Categoria: Consellers municipals

Iniciatives entrades al Consell Plenari de l’Eixample del mes de novembre!

El portaveu demòcrata al Districte de l’Eixample, Joan Rodríguez, ha presentat les següents iniciatives en aquest Consell Plenari del districte:

 

 

DPv49dEW0AACw4RDPwFDI2W4AAV4ptDPwFu-oWAAELkRE

Benvingut, Mr. Marshall

 

 

Escrit per Joan Rodríguez, portaveu demòcrata al Districte de l’Eixample.

Fa dues setmanes es va fer efectiu el trencament del pacte en virtut del qual Barcelona en Comú i el PSC, es repartien el govern de la ciutat. Un trencament forçat per les bases dels Comuns, atenent al posicionament insostenible dels socialistes respecte l’aplicació del 155 o l’empresonament de part del govern legítim de Catalunya.

A l’Eixample, aquest trencament comporta un nou canvi de regidor. Serà el tercer en tres anys de mandat. Gerardo Pisarello arriba a la regidoria del districte, recollint el testimoni de la regidora Ballarín que al seu temps, el va recollir del regidor Colom. Així doncs a l’Eixample, els darrers tres anys han esdevingut la màxima expressió del “Canviem-ho tot, per no canviar res”. I ho seguirà sent.

Més encara en un escenari com el que se’ns presenta ara. Si al trencament del pacte de govern hi afegim que només queden 18 mesos per les properes eleccions municipals, podem considerar que a efectes pràctics i amb un govern en franca minoria, el mandat municipal està esgotat.

En altres paraules: si tal com passa amb altres institucions de govern, fos possible convocar eleccions municipals fora del termini dels 4 anys establerts, ara caldria convocar eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. Això però, no és possible i els veïns de l’Eixample hauran de veure agonitzar el govern del seu districte durant un any i mig.

Serà un trist epíleg per un govern que venia a revolucionar la ciutat. El primer any va ser el de l’aprenentatge. Ens deien que necessitaven temps per aprendre a governar. El segon any va ser el del canvi de “Revolució” per “Continuïtat”, l’any del pacte amb el PSC que havia governat Barcelona durant 32 anys fixant el model de ciutat que tant menyspreaven. El tercer any ha estat el del trencament. L’any que ens fa tornar a l’inici de la partida. O al final. Un “GAME OVER” en tota regla.

Aquest és l’escenari ara mateix. El regidor Pisarello arriba a temps de liquidar un mandat municipal que ha estat perdut per l’Eixample, com per la resta de la ciutat. Amb sort, serà a temps de culminar projectes que ja venien del mandat passat. Fins i tot en algun cas, de mandats anteriors, com és el cas de la remodelació del Mercat de Sant Antoni.

Ara ja sabem que quan marxi del districte, el regidor Pisarello deixarà una llarga llista de temes pendents: La reforma de la Diagonal entre Passeig de Gràcia i Glòries, l’ampliació de voreres de Balmes, la humanització d’una Ronda Universitat que no sigui una estació d’autobusos a l’aire lliure, la compra de sòl per obrir nous interiors d’illa, el trasllat definitiu de la caserna de bombers de l’Eixample  i un llarg etcètera.

Esperem però, que aquests 18 mesos que vindran, serveixen almenys perquè el regidor Pisarello conegui el districte. Que prengui consciencia de que l’Eixample no és un districte de gent rica. Que sigui conscient del grau d’envelliment dels seus veïns/es, de la mancança d’equipaments, de la necessitat de desbloquejar Glòries i el seu gran parc… que sigui conscient que l’Eixample necessita inversió. La que li és negada per exemple, en el projecte de pressupost municipal que s’ha presentat pel 2018.

Benvingut a l’Eixample regidor Pisarello. Esperem que el seu pas pel districte sigui més fructífer que el de Mr. Marshall per Villar del Río. Nosaltres almenys, a diferència del que passa a la pel·lícula, no n’esperem res de la seva arribada

Repàs de l’acció penal contra el referèndum i la independència

Article de Genís Boadella -Portaveu demòcrata al Districte de Sant Martí- publicat a El Jurista el 26 d’octubre del 2017.

La successió dels fets és tan ràpida que esdevé molt extens el repàs a tota l’acció penal contra el referèndum de l’1 d’octubre i la independència de Catalunya. Al lector no se li escaparà (i si no googleestà aquí per situar-lo) l’adscripció política de l’autor. Però, lluny d’una visió política, aquesta pretén ser una aproximació jurídica per fer un repàs als tipus penals apareguts, situar-nos i disposar de bases sòlides contra una aplicació penal del tot injustificada.

