Article de Jordi Martí a l’E-Notícies
Aquest dilluns va començar un important judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No només perquè la justícia espanyola ha fet seure un ex President, una ex vice Presidenta i una ex Consellera del Govern de la Generalitat per haver impulsat i organitzat un procés participatiu el 9-N. També perquè és un nou capítol, molt qualitatiu, de l’anomenat xoc de trens entre els que volem exercir la democràcia sense límits i els que pretenen seguir vivint a costa dels nostres 16.000 milions, que van a Madrid cada any, i no tornen.
Hem estat desenes de milers els catalans d’arreu del país que hem volgut fer costat als nostres representants. A Barcelona en directe, però també arreu de Catalunya i també a l’estat i a l’estranger. Expressant-los la nostra solidaritat i acompanyant-los físicament fins a les portes del TSJC. I hem pogut seguir en directe, i amb orgull, l’interrogatori de magistrats i fiscals, així com els arguments d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Arguments i raons carregats de democràcia i de lleialtat i coherència amb el mandat popular i del Parlament de Catalunya.
La guerra bruta, mentrestant, continua greixant l’estratègia dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés cap al referèndum i la independència. Una guerra bruta sense aturador que, en el context del judici esmentat, ha arribat a Barcelona. I en concret ha intentat esquitxar a persones vinculades al govern de l’alcalde Trias, com el company i ex Tinent d’Alcalde d’Hàbitat Urbà Antoni Vives, el president del Port de Barcelona Sixte Cambra, l’ex gerent municipal i actual director general de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga, i altres responsables polítics de l’antiga Convergència i empresaris del sector de l’obra pública. Unes actuacions inèdites i impròpies d’un estat democràtic, dirigides per la Fiscalia de l’estat, en alguns extrems portades a terme d’esquenes al jutge instructor, executades matusserament i convenientment filtrades prèviament als mitjans de comunicació amb nocturnitat i traïdoria.
Tot indica, doncs, que els esdeveniments s’acceleraran. A més determinació democràtica del nostre Govern, del nostre Parlament i de la societat civil, més repressió dels aparells de l’estat. Aquests nous capítols de confrontació, difícils d’entendre a un país de la Unió Europea en ple segle XXI, hauran de servir, esperem, perquè forces polítiques que fins ara han nedat i guardat la roba es posicionin clarament a favor dels nostres represaliats i de la democràcia. En aquest sentit, cal exigir Ada Colau i els seus, que demanin perdó, d’una vegada, a Xavier Trias i al seu equip, per haver utilitzat de manera desvergonyida les falses acusacions de corrupció llençades pels aparells de l’estat i els mitjans de comunicació del règim durant la campanya electoral municipal de 2015. Es necessari i és de justícia si no volen ser còmplices dels que utilitzen la mentida, el xantatge i l’acarnissament com a eina política per a destruir l’adversari.