Un 27-O per a la història!

Ha arribat l’hora. Els fets s’han desencadenat tal com estava escrit, des de fa temps. La decisió presa pel govern del PP, de la mà de la Fiscalia de l’estat i el poder judicial al seu servei, com a resposta a la voluntat expressada pel President Puigdemont d’assumir els resultats del referèndum de l’1-O, és sens dubte la més greu i desproporcionada que pot prendre fins i tot un règim d’aparença democràtica. L’amenaça llençada pel Consell de Ministres i que ha estat confirmada pel Senat contra Catalunya, en forma d’aplicació de l’article 155 de la Constitució és, no solament un greu error polític, sinó també una aberració jurídica, segons nombrosos experts constitucionalistes, ja que en cap cas estem davant d’un aixecament violent, sinó davant d’una resposta cívica, pacífica i democràtica a infinits menyspreus i humiliacions.

La repressió exercida per la Guàrdia Civil i la Policia Nacional contra milers de catalans que només volíem votar l’1-O, que va provocar més de mil ferits, serà un episodi que quedarà gravat a la memòria i als llibres d’història del nostre país durant generacions. Però el més greu és que estem a les portes d’una nova repressió; la que s’albira per executar sense pietat l’article 155, una vegada el Govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya estan a punt de tirar endavant el mandat dels resultats de l’1-0, tal com es va comprometre a fer el President Puigdemont. La intervenció de la Generalitat, el cessament del President i dels consellers del Govern i el buidatge de competències del Parlament, a més de la “neutralització” dels Mossos d’Esquadra podrien materialitzar-se en les pròximes hores. S’obre doncs un escenari de confrontació institucional d’una gravetat extrema, que comportarà mobilitzacions ciutadanes i polítiques en defensa de les nostres institucions.

El conflicte pot ser llarg i correm el risc de tornar a viure escenes com les de l’1-O. Però també hem de tenir present que l’arbitratge internacional, els interessos econòmics i geopolítics existents, i la feblesa política i financera de l’estat espanyol en el marc de l’Euro, poden ajudar a evitar determinats episodis. En qualsevol cas, i més enllà de dissensions internes en el món del sobiranisme i de legítims dubtes i temors per part d’alguns actors polítics sotmesos a la repressió política, econòmica i judicial de les institucions de l’estat, el que compta és la determinació d’una majoria del poble català de proclamar l’estat català. Es el que va sortir de les urnes l’1-O, i el que caldrà fer, encara que el camí sigui llarg i tortuós.

 

Jordi Martí

Regidor del PDECAT

President del Consell de Districte de Sarrià-Sant Gervasi

Repàs de l’acció penal contra el referèndum i la independència

Article de Genís Boadella -Portaveu demòcrata al Districte de Sant Martí- publicat a El Jurista el 26 d’octubre del 2017.

La successió dels fets és tan ràpida que esdevé molt extens el repàs a tota l’acció penal contra el referèndum de l’1 d’octubre i la independència de Catalunya. Al lector no se li escaparà (i si no googleestà aquí per situar-lo) l’adscripció política de l’autor. Però, lluny d’una visió política, aquesta pretén ser una aproximació jurídica per fer un repàs als tipus penals apareguts, situar-nos i disposar de bases sòlides contra una aplicació penal del tot injustificada.

L’acció penal contra el referèndum va iniciar-se amb les citacions que la Fiscalia va dirigir als Alcaldes que van signar el decret de suport al referèndum. Malgrat la judicialització dels fets (que tenen causa oberta al Tribunal Superior de Justícia), la Fiscalia va incoar diligències prescindint de la previsió de l’article 773 de la Llei 41/2015 d’Enjudiciament Criminal (“Cessarà el Fiscal en les seves diligències tan aviat com tingui coneixement de l’existència d’un procediment judicial sobre els mateixos fets”). Unes citacions que, d’altra banda, posaven en risc tan el dret a no ser investigat per fets que no constitueixin delicte, com el dret a la llibertat d’expressió.

És en aquest punt que hi una qüestió fonamental i sobre la que cal posar tot el focus d’atenció: no existeix el delicte de referèndum. I, si un referèndum no és il·legal, col·laborar amb un referèndum és impune. Cal recordar que el Tribunal Constitucional declara les normes constitucionals o inconstitucionals; però no il·legals. Però, sobretot, cal recordar que si bé els referèndums van ser il·legals en el seu dia (reforma de desembre del 2003 que pretenia imputar al lehendakari Ibarretxe), el gener del 2005 es van derogar els delictes de convocar, dur a la pràctica i cooperar en referèndums il·legals (la derogació obeïa, paraules textuals, a considerar les conductes anteriors sense suficient entitat com per merèixer el rebuig penal i menys encara si la pena que es contemplava era la presó).

De fet, la maniobra juridicopolítica que es va pretendre vendre en aquells dies no era menor. La il·legalitat del referèndum, no podent-se fonamentar en el Codi Penal, es fonamentava en la suspensió que el Tribunal Constitucional havia fet tan de la Llei, com de la convocatòria; i, segons com, hi podem afegir també la prohibició dels seus debats abans, durant i després o la dels seus actes preparatoris; sota aquesta suspensió i prohibició, s’apel·lava al delicte de desobediència en un autèntic frau de llei.

El delicte de desobediència és un delicte contra l’Administració Pública i, que se sàpiga (o segons diu la Constitució), el Tribunal Constitucional no és Administració Pública. Ni es deriva de la sistemàtica i ubicació de la seva regulació, ni, per descomptat, de la condició, règim jurídic i funcions que té assignades. Però és que, a més, per desobeir cal una ordre. I, ni molt menys, cap dels ciutadans, col·laboradors, presidents de meses, voluntariat, etc. va rebre una ordre directe i personal. Alguns noms i càrrecs sí que van sortir publicats en un butlletí oficial, és cert. Però tornem a l’origen: la desobediència és un delicte contra l’Administració Pública.

Avançant en els dies, malgrat tota aquesta càrrega penal (i, per descomptat, també la condemnable càrrega policial), el dia 1 d’octubre el referèndum es va celebrar. Delictes de lesions, valoracions de si l’acció policial va ser desproporcionada o no.. Un altre article podria abordar tota aquesta qüestió. Però, seguint amb el que ens ocupa, dos nous tipus penals han entrat en escena aquests últims dies: la sedició i la rebel·lió.

La sedició és el delicte més greu contra l’ordre públic. Es va incorporar al Codi Penal de 1995 i l’expressió que s’ha fet més famosa del tipus és “l’aixecament públic i tumultuari”. Aquest no és l’únic element del tipus penal; la configuració legal fixada al Codi comporta tres elements simultanis: l’acció, els mitjans i la finalitat. Cal sumar a la situació de desconcert actual que no existeix jurisprudència prèvia en relació a com pot produir-se aquest delicte. Però malgrat les línies i línies que podríem escriure a fons i amb arguments explicant la inexistència de cap aixecament públic i tumultuari, que no es va utilitzar la força i que no es va actuar al marge de la llei, ni impedir funcions a cap autoritat, malgrat tot això, la qüestió més greu aquests dies ens ha de preocupar és la incompetència manifesta de l’Audiència Nacional per jutjar aquest delicte.

Sense cap mena de dubte, el tribunal competent és l’Audiència Provincial del territori en el que s’hagi comès presumptament el delicte. La sedició, tal i com està configurada, no és un delicte contra les institucions de l’Estat, sinó un delicte contra l’ordre públic (on no hi té cabuda l’Audiència Nacional). En aquest context, no ha d’estranyar l’aparició d’una interlocutòria ordenant presó que introdueix com pot el terme “alçar-se com a promotors” per aconseguir la connexió amb l’alçament públic i tumultuari. I, en la mateixa línia, la introducció de “la masa” i “la muchedumbre” per referir-se als manifestants, tampoc és gratuïta, sinó el camí per arribar a l’element tumultuari; l’element tumultuari pacífic, tota una unió de conceptes més digne d’un Nobel de literatura que d’una resolució judicial.

Molt em temo, i per anar acabant, que el delicte de rebel·lió que s’anuncia no ens deixarà menys perplexos. L’aixecament públic i violent serà la base sobre la que hi pot haver delicte de rebel·lió, però a data d’avui no hi ha base fàctica per localitzar un aixecament públic i violent. Ni existeixen, ni s’han trobat cap mena de plans de conspiració per prendre les armes, fer presoners o ocupar les institucions; tot el contrari: l’esperit pacífic és la consigna.

Amb tot, i fent un repàs a títol de recordatori pels advocats compromesos amb la llibertat: citacions de fiscalia malgrat l’existència d’actuacions judicials, referèndum titllat d’il·legal sense delicte, desobediència contra el Constitucional enlloc de l’Administració, sedició i rebel·lió amb alçaments tumultuaris pacífics i una Audiència Nacional sense competència instruint i dictant ordres de presó. Tot molt normal.

L’hora decisiva

Article publicat pel regidor demòcrata Jordi Martí al línia Sarrià el 24 d’octubre del 2017.

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

L’1 d’octubre a Sant Andreu

En primer lloc, volem agrair a totes i cadascuna de les persones que van defensar la democràcia, dinamitzant les escoles, instituts i altres equipaments del Districte de Sant Andreu el cap de setmana del referèndum, ho van fer amb diverses activitats lúdiques que es van desenvolupar de forma totalment pacífica i festiva.

 

Agrair especialment a aquelles que, tot i haver rebut des de la regidoria cartes sembradores de por, van decidir que els equipaments són de tots i totes.

 

Malgrat els 31 milions d’euros procedents de les arques publiques en intentar frenar la democràcia, a Sant Andreu vam votar, i ho vam fer perquè som moltes les persones que estem convençudes que ens mereixem un país millor.

 

Dit això, hem de parlar de la decepció que provoca l’absència calculada de la regidora Carmen Andrés. La regidora ha desconnectat emocionalment de tots nosaltres.

 

Ens hagués agradat veure-la defensant de la violència gratuïta i desmesurada a les nostres àvies, mares i nenes, i parlo en femení perquè les principals víctimes de la vulneració dels drets humans vam ser les dones.

 

Passat l’1 d’octubre, tampoc la vam veure els dies següents, amb la comunitat educativa de l’Escola l’Estel, del Joan Fuster, o acompanyant una entitat tan estimada com és Trinijove.

 

A Trinijove, a l’Estel i al Fuster estaven els demòcrates que volien votar que Sí i els que volien votar que No, sembla que s’oblida que aquestes escoles són els mateixos escenaris que van aconseguir que ella sigui avui regidora de Barcelona.

 

A Sant Andreu volem i necessitem una persona al capdavant del districte que estigui al costat de la seva gent i no al costat de qui ordena fer-nos mal, i aquest sentir és compartit amb moltes entitats i persones dels nostres barris.

 

El PSC és còmplice de la repressió contra Catalunya, i a Barcelona no es pot consentir que l’ alcaldessa Ada Colau no trenqui el seu pacte de govern amb qui vol intervenir els Mossos d’Esquadra, que van ser exemple internacional de gestió quan vam patir el terrible atemptat a l’agost, amb qui vol intervenir també els nostres mitjans de comunicació, com en els temps més foscos de la nostra història o amb qui vol cessar el legítim Govern sorgit del mandat popular.

 

Barcelona no pot tenir al govern a qui recolça que a l’Europa del segle XXI, a Catalunya tinguem presos polítics.

 

 

Carta mensual del districte de Sant Andreu escrita per Ximena Gadea, Portaveu GM Demòcrata Sant Andreu

23 d’octubre de 2017

Moments excepcionals

Carta escrita a La Vanguardia per Xavier Trias (President del Gruo Demòcrata de Barcelona) i Alfred  Bosch (President del Grup Municipal d’ERC) el dia 24 d’octubre del 2017.

La violència desencadenada per l’Estat contra gent pacífica per impedir el referèndum de l’1 d’octubre, la permanent negativa al diàleg del Govern espanyol i l’aplicació duríssima de l’article 155 de la Constitució contra la llibertat i les institucions de Govern de Catalunya han portat el país i la seva capital a una situació d’excepció. I en moments excepcionals també calen solucions excepcionals. Barcelona veu com la ciutat ha estat atacada i com s’ataca el país i, davant aquesta situació, no podem restar immòbils. És amb aquesta excepcionalitat que plantegem aquesta proposta.

Tothom coneix perfectament com han estat les relacions de les formacions que representem amb el govern de Barcelona en Comú; hem d’admetre que no sempre han estat plàcides. Des del 20 de setembre passat la història ha agafat velocitat i ha estat aquesta història la que ens ha portat a moments i situacions no previstos. Ens hem trobat defensant col·legis persones de totes les edats i gèneres, amb posicionaments ideològics que van des del centre-dreta conservador fins a l’esquerra més revolucionaria, però amb una idea central que ens unia: la democràcia. I és aquesta democràcia la que ara ens ha de guiar.

Igual que aquell 1 d’octubre de matinada va suposar una comunió que moltes vegades ens va sorprendre, la repressió també ens ha sorprès. La policia va ser la protagonista durant aquell diumenge, en un atac planificat contra la nostra ciutat, contra les nostres escoles. I aquell atac ha evolucionat de les escoles i els seus defensors a les nostres institucions i representants. Tot i les ofertes de diàleg, tot i la suspensió feta pel president Carles Puigdemont i les crides a la negociació bilateral, hem vist una resposta única, un “a por ellos” institucional en forma d’article 155 de la Constitució.

Fa setmanes que des del PDECat i ERC li reclamem a Ada Colau que trenqui amb el PSC. Entenem que és còmplice necessari de la repressió. Acaba de pactar amb PP i Cs l’aplicació de l’article 155, amb la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio, dels Mossos, i la convocatòria d’eleccions el mes de gener. Tenim al govern de la capital del país algú que forma part del nucli dur de l’estratègia de repressió contra Catalunya.

És per això que creiem que el govern de la ciutat de Barcelona, de la capital del país, no pot formar part del bloc immobilista, ha de ser part de la solució, de l’aposta pel diàleg i la mediació. I per això volem recuperar aquell esperit de les escoles que mostrava la solidaritat, que anava des dels avis fins als més joves, que no mirava classes, ni orígens, ni destins, sinó que defensava la democràcia. Reclamem per a Barcelona un govern en defensa de la democràcia, de la llibertat dels catalans i catalanes, i de les seves institucions. Per això proposem a Colau que trenqui amb el PSC i parlem de tot el que calgui per defensar les institucions catalanes i la ciutat que tots estimem.

Creiem que Barcelona no pot ser només un espectador, no pot estar mirant la situació des d’una talaia. Cal buscar una sortida. Els que estem d’acord que no es pot atacar Mossos, mitjans públics, institucions catalanes i el Govern legítim de Catalunya hem de donar la cara, i per això estem disposats a parlar d’un acord de país a l’Ajuntament de Barcelona.

El Grup del PDeCAT impulsa que l’Ajuntament celebri un acte de reconeixement a la comunicat educativa per la seva implicació en l’1-O

 

La regidora Irma Rognoni, que ha defensat la proposició a la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports, afirma que “aquest acte, en reconeixement al pacifisme de la ciutadania, és de justícia i ha de ser obert a tothom”

 

El Grup Municipal del PDeCAT ha aconseguit avui que l’Ajuntament hagi de celebrar un acte de reconeixement a la comunicat educativa per la seva implicació en l’1-O. La regidora Irma Rognoni, que ha defensat la proposició a la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports d’aquest matí, ha afirmat que “aquest acte, en reconeixement al pacifisme de la ciutadania, és de justícia i ha de ser obert a tothom”.

 

El Grup Municipal Demòcrata a l’Ajuntament de Barcelona ha presentat a la Comissió de Drets Socials, Cultura i Esports una proposició que acorda: “Realitzar un acte de reconeixement presidit per l’Alcaldessa de Barcelona en el Saló de Cent a les Associacions de pares i mares, alumnes, docents i veïns i veïnes, així com al Col·lectiu escoles obertes i d’altres col·lectius que van estar implicats en la realització d’activitats lúdiques en els centres educatius que van actuar com a col·legis electorals en el marc de la votació del Referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Que en el termini màxim de 30 dies a comptar des de l’aprovació d’aquesta proposició, es realitzi un informe detallat dels danys materials i patrimonials causats com a resultat de l’actuació duta a terme per la Guàrdia Civil i Policia Nacional en els centres educatius de la nostra ciutat. Fer públic aquest informe i demanar la rescabalament dels danys a l’Estat Espanyol”.

 

El passat 1 d’octubre molts centres educatius van actuar com a col·legis electorals en el marc de la votació del Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya. Durant el cap de setmana veïns, pares, estudiants, professos van organitzar nombroses activitats lúdiques a les escoles. El diumenge 1 d’octubre, un total de 28 centres educatius de la ciutat van ser objecte de destrosses per part de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional.

 

La regidora Irma Rognoni ha explicat que aquells fets tan greus “van suposar una vulneració dels drets civils i polítics. Tots hem vist les imatges, no ens poden deixar indiferents”. La regidora ha recordat tots i cadascun dels centres que van ser atacats, però ha destacat especialment l’Escola Ramon Llull, “una escola simbòlica, que diumenge 1 d’octubre va patir un atac de forma especialment dura”.

 

La regidora ha assenyalat que “és de justícia fer un acte de reconeixement a totes persones que, de forma pacífica, van defensar els centres educatius”. Rognoni ha afegit que aquest acte, que pot tenir diferents formes, ha de ser “obert a tothom i en reconeixement al pacifisme de la ciutadania”. La proposició s’ha aprovat amb els vots del PDeCAT i ERC; l’abstenció dels grups del govern, BComú i PSC; i els vots en contra de C’s i el PP.

Escoles lluitadores que ens omplen d’orgull

Com a mestra i com a Consellera que porta temes d’educació, ara a l’oposició i en el passat mandat al govern, estic orgullosa del paper de les escoles en l’organització del Referèndum d’Autodeterminació del passat dia 1 d’octubre.

La implicació de les comunitats educatives va ser increïble.

Aquell cap de setmana es van fer unes “Festes d’inici de curs” genials: Cinemes a la fresca, festes del pijama, jocs en comunitat que van començar en alguns casos dijous i es van allargar tota la jornada de diumenge fins ben tard.

En 4 anys de consellera d’educació de Gràcia vaig aprendre que les escoles de Gràcia lluiten per allò que volen i creuen just i que “fan moltes coses” quan cal “fer moltes coses”. tant per demanar el recursos que consideren necessaris, com en aquest cas, per garantir una jornada democràtica i per defensar els seus centres de les greus vulneracions de drets civils i polítics que va dur a terme i encara duu a terme l’estat espanyol.

I després de veure com l’estat ataca el model d’escola catalana és encara més necessari defensar les nostres escoles.

L’Educació és el mitjà mitjançant el qual les societats incorporen els seus infants a la vida ciutadana. Un sistema educatiu és, per tant, el reflexe dels valors d’una societat, si la societat valora la llibertat i l’esperit crític les escoles són espais de pensament creatiu, si la societat valora el pensament únic les escoles són espais d’adoctrinament.

Aquella societat madura democràticament és aquella que veu com una fortalesa un sistema educatiu basat en el pensament crític i que anima el seu alumnat a elaborar un discurs basat en el raciocini i la reflexió.

Nosaltres apostem per un sistema educatiu tal i com recull la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació. Davant el model del Partit Popular de pensament únic volem el model hereu de les escoles de la república, davant del Florido Pensil nosaltres volem el Projecte filosofia 3-18.

El nostre grup municipal defensarà sempre aquest esperit lliure que ha de tenir la nostra educació i la llibertat de les comunitats educatives per expressar-ho, estiguem d’acord o no amb el que puguin manifestar, perquè en això rau la llibertat i la democràcia, en defensar que cadascú pensi diferent mentre ho expressi amb respecte.

Vull finalitzar agraint tot l’esforç de les comunitats educatives per defensar la llibertat i la democràcia. Farem un nou país on potser on no sempre estarem d’acord tots i totes en tot, però estic segura que la gran majoria estarem d’acord en defensar un model d’escola amb l’ensenyament català actiu, i lliurepensador, que aposti per fomentar alumnes amb esperit crític.

Carta mensual del Districte de Gràcia escrita per Berta Clemente.