Categoria: Discursos

Intervenció de Joaquim Forn al Fòrum Europa. Tribuna Catalunya.

Molt bon dia a tothom.

Gràcies per acompanyar-nos en aquesta nova trobada del Fòrum Europa – Tribuna Catalunya. Gràcies també als organitzadors per donar-me novament l’oportunitat d’adreçar-me a tots vostès just en el moment en el que el mandat municipal arriba al seu equador. Un moment oportú per fer balanç i també per mirar cap al futur.

Preguntar-se sobre la ciutat, interpel·lar-se sobre Barcelona, és una obligació de tots els ciutadans i ciutadanes. També és la responsabilitat de tots vostès. També és la meva. Com és la ciutat que volem? Com és la Barcelona on ens agradaria viure? Per això, és necessari preguntar-se quines són les polítiques que cal prioritzar per fer possible el desig de cadascú. Certament, la ciutat la fem entre tots, però qui en té una major responsabilitat, qui dissenya principalment el model de ciutat, qui en marca el rumb amb major intensitat i responsabilitat és el govern municipal.

I això és el que els proposo. Que avui ens fem aquestes preguntes. Que ens preguntem en veu alta, en l’equador del mandat del govern de l’alcaldessa Colau, un seguit de qüestions i, que amb les respostes que ens donem, estiguem en condicions de tenir una fotografia de la Barcelona actual, però també de la Barcelona que imaginem en el mig i el llarg termini. Els convido, doncs, a traçar un recorregut a través de cinc preguntes. Naturalment, ens en podríem fer moltes més. Però del que es tracta és que vostès també tinguin temps de preguntar després de la meva intervenció inicial.

Així doncs, passo a plantejar-los-hi les cinc qüestions que, des del meu punt de vista, ens poden ajudar a assolir l’objectiu que pretenem des de l’àmbit més general, per després centrar-nos en els detalls amb major precisió.

Aquestes són les cinc preguntes que plantejo en veu alta i que, tot seguit, intentaré respondre des del present, però, insisteixo, també fent una projecció de futur per contrastar la realitat actual, que ja els avanço que no ens agrada, amb les legítimes aspiracions de millora i de canvi que en la meva opinió són imprescindibles.

— Quin és el model econòmic de la ciutat?

— Quin és el model d’infraestructures i mobilitat?

— Quin és el model d’ús de l’espai públic?

— Quin és el model de capitalitat?

— Quin és el model de governança municipal que té Barcelona?

WhatsApp Image 2017-06-15 at 09.22.43

PRIMERA PREGUNTA:

Quin és el model econòmic de Colau,  per a Barcelona?

 Barcelona té model econòmic a hores d’ara? Alguns de vostès potser estaran temptats de contestar que no. Que l’actual govern municipal no té model econòmic. Perdonin, però els qui pensin això, si n’hi ha algun, són d’un optimisme gairebé radical. Sí, Barcelona té model econòmic i es diu decreixement.

Barcelona presenta dades macroeconòmiques bones en els darrers temps, com el conjunt del país. Però malauradament, ens manquen estudis seriosos que valorin el “lucre cessant” de la ciutat, perquè hem de tenir clar que el creixement econòmic de la ciutat és “malgrat” l’Ajuntament, i “malgrat” l’alcaldessa Colau. La paraula màgica dels comuns quan parlen d’economia és “decreixement”. La seva visió sobre l’activitat econòmica és negativa. Els empresaris són sospitosos. El benefici, pecat. La generació de riquesa sempre mereix malfiança.

Només des d’aquesta òptica s’entenen els pals a les rodes que reben totes les inversions projectades a la ciutat. Tot és posat sota sospita perquè el sector privat és sospitós, així, en general, sense cap matís.

Decreixement. Decreixement. Decreixement. Aquesta és l’aposta de l’Ajuntament. Un decreixement que perjudica tothom. Un decreixement incomprensible. Un decreixement de base purament ideològica que posa en risc molts sectors d’activitat econòmica que han fet molt bé a la ciutat .

Un altre exemple  de prejudici ideològic el tenim al voltant del debat que ha iniciat el govern a l’entorn de les municipalitzacions dels serveis públics. És un debat que respon més a compromisos de partit que a un debat en profunditat sobre la qualitat del servei, la seva eficiència i els costos.

Hem dit en d’altres ocasions que Ada Colau és una broma per als rics, una amenaça per a les classes mitjanes i una condemna per a les persones més desfavorides. Ho diem i ho creiem.

I és així perquè la seva obsessió pel decreixement té un efecte molt limitat sobre les persones amb més recursos. A fi de comptes, un pot decidir si inverteix a Barcelona o a un altre lloc. Però és una amenaça molt seriosa per a les classes mitjanes que veuen com la seva ciutat està en mans d’uns dirigents que no volen una ciutat d’oportunitats. I és, per descomptat, una condemna per als més desfavorits en la mesura que és impossible poder repartir allò que no s’ha creat primer. Sense creació de riquesa, la redistribució de rendes és impossible perquè no hi ha rendes a redistribuir.

Insisteixo, com que l’Ajuntament afortunadament no controla tots els ressorts de l’economia, el mal que pot fer l’actual consistori és limitat. Però Barcelona podria, amb una altra mirada sobre l’activitat econòmica, treure un major profit d’una conjuntura que, sense ser fàcil, és millor que la de fa uns anys. Davant d’aquesta visió teòrica de l’economia de l’actual consistori, nosaltres entenem que hi ha una manera de fer més realista i molt més positiva.

D’entrada, hi ha una manera de fer que comprèn de manera positiva el creixement econòmic, i que no només el veu de forma positiva, sinó que dedica els millors i més grans esforços per fer-lo realitat. Una manera de fer que creu que la creació de riquesa és imprescindible per poder garantir oportunitats a tothom, una manera de fer que no veu un sospitós en cada emprenedor, una manera de fer que es preocupa per un creixement endreçat, sostenible, que afavoreix a tots i no només a uns quants. Una manera de fer que veu la ciutat com un projecte de tots, també en l’àmbit econòmic, on tothom pot guanyar-hi. Una visió econòmica en què el beneficis són compartits. L’Ajuntament té mitificada una ciutat en blanc i negre, una ciutat trista, una ciutat pobra, una ciutat que afortunadament vam deixar enrere.

