Etiqueta: La Vanguardia

Moments excepcionals

Carta escrita a La Vanguardia per Xavier Trias (President del Gruo Demòcrata de Barcelona) i Alfred  Bosch (President del Grup Municipal d’ERC) el dia 24 d’octubre del 2017.

La violència desencadenada per l’Estat contra gent pacífica per impedir el referèndum de l’1 d’octubre, la permanent negativa al diàleg del Govern espanyol i l’aplicació duríssima de l’article 155 de la Constitució contra la llibertat i les institucions de Govern de Catalunya han portat el país i la seva capital a una situació d’excepció. I en moments excepcionals també calen solucions excepcionals. Barcelona veu com la ciutat ha estat atacada i com s’ataca el país i, davant aquesta situació, no podem restar immòbils. És amb aquesta excepcionalitat que plantegem aquesta proposta.

Tothom coneix perfectament com han estat les relacions de les formacions que representem amb el govern de Barcelona en Comú; hem d’admetre que no sempre han estat plàcides. Des del 20 de setembre passat la història ha agafat velocitat i ha estat aquesta història la que ens ha portat a moments i situacions no previstos. Ens hem trobat defensant col·legis persones de totes les edats i gèneres, amb posicionaments ideològics que van des del centre-dreta conservador fins a l’esquerra més revolucionaria, però amb una idea central que ens unia: la democràcia. I és aquesta democràcia la que ara ens ha de guiar.

Igual que aquell 1 d’octubre de matinada va suposar una comunió que moltes vegades ens va sorprendre, la repressió també ens ha sorprès. La policia va ser la protagonista durant aquell diumenge, en un atac planificat contra la nostra ciutat, contra les nostres escoles. I aquell atac ha evolucionat de les escoles i els seus defensors a les nostres institucions i representants. Tot i les ofertes de diàleg, tot i la suspensió feta pel president Carles Puigdemont i les crides a la negociació bilateral, hem vist una resposta única, un “a por ellos” institucional en forma d’article 155 de la Constitució.

Fa setmanes que des del PDECat i ERC li reclamem a Ada Colau que trenqui amb el PSC. Entenem que és còmplice necessari de la repressió. Acaba de pactar amb PP i Cs l’aplicació de l’article 155, amb la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio, dels Mossos, i la convocatòria d’eleccions el mes de gener. Tenim al govern de la capital del país algú que forma part del nucli dur de l’estratègia de repressió contra Catalunya.

És per això que creiem que el govern de la ciutat de Barcelona, de la capital del país, no pot formar part del bloc immobilista, ha de ser part de la solució, de l’aposta pel diàleg i la mediació. I per això volem recuperar aquell esperit de les escoles que mostrava la solidaritat, que anava des dels avis fins als més joves, que no mirava classes, ni orígens, ni destins, sinó que defensava la democràcia. Reclamem per a Barcelona un govern en defensa de la democràcia, de la llibertat dels catalans i catalanes, i de les seves institucions. Per això proposem a Colau que trenqui amb el PSC i parlem de tot el que calgui per defensar les institucions catalanes i la ciutat que tots estimem.

Creiem que Barcelona no pot ser només un espectador, no pot estar mirant la situació des d’una talaia. Cal buscar una sortida. Els que estem d’acord que no es pot atacar Mossos, mitjans públics, institucions catalanes i el Govern legítim de Catalunya hem de donar la cara, i per això estem disposats a parlar d’un acord de país a l’Ajuntament de Barcelona.

El temps de la pedra. De Jaume Ciurana

Article publicat a La Vanguardia el 17-11-2016

“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau.

“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau en lloc d’emprendre una rehabilitació per a la qual –diuen- no hi ha recursos. I ho diuen, també, pocs mesos després de rebutjar que una part de l’aportació de 30 milions d’euros que fa la Diputació a la capital del país es destinés a l’esmentat teatre tal com vàrem proposar. Des de Sixena fins al teatre Arnau, les decisions sobre el patrimoni tenen uan dimensió social –política- innegable.

Aquesta expressió, plena d’insensibilitat i d’aparença prepotent però profundament acomplexada dels responsables municipals, obeeix a una raó de fons gens negligible i que malauradament, està ben estesa: la poca consideració social del patrimoni històric. A Catalunya les polítiques patrimonials no han avançat els darrers anys com ho han fet, per exemple, les mediambientals o les d’igualtat de gènere. Han avançat, és cert, i seria injust ignorar-ho, però no prou. I els avenços no sempre han anat acompanyats de les estratègies de conservació, restauració i interpretació necessàries. La política patrimonial sovint es confon amb la museística. S’agafa una part per un tot. Les polítiques patrimonials s’han de fer al territori, als mitjans de comunicació, a les escoles. Posar en relleu el patrimoni d’un país és enviar el missatge que respectem la memòria dels que ens han precedit i del conjunt d’elements –sovint complexos, com la mateixa societat- que ens han fet ser com som. És una mostra de maduresa col•lectiva saber-ne valorar la importància i un element pedagògic de primer ordre per entendre l’evolució tan històrica –civil, religiosa, militar, popular- com estètica de la societat a què pertanyen.

Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?

La societat ha de tenir un paper clau en la preservació de la nostra història, es tracti d’edificis, de patrimoni etnogràfic, d’arxius o de restes arqueològiques. És gràcies a la gent sensibilitzada del territori, les entitats, els grups de recerca locals que avui podem gaudir-ne. La pèrdua dels fons de les fundacions de les antigues caixes d’estalvi ha accentuat la fragilitat de les polítiques patrimonials. Però les administracions no poden renunciar a la seva responsabilitat: dotar pressupostàriament les polítiques patrimonials. Si ens preguntem com hem arribat fins aquí, la llarga crisi, la pràctica desaparició de l’aplicació de l’1% cultural i la poca capacitat dels que ens considerem defensors de la pedra per situar la protecció del patrimoni històric com una de les prioritats en els pressupostos de les administracions poden ser la resposta. Però no ens hi resignem. La lluita val la pena. Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?