A l’Agrupació d’Arquitectes Urbanistes del Col•legi d’Arquitectes de Catalunya

Carta de Xavier Trias i Vidal de Llobatera, President del Grup Municipal Demòcrata de l’Ajuntament de Barcelona enviada a l’Agrupació d’Arquitectes Urbanistes del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya.

 

Benvolguts;

 

Havent rebut la vostra missiva de suport a la consecució d’un Tramvia per la Diagonal, vull fer-vos arribar el parer del Grup Municipal el qual represento.

El nostre grup polític, el Partit Demòcrata-PDeCAT, està profundament compromès amb la lluita pel canvi climàtic i millora de la qualitat de l’aire, ja sigui des de la Generalitat, impulsant la participació del nostre país a les cimeres mundials, com des del govern de la ciutat, amb la implantació de la xarxa ortogonal de busos o la creació de l’operador energètic A Barcelona.

Després de sis sessions de debat en l’àmbit tècnic, s’han posat encara més de relleu els dubtes sobre la idoneïtat de la implantació  del tramvia com a resposta a la problemàtica que anuncia resoldre.

En primer lloc perquè no existeix una demanda suficient d’usuaris i en segon lloc perquè els resultats dels estudis de retorn de rendibilitat social: estalvi de temps dels usuaris i disminució de les emissions, annexes a l’estudi informatiu, d’acord l’estudi realitzat per l’Institut de Recerca d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, són negatius.

Els estudis que avalen la implantació d’aquesta infraestructura ferroviària, preveuen una demanda de 118.000 viatges/dia. Cal prestar atenció a l’origen d’aquests, per entendre que l’impacte de la infraestructura per l’assoliment dels objectius que es proposen passen a tenir la dimensió de poc rellevants. Així és. D’aquests 118.000, 82.000 provindrien d’altres modes de transport públic de la xarxa de TMB, 12.000 de persones que en l’actualitat caminen, 9.000 que es corresponen a demanda induïda, i 15.000 provinents del transport privat, dels quals, 6.000 provenen de la motocicleta. En definitiva, la implantació del tramvia comportaria una reducció de 9.000 cotxes en una via que en transcorren 100.000. Es justifica la inversió d’aquests fons públics, per a una reducció hipotètica de 9.000 cotxes? Però és que a més, la major congestió que es generarà a l’Eixample, suposarà major contaminació atmosfèrica, que la que suposadament es vol reduir.

Des del punt de vista de les afectacions sobre l’actual sistema de bus urbà, el tramvia comportarà greus impactes sobre la qualitat del servei de l’actual xarxa i sobre el compte d’explotació de TMB. Aquesta implantació comporta l’eliminació de 219 punts d’oportunitat o de link amb la resta de xarxa de transport, i es substitueixen per 12 parades ( 6 per banda) de tramvia. Com vostès poden comprendre, això comporta una pèrdua de robustesa dels servei de bus de la ciutat, i té una incidència negativa directa en la menor permeabilitat dels usuaris del bus a la xarxa de transport públic. Ens preguntem si cal. I la resposta és no. No, perquè hi ha una alternativa; la D30.

Els estudis tècnics corresponents, avalen que un correcte disseny d’una línia de bus elèctric per la diagonal, prevista en el propi desplegament de la xarxa ortogonal, – que per cert encara manca desplegar en la seva totalitat-, és la millor alternativa: és més econòmica, sense afectacions en la pròpia xarxa de bus, més flexible, de major proximitat, que permet realitzar bones transferències entre l’actual tramvia, metro i xarxa de bus, i que amb una priorització adequada pot oferir una velocitat comercial equiparable a la que l’estudi informatiu preveu per al Tramvia. La D30 ofereix un millor equilibri entre inversió, qualitat del servei i ús del propi espai públic, en ser una opció més flexible i adaptable. La D30, amb una inversió de 20M€ podria ser realitat, enfront els 150M€ que comporta exclusivament la infraestructura ferroviària del tramvia.