I sí, diem també que el creixement ha de ser just, equitatiu, repartit, amb sous dignes, amb possibilitats reals que tothom pugui construir el seu projecte de vida. Torno a posar sobre la taula, hi ho farem tants cops com calgui, la necessitat d’avançar en l’establiment d’un salari mínim de ciutat. Lamentem profundament el desinterès del govern Colau respecte a aquesta proposta que ja s’havia començat a treballar.

Però el decreixement de Colau no aposta per això, més aviat el contrari. A vegades sembla que la voluntat de l’alcaldessa Colau i dels comuns sigui la de perpetuar un estat de les coses en les que la manca d’oportunitats, la grisor i la tristesa justifiquin un discurs que els permeti perpetuar-se.

Contra el decreixement, creixement. Contra la desigualtat, oportunitats. Contra la ciutat morta, la ciutat viva. Contra la visió demonitzada de l’economia, el treball per aconseguir creixement econòmic, riquesa i oportunitats. Que cadascú triï la seva resposta.

SEGONA PREGUNTA:

Quin és el model Colau d’infraestructures i mobilitat per a Barcelona?

 En una gran ciutat, esdevé imprescindible interpel·lar-se també pel seu model d’infraestructures i mobilitat. I quin és el model avui? Lamento dir-los que en aquest àmbit el govern Colau també està segrestat mentalment per la ideologia i la superioritat moral. Actuant des del despotisme il·lustrat, convençuts que són els dipositaris d’una veritat que els ha estat revelada en exclusiva, els actuals responsables municipals estan obsedits, en la lògica que han seguit sempre els pitjors governants, en convertir Barcelona en un experiment de resultats negatius més que previsibles i, alguns d’ells, ja tangibles.

 

Per no allargar-me massa els posaré tres exemples d’això que els vull traslladar. El tramvia per la Diagonal, la Superilla del Poblenou i les obres de la Plaça de les Glòries. En els tres casos s’ha menystingut l’opinió dels veïns, s’ha fet cas omís d’informes i estudis tècnics o s’han alterat les dades de les previsions cost- benefici. Tot sigui per servir a un ideari. L’única cosa que realment importa en la cultura política del comuns.

 

Primer exemple: Es vol fer el tramvia per la Diagonal obviant l’opinió dels barcelonins, que ja van manifestar-se al respecte en el seu dia en una consulta. A més, també els convido a donar un cop d’ull a l’estudi del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona per veure que això que els explico no és només discurs d’oposició, sinó que respon a una realitat objectivable.

 

El tramvia és una inversió multimilionària que, com ha quedat demostrat, no comporta els beneficis que l’Ajuntament pregona. Tot plegat, amb un únic objectiu, l’únic que realment ocupa i preocupa a Barcelona en Comú: vendre un tipus de discurs sobre el transport públic i el medi ambient, encara que sigui fal·laç.

 

Perquè enfront d’un model d’infraestructures segrestat per la ideologia n’hi ha un altre basat en la realitat, en gastar els diners en allò necessari, en allò que de veritat té efectes multiplicadors. Un model basat en l’estudi real de costos – beneficis, de comprendre que els recursos públics mereixen respecte perquè surten de la butxaca dels barcelonins i que, per tant, no s’han de fer servir, sí o sí, per despeses ideològiques en alguna cosa tant important com són les infraestructures.

Els poso aquest exemple, però els poso també el de la Superilla, menys vistós però d’igual gravetat. Un projecte fet sense escoltar els veïns, menystenint-los, igual que es menysté l’oposició. Un projecte implementat a corre-cuita, per poder fer titulars i discurs, però que ha situat els veïns afectats en una situació insostenible. Fins al punt que els propis veïns han organitzat una consulta totalment desfavorable al manteniment del projecte.

Però, és clar, una cosa és predicar i l’altra creure allò que un predica. Ada Colau i el seu Govern fan bandera de la participació ciutadana i d’escoltar els veïns, però només volen escoltar la veu d’aquells que pensen com ells i quan algú gosa manifestar-se en sentit contrari és menystingut i silenciat. El projecte de les superilles pot ser un bon projecte, sobretot si tal com proposàvem recupera els valors i els beneficis de la vida de barri, i si es prioritzen les actuacions en el comerç i els equipaments de proximitat i la rehabilitació dels habitatges. Un projecte malmès de nou per la ideologia, la voluntat de guanyar titulars i d’imposar, peti qui peti, un model que, insistim, els comuns consideren una veritat revelada.

I, finalment, el tercer exemple, l’aturada de les obres del túnel de Glòries. Una aturada feta en contra de l’opinió àmpliament majoritària dels grups municipals. Una aturada que arriba després de 13 mesos d’informes setmanals de la direcció d’obra, en els que advertia al govern de la necessitat d’actuar per evitar desviacions de temps i pressupost. I com es va actuar? Simplement no es va actuar. Ara caldrà esperar un llarg període de temps per reprendre les obres del primer túnel, sense saber a més, si el govern pensa complir el Compromís per Glòries acordat amb els veïns, i executar també el segon túnel fins la Rambla del Poble Nou.

Davant d’això, reitero, hi ha un model d’infraestructures i mobilitat que escolta, que busca el consens, que entén la necessitat dels estudis de viabilitat, que cada euro invertit tingui un veritable retorn. No un model de bons i dolents, que és el que planteja Colau en tots els àmbits, com anem veient.

En fi, no voldria cansar-los però aquesta manera de fer de Barcelona en Comú serveix per aturar la cobertura de la Ronda de Dalt, la segona fase de la reforma de l’Avinguda Diagonal o la finalització de la reforma del Paral·lel, per citar alguns exemples. Obres, totes elles, que la ciutat necessita per al benestar dels seus habitants i no per fer passar el clau per la cabota en nom d’una ideologia, independentment dels resultats.

TERCERA PREGUNTA:

Quin és el model Colau, de convivència en l’espai públic?

 Una ciutat és convivencial o no és. Una ciutat és un espai de permanent diàleg entre la gent. Un ciutat són els seus carrers. Una ciutat són també les seves llars i els seus espais de privacitat.

D’ençà l’arribada del Govern Colau, l’espai públic s’ha deteriorat. S’ha degradat. Igual que la institució, que el foment de l’activitat econòmica, també l’espai de convivència ha començat a malmetre’s.