L’acció penal contra el referèndum va iniciar-se amb les citacions que la Fiscalia va dirigir als Alcaldes que van signar el decret de suport al referèndum. Malgrat la judicialització dels fets (que tenen causa oberta al Tribunal Superior de Justícia), la Fiscalia va incoar diligències prescindint de la previsió de l’article 773 de la Llei 41/2015 d’Enjudiciament Criminal (“Cessarà el Fiscal en les seves diligències tan aviat com tingui coneixement de l’existència d’un procediment judicial sobre els mateixos fets”). Unes citacions que, d’altra banda, posaven en risc tan el dret a no ser investigat per fets que no constitueixin delicte, com el dret a la llibertat d’expressió.

És en aquest punt que hi una qüestió fonamental i sobre la que cal posar tot el focus d’atenció: no existeix el delicte de referèndum. I, si un referèndum no és il·legal, col·laborar amb un referèndum és impune. Cal recordar que el Tribunal Constitucional declara les normes constitucionals o inconstitucionals; però no il·legals. Però, sobretot, cal recordar que si bé els referèndums van ser il·legals en el seu dia (reforma de desembre del 2003 que pretenia imputar al lehendakari Ibarretxe), el gener del 2005 es van derogar els delictes de convocar, dur a la pràctica i cooperar en referèndums il·legals (la derogació obeïa, paraules textuals, a considerar les conductes anteriors sense suficient entitat com per merèixer el rebuig penal i menys encara si la pena que es contemplava era la presó).

De fet, la maniobra juridicopolítica que es va pretendre vendre en aquells dies no era menor. La il·legalitat del referèndum, no podent-se fonamentar en el Codi Penal, es fonamentava en la suspensió que el Tribunal Constitucional havia fet tan de la Llei, com de la convocatòria; i, segons com, hi podem afegir també la prohibició dels seus debats abans, durant i després o la dels seus actes preparatoris; sota aquesta suspensió i prohibició, s’apel·lava al delicte de desobediència en un autèntic frau de llei.

El delicte de desobediència és un delicte contra l’Administració Pública i, que se sàpiga (o segons diu la Constitució), el Tribunal Constitucional no és Administració Pública. Ni es deriva de la sistemàtica i ubicació de la seva regulació, ni, per descomptat, de la condició, règim jurídic i funcions que té assignades. Però és que, a més, per desobeir cal una ordre. I, ni molt menys, cap dels ciutadans, col·laboradors, presidents de meses, voluntariat, etc. va rebre una ordre directe i personal. Alguns noms i càrrecs sí que van sortir publicats en un butlletí oficial, és cert. Però tornem a l’origen: la desobediència és un delicte contra l’Administració Pública.

Avançant en els dies, malgrat tota aquesta càrrega penal (i, per descomptat, també la condemnable càrrega policial), el dia 1 d’octubre el referèndum es va celebrar. Delictes de lesions, valoracions de si l’acció policial va ser desproporcionada o no.. Un altre article podria abordar tota aquesta qüestió. Però, seguint amb el que ens ocupa, dos nous tipus penals han entrat en escena aquests últims dies: la sedició i la rebel·lió.

La sedició és el delicte més greu contra l’ordre públic. Es va incorporar al Codi Penal de 1995 i l’expressió que s’ha fet més famosa del tipus és “l’aixecament públic i tumultuari”. Aquest no és l’únic element del tipus penal; la configuració legal fixada al Codi comporta tres elements simultanis: l’acció, els mitjans i la finalitat. Cal sumar a la situació de desconcert actual que no existeix jurisprudència prèvia en relació a com pot produir-se aquest delicte. Però malgrat les línies i línies que podríem escriure a fons i amb arguments explicant la inexistència de cap aixecament públic i tumultuari, que no es va utilitzar la força i que no es va actuar al marge de la llei, ni impedir funcions a cap autoritat, malgrat tot això, la qüestió més greu aquests dies ens ha de preocupar és la incompetència manifesta de l’Audiència Nacional per jutjar aquest delicte.

Sense cap mena de dubte, el tribunal competent és l’Audiència Provincial del territori en el que s’hagi comès presumptament el delicte. La sedició, tal i com està configurada, no és un delicte contra les institucions de l’Estat, sinó un delicte contra l’ordre públic (on no hi té cabuda l’Audiència Nacional). En aquest context, no ha d’estranyar l’aparició d’una interlocutòria ordenant presó que introdueix com pot el terme “alçar-se com a promotors” per aconseguir la connexió amb l’alçament públic i tumultuari. I, en la mateixa línia, la introducció de “la masa” i “la muchedumbre” per referir-se als manifestants, tampoc és gratuïta, sinó el camí per arribar a l’element tumultuari; l’element tumultuari pacífic, tota una unió de conceptes més digne d’un Nobel de literatura que d’una resolució judicial.