Però arribats aquí, i en honor a l’associació que representen, vull fer-los una darrera reflexió en l’àmbit de la qualitat de l’espai públic i l’urbanisme. Creiem absolutament desafortunat l’execució d’una infraestructura de caire ferroviari a la Diagonal, perquè comporta una important ocupació de l’espai públic en un indret on aquest és molt escàs.

Barcelona és una ciutat d’alta densitat urbana. I especialment ho és l’Eixample, amb una densitat de 36.000 habitants/km². Les altres ciutat europees en les que s’ha implantat una infraestructura d’aquestes característiques no són comparables – ni de lluny- amb aquestes densitat poblacionals. Hem de destinar un espai públic, que és escàs, a una utilització exclusiva, permanent i rígida, per part d’una infraestructura ferroviària?

Però és que a més, l’Urbanisme ha de projectar el futur. Les intervencions d’experts  en el transcurs de la Comissió d’estudi del tramvia, han apuntat el futur de la mobilitat a les nostres ciutats. Una mobilitat centrada en vehicles de dimensions més reduïdes, sense motors de combustibles d’origen fòssil, moltíssima flexibilitat i amb un ús molt eficient de l’espai públic, que tan preuat és a l’Eixample barceloní.

Senyors, el tramvia per la Diagonal no és una proposta que comporti la millora de la qualitat de l’aire o de la xarxa de transport públic, sinó que sorgeix per una banda de la necessitat de reequilibrar econòmicament unes concessions que en l’actualitat són deficitàries, i per l’altra, com una excusa per a forçar una reducció del trànsit rodat a l’eixample. La primera es farà en detriment de Transports Metropolitans de Barcelona, i la segona, comportarà una redistribució del trànsit actual per les altres vies de l’Eixample Barceloní.

Quan en política no s’és transparent amb el ciutadà, es fa un flac favor al propi sistema democràtic. Cal apostar per la intervenció a la ciutat des de la transparència en els objectius que es volen assolir, i sempre, sempre, des de la gestió de la complexitat.

Entenguin doncs, que malgrat s’ha volgut desacreditar la nostra posició política contrària a la consecució d’un Tramvia per la Diagonal, des de la desqualificació ideològica, el nostre posicionament es sustenta en una sòlid argumentari i posicionament, que ens complauria que hagués pogut ser exposat en algun àmbit de debat que una associació com la que vostès representen hagués pogut fomentar.

Esperem que el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, que sempre ha estat entitat generadora d’idees i de debat elaborat, segueixi jugant un paper rellevant en el disseny de la ciutat del futur.

 

 

 

Barcelona, a 9 d’abril de 2018

A Barcelona: votarem!

Ja no trobo cap adjectiu per qualificar aquest moment que estem vivint. I és que sincerament: no n’hi ha cap. Es tan immensament gros el que estem fent que no hi ha diccionari que en reculli cap. De fet, proposo que entre tots, ens inventem una paraula per definir-ho, seegur que serià un bon repte!

 

Semàntica a part, anem a l’important, que és el poder materialitzar aquest somni que tenim a les mans. El dia 1 d’octubre a Barcelona, votarem, perquè i tant que votarem, com a tot arreu de Catalunya.

 

Sembla una obvietat o fins i tot una vaguetat dir-ho d’aquesta manera però votar a Barcelona, tot i l’alcaldessa que tenim, no ha de ser un problema. I no serà cap problema perquè farem el que la majoria de gent vol, que és, com s’ha expressat reiterades vegades, exercir el seu dret a votar, a decidir lliurement el seu futur i el de Catalunya. I ho farem amb tu, alcaldessa, a poder ser, no perquè siguis tu, sinó perquè volem que hi sigui quanta més gent millor! Perquè volem construir aquest país amb tothom Però si tu no hi ets, si tu no decideixes ser-hi, ho farem igualment. I ho farem perquè estem davant d’un dret i d’un deure. Perquè la gent es mereix ser respectada en les seves demandes i perquè som una ciutat madura i prou empoderada per poder decidir.

