta que hauria de formular el senyor Albors  és la següent:  Com és possible que des de l’Ajuntament s’accepti que el tramvia en superfície per la Diagonal és la millor opció per garantir la connectivitat si no ha tingut present tots aquests condicionants?

Un altre pregunta pertinent seria: Què produeix aquesta fe cega en l’opció del tramvia per davant de l’opció del bus elèctric?  Ignorància?  Interès? Prepotència?

Són moltes les veus dels acadèmics i professionals, especialment aquells que fan una aproximació independent als estudis de l’Ajuntament, que coincideixen a afirmar que el bus elèctric és una opció millor. Tant des del punt de vista econòmic, 20 vegades més barat, com per l’impacte en la mobilitat i el medi ambient. No podem tornar a caure en la cultura del sobredimensionament de determinades infraestructures o en una despesa indiscriminada.

Tampoc me’n puc estar de somriure quan el Sr. Albors recomana en el seu article que a l’alçada de Francesc Macià s’hauria de construir un túnel i una estació soterrada. Què ens costaria això? 100, 200 milions més? Què ràpid ens gastem els diners! Quan no són nostres tirem la casa per la finestra.  Això faria que la taxa de retorn social del projecte, ja de per si –en el  cas d’estar ben calculada- molt negativa, arribés a límits vergonyants.

El Grup Municipal de CIU no està en contra del tramvia, està definitivament a favor del transport públic, com demostra que al període 2011-2015 el govern municipal de CIU va augmentar un 37% les seves aportacions a l’ATM, mentre que durant el mandat 2007-2011, el govern de PSC i IC les va reduir en un 11%.

Entenem que és prioritari disminuir el trànsit de vehicles privats de manera racional i progressiva per reduir la contaminació i guanyar espai pels vianants i a més visualitzem al tramvia com un excel·lent mitjà de transport quan la seva aplicació és l’adient per l’entorn i formant part del sistema de transport. A les grans ciutats europees, el tramvia s’articula com a corredor metropolità tot enllaçant barris o ciutats. En cap cas s’implanten eixos de connectivitat als centres neuràlgics, on l’extrema densitat, com és el cas de Barcelona i de l’Eixample, el fa incompatible amb la seva tipologia (longitud, volumetria..) i la presència de vianants, bicicletes i interseccions semaforitzades cada 100 m.

El bus elèctric és el  mitjà de transport que ens aporta una solució tècnica més coherent, sense externalitats negatives i a un cost molt més raonable.

L’aplicació del tramvia en superfície com a solució per millorar la connectivitat de la Diagonal perjudica el conjunt de la mobilitat de Barcelona, econòmicament és insostenible i té un efecte amplificador sobre la contaminació. Això són fets contrastables.

El bus elèctric és el  mitjà de transport que ens aporta una solució tècnica més coherent, sense externalitats negatives i a un cost molt més raonable.

És feina de l’Ajuntament entendre la complexitat del problema, no frivolitzar amb les necessitats de les persones i buscar aquelles propostes més sostenibles, tant des del punt de vista financer, com mediambiental.

Utilitzar Catalunya, menysprear Barcelona. De Joaquim Forn.

Article de Joaquim Forn publicat a El Punt-Avui el 10-9-2016

Ada Colau ha iniciat el curs polític confirmant que participarà a la manifestació de la Diada i definint-se com a sobiranista. D’altres membres del seu equip de govern, Gerardo Pisarello, Jaume Asens, per exemple, també han aprofitat les darreres setmanes per insistir en el perfil sobiranista de Barcelona en Comú. Sempre matisant, és clar, que el seu sobiranisme és el bo, perquè és popular i també que en cap cas s’incorporen als actes convocats per Òmnium i l’Assemblea per defensar la independència de Catalunya, sinó per estar al costat de les institucions catalanes i treballar per una Espanya confederal.

