Etiqueta: Guerra bruta

Article publicat per en Jordi Martí el 28-2-2017

Fa temps que en el debat polític i de les idees hem deixat enrera la recerca de la veritat, la utilització dels matisos, la ponderació, el reconeixement del diferent i el llenguatge políticament correcte. La rapidesa dels esdeveniments, la dictadura dels 140 caràcters i la mentida institucionalitzada han substituït l’anàlisi pausat, la profunditat dels raonaments i una certa tendència a prioritzar la realitat objectiva en front de la calúmnia i el relat tergiversat.

La consigna s’ha erigit en el mot d’ordre. Només cal veure els intents -parcialment reixits- de les diferents tribus que han confluït en els anomenats comuns o seguidors d’Ada Colau, per instal.lar el seu discurs, carregat d’anacronismes, de mentides i d’odi al diferent, com a preeminent o dominant. No s’amaguen ni tan sols quan afirmen que volen substituir l’hegemonia convergent per una nova hegemonia; la seva. Amb la cooperació necessària i vergonyant de molts mitjans de comunicació i d’institucions socials que s’han venut l’ànima als inventors dels escarnis, convertits en la nova casta dirigent metropolitana. Una casta que, per cert, mai assumeix cap tipus de responsabilitat. Tot és culpa dels poderosos, o dels convergents, o del Govern de la Generalitat, o del govern de l’estat, o de la Unió Europea, o del Banc Mundial, o de l’ONU o de l’herència rebuda.

L’eficàcia dels missatges que pretenen subvertir políticament i social la nostra societat es basen en la foto oporttunity, l’impacte mediàtic diari, la repetició infinita de la consigna amb la que es pretén batre l’adversari, l’insult i la desqualificació, i la guerra bruta. Tot això és aplicable tant als anomenats comuns com als poders centrals de l’estat que davant del Procés polític que vivim a Catalunya han decidit prémer el botó que ha obert la bassa dels fems. Uns i altres es retroalimenten, tal com ha quedat acreditat recentment amb la utilització bastarda que han fet els comuns contra el món de l’antiga Convergència, aprofitant-se, sense despentinar-se, dels dossiers falsos inventats per les clavagueres de l’estat. Només cal recordar com es va gestar la victòria d’Ada Colau el maig de 2015 i com van abatre Xavier Trias i el seu equip amb intoxicacions permanents i atacs per terra, mar i aire, amb l’arsenal més tòxic que els van proveir els poders de l’estat.

Traç gruixut. Falsedat embolicada amb paper satinat. Missatges directes a l’estómac. Mestratge en la política de la repartidora. Sectarisme descarnat: tot pels meus; res pels altres. Això és el que tenim i contra el que lluitem a Barcelona ara, i a Catalunya ben aviat.Els que no fa gaire temps no admetien, i fins i tot retreien els qui vam jubilar l’esgrima i l’argumentació profunda i enraonada, comencen a veure que alguns teníem raó. No ens en sortirem, tan a Barcelona com ben aviat a Catalunya, si no adeqüem les nostres estratègies i els nostres recursos davant dels que no reparen en gastos alhora d’imposar la seva hegemonia i el seu relat populista i bord.

En qualsevol cas, hem de tenir ben present que amb estils diametralment oposats, uns i altres, els comuns i els poders centrals de l’estat, persegueixen el mateix: que Catalunya es consolidi com una comunitat autònoma de règim general. O una autonomia de dretes i espanyola, o una autonomia d’esquerres, pobre, subvencionada, mantera, okupa i sense ambició nacional.