Les paraules no són gratuïtes i encara menys quan es diuen des de les institucions. I el govern municipal ha decidit donar cobertura política a l’incivisme, als que no paguen el transport públic, als que venen mercaderies falsificades, als que converteixen el seu oci en un malson per als veïns, als que okupen propietats que no són seves.

Algú pensava que no tindria efectes a peu de carrer la voluntat del govern municipal de liquidar de facto l’ordenança del civisme? Doncs sí que els té. Quan s’instal·la a la ciutat un clima de permissivitat amb l’incivisme, es disparen les queixes per activitats molestes i es produeix el deteriorament de la convivència en l’espai públic que ja estem patint.

D’igual manera, algú pensava que no tindrien efecte a peu de carrer les declaracions de la Presidenta de TMB, en que justificava la gent que no paga el seu títol de transport públic? En dos anys ha augmentat un 20% el nombre de viatges sense validació de bitllet als autobusos de Barcelona. 22.000 al dia, amb un cost per la ciutat de 3,5 milions d’euros el 2016. Una xifra gens menyspreable, equivalent, per exemple, al cost d’una escola bressol.

Hi ha moltes altres coses que també es deterioren, com el clima laboral a TMB, que deixa sense transport públic de manera recurrent als barcelonins. El silenci amb que el govern municipal respon a sis dilluns consecutius amb vaga de metro, és simplement, vergonyós. Cap resposta, cap excusa, cap explicació.

Entre els veïns que paguen els seus impostos o els okupes, l’Ajuntament tria els okupes. Entre els comerciants que paguen impostos o els llauners i manters, l’Ajuntament tria el comerç il·legal. Entre els ciutadans que paguen el seu bitllet de transport i els que no ho fan, l’Ajuntament tria als insolidaris que volen viatjar gratis i posar a l’esquena dels seus conciutadans el cost de la seva pocavergonya. Entre els veïns que volen dormir i descansar en un entorn civilitzat, l’Ajuntament tria fer els ulls grossos als excessos que converteixen espais de la ciutat en un espai de degradació nocturna recurrent.

Hi ha una altra resposta al model de convivència en l’espai públic? Sí. La nostra. Nosaltres triem el contrari. Triem els veïns, triem els comerciants, triem els llogaters i els propietaris, triem la gent que paga el seu bitllet de bus i metro. Triem un espai privat on cadascú fa allò que vol combinat amb un espai públic on el que ens fa lliures i ens permet gaudir la nostra llibertat és el respecte pels altres.

Triem una ciutat de tots, de veritat, una ciutat que no claudica davant l’incivisme i la insolidaritat. Una ciutat convivencial, no des del punt de vista teòric i de les grans paraules, sinó des del respecte per l’altre al qual també exigim respecte per nosaltres.

Triem una ciutat on es compleixen les ordenances. Una ciutat que fa front als seus problemes i no els posposa amb moratòries. Una ciutat on cada individu té uns drets que van acompanyats d’unes obligacions. Una ciutat on no es busquen excuses per justificar comportaments que la degraden. Una ciutat on l’Ajuntament s’erigeix com a principal garant de la convivència i el respecte, en comptes d’una ciutat on l’Ajuntament dimiteix de les seves obligacions.

Hi ha una resposta positiva a quin és el model convivencial que defensem. Un model que ens allunya de l’actual. Un model més acord en el marc d’una societat respectuosa de tots amb tots, on les obligacions es compleixen perquè són la base sobre la que es gaudeixen també dels drets de manera plena.

Qyuim

QUARTA PREGUNTA

Quin és el model Colau, de capitalitat per Barcelona?

 Barcelona juga la lliga de les grans ciutats del món. Aquest era un objectiu compartit i assolit per gairebé totes les forces polítiques de la ciutat. Fins fa dos anys. El govern Colau, un cop arribat a l’Ajuntament, ha fet esforços per despenjar Barcelona de la llista de grans ciutats del món.

Permanentment es fan discursos que lloen i enyoren una ciutat que només pot ser mitificada per qui no l’ha viscut. Una ciutat tancada, enclaustrada, d’esquena al mar, una ciutat en blanc i negre, de postal antiga, una ciutat que tothom tenia clar que no era la que volíem i que va maldar per deixar enrere la seva condemna a ser una ciutat de segona i que va aconseguir, amb el treball tenaç de tots, jugar la lliga de les grans metròpolis del món.

Però des de fa dos anys, des del govern municipal, es treballa perquè això deixi de ser així. El decreixement que comentàvem abans, la turismefòbia impulsada per l’Ajuntament, els discursos que intenten fer-nos tornar a una Barcelona per fortuna allunyada en el temps, no són gratuïts. A l’Ajuntament li disgusta una ciutat oberta al món, una ciutat on el talent del món hi vol viure, una ciutat que capta inversions, una ciutat considerada de les millors del planeta per viure-hi.

 I també en l’àmbit nacional la resposta avui, dos anys després de l’arribada al govern municipal dels comuns, és menys ambiciosa. L’Ajuntament actual veu Barcelona com una ciutat subsidiària de la capital de veritat, que en paraules de la pròpia alcaldessa és Madrid. Barcelona allunyada de l’exercici de capitalitat que li pertoca respecte Catalunya. Barcelona no com a motor tractor en els àmbits cultural, econòmic, social, d’infraestructures d’un país, Catalunya; sinó com un element secundari en el marc d’un Estat que li nega aquesta capitalitat i les oportunitats que això genera.

CINQUENA I ÚLTIMA PREGUNTA:

Quin model de governança té Colau, per Barcelona?

 No hem vingut aquí per fer revisionisme. Però de vegades cal mirar enrere per entendre el present. El model de governança de Barcelona arrela en el model de campanya electoral que va portar l’alcaldessa i el seu equip a guanyar les eleccions. En aquell moment, ja vam prendre nota d’una cultura política que no té cap mena d’escrúpol en buscar l’eliminació de l’adversari a través del menyspreu i la mentida.

Va ser una campanya bruta, centrada en la mentida, en la més absoluta demagògia i que va aprofitar les clavegueres de l’Estat i l’anomenada Operació Catalunya per tacar l’honorabilitat del llavors alcalde Xavier Trias. Era un símptoma. El símptoma d’una malaltia que, un cop arribada a l’Ajuntament, Barcelona en Comú ha mantingut com a tret distintiu de la seva manera d’entendre el govern municipal.