Curiosament, tot aquest rampell de sobiranisme ambigu s’ha produït quan ja es dóna per fet que Barcelona en Comú esdevindrà un partit polític convencional el 2017 i que el seu objectiu, també expressat en una entrevista per Ada Colau, seran les eleccions al Parlament de Catalunya per propiciar un govern d’esquerres que naturalment continuaria sent de caràcter autonomista.

La suposada aposta per la claredat d’Ada Colau i Barcelona en Comú es perd quan es tracta del futur de Catalunya i dels catalans. El seu sobiranisme, si hi és, és purament instrumental i no va a favor de la nació catalana, sinó que està pensat únicament i exclusivament per jugar a favor dels seus interessos partidaris i partidistes.

La seva apel·lació al catalanisme popular d’extracció treballadora té només un objectiu: dividir el sobiranisme. El volen dividit perquè per ells l’única variable política que existeix és l’eix dreta-esquerra. I el que volen no és una Catalunya lliure, que pugui triar el seu futur, sinó que treballen activament per un catalanisme enfrontat, de bons i dolents, en què, és clar, els bons són ells i els dolents, tots els altres.

El sobiranisme, tal com ha quedat plantejat en els darrers anys des que va iniciar-se el procés, és un anhel de llibertat que va més enllà dels partits i de les batusses polítiques pròpies d’un país normal. En canvi, per Ada Colau aquesta unitat d’acció sobiranista és inimaginable, i no només perquè ja hagi deixat clar que no vol un estat per a Catalunya, sinó perquè sobretot el que pretén és forçar la divisió del catalanisme. Voler participar del sobiranisme atiant la flama de la divisió és utilitzar Catalunya i, sobretot, fer-li impossible el camí de la victòria. Ada Colau, per dir-ho clar, no vol que guanyi Catalunya; vol guanyar ella i vol que guanyi el seu partit.

Els exemples del que afirmo no són només de les darreres setmanes. L’abril del 2015, just abans de l’inici de la campanya electoral dels comicis municipals, Colau es va comprometre a fer una consulta a la ciutadania sobre si Barcelona s’havia d’adherir a l’Associació de Municipis per la Independència i va refermar el seu suport al legítim dret a decidir de Catalunya. Una promesa electoral que, 15 mesos després, continua sense complir i que ni tan sols té data prevista. N’hi hauria prou que Ada Colau donés llibertat de vot als seus regidors perquè la proposta tirés endavant, però en l’ambigüitat, els comuns viuen millor. És l’ambigüitat tàctica que utilitza Catalunya i el seu futur en funció del que consideren que més els pot beneficiar. Dir una cosa i la contrària. Ara ens diem sobiranistes i, en canvi, durant la campanya del 20-D l’alcaldessa va afirmar que “Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del segle XXI”. Capital, Madrid; i Barcelona, ciutat de províncies, tot molt sobiranista.

L’alcaldessa també ha anunciat que ara marxarà alguns caps de setmana per participar en les campanyes electorals dels seus partits afins a Galícia i el País Basc. Naturalment, pot fer-ho, només faltaria. Colau ha tornat de les vacances i ha parlat de Catalunya, de la confederació dels pobles d’Espanya i de les eleccions basques i gallegues. Però encara és l’hora que hagi plantejat un balanç seriós sobre la temporada d’estiu a la capital de Catalunya, on es continuen acumulant els problemes –alguns, sistèmics i difícils de resoldre; d’altres, clarament agreujats per la seva gestió al capdavant de l’Ajuntament– mentre l’alcaldessa i l’equip de govern semblen més interessats a fugir d’estudi, com si la cosa no els afectés.

Dividir el sobiranisme apel·lant a una falsa lluita de classes i utilitzar Catalunya només per treure’n profit propi, i menysprear amb el silenci Barcelona com si l’alcaldia fos una mena de tribuna per pontificar sobre tot menys sobre els problemes de la ciutat. Aquest és el doble full de ruta que planteja Ada Colau. No és el que es mereixen i necessiten el país i la seva capital.