De la Democràcia i la confiança

Article publicat el 20 d’abril a l’E-Notícies Enllaç.

A l’Ajuntament de Barcelona, quan l’oposició intervé als plenaris i a les comissions, l’actitud de la majoria de membres del govern d’Ada Colau és de menyspreu. Per exemple, el primer Tinent d’Alcaldia Gerardo Pisarello ens té acostumats a les seves llargues lectures: llegeix impassible amb un llibre a la mà mentre és interpel·lat per les responsabilitats que ostenta a l’Ajuntament. I quan no és absent físicament, delegant a càrrecs de caràcter més tècnic les explicacions que ell mateix hauria de donar, és amb el cap cot en posició “tàctica estruç”, com si el fet d’amagar el cap sota l’ala el fes desaparèixer de la sala on és preguntat per l’oposició en la seva tasca democràtica de control del govern.

Però aquesta actitud de passotisme del govern dels comuns no és quelcom aïllat. Perquè el govern tampoc no respon les preguntes escrites que li fa l’oposició. El Grup Municipal Demòcrata, en el que va de mandat, té encara per respondre, per part dels regidors comuns, gairebé 400 iniciatives presentades per escrit. Un altre exemple d’aquesta manera de fer és la presència nul·la en actes destacats de la societat civil o d’altres institucions, fins al punt que els regidors i regidores de l’oposició hem hagut de fer algun parlament en nom de la institució en alguna ocasió.

Es tracta de menyspreu a la democràcia representativa? És manca de sentit institucional? És desconeixement del paper que han tingut i del que representen algunes institucions en la història del nostre país? El mateix Consell de Cent o el Parlament són institucions centenàries de caràcter democràtic i que, en el seu moment, van ser pioneres en la representació de la voluntat popular i la de la societat civil organitzada per limitar el poder absolut.

Les societats amb llarga trajectòria democràtica i amb un alt sentit cívic i del bé comú tenen tendència a reforçar les seves institucions i els que la representen i no a menysprear-los. Aquells pobles on hi ha més afecció política són els que també tenen més afecció institucional. Per què, doncs, Colau i el seu Govern enlloc de donar a conèixer les institucions, de promoure la confiança entre la ciutadania i els seus representants, vol enxiquir la democràcia representativa, un sistema exitós que ens ha donat drets, llibertats i ha atorgat la sobirania al poble? Com deia Václav Havel, “sense pau (confiança) entre ciutadans i Estat (poders públics) no es pot garantir la pau (estabilitat institucional)”.

Com a nou estat que volem ser, és fonamental recuperar la confiança entre institucions i ciutadania, millorar les febleses de la democràcia representativa que va néixer fruit de la voluntat emancipadora de l’individu durant les revolucions liberals, fomentar la coresponsabilitat entre la ciutadania perquè l’Estat no pot proveir-ho tot i promoure una bona governança amb bons servidors públics.

Totes aquestes qüestions preocupen a aquest nou projecte col·lectius que és el Partit Demòcrata; per aquest motiu i dins del cicle StartCat, el proper dilluns, 24 de maig a la tarda organitzem una sessió sobre bona governança (www.partitdemocrata.cat/start-cat/) Totes les reflexions i aportacions hi seran benvingudes. 

La “democràcia dinàmica” de Pisarello. De Joaquim Forn.

Article de Joaquim Forn publicat a El Periódico el  30-11-2016

“La democràcia suporta malament els adjectius. De fet, li sobren tots. Quan necessita adjectius és perquè amb tota probabilitat ens trobem davant d’un règim que no és democràtic.”

La democràcia suporta malament els adjectius. De fet, li sobren tots. Quan necessita adjectius és perquè amb tota probabilitat ens trobem davant d’un règim que no és democràtic. El franquisme es volia fer passar per una democràcia orgànica, mentre les dictadures comunistes ens bombardejaven amb el concepte de democràcia popular. Amb la mort de Fidel Castro, a Barcelona i a Catalunya hem tornat a assistir a un trist espectacle de legitimació de la dictadura. Per desgràcia han sigut moltes les persones i els col·lectius polítics que s’han apuntat a aquest exercici d’enaltiment d’esclafar les llibertats del poble cubà per part d’un règim que malgrat el seu inici revolucionari va trigar poc a ensenyar les seves verdaderes credencials de reaccionari. Entre aquests, destaca el primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello, qui, a través de les xarxes socials, va acabar reconeixent quin és el concepte de democràcia que guia la seva acció política com a mà dreta de l’alcaldessa.

Per Pisarello, «la democràcia no és un concepte estàtic. T’hi pots acostar o allunyar depenent del moment històric». Vaja, que segons el primer tinent d’alcalde la democràcia, en el fons, només té un valor d’ús que utilitzes en funció de les circumstàncies. Com que de les idees surten les polítiques, crec que ens trobem davant del pensament que justifica i explica com s’està governant Barcelona i la falta de diàleg i la prepotència cap a l’oposició que practica el govern de Colau. La democràcia, segons el tuit de Pisarello, és dinàmica i, segons convingui, es practica o no en funció de les circumstàncies. Serveix per guanyar eleccions i arribar al poder; però una vegada es mana, si les circumstàncies ho exigeixen, no s’ha de practicar, o convé matisar-la o desdibuixar-la. Això, és clar, sempre que qui hagi arribat al poder sigui de la teva corda, li faltava afegir a la mà dreta de l’alcaldessa. És aquesta visió patrimonial del poder i la superioritat moral que acompanya els comuns, no només Pisarello, la que explica la soledat i debilitat que acompanya la seva acció de govern. Ni pla d’acció municipal, ni pressupostos i la necessitat de passar per una moció de confiança que només superarà, si la supera, per la diabòlica aritmètica del plenari municipal.

“Afortunadament, Pisarello no pot portar a la pràctica la seva idea de «democràcia dinàmica» a Barcelona perquè els comuns estan molt lluny de tenir la força suficient.”

Afortunadament, Pisarello no pot portar a la pràctica la seva idea de «democràcia dinàmica» a Barcelona perquè els comuns estan molt lluny de tenir la força suficient, i l’oposició que encapçalo, juntament amb altres grups, no l’hi permet. Però preocupa que la ciutat estigui governada per persones amb una cultura política tan poc solvent en la indiscutibilitat de la democràcia com a sistema polític que mai es pot construir sobre l’aniquilació de les llibertats.

Ens hauria agradat més veure com els responsables governamentals de Barcelona aprofitaven la mort del dictador per compartir la seva solidaritat amb el poble cubà en el seu conjunt. En lloc d’això, hem vist com, des d’un absolut desvergonyiment, Pisarello introduïa el perillós concepte de ‘democràcia dinàmica’ per justificar Fidel. ¿És aquest el model de democràcia que vol impulsar per a Barcelona? Sent així, és tasca dels demòcrates que no posen adjectius a la democràcia fer el possible per impedir-los-ho.