Ens trobem, dos anys després, que ningú ha demanat disculpes encara per tot aquell seguit de difamacions. Però més enllà d’això, hem anat comprovant com l’actual govern ha instal·lat a l’Ajuntament un estil polític de menyspreu a l’oposició, de silenciament de les altres veus, de cap voluntat d’arribar a acords. Estem davant del deteriorament de la cultura política que li era pròpia a la ciutat i que es basava en el diàleg, el respecte i la implicació de tots en projectes que acabaven també sent de tots.

Els comuns, l’alcaldessa, entenen el govern municipal des del supremacisme moral i polític que els porta a menystenir, ignorar i, fins i tot, maltractar l’oposició. Només la circumstància de ser un govern amb minoria fa que aquest menyspreu no pugui ser portat fins a l’extrem.

El model de governança d’Ada Colau es basa en la confrontació permanent, la negativa a l’acord, la incapacitat d’escoltar i transaccionar. És un model de “nosaltres contra els altres”. Un estil que transita pels marges del sectarisme. Una manera de fer que exigeix puresa ideològica i adhesió al règim.

No vull entrar amb temes encara més punyents com l’amiguisme. No és necessari. De fet, totes aquestes coses deriven d’aquesta manera d’entendre el poder del ‘nosaltres contra ells’, convertint els adversaris en enemics en un exercici polític que busca permanentment la divisió. “La Barcelona nostra contra la Barcelona dels altres”. Aquest és, a grans trets, el model de governança de la ciutat.

Però aquesta pregunta podria contestar-se d’una altra manera. Hi ha un altre model de governança: inclusiu, que respecta la diferència, que treballa permanentment en la recerca de consensos, que no imposa sinó que sedueix, que convida a tothom a fer aportacions en els temes rellevants, que escolta i no fa callar, que entén l’Ajuntament com el punt de trobada de totes les visions sobre la ciutat i que totes mereixen respecte.

Hi ha un model que no va en contra de ningú, sinó que intenta sumar el bo i millor de tothom. Hi ha un model de governança que sense defugir la responsabilitat del lideratge allarga la mà en la recerca de punts en comú. Hi ha un model de lideratge que converteix a qui és alcalde o alcaldessa en alcalde o alcaldessa de tots i no només dels qui l’han votat. Hi ha un model que entén que la ciutat és de tots i no només dels que pensen d’una manera determinada. Hi ha un model modern, que viu la diferència política com un patrimoni que enriqueix, davant d’un model com l’actual que només aspira a l’hegemonia absoluta a través de l’eliminació del matís i la discrepància.

Hi ha, en definitiva, un model que fa de l’Ajuntament una Casa Gran de veritat, on hi cap tothom, que és el model de governança que proposem nosaltres; i un altre que fa del consistori una parcel·la petita a la mida dels qui governen i on no hi cap ningú més.

I enfront d’això, hi ha una altra resposta? I tant. Hi ha la resposta de seguir apostant per una ciutat de primera, una ciutat optimista, una ciutat capital, una ciutat que mira el futur de fit a fit, en busca d’oportunitats i que, al mateix temps, es preocupa de generar oportunitats pels seus conciutadans. Una ciutat cosmopolita i, alhora, nostra. Una ciutat que capta talent, una ciutat que fa de capital sense complexes, una ciutat en majúscules que aspira a dir-li al món que és la millor ciutat del món. Una ciutat optimista que treballa per a la seva gent, però que no vol transportar Barcelona cap a un passat que era pitjor.

En resum, nosaltres responem així a la ciutat en blanc i negre i somorta que proposa l’actual Ajuntament. Responem amb el coratge d’abraçar el progrés com un element positiu. Responem que no volem malbaratar el somni de viure en una gran ciutat, on tothom hi tingui oportunitats i on tothom hi visqui bé. Responem que Barcelona és i ha d’actuar com a capital de Catalunya perquè en té l’obligació respecte el país i perquè en surt beneficiada fent-ho.

 Per acabar. He plantejat cinc preguntes. Ja he dit que podrien ser més. Però va sent hora d’escoltar també les seves qüestions. Per part meva, només insistir en aquesta obligació que no desatendrem, de preguntar-nos, de qüestionar-nos, d’interpel·lar-nos permanentment sobre quina Barcelona volem i quina Barcelona tenim. Preguntes que ens fem a nosaltres mateixos, preguntes que contestem, preguntes que aspirem també a compartir amb la resta de ciutadans que, com vostès, ens acompanyen avui.

L’objectiu és construir entre tots les respostes, no sobre el present -que ja sabem quines són-, sinó sobre el futur que està aquí a la vora i que ens ha de permetre tornar a treballar en el desig d’una Barcelona inclusiva, de tots, sense bons i dolents, que afavoreixi el creixement econòmic, que prengui les decisions pensant en el conjunt de la ciutat, que sigui respectuosa amb els drets per ser exigent amb els deures. En definitiva, una ciutat capital que aglutina el bo i el millor del món que ens ha tocat viure.

 

–       Una Barcelona que responem amb color enfront del blanc i negre que ens proposa l’Ajuntament.

–       Una Barcelona d’oportunitats, davant del conformisme que ens proposa Ada Colau.

–       Una Barcelona alegre, davant la tristesa i ànim de revenja que governa l’Ajuntament.

–       Una Barcelona de tots, no d’uns quants.

–       Una Barcelona de realitats, no de titulars.

–       Una Barcelona del ‘Sí’, davant d’una Barcelona del ‘No’.

–       Una Barcelona on tothom té la seva oportunitat, no una Barcelona que no dóna oportunitats a ningú.

–       Una Barcelona que somrigui i que no estigui sempre enfadada.

–       Una Barcelona que marqui el camí cap al futur i no una Barcelona amb el fre de mà, segrestada pel sectarisme institucional i la incompetència. Enfront d’una Barcelona pessimista, volem una Barcelona optimista.

Moltes gràcies.