 

Per aquestes senzilles -però claríssimes raons- a Barcelona votarem. Amb tu o sense tu, alcaldessa, ens trobarem tots a l’1 d’octubre!

Carta quinzenal de na Mercè Homs, Presidenta del PDeCAT de Barcelona i regidora a l’Ajuntament de Barcelona.

 

 

 

Un estiu diferent

Carta quinzenal de Mercè Homs, presidenta del PDeCAT Barcelona i regidora demòcrata a l’Ajuntament de Barcelona.

Aquest estiu no és un estiu com els de cada any.

Generalment els estius s’esperen amb candeletes. Les ganes de descans, de trencar amb la rutina, de posar-se morè, de menjar i beure una mica més del compte, de dormir, de banyar-se, de viatjar. En definitiva, els estius penso que estan fets per fer tot allò que durant l’any no es pot fer amb tanta intensitat.

Aquest any, però, no serà un estiu com sempre. Farem vacances, i les gaudirem, segur. Alguns més dies que altres, alguns aniran més lluny i altres més a prop. Però segur que tots tindrem el cap i el cor posat en l’1 d’octubre.

La determinació és clara. Més del 80% dels catalans i catalanes volen decidir què volen ser de grans. El treball és intens per poder complir amb tal demanda. Tothom, des d’on sigui, hi està treballant. La intensitat varia segons la responsabilitat. Segons el poble, la ciutat. Segons la institució. Però és latent que els preparatius cada vegada són més intensos i que l’u d’octubre s’acosta cada dia més, on votarem i guanyarem.

Des de l’altra banda, cada vegada més es posa el focus en llocs insospitats de manera sorprenent. L’altre dia feien declarar al secretari general de la presidència, o al president del Pacte nacional pel Referèndum. Demà serà cridat algú altre. I cada dia en tindrem alguna de nova.

És precisament per això que no pot ser un estiu com els altres. No ho pot ser perquè tots els que tenim les ganes de fer les coses bé estarem atents i amatents amb el que convingui.

A Barcelona, el govern de la ciutat també haurà d’acabar prenen una decisió. Hi són o no hi són?

Nosaltres ho tenim clar. I continuarem fent tot allò que la democràcia permet fer.

Tinguem un estiu calorós però estiguem tots a l’aguait per ser-hi en tot moment, quan calgui i on calgui.

 

Bon estiu!

Elogi de l’oposició

Fer oposició és una feina ingrata, però necessària. I encara ho és més, si has tingut la immensa sort de servir aquesta ciutat des del govern i veus, quotidianament, les oportunitats perdudes des del govern municipal per una mala gestió, per desinterès o, simplement, per apriorismes ideològics i comportaments sectaris per part d’aquells que tenen la responsabilitat de governar-nos. És una feina pesada, a vegades poc estimulant, molt invisible pels mitjans de comunicació. Una feina invisibilitzada. Una feina, d’altra banda, en que externament es valora molt més des de la crítica que no pas des de la proposta.

 

Una feina en la que has de saber distingir molt bé les reivindicacions o demandes d’aquells sectors que se t’acosten legítimament per tal que et facis ressò de les seves posicions  de quin és l’interès general de la ciutat. No fer-ho, no establir aquest filtre et pot portar a ser, només, el portaveu dels descontents. I això, al PDeCat, ho tenim sempre molt present. L’historiador Ferran Soldevila deia que una país – Catalunya – no podia ser una confederació d’interessos particulars. I una ciutat – afegeixo – tampoc. Cal doncs, tenir una idea de ciutat en la que interessos sectorials o territorials contradictoris s’hi puguin sentir còmodes. Trobar, en el model de ciutat que propugnes, el mínim comú denominador de confort per la gran majoria dels seus habitants i, a partir, d’aquí plantejar-te nous reptes col·lectius -com en el seu moment van ser els Jocs Olímpics- capaços de mobilitzar el màxim d’energies positives en pro de la ciutat.

