Etiqueta: Teatre Arnau

Article publicat a La Vanguardia el 17-11-2016

“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau.

“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau en lloc d’emprendre una rehabilitació per a la qual –diuen- no hi ha recursos. I ho diuen, també, pocs mesos després de rebutjar que una part de l’aportació de 30 milions d’euros que fa la Diputació a la capital del país es destinés a l’esmentat teatre tal com vàrem proposar. Des de Sixena fins al teatre Arnau, les decisions sobre el patrimoni tenen uan dimensió social –política- innegable.

Aquesta expressió, plena d’insensibilitat i d’aparença prepotent però profundament acomplexada dels responsables municipals, obeeix a una raó de fons gens negligible i que malauradament, està ben estesa: la poca consideració social del patrimoni històric. A Catalunya les polítiques patrimonials no han avançat els darrers anys com ho han fet, per exemple, les mediambientals o les d’igualtat de gènere. Han avançat, és cert, i seria injust ignorar-ho, però no prou. I els avenços no sempre han anat acompanyats de les estratègies de conservació, restauració i interpretació necessàries. La política patrimonial sovint es confon amb la museística. S’agafa una part per un tot. Les polítiques patrimonials s’han de fer al territori, als mitjans de comunicació, a les escoles. Posar en relleu el patrimoni d’un país és enviar el missatge que respectem la memòria dels que ens han precedit i del conjunt d’elements –sovint complexos, com la mateixa societat- que ens han fet ser com som. És una mostra de maduresa col•lectiva saber-ne valorar la importància i un element pedagògic de primer ordre per entendre l’evolució tan històrica –civil, religiosa, militar, popular- com estètica de la societat a què pertanyen.

Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?

La societat ha de tenir un paper clau en la preservació de la nostra història, es tracti d’edificis, de patrimoni etnogràfic, d’arxius o de restes arqueològiques. És gràcies a la gent sensibilitzada del territori, les entitats, els grups de recerca locals que avui podem gaudir-ne. La pèrdua dels fons de les fundacions de les antigues caixes d’estalvi ha accentuat la fragilitat de les polítiques patrimonials. Però les administracions no poden renunciar a la seva responsabilitat: dotar pressupostàriament les polítiques patrimonials. Si ens preguntem com hem arribat fins aquí, la llarga crisi, la pràctica desaparició de l’aplicació de l’1% cultural i la poca capacitat dels que ens considerem defensors de la pedra per situar la protecció del patrimoni històric com una de les prioritats en els pressupostos de les administracions poden ser la resposta. Però no ens hi resignem. La lluita val la pena. Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?