 

Barcelona, 15 de juny de 2017

Pregunta a l’alcaldessa 25-11-2016

Quin és el del capteniment de l’Alcaldessa respecte les declaracions del Segon Tinent d’Alcalde Jaume Collboni en les que afirma que cal obrir una nova etapa de geometria variable i buscar acords amb CiU i C’s per no dependre de grups que ell considera “minoritaris i radicals”

Pregunta feta per Xavier Trias a l’alcaldessa en el Consell Plenari del 25-11-2016

Alcaldessa, volem saber la seva opinió sobre les declaracions del segon Tinent d’Alcalde que va afirmar que:

“Segurament no hem de dependre tant de grups minoritaris i radicals ni d’aquells que volen subordinar la ciutat a altres interessos”.

En el passat mandat jo mateix, com a Alcalde, vaig defensar i portar a la pràctica la necessitat d’aplicar la geometria variable: vaig aprovar el PAM l’any 2012 amb el PSC i ERC, els pressupostos del 2012 amb el PPC i l’any 2015 vam aprovar els pressupostos amb acords amb PSC i ERC.

Enteníem que és obligació d’un governant generar espais de diàleg i d’entesa per poder complir el màxim objectiu que té un Alcalde, tirar endavant la ciutat.

La meva mà va estar estesa a acords amb tots els grups i de fet amb quasi tots vaig poder pactar temes prou rellevants com per exemple el PAM o els pressupostos. Bé, tots no, menys amb icv-euia que no volien mai asseure’s ni a parlar.

Però mai com a Alcalde, ni cap membre del meu govern, vam faltar al respecte a cap grup, ni tan sols amb aquells que no volien ni seure a escoltar, teníem i tenim el màxim respecte per totes les forces polítiques. Tots els membres electes que seiem en aquest saló estem aquí perquè així ho han decidit els ciutadans.

Sobta molt que vostè surti en roda de premsa el dia 16 de novembre, apel·lant a que les forces polítiques de l’oposició siguin responsables respecte el pressupost i dient que alguns partits li diuen una cosa en privat i altre en públic, i quan una periodista li pregunta sobre les declaracions del Sr. Collboni vostè digui que comparteix l’anàlisi, però tot seguit digui que amb qui es sent més còmoda i amb qui vol arribar a acords és amb els partits d’esquerres, justament aquests partits que dóna entendre ja li sembla bé que se’ls hi falti el respecte.

Per tant jo ara li pregunto Alcaldessa i li prego que respongui clarament:

Quin és el del capteniment de l’Alcaldessa respecte les declaracions del Segon Tinent d’Alcalde Jaume Collboni en les que afirma que cal obrir una nova etapa de geometria variable i buscar acords amb CiU i C’s per no dependre de grups que ell considera “minoritaris i radicals”

I especialment què pensa sobre dels termes “minoritaris i radicals”.

 

 

Diem no als pressupostos, i ho fem amb motius.

Discurs llegit per Sònia Recasens

Davant les declaracions de Pisarello on acusa als Grups municipals de no voler pactar els pressupostos, malgrat l’esforç que hauria fet el Govern al reunir-se i intentar arribar a acords amb tots. Volem manifestar rotundament que això és fals. Ni s’ha negociat, ni coneixíem la proposta de pressupostos abastament, com ha assegurat. Són mentides del Govern Colau, mentides a les que ja ens tenen acostumats. Pel que fa a nosaltres, al Grup Municipal de CIU (Forn i Recasens), Pissarello només s’hi ha reunit una vegada el 7 de novembre i va ser una reunió purament “formal” on no ens va entregar cap informació rellevant. Vam poder accedir a la documentació del projecte de pressupost (un document de 1.000 pàgines) 48 hores abans del debat en comissió, com qualsevol altre expedient que va a Comissió. És obvi per tant que la voluntat “negociadora” i les “converses sinceres” a les que Pisarello feia referència són falses. La nostra única reunió de pressupostos, tot i que el Govern ens va demanar que fos una conversa sincera i nosaltres ens els vam creure, es va acabar convertint en una foto. No hi ha hagut ni trucades ni reunions posteriors. Van voler escenificar que el seu Govern no era un Govern tancat, sinó obert i dialogant, tot per pur “maquillatge”.

Vostès volen donar una imatge de màrtirs. D’un Govern que vol tirar endavant les seves polítiques i que l’oposició és “un dimoni amb cua” que no els deixa governar, i això no és així. Se’ls veu el llautó. Vostès no tenien cap intenció de pactar el pressupost.  Vostès han preferit quedar-se sols i aïllats, abans que pactar el pressupost amb el grup majoritari de la oposició. Els importa més la imatge que l’aprovació en sí. Vostès anteposen els interessos partidistes, de no sortir recolzats per nosaltres, que no pas els interessos de ciutat, delsbarcelonins i barcelonines. Volem saber si faran cas de Collboni i voldran negociar de veritat amb nosaltres, amb el grup majoritari de la oposició. Però mentrestant els hi rebutjarem els pressupostos, i ho farem amb motius.

Rebutgem aquests pressupostos 100% Colau per 4 motius molt concrets:

Primer: sustenten el seu pressupost en 5 eixos molt específics del seu PAM, un PAM que els hi recordem que és “nonat”. Ens sorprèn que basin el seu pressupost en aquest PAM que tota l’oposició li va votar en contra. Si realment tenien ganes de pactar el pressupost, almenys podien haver fet un mínim esforç i haver pactat prèviament 5 ó 6 ó 7 eixos (els que considerin) prioritaris on haguéssim pogut posar-nos tots d’acord i a partir d’aquí dotar-los pressupostàriament. Aquest hagués estat un bon punt de partida.

El segon motiu és que estan atrapats en les seves denúncies populistes sobre el superàvit. Durant el mandat Trias la que avui és tinent d’alcalde Janet Sanz va escriure un tuit on deia: “és indecent que a Barcelona, mentre l’Ajuntament fa superàvit, el patiment a Nou Barris continui” o un altre on asegurava que“Trias torna a fer superàvit, 19 milions en plena crisi, els diners pels bancs i no pels barris”. Vostès avui es presenten davant de la ciutadania amb un superàvit de 70M€ (69,7M€)!!! Per tant, la segona cosa que els hi volem dir és que vostès queden atrapats en la seva pròpia dinàmica que els va fer “grans”. Què opinen ara de fer superàvit? També ara estan els diners als bancs en comptes de posar-los a Nou Barris?. Cal a més denunciar una cosa que és molt greu: com aconsegueixen aquest superàvit? El produeixen bàsicament per dues coses, i totes dues coses ens semblen especialment greus:

Per inexecució del pressupost. En concret han deixat d’executar 48M€ de pressupost, dels quals i això és gravíssim, uns 21M€ provenen d’inversions no executades. No és cert que vostès executin i tirin endavant el que pressuposten.