 

I l’error del govern actual és haver plantejat aquests primers dos anys de mandat, no ja com una confederació d’interessos particulars – en la que s’endevinaria com a mínim una voluntat de contemporització i l’establiment d’un marc de convivència – sinó, simplement com la imposició d’un model minoritari ( 11 de 41 regidors). Un model que té com a conseqüència, entre d’altres,  la degradació dels barris de la ciutat i l’increment desbocat dels preus de lloguer i que, per contra, és incapaç d’oferir un projecte i una idea de ciutat estimulant per a les generacions actuals i futures de barcelonins.

 

Mentre, l’oposició continua treballant, a vegades des de la denúncia, a vegades des de la proposta, a vegades bastint l’alternativa per fer-ho possible. Perquè no hi ha res més estimulant per l’oposició que deixar-ho de ser, com més aviat millor.

Carta quinzenal del regidor demòcrata Jaume Ciurana.

Un partit que val la pena

Segons les dades publicades per la prestigiosa associació +Democràcia el PDeCAT es situaria com el partit català amb més democràcia interna i més transparència. Aquesta ha sigut una molt bona notícia, ja que en anteriors estudis ocupàvem posicions molt més baixes que les actuals. Hem millorat com a partit, hem construït un lloc obert, democràtic i transparent i se’ns comença a reconèixer la feina feta.

Fa un parell de setmanes també vàrem publicar el llibre Reiniciem la Barcelona demòcrata, llibre on recollim les idees que ens van ajudar a definir els diversos ponents dels diferents Reiniciems que vàrem celebrar a principi d’any. Agafar les nostres arrels, profundes, fortes, bones i posar-les al dia donant resposta a les noves problemàtiques de la ciutat. Aquesta presentació va suposar un èxit incontrastable que ens dóna encara més força per continuar treballant, com vam fer aquest cap de setmana en la sortida al carrer per explicar el nostre Sí al referèndum i a Catalunya. Acabem de fer una cosa i ja ens posem amb una altra, sense aturar-nos, perquè aquesta ciutat tampoc ho deixa de fer.

Aquestes notícies ens demostren amb fets que estem fent bé la nostra part de feina. Que l’esforç val la pena. Entre tots hem de continuar construint un partit que ens dugui a representar els interessos generals dels catalans des de la llibertat, la bona gestió, amb la seguretat de saber que farem les coses bé i amb l’orgull de pertànyer a un partit així. Hem d’estar orgullosos de la nostra feina des de la humilitat i el saber que ens queda molt per millorar, però estem en bon camí i no deixarem de treballar durament.

Carta quinzenal de la Mercè Homs, presidenta del PDeCAT Barcelona i regidora al’Ajuntament de Barcelona.

El Grup Demòcrata força el govern Colau a elaborar un estudi independent que valori el cost del rescat d’un o més tanatoris municipals

Sònia Recasens, que ha presentat la proposició que ho reclama a la comissió de Presidència, assenyala que la proposta de l’executiu de crear un nou operador públic no aconseguirà incidir en la rebaixa de preus dels serveis funeraris

 

El Grup Municipal Demòcrata ha forçat avui el govern d’Ada Colau a elaborar un estudi independent que valori el cost i els possibles avantatges econòmics del rescat d’un o més tanatoris. La portaveu adjunta del Grup, Sònia Recasens, que ha presentat la proposició que ho reclama a la comissió de Presidència d’aquest matí, ha assenyalat que la proposta de l’executiu de crear un nou operador públic no aconseguirà incidir en la rebaixa de preus dels serveis funeraris.

