Article publicat el 21-11-2016 a El Món.
El govern d’Ada Colau ni governa ni convenç. Fa uns quants dies l’alcaldessa va assegurar que el Govern des de fora no es veia igual que des de dins, que ara estaven en una fase d’aprenentatge del que significava realment governar. Sembla que hagi descobert fa poc que governar no és fer gestos, interpretar, fer teatre del dolent. Que a més d’estàtues de Franco i pregoners també s’ha de gestionar un dia a dia, dia a dia en què està fracassant clamorosament. Ni ordenances fiscals, ni Pla d’Actuació Municipal, ni Pla d’Hotels i Establiments Turístics, ni ordenances de terrasses. L’únic que aconseguiran aprovar seran els pressupostos i per imperatiu legal. La ciutat de Barcelona ha de tenir uns pressupostos encara que Colau no tingui majoria, i si aconsegueix superar la qüestió de confiança, els pressupostos que ha presentat seran aprovats automàticament. Els aprovaran sense haver convençut a la majoria de la bondat dels seus números i propostes.
“Perquè, i després de l’aprovació in extremis, què? Què passarà després d’això? Tenen cap pla? Cap objectiu? Quin full de ruta seguiran? Amb quins aliats comptaran?”
Però el problema real no són els pressupostos, el problema real és que no s’albira cap futur. No hi ha un després. Perquè, i després de l’aprovació in extremis, què? Què passarà després d’això? Tenen cap pla? Cap objectiu? Quin full de ruta seguiran? Amb quins aliats comptaran? Continuaran amb el seu aprenentatge també en aquest camp? Aprendran a pactar amb la pluralitat de la ciutat? A arribar a acords amb la gent que no pensa com ells? La ciutat no es pot aturar fins que n’aprenguin. Cada dia surten nous reptes als quals hem de fer front, estaran preparats? La ciutat no és una joguina ni un experiment sociològic d’algun show televisiu. No podem viure en una permanent rectificació.
“I això no és culpa dels demòcrates, ja que els seus aliats naturals també els han abandonat. Aliats amb els quals nosaltres sí que hem pogut pactar tot i estar a les antípodes polítiques.”
La bona herència rebuda s’està acabant, això es comença a notar, i ara els toca treballar. Per ara hi ha moltes paraules, moltes declaracions i molts pocs fets. Molta gesticulació i poc diàleg autèntic. Poc consens i molt queixar-se en rodes de premsa. I això no és culpa dels demòcrates, ja que els seus aliats naturals també els han abandonat. Aliats amb els quals nosaltres sí que hem pogut pactar tot i estar a les antípodes polítiques. És un problema de tarannà i de voluntat. Tenen un problema amb el tarannà, però també amb les prioritats que ha de seguir la política municipal. És la manera com miren la política i el que aquesta ha de significar: és més important crear una “nova hegemonia”, una nova casta de poder abans que la funcionalitat de Barcelona i el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes.
“Un cop més, Colau sembla desconèixer les regles del joc democràtic, un cop més s’amaga darrera el populisme més ranci”
Només ha faltat que Colau afirmés que si ella pogués, convocaria eleccions anticipades!! Un cop més, Colau sembla desconèixer les regles del joc democràtic, un cop més s’amaga darrera el populisme més ranci, imaginant-se que no té prou suport polític, però sí suport popular. Tot això és una política que s’allunya de la realitat d’una ciutat de més de milió i mig d’habitants. Ara és
Ara és l’hora de governar, Barcelona no pot continuar perdent oportunitats.
Projecte Barcelona 2019 