Article d’Esteve Suñé, conseller municipal demòcrata al Districte de Gràcia. Carta mensual de Gràcia.
El concepte “millennial” ja s’ha fet globalment famós. Amb la pretensió de designar aquella generació de joves nascuts entre mitjans dels anys vuitanta i principis dels 2000, aquest concepte està lligat a una sèrie de virtuts, però també a una sèrie de caràcters generacionals negatius. Entre els positius, es diu que els “millennials” són una generació plenament adaptada a les noves tecnologies, que les utilitzen com una manera de connectar-se lliurement al món, i que, malgrat els riscos, entenen que aquestes tecnologies són i seran cada cop més part essencial i indeslligable de la nova condició humana. A més, es creu que generalment són joves amb una major consciència social, ecològica i política que les generacions immediatament anteriors. Sense caure en els grans dogmatismes ideològics del passat, tenen una voluntat explícita de ser partícips en la vida política de cada país i d’evitar que se’ls deixi de banda. En tenim exemples clars: als EEUU, amb la campanya de Bernie Sanders o anteriorment amb el candidat llibertari republicà Ron Paul, i a Catalunya, amb una inesperada (per molts) mobilització dels joves universitaris amb el referèndum de l’1 d’octubre.
Ara bé, els “millennials” porten associades enormes consideracions pejoratives, potser més que de positives. Es considera que no tenen l’esperit emprenedor de les generacions anteriors, que no batallen fermament pel seu futur i que no són plenament conscients de les dificultats de la vida. Són inconsistents i pequen d’arrogants; tot esperant compensacions immediates per allò que fan quan les coses no funcionen així. Que ho han tingut tot, en una infància majoritàriament feliç on van disposar de tot allò que van necessitar. O encara més greu, que no deixaran gairebé res digne de ser recordat en un futur.
És evident que en totes aquestes asseveracions malintencionades manca una visió de context. Segurament hi hagi part de raó, però a vegades s’oblida que són una generació que ha viscut de ple la crisi econòmica i financera iniciada l’any 2008. El seu accés al món del treball no ha estat ni molt menys fàcil; malgrat disposar d’una formació notablement superior a la dels seus pares. Tampoc les perspectives d’emancipació han estat gaire favorables: lloguers disparats, encariment de la vida, sous miserables, i potser sí, una comoditat a la casa dels pares que encara ha complicat més el deslligament. Perquè probablement això també hi tingui a veure, encara que no es vulgui mencionar gaire: aquesta generació no en té cap culpa d’haver rebut una educació potser massa permissiva, potser massa edulcorada, on les recompenses eren majors malgrat l’esforç ser menor. La societat volia que fossin nens feliços, l’economia anava bé, les societats democràtiques liberals es consolidaven com a única alternativa política i semblava que, amb la caiguda del mur de Berlín, “la història ja havia acabat”, com va dir el politòleg Francis Fukuyama a principis dels 90.
Com sabem, això no ha estat així. El món d’avui, i el que ens espera, és i serà cada cop més complex. És contínuament canviant i les noves tecnologies determinaran encara més la nostra manera de viure. És aquí on els millennials disposen d’una gran oportunitat. Però aquest marc de possibilitat ha de venir acompanyat d’un major acompanyament de les institucions públiques als joves. La generació “millennial” necessita com cap altre d’aquest acompanyament per superar un context que li és actualment advers, però que pot convertir-se en quelcom positiu si es potencia la seva visió del món, les seves capacitats.
Administracions com la municipal hi tenen molt a dir. A l’Ajuntament de Barcelona s’ha seguit una equilibrada política de suport als joves durant anys. Tenim una adequada xarxa d’equipaments juvenils i programes formatius adreçats al foment de l’emancipació i a la recerca de feina. Ara, però, sembla que aquesta estructura s’està rovellant degut a la deixadesa en matèria de joventut del Govern Colau. Mai cap Govern havia generat tantes expectatives en el camp de les polítiques de joventut i mai cap Govern havia decebut aquestes expectatives de manera tant estrepitosa. Ja des d’un principi sense articular una Regidoria de Joventut, o elaborant un nou Pla Jove 2017-2021 que no innova en res, ni aporta noves solucions, quan són més necessàries que mai per fer front a les dificultats de la generació “millennial”. Constatem també una manca d’atenció a les necessitats dels espais i casals joves, que veuen com es van degradant a tots els nivells sense una aposta clara del Govern Colau per augmentar-ne els recursos o la seva capacitat.
A Gràcia assistim atònits a l’empobriment de les polítiques de joventut. Entre