A la Comissió de Presidència, el Grup Demòcrata ha recuperat una proposició que no es va poder debatre a la darrera Comissió per absència del primer tinent d’alcalde i que acorda: “Que s’elabori un estudi independent que valori el cost i els possibles avantatges econòmics del rescat d’un o més tanatoris de titularitat municipal, en el que s’incloguin els costos indemnitzatoris de l’operació, la posició de sortida en que el rescat situaria d’inici un nou operador públic, l’efectivitat de la mesura de cara al trencament de l’oligopoli existent i el foment de la competència, i la situació laboral en que quedarien els treballadors de les possibles concessions objecte del rescat. I que l’esmentat estudi es posi en coneixement dels grups municipals de forma oberta i transparent per a la seva oportuna valoració”. La iniciativa s’ha aprovat en obtenir el suport del Grup Municipal Demòcrata, ERC, i els grups de govern BComú i PSC; mentre que C’s, PP i la CUP s’han abstingut.

 

La portaveu adjunta Sònia Recasens ha explicat que tots els grups comparteixen la diagnosi que per rebaixar els preus dels serveis funeraris cal augmentar competència, trencar l’oligopoli i promoure la competència. També que hi havia consens entre tots els grups en què calia reformar les ordenances de serveis funeraris i cementiris però no en la proposta del govern d’Ada Colau de crear un nou operador públic amb 6 sales de vetlla, perquè no aconseguirà incidir en la rebaixa de preus dels serveis funeraris.

 

Recasens ha reclamat al govern accelerar per aprovar definitivament l’ordenança, -s’ha aprovat inicialment- perquè permetrà incidir en el sector; i s’ha mostrat crítica amb la creació d’un nou operador, tal i com proposa el govern, i sobre el que no hi ha consens. Per a Recasens aquesta proposta “està mancada de rigor, i és parcial” i ha lamentat que el govern no contempli la resta d’opcions que plantejaven grups, com recuperar accions o el rescat d’un o més tanatoris

 

Sònia Recasens ha lamentat que el govern “s’entesti” en obrir un tanatori amb 6 sales de vetlla, “a la ciutat no hi ha necessitat de més sales, no hi ha manca de sales de vetlla a la ciutat” i ha afegit que “més sales de vetlla al mercat pot provocar sobresaturació de l’oferta”.

 

La portaveu adjunta ha demanat el govern d’Ada Colau que “hi posi rigor i seny, i que encarregui un estudi seriós i independent que valori el rescat d’algun tanatori municipal”. Recasens ha afegit que el govern té un “gran embolic i mostren una gran incoherència quan anuncien que volen abaixar els preus dels serveis funeraris però el mes de desembre van votar a favor de les tarifes al consell d’administració que va proposar Mèmora”. La regidora ha finalitzat agraint el suport a la iniciativa que “permetrà que, entre tots, puguem estudiar més opcions”.

La vaga infinita

Ens aproximem al vuitè dilluns de vaga al metro, un fet inaudit en aquesta ciutat. Una vaga que estem vivint des de l’obscurantisme del govern, que no informa sobre com van avancen les negociacions o si aquestes existeixen. Una vaga que estem vivint amb la màxima minimalització per part dels que haurien de defensar als ciutadans i que només treballen per fer veure que no passa res dilluns rere dilluns.

Quants milers d’usuaris pateixen cada dilluns aquesta vaga? Quants ingressos està deixant de percebre TMB? Com afecta la vaga a la resta de transports públics? Quin impacte econòmic té sobre la ciutat? I la més important: què està fent el Govern per aturar tot això? Què fa la regidora Vidal?

Veiem com el Govern es dedica a tuitar sobre Rajoy o Trump, o es dedica a crear lligams amb les ciutats de la seva corda ideològica, però els veiem amb molt poques ganes de gestionar els problemes que afecten els ciutadans. A hores d’ara no sabem si dilluns vinent tornarem a tenir vaga. I qui dia passa, any empeny. Mentre els usuaris s’hauran de tornar a carregar de paciència tot esperant que el govern municipal es digni a donar la cara i cercar una solució al conflicte.

Carta setmanal de Joaquim Forn, regidor-portaveu del Grup Municipal Demòcrata.