Tenen majors ingressos provinents de les plusvàlues. Varen ser vostès mateixos els que es van presentar a les eleccions dient que acabarien amb les bombolles immobiliàries, que acabarien amb la inflació del sector immobiliari, i en canvi avui vostès de forma cruel veuen com tenen uns majors ingressos no previstos produïts per aquesta bombolla immobiliària. Estan atrapats en les seves pròpies dinàmiques populistes.

En el tercer punt voldríem parlar de les partides, on destinen els diners. Vostès el desembre del 2014, també van fer un article duríssim que es deia “Guanyem Barcelona” on deien frases com aquestes: “Mai un Ajuntament de la ciutat de Barcelona havia estat tan ric, amb una ciutadania tan pobre”, o com aquesta altre “El consistori aprova uns pressupostos que perpetuen les desigualtats entre barris com Nou Barris i Sant Andreu”. Doncs bé, a la Comissió d’Economia del mes de Novembre vostès mateixos van presentar un informe de conjuntura econòmica de la ciutat de Barcelona on es mostrava que l’atur a Nou Barris era més que el doble que l’atur de Sarrià-Sant Gervasi. Novament queden atrapats amb les seves declaracions populistes i veuen com les desigualtats es perpetuen. En el  pressupost que avui vostès ens presenten podem comprovar com la inversió a Sant Andreu només creix un 0,6%  i encapçala el rànquing per la cua i per tant, no sabem com pensen acabar amb les desigualtats que vostès tant denúncien. L’article “Guanyem Barcelona” continuava dient: “No es contempla cap modificació fiscal, es perd un any per pal·liar els desequilibris econòmics a través d’una política fiscal més redistributiva”. Doncs be, quina és novament la realitat ? On està la seva política fiscal? Han estat incapaços de tirar endavant unes noves ordenances fiscals. Aquesta és la crua realitat. Quins són els ingressos que contemplen aquests pressupostos que avui ja no veuran la llum? Vostès han estat incapaços també de presentar davant de la ciutadania i per tant del Consell Plenari, una política fiscal més redistributiva. En aquest mateix article es deia: “Els pressupostos són centralistes, ja que només el 15 % de la despesa es gestiona directament des dels barris”. Sàpiguen que els pressupostos que vostès avui ens presenten només preveuen que els barris gestionin un 12,25%. Per tant menteixen sobre la descentralització i el “poder real als barris” que tant pregonen… Una altra denúncia que vostès fan en aquest article “El Sr Trias aplica el mateix a Sanitat que un paquet que engloba dietes, publicitat i propaganda, treballs tècnics i estudis”. Saben vostès quant apliquen a Salut en el pressupost que ens presenten? Colau destina a Salut 19M€. I saben què destina Colau en aquest mateix pressupost a “dietes, publicitat i propaganda, treballs tècnics i estudis”? doncs un total de 23M€. Per tant, novament veiem que cauen en el seu propi parany. Vostès van guanyar dient que implantarien uns pressupostos redistributius i justos, i s’han hagut de menjar les seves pròpies paraules, presentant uns pressupostos que no tenen res a veure amb això.

En Comerç, per exemple, en uns moments més necessaris que mai per dinamitzar el nostre comerç de proximitat, veiem com en el seu pressupost també hi ha una davallada. En concret passa de 80,6M€ a 71,5M€. Quina explicació te això? I tal com es diu en el mateix informe de l’Interventor, “No es preveu cap despesa per tirar endavant el Pla de Comerç 2013-2016” (era el nostre Pla i no s’ha elaborat cap altre Pla més …).

I la ocupació i generació de llocs de treball? En l’Informe es diu que “En polítiques d’ocupació no es pressuposten els 20M€ que es van destinar en el pressupost del 2016”. Com es que no es consoliden les polítiques d’ocupació? Era només per una foto? Era només per contentar al PSC, recent entrats al Govern?

Les partides destinades a què la “ciutat funcioni”, parlem de partides destinades a què la ciutat estigui més neta, millor il·luminada, clavegueram… també pateixen unes retallades del 13% (una retallada de 51M d’euros). I això per CiU també és una prioritat.

En matèria de Serveis Socials, a banda del ball de xifres que no quadra cap, vostès també suspenen. A l’últim informe publicat als mitjans de comunicació es pot veure com es denuncia que els pressupostos d’Ada Colau han patit una davallada de l’11%. Com volen pactar amb nosaltres eliminant partides essencials?

En el quart motiu volem fer esment de quelcom que també és importantíssim i que afecta el dia a dia dels districtes i els ciutadans: ens referim a les inversions. Vostès falsegen la xifra d’inversions. A la roda de premsa es van presentar dient que les inversions del 2017 pujarien a 429M€. En canvi sobta comprovar una frase de l’Informe de l’Interventor on es diu: “o el 2017 no s’executen la totalitat de les inversions que han pressupostat o, si s’executen, entraran en dèficit”. En concret Intervenció parla de 47,7M€ la despesa que si és executada (d’aquests 21,4M són d’inversió) en la seva totalitat, faria que l’Ajuntament de Barcelona, l’any 20017 entrés en dèficit. Per tant, siguin sincers i diguin si tenen previst executar aquest pressupost i fer dèficit, o diguin la veritat i expliquin que avui es presenta un pressupost que no és transparent, i que en realitat la inversió i despesa a executar a Bcn no ascendeix a 429M d’€ sinó gairebé 50M menys.

Vostès avui estan “tranquils” perquè creuen que aprovaran aquests pressupostos fent servir la qüestió de confiança. Han de saber però que una QC és quelcom legítim, que preveu la llei, però que s’ha de fer servir després d’haver esgotat totes i cadascunes de les possibilitats d’intentar tenir uns pressupostos negociats i consensuats amb la major part possible dels grups d’aquest consell plenari. Això no ha estat així. Vostès han fet ús de la QC sense abans haver esgotat la possibilitat del pacte. I així no s’hauria de governar la ciutat. Vostès no han fet els esforços necessaris per arribar a acords i avui el que fan és “patada cap endavant” i fer el que no han sabut fer amb el diàleg, el consens i el pacte que és el que s’esperaria d’un Govern minoritari com el seu.

M’agradaria també dirigir-me al seu soci de Govern. El PSC. El PSC a la Comissió d’Economia ha fet una defensa d’aquests pressupostos amb la boca ben petita. Mai havíem vist un PSC tant acomplexat. La Regidora Ballarin ha apel.lat al fet que Barcelona sempre havia tingut els comptes sanejats, per a què avui els donem suport. Li vull dir a la regidora que no se ben bé quin concepte té el PSC de “comptes sanejats”, perquè quan CiU va arribar al Govern recordi que hi havia un dèficit de 800M€ i això, que jo sàpiga, no són uns comptes sanejats. També volem recordar que els superàvits que vam generar al primer any de mandat van anar destinats a eixugar aquet dèficit. Un cop vam tenir el dèficit eixugat, vam destinar el superàvit a finançar noves inversions fent la modificació de crèdit pertinent. Aquesta és la explicació de com vam generar superàvit i en què el vam gastar. Ens agradaria saber per què avui el Govern genera superàvit i què en fa d’ell.

El PSC parlava de pressupost “expansiu”, i això torna a ser fals. Torna a ser fals perquè aquest Govern haurà de deixar d’executar 48 M€ per no entrar en dèficit. Si deixen d’executar aquesta despesa no seran uns pressupostos que pugin un 4%, sinó que creixeran només un 1,5%.

Estem davant d’un Govern sol, aïllat i atrinxerat sota les seves pròpies demagògies i mentides, estan atrapats a la teranyina de les promeses incomplertes. Són incapaços de tirar endavant qualsevol política que s’aguanti per si sola. Si això era la “nova forma d’entendre la política”, si això era la “nova política”, doneu-me la “vella política de sempre”, la que sempre havia estat capaç de tirar la ciutat endavant amb pactes, consensos i diàlegs. No compartim la seva forma barroera i menyspreable que tenen de tirar endavant amb la ciutat.

La qüestió de confiança és un recurs legítim que preveu la llei perquè s’utilitzi en últim extrem i no com un rodet d’un Govern sectari i sense diàleg. Vol que li comenti que opinava el seu Govern, el grup d’ICV, davant la qüestió de confiança? Gomà deia: “vincular el pressupost a una qüestió de confiança voldria dir que és un Alcalde més en precari que mai” “Era un govern políticament incapaç, aïllat, amb un pressupost rebutjat” i qualificava la qüestió de confiança “com un drecera no democràtica”.

També tenim declaracions del qui ara avui és el Gerent de l’Ajuntament de Barcelona, en Jordi Martí (quan era Regidor president del PSC): “constatem el fracàs del Govern Municipal i la seva incapacitat, i entenc que la Tinent d’Alcalde d’Economia (Sònia Recasens) faria bé en abandonar les seves responsabilitats ja que demostra que no te un projecte econòmic i que no pot forjar un consens”. Faran cas al seu Gerent?

No ens estranya que no hagin trobat suports a un pressupost 100% Colau. Aquest pressupost no ha agradat gens. Retalla les inversions, retalla el manteniment de la ciutat, tindrem una ciutat amb menys recursos i per tant, una ciutat més bruta, menys il·luminada i més incívica, amb una cotilla d’uns ingressos desbocats per la bombolla immobiliària. Uns pressupostos on la única gran mesura que proposen és l’entrada de 400 persones a la plantilla municipal, que no és que sigui dolent per si mateix, però permeti’m que els hi digui que quan vostès es posen a “contractar gent a la casa” la veritat és que ens agafa tremolor de cames. Tenim uns pressupostos que reatllen en matèria de polítiques socials. Vostès perpetuen les desigualtats als barris, s’acarnissen sobre el comerç retallant el pressupost, i no tenen una política clara de generació de llocs de treball.  Es un pressupost que falseja les xifres i que ens farà entrar en dèficit si l’executen en la seva totalitat. Dèficit vol dir “retallades” i per tant, o faran dèficit o vostès estant mentint a la ciutadania.

En definitiva, els hi recordem que uns pressupostos no s’aproven a les xarxes socials. Uns pressupostos s’aproven arromangant-se, dialogant, treballant i consensuant. Estarem amatents a veure si hi ha un canvi d’actitud.  Però ja ens van dir que aprovarien els pressupostos per Decret, i per tant, seran els pressupostos més minoritaris de la història d’aquest Ajuntament. Potser tindran “sí o sí” pressupostos,  com vostès no han parat de dir, però també tindran solitud, feblesa i pèrdua d’oportunitats per Barcelona. Aquest Govern ha fracassat en el seu projecte més important de ciutat.

Menys gestos i més treballar. Consell Plenari del 28-10-2116.

– Lamentem la política de gestos del govern municipal, més centrada en la creació de polèmiques ciutadanes que en l’abordatge i la resolució dels problemes reals dels barcelonins i les barcelonines.

-Instem al govern municipal a abandonar aquesta política de gestos per centrar-se immediatament en la recerca  de solucions efectives als problemes i reptes de Barcelona

Proposta llegida per Quim Forn en el Consell Plenari del 28-10-2016

Portem més d’un any de mandat i fins ara hem pogut comprovar la incapacitat del govern Colau per entomar els problemes reals dels Barcelonins i barcelonines i de crear un bon clima de diàleg amb la resta de partits polítics.

15 mesos d’un govern que genera debats estèrils com els de la estàtua de Franco al Born o la de Colom, un govern que es centra en una política de gestos i en governar a través del twitter en comptes de centrar-se en debatre i assolir consensos per avançar en grans temes de ciutat

I és encara més greu quan alguns dels problemes que més ens afecten actualment formaven part de les prioritats de Barcelona en Comú durant la campanya electoral.

 

Exemples en tenim diversos i prou exemplificadors:

 

  1. El seu govern va fer bandera i va prometre que a Barcelona no hi hauria desnonaments. I ara admeten que a Barcelona hi ha 10 desnonaments diaris i una família va haver d’esperar des del mes de juny a setembre perquè el seu cas fos estudiat per la taula d’emergències.

 

  1. El preu del lloguer a Barcelona s’incrementa cada any. Concretament s’ha incrementat un 15% i què ha fet el govern de Barcelona en Comú i PSC? Res de res.

 

  1. Des del juliol existeix a Barcelona una moratòria hotelera a l’espera de poder aprovar el PEUAT ( Pla urbanístic d’allotjaments turístics). No veiem cap avenç en aquest àmbit, mentre aturem activitat econòmica a la ciutat, el nombre de turistes creix.

 

  1. Observem problemàtiques en l’execució de l’ordenança de terrasses. L’ordenança ens dotava d’un marc legal per tota la ciutat per primer cop, i mitjançant les ordenacions prèvies i les singulars ens permetia adaptar-nos al territori, però la seva execució demanava capacitat d’anàlisi i de diàleg, dues grans mancances d’aquest govern.

 

  1. Pèrdua d’oportunitats. Barcelona amb la indefinició, la inacció i el marc d’inseguretat jurídica que el seu govern està generant, perd l’oportunitat de ser capdavantera en matèria d’ocupació davant el context de recuperació econòmica que estem experimentant.

 

  1. La falta de full de ruta. I finalment, però no per això menys important, per primer cop a la història Barcelona no tindrà PAM, no va tenir pressupostos l’any passat i no sabem si en tindrà aquest any, com tampoc no tindrem ordenances fiscals.. exemples clars de que no saben dialogar i no volen treballar plegats amb els representants de la ciutadania,

 

Podríem seguir.. però crec ha quedat prou clar que Barcelona no és mereix aquest govern.

 

Si us plau, Alcaldessa, posi’s a treballar d’una vegada per la ciutat, deixin de fer política de gestos i de generar titulars aliens a la realitat del que preocupa a la gran part dels barcelonins i barcelonines.

 

                                           

 

 

“Hi ha qui diu i ens vol fer creure que ser sobiranista passa per dir que la nostra capital és Madrid.”

Discurs de Joaquim Forn al Fossar de les Moreres 10-9-2016

Un any més, un altre 10 de setembre, tornem a trobar-nos per recordar el nostre passat i conjurar-nos per guanyar el nostre futur. Són moltes les nits, moltes les persones, els sofriments i les esperances que ha vist passar aquest fossar. Són  molts els que hi eren i ja no hi són. Avui som aquí per tots ells. Som aquí per tornar a dir que volem ser lliures. I Som aquí per dir que aviat ho serem.

“No hi ha cap altre objectiu que no sigui el de negar a Catalunya i als catalans, el dret a decidir el seu futur. Hi ha qui per fer-ho, no ha dubtat en baixar a les clavegueres de l’Estat. La mentida i la difamació són les seves armes.”

Serem lliures perquè així ho decidirem entre tots. Perquè a Catalunya  tenim un projecte comú. Un ideal compartit i en positiu que no és altre que el d’esdevenir un Estat amb les eines i la voluntat de treballar pels catalans i no contra ningú.

L’Espanya d’avui ( ho veiem aquests dies ) no té projecte. No hi ha cap altre objectiu que no sigui el de negar a Catalunya i als catalans, el dret a decidir el seu futur. Hi ha qui per fer-ho, no ha dubtat en baixar a les clavegueres de l’Estat. La mentida i la difamació són les seves armes. Dividir-nos és el seu objectiu. Busquen el descrèdit de les persones per atacar el procés. Hem vingut a dir-los que no ho aconseguiran. Que no tenim por. Que cap imputació ni cap argúcia legal podrà fer-nos desdir del nostre compromís amb la voluntat democràtica dels catalans.

Amics i amigues, tenim a l’abast el noble objectiu de la llibertat. Sabíem com ho sabem ara, que assolir-lo no és feina fàcil. Que caldria posar-hi esforç, valentia, generositat i il·lusió.

Hi ha qui diu i ens vol fer creure que estem massa cansats per acabar allò que hem començat. Que les cames ens pesen i la mà ens tremola massa per poder escriure el nostre futur. Hi ha qui diu i ens vol fer creure que l’única manera d’acabar el procés és la renúncia i la dissolució en la falsa promesa d’una Espanya fraternal. Hi ha qui diu i ens vol fer creure que ser sobiranista passa per dir que la nostra capital és Madrid.

Deixem-los dir, però no ens els creguem. Si en algun moment les cames ens tremolen, que sigui perquè hem accelerat el pas. Si la mà ens ha de tremolar, que sigui d’emoció i no de por.

Si hem d’ampliar les bases del sobiranisme, que no sigui a costa de rebaixar el somni ni l’anhel d’independència.

“Amigues i amics, Barcelona pot ser aviat la capital d’un nou Estat a Europa. Una ciutat orgullosa del seu passat i compromesa amb el seu futur.”

Com deia en Jordi Carbonell: Que la prudència no ens faci traïdors.

Amigues i amics, Barcelona pot ser aviat la capital d’un nou Estat a Europa. Una ciutat orgullosa del seu passat i compromesa amb el seu futur. Una ciutat a l’alçada del sacrifici que van fer els nostres avantpassats per defensar-la. Barcelona es va perdre el 1714, però la seva dignitat va quedar intacta. Tinguem-ho sempre present. Estiguem orgullosos de ser barcelonins. Siguem conscients que aquesta ciutat ho va donar tot,  fins la vida, per la defensa de la llibertat. El Born, que alguns volen manipular com una joguina en mans de nens maldestres, n’és el testimoni més colpidor.  No totes les ciutats tenen un passat tant honorable. Sapiguem ser-ne dignes i sapiguem preservar-lo.

Abans feia referència a tota la gent que avui no ens pot acompanyar. He citat en Jordi Carbonell  i ara citaré a la Muriel Casals. La Muriel deia que no buscàvem cap somni,  que nosaltres érem….que nosaltres som el somni. Deia que la llibertat no és negociable i que serem invulnerables si estem junts. Muriel, avui som aquí com tu haguessis volgut, junts.

Junts pel teu somni, que és el nostre. Junts per la llibertat de Catalunya i el futur dels catalans. Junts contra la por i les amenaces. Junts amb la il·lusió de tenir-ho a tocar. Guanyarem! Visca Catalunya lliure!