De la Democràcia i la confiança

Article publicat el 20 d’abril a l’E-Notícies Enllaç.

A l’Ajuntament de Barcelona, quan l’oposició intervé als plenaris i a les comissions, l’actitud de la majoria de membres del govern d’Ada Colau és de menyspreu. Per exemple, el primer Tinent d’Alcaldia Gerardo Pisarello ens té acostumats a les seves llargues lectures: llegeix impassible amb un llibre a la mà mentre és interpel·lat per les responsabilitats que ostenta a l’Ajuntament. I quan no és absent físicament, delegant a càrrecs de caràcter més tècnic les explicacions que ell mateix hauria de donar, és amb el cap cot en posició “tàctica estruç”, com si el fet d’amagar el cap sota l’ala el fes desaparèixer de la sala on és preguntat per l’oposició en la seva tasca democràtica de control del govern.

Però aquesta actitud de passotisme del govern dels comuns no és quelcom aïllat. Perquè el govern tampoc no respon les preguntes escrites que li fa l’oposició. El Grup Municipal Demòcrata, en el que va de mandat, té encara per respondre, per part dels regidors comuns, gairebé 400 iniciatives presentades per escrit. Un altre exemple d’aquesta manera de fer és la presència nul·la en actes destacats de la societat civil o d’altres institucions, fins al punt que els regidors i regidores de l’oposició hem hagut de fer algun parlament en nom de la institució en alguna ocasió.

Es tracta de menyspreu a la democràcia representativa? És manca de sentit institucional? És desconeixement del paper que han tingut i del que representen algunes institucions en la història del nostre país? El mateix Consell de Cent o el Parlament són institucions centenàries de caràcter democràtic i que, en el seu moment, van ser pioneres en la representació de la voluntat popular i la de la societat civil organitzada per limitar el poder absolut.

Les societats amb llarga trajectòria democràtica i amb un alt sentit cívic i del bé comú tenen tendència a reforçar les seves institucions i els que la representen i no a menysprear-los. Aquells pobles on hi ha més afecció política són els que també tenen més afecció institucional. Per què, doncs, Colau i el seu Govern enlloc de donar a conèixer les institucions, de promoure la confiança entre la ciutadania i els seus representants, vol enxiquir la democràcia representativa, un sistema exitós que ens ha donat drets, llibertats i ha atorgat la sobirania al poble? Com deia Václav Havel, “sense pau (confiança) entre ciutadans i Estat (poders públics) no es pot garantir la pau (estabilitat institucional)”.

Com a nou estat que volem ser, és fonamental recuperar la confiança entre institucions i ciutadania, millorar les febleses de la democràcia representativa que va néixer fruit de la voluntat emancipadora de l’individu durant les revolucions liberals, fomentar la coresponsabilitat entre la ciutadania perquè l’Estat no pot proveir-ho tot i promoure una bona governança amb bons servidors públics.

Totes aquestes qüestions preocupen a aquest nou projecte col·lectius que és el Partit Demòcrata; per aquest motiu i dins del cicle StartCat, el proper dilluns, 24 de maig a la tarda organitzem una sessió sobre bona governança (www.partitdemocrata.cat/start-cat/) Totes les reflexions i aportacions hi seran benvingudes. 

Moments de traç gruixut

Article publicat per en Jordi Martí el 28-2-2017

Fa temps que en el debat polític i de les idees hem deixat enrera la recerca de la veritat, la utilització dels matisos, la ponderació, el reconeixement del diferent i el llenguatge políticament correcte. La rapidesa dels esdeveniments, la dictadura dels 140 caràcters i la mentida institucionalitzada han substituït l’anàlisi pausat, la profunditat dels raonaments i una certa tendència a prioritzar la realitat objectiva en front de la calúmnia i el relat tergiversat.

La consigna s’ha erigit en el mot d’ordre. Només cal veure els intents -parcialment reixits- de les diferents tribus que han confluït en els anomenats comuns o seguidors d’Ada Colau, per instal.lar el seu discurs, carregat d’anacronismes, de mentides i d’odi al diferent, com a preeminent o dominant. No s’amaguen ni tan sols quan afirmen que volen substituir l’hegemonia convergent per una nova hegemonia; la seva. Amb la cooperació necessària i vergonyant de molts mitjans de comunicació i d’institucions socials que s’han venut l’ànima als inventors dels escarnis, convertits en la nova casta dirigent metropolitana. Una casta que, per cert, mai assumeix cap tipus de responsabilitat. Tot és culpa dels poderosos, o dels convergents, o del Govern de la Generalitat, o del govern de l’estat, o de la Unió Europea, o del Banc Mundial, o de l’ONU o de l’herència rebuda.

L’eficàcia dels missatges que pretenen subvertir políticament i social la nostra societat es basen en la foto oporttunity, l’impacte mediàtic diari, la repetició infinita de la consigna amb la que es pretén batre l’adversari, l’insult i la desqualificació, i la guerra bruta. Tot això és aplicable tant als anomenats comuns com als poders centrals de l’estat que davant del Procés polític que vivim a Catalunya han decidit prémer el botó que ha obert la bassa dels fems. Uns i altres es retroalimenten, tal com ha quedat acreditat recentment amb la utilització bastarda que han fet els comuns contra el món de l’antiga Convergència, aprofitant-se, sense despentinar-se, dels dossiers falsos inventats per les clavagueres de l’estat. Només cal recordar com es va gestar la victòria d’Ada Colau el maig de 2015 i com van abatre Xavier Trias i el seu equip amb intoxicacions permanents i atacs per terra, mar i aire, amb l’arsenal més tòxic que els van proveir els poders de l’estat.

Traç gruixut. Falsedat embolicada amb paper satinat. Missatges directes a l’estómac. Mestratge en la política de la repartidora. Sectarisme descarnat: tot pels meus; res pels altres. Això és el que tenim i contra el que lluitem a Barcelona ara, i a Catalunya ben aviat.Els que no fa gaire temps no admetien, i fins i tot retreien els qui vam jubilar l’esgrima i l’argumentació profunda i enraonada, comencen a veure que alguns teníem raó. No ens en sortirem, tan a Barcelona com ben aviat a Catalunya, si no adeqüem les nostres estratègies i els nostres recursos davant dels que no reparen en gastos alhora d’imposar la seva hegemonia i el seu relat populista i bord.

En qualsevol cas, hem de tenir ben present que amb estils diametralment oposats, uns i altres, els comuns i els poders centrals de l’estat, persegueixen el mateix: que Catalunya es consolidi com una comunitat autònoma de règim general. O una autonomia de dretes i espanyola, o una autonomia d’esquerres, pobre, subvencionada, mantera, okupa i sense ambició nacional.

El judici a un país

Article de Jordi Martí a l’E-Notícies

Aquest dilluns va començar un important judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No només perquè la justícia espanyola ha fet seure un ex President, una ex vice Presidenta i una ex Consellera del Govern de la Generalitat per haver impulsat i organitzat un procés participatiu el 9-N. També perquè és un nou capítol, molt qualitatiu, de l’anomenat xoc de trens entre els que volem exercir la democràcia sense límits i els que pretenen seguir vivint a costa dels nostres 16.000 milions, que van a Madrid cada any, i no tornen.

Hem estat desenes de milers els catalans d’arreu del país que hem volgut fer costat als nostres representants. A Barcelona en directe, però també arreu de Catalunya i també a l’estat i a l’estranger. Expressant-los la nostra solidaritat i acompanyant-los físicament fins a les portes del TSJC. I hem pogut seguir en directe, i amb orgull, l’interrogatori de magistrats i fiscals, així com els arguments d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Arguments i raons carregats de democràcia i de lleialtat i coherència amb el mandat popular i del Parlament de Catalunya.

La guerra bruta, mentrestant, continua greixant l’estratègia dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés cap al referèndum i la independència. Una guerra bruta sense aturador que, en el context del judici esmentat, ha arribat a Barcelona. I en concret ha intentat esquitxar a persones vinculades al govern de l’alcalde Trias, com el company i ex Tinent d’Alcalde d’Hàbitat Urbà Antoni Vives, el president del Port de Barcelona Sixte Cambra, l’ex gerent municipal i actual director general de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga, i altres responsables polítics de l’antiga Convergència i empresaris del sector de l’obra pública. Unes actuacions inèdites i impròpies d’un estat democràtic, dirigides per la Fiscalia de l’estat, en alguns extrems portades a terme d’esquenes al  jutge instructor, executades matusserament i convenientment filtrades prèviament als mitjans de comunicació amb nocturnitat i traïdoria.

Tot indica, doncs, que els esdeveniments s’acceleraran. A més determinació democràtica del nostre Govern, del nostre Parlament i de la societat civil, més repressió dels aparells de l’estat. Aquests nous capítols de confrontació, difícils d’entendre a un país de la Unió Europea en ple segle XXI, hauran de servir, esperem, perquè forces polítiques que fins ara han nedat i guardat la roba es posicionin clarament a favor dels nostres represaliats i de la democràcia. En aquest sentit, cal exigir Ada Colau i els seus, que demanin perdó, d’una vegada, a Xavier Trias i al seu equip, per haver utilitzat de manera desvergonyida les falses acusacions de corrupció llençades pels aparells de l’estat i els mitjans de comunicació del règim durant la campanya electoral municipal de 2015. Es necessari i és de justícia si no volen ser còmplices dels que utilitzen la mentida, el xantatge i l’acarnissament com a eina política per a destruir l’adversari.

La preveritat del govern Colau

Article publicat per Jaume Ciurana al Directe.cat 13-12-2016

En les darreres setmanes ha irromput amb força en l’opinió pública i publicada el concepte de postveritat. És a dir, entendre que allò que és realment important, allò que acaba imposant la seva lògica, allò que acabem donant per cert no és un fet determinat sinó el relat que se’n fa. No interessa doncs, aprofundir en la veritat sinó intentar que el record que d’aquesta en quedi, s’ajusti a allò que volem, independentment de la seva correspondència amb la realitat. Aquesta tendència, que no és nova en el fons, però sí en el desvergonyiment de la seva formulació, té una derivada que podríem batejar com a preveritat. I en això, el govern de Barcelona en Comú i PSC a Barcelona, el Govern d’Ada Colau, en són els campions.

La preveritat consisteix en imposar en l’imaginari col·lectiu una determinada idea, imatge o relat d’uns fets, d’unes mesures, d’unes accions polítiques o administratives, al marge que, no ja que els fets s’ajustin al que s’explica, sinó que, simplement, existeixin.

En canvi, la preveritat ens presenta un govern que lluita per als més febles, que s’enfronta al mal i als poders ocults de la ciutat, que si no fa res més és perquè no els deixen.

Ho veiem quotidianament en els anuncis d’accions per part del govern que no tenen una base sòlida al darrere: a Barcelona hi ha més desnonaments que mai – deu de diaris -, la pressió turística sobre determinats barris no para d’augmentar, el preu del lloguer s’ha disparat, una nova bombolla immobiliària afecta la ciutat, les contractacions de familiars i amics creixen, es confon constantment partit i institució, s’externalitzen i privatitzen contínuament  determinats serveis, s’imposa el sectarisme que els allunya de la humilitat, els regidors de territori estan més lluny que mai dels ciutadans i quan hi són, són incapaços de donar respostes a les demandes veïnals… El menyspreu per als compromisos adquirits; per la participació real dels barcelonins –on és la consulta sobre l’AMI?-; l’obstinació en persistir en els errors –superilla, l’escultura de Franco al Born-; la impostura dels sous i els cotxes oficials; la incapacitat per pactar uns pressupostos; un pla d’inversions i un pla d’actuació municipal; l’haver estat incapaços de demanar perdó a Xavier Trias per les acusacions llançades contra ell en la campanya electoral; governar amb aquells als qui fa poc acusaven de màfia i de corruptes estructurals, que són els mateixos que neguen el dret a decidir i persegueixen polítics catalans per haver donat veu al poble el 9N… tot això i molt més són els fets. No cauré en la pretensió de qualificar aquest reguitzell de fets aquí exposat de ser la veritat. Però són també veritat.

En canvi, la preveritat ens presenta un govern que lluita per als més febles, que s’enfronta al mal i als poders ocults de la ciutat, que si no fa res més és perquè no els deixen. En el món de la preveritat d’Ada Colau, la ciutat comença i acaba amb ella. Els partidaris de la preveritat són poderosos i tenen importants altaveus i així procuren que el seu missatge cali entre els barcelonins. L’únic inconvenient pels practicants de la preveritat és que el temps els acaba desmentint i, més d’hora que tard, se’ls veu el llautó.