Molt em temo, i per anar acabant, que el delicte de rebel·lió que s’anuncia no ens deixarà menys perplexos. L’aixecament públic i violent serà la base sobre la que hi pot haver delicte de rebel·lió, però a data d’avui no hi ha base fàctica per localitzar un aixecament públic i violent. Ni existeixen, ni s’han trobat cap mena de plans de conspiració per prendre les armes, fer presoners o ocupar les institucions; tot el contrari: l’esperit pacífic és la consigna.

Amb tot, i fent un repàs a títol de recordatori pels advocats compromesos amb la llibertat: citacions de fiscalia malgrat l’existència d’actuacions judicials, referèndum titllat d’il·legal sense delicte, desobediència contra el Constitucional enlloc de l’Administració, sedició i rebel·lió amb alçaments tumultuaris pacífics i una Audiència Nacional sense competència instruint i dictant ordres de presó. Tot molt normal.

L’1 d’octubre a Sant Andreu

En primer lloc, volem agrair a totes i cadascuna de les persones que van defensar la democràcia, dinamitzant les escoles, instituts i altres equipaments del Districte de Sant Andreu el cap de setmana del referèndum, ho van fer amb diverses activitats lúdiques que es van desenvolupar de forma totalment pacífica i festiva.

 

Agrair especialment a aquelles que, tot i haver rebut des de la regidoria cartes sembradores de por, van decidir que els equipaments són de tots i totes.

 

Malgrat els 31 milions d’euros procedents de les arques publiques en intentar frenar la democràcia, a Sant Andreu vam votar, i ho vam fer perquè som moltes les persones que estem convençudes que ens mereixem un país millor.

 

Dit això, hem de parlar de la decepció que provoca l’absència calculada de la regidora Carmen Andrés. La regidora ha desconnectat emocionalment de tots nosaltres.

 

Ens hagués agradat veure-la defensant de la violència gratuïta i desmesurada a les nostres àvies, mares i nenes, i parlo en femení perquè les principals víctimes de la vulneració dels drets humans vam ser les dones.

 

Passat l’1 d’octubre, tampoc la vam veure els dies següents, amb la comunitat educativa de l’Escola l’Estel, del Joan Fuster, o acompanyant una entitat tan estimada com és Trinijove.

 

A Trinijove, a l’Estel i al Fuster estaven els demòcrates que volien votar que Sí i els que volien votar que No, sembla que s’oblida que aquestes escoles són els mateixos escenaris que van aconseguir que ella sigui avui regidora de Barcelona.

 

A Sant Andreu volem i necessitem una persona al capdavant del districte que estigui al costat de la seva gent i no al costat de qui ordena fer-nos mal, i aquest sentir és compartit amb moltes entitats i persones dels nostres barris.

 

El PSC és còmplice de la repressió contra Catalunya, i a Barcelona no es pot consentir que l’ alcaldessa Ada Colau no trenqui el seu pacte de govern amb qui vol intervenir els Mossos d’Esquadra, que van ser exemple internacional de gestió quan vam patir el terrible atemptat a l’agost, amb qui vol intervenir també els nostres mitjans de comunicació, com en els temps més foscos de la nostra història o amb qui vol cessar el legítim Govern sorgit del mandat popular.

 

Barcelona no pot tenir al govern a qui recolça que a l’Europa del segle XXI, a Catalunya tinguem presos polítics.

 

 

Carta mensual del districte de Sant Andreu escrita per Ximena Gadea, Portaveu GM Demòcrata Sant Andreu

23 d’octubre de 2017

Escoles lluitadores que ens omplen d’orgull

Com a mestra i com a Consellera que porta temes d’educació, ara a l’oposició i en el passat mandat al govern, estic orgullosa del paper de les escoles en l’organització del Referèndum d’Autodeterminació del passat dia 1 d’octubre.

La implicació de les comunitats educatives va ser increïble.

Aquell cap de setmana es van fer unes “Festes d’inici de curs” genials: Cinemes a la fresca, festes del pijama, jocs en comunitat que van començar en alguns casos dijous i es van allargar tota la jornada de diumenge fins ben tard.

En 4 anys de consellera d’educació de Gràcia vaig aprendre que les escoles de Gràcia lluiten per allò que volen i creuen just i que “fan moltes coses” quan cal “fer moltes coses”. tant per demanar el recursos que consideren necessaris, com en aquest cas, per garantir una jornada democràtica i per defensar els seus centres de les greus vulneracions de drets civils i polítics que va dur a terme i encara duu a terme l’estat espanyol.

I després de veure com l’estat ataca el model d’escola catalana és encara més necessari defensar les nostres escoles.

L’Educació és el mitjà mitjançant el qual les societats incorporen els seus infants a la vida ciutadana. Un sistema educatiu és, per tant, el reflexe dels valors d’una societat, si la societat valora la llibertat i l’esperit crític les escoles són espais de pensament creatiu, si la societat valora el pensament únic les escoles són espais d’adoctrinament.

Aquella societat madura democràticament és aquella que veu com una fortalesa un sistema educatiu basat en el pensament crític i que anima el seu alumnat a elaborar un discurs basat en el raciocini i la reflexió.

Nosaltres apostem per un sistema educatiu tal i com recull la Llei 12/2009, del 10 de juliol, d’educació. Davant el model del Partit Popular de pensament únic volem el model hereu de les escoles de la república, davant del Florido Pensil nosaltres volem el Projecte filosofia 3-18.

El nostre grup municipal defensarà sempre aquest esperit lliure que ha de tenir la nostra educació i la llibertat de les comunitats educatives per expressar-ho, estiguem d’acord o no amb el que puguin manifestar, perquè en això rau la llibertat i la democràcia, en defensar que cadascú pensi diferent mentre ho expressi amb respecte.

Vull finalitzar agraint tot l’esforç de les comunitats educatives per defensar la llibertat i la democràcia. Farem un nou país on potser on no sempre estarem d’acord tots i totes en tot, però estic segura que la gran majoria estarem d’acord en defensar un model d’escola amb l’ensenyament català actiu, i lliurepensador, que aposti per fomentar alumnes amb esperit crític.

Carta mensual del Districte de Gràcia escrita per Berta Clemente.

Solidaritat i reconeixement a tothom

Article publicat al Social.cat per Genís Boadella, portaveu demòcrata al Districte de Sant Martí.

Sense cap mena de dubte, les primeres línies són per condemnar els atacs terroristes de Barcelona. I, de ben segur, també, han de servir per reconèixer la feina de Mossos d’Esquadra, Guàrdia Urbana, Serveis d’Emergències, personal sanitari i la solidaritat d’hotels, taxistes i ciutadans que, d’una manera o altra, van ajudar a les víctimes. Fins i tot, per no ferir susceptibilitats, reconeixement també a la Policia i la Guàrdia Civil en la mesura que els correspongui.

Però, feta aquesta prèvia, també cal fer un reconeixement als polítics. Sincerament, no entenc aquesta dèria perquè la manifestació del proper dissabte ara sigui un espai amb una capçalera sense protagonisme dels polítics. I és clar que la manifestació ha de tenir un reconeixement a tota aquesta gent, però també a la que ha estat al peu del canó abans, durant i després dels atemptats: la direcció política de les institucions que ens governen.

Tan valuós és el nostre dret a la llibertat, com el nostre sistema democràtic. Respectar-lo passa per, sense complexes, visualitzar a les institucions i als càrrecs electes amb el paper rellevant que els correspon.

Cal reivindicar la política. Cal reivindicar la vocació de servei i el paper a la nostra societat de regidors, diputats, governs o càrrecs institucionals. Des del President Puigdemont fins a l’Alcaldessa Colau; que ningú vegi aquí cap intent d’escombrar cap a una banda o l’altra. Però no és just només exigir responsabilitats en tot moment i ara, en canvi, no reconèixer el mèrit de totes les persones implicades.

“La victòria té cent pares i la derrota és orfe” deia Napoleó Bonaparte. No tardarà a començar (si no ha començat ja) la batalla política en relació a aquests malaguanyats atemptats. La política té les seves misèries i, de ben segur, alguns càrrecs tenen més encert o menys en la seva tasca institucional. Però igual que sense llibertat no podríem viure, sense democràcia tampoc.

No tenim por al terrorisme. Per ser justos, tampoc tinguem por a donar a les nostres institucions i càrrecs institucionals el paper rellevant que es mereixen en una societat democràtica, lliure i moderna.

El greuge de les terrasses

Carta mensual de Joan Rodríguez, Portaveu demòcrata al Districte de l’Eixample.

A aquestes alçades de mandat ja no ens hauria de sorprendre gens ni mica la incapacitat del govern Colau, de gestionar la ciutat, des de la prudència i la recerca del consens. Malgrat tot, el govern no perd pistonada, i segueix prenent decisions que serveixen per fer i vendre titulars, però que un cop aterrades a la vida real, produeixen efectes contraris als que es perseguien inicialment. Decisions que són en definitiva, fruit d’una combinació fatal i freqüent, d’inexperiència i supèrbia política. Algú hauria de recordar a l’actual govern, que els experiments és fan a casa i amb gasosa, no prenent decisions que afecten a les persones.

D’aquesta frivolitat, en tenim un nou exemple en la regulació de les terrasses de l’entorn del Temple de la Sagrada Família. Fruit de la nova ordenació singular, algunes de les terrasses freqüentades pels veïns i veïnes del barri, les de més proximitat, han estat retirades. Per contra, les terrasses de les grans cadenes de menjar ràpid o de grans restaurants, no han resultat afectades en gairebé res, per la nova normativa.  Era aquest el propòsit inicial de l’ordenació singular? Vull pensar que no. Així doncs, perquè passen aquestes coses? Cerqueu en la frivolitat, la resposta a aquesta pregunta.

Tancar terrasses d’establiments de tota la vida i deixar obertes les de grans multinacionals, no soluciona ni gestiona en cap sentit els problemes que pugui generar el turisme al barri de la Sagrada Família.

No s’ha solucionat cap problema i en canvi s’ha generat un greuge que demostra un cop més, que el govern Colau és una broma pels rics (les grans multinacionals), una amenaça per les classes mitjanes  ( autònoms propietaris de locals de tota la vida), i una condemna pels més desafavorits. A cada decisió presa, un nou problema, una nova injustícia que afecta a uns o altres. Una ciutat no s’hauria de governar així.

Defensem el Raval

Carta mensual de Marc Rodés, portaveu i conseller municipal demòcrata al Districte de Ciutat Vella.

En els últims mesos hem vist amb preocupació i fins i tot amb certa alarma i tristesa, com el barri més poblat de Ciutat Vella, el Raval, passava a ser notícia i no per a bé. Cada cop més sovint ens arriben notícies, dades d’informes oficials o queixes veïnals sobre la situació que s’està vivint al barri. En l’últim any ha sigut un dels barris on més ha augmentat l’incivisme, on més han augmentat els robatoris, i ara a tot això s’hi suma l’augment sense control dels punts de venda de drogues, els qual s’estan escampant per la zona sud del barri sense cap tipus d’aturador. I a més s’hi suma l’abandonament de projectes que havien de millorar el barri, com era el projecte “Ciutat Vella pels Emprenedors”: locals municipals a un lloguer de 100 euros al mes perquè emprenedors poguessin iniciar-hi el seu projecte de negoci. Ara locals destinats a aquest projecte els tenen tancats i plens de brutícia, sense que cap emprenedor se’n pugui beneficiar.  Com també l’abandonament de RAVAL CULTURAL, un leiv motive que anava més enllà d’un projecte, era una manera d’entendre el barri, perquè els seus veíns se’n sentissin orgullosos, aprofitant que és el barri amb més oferta cultural de tota la ciutat. Des de la cultura del gran equipament fins la cultura més alternativa i més a peu de carrer. Tot plegat era una punta de llança perquè el Raval fos un barri ni millor ni pitjor que la resta, però sí amb la mateixa dignitat i amb la mateixa qualitat de vida.  Tot això està provocant que en el Raval cada cop hi sigui més difícil viure i conviure, això ho pot veure qualsevol només anant-hi de pas.

Durant masses anys el Raval ha sigut el barri més degradat de la ciutat, el Barri Xino, el barri de mala mort que feia de cub de la brossa d’aquesta ciutat. Situació que potser el convertia en un lloc pintoresc per a alguns escriptors i pensadors que es recreaven en la seva misèria, però que el feia insalubre i inhabitable pels seus residents. Aquesta va ser una situació que entre tots: ciutadans, associacions, administracions… vam ajudar a revertir fins aconseguir que el Raval fos un lloc digne dels seus habitants.

Hem deixat enrere aquestes idees fent que El Raval necessiti una revisió constant, una cura especial per no tornar a caure en situacions que el tornessin a degradar. L’augment de furts, d’incivisme, de punts de venda de droga són símptomes que no ens indiquen res de bo. EL Raval necessita que l’ordenança de civisme es posi al dia, que es posi al dia tenint en copte el benestar dels veïns i veïnes, que els protegeixi i els cuidi; el Raval necessita un augment de la seguretat, més decisió i més gent assegurant una vida tranquil·la als ciutadans; el Raval necessita rebre directament els beneficis del turisme i no només la seva part negativa. El Raval, en definitiva, ens necessita a tots per sobre de sectarismes ideològics, el Raval necessita dedicació i gent que el defensi, per nosaltres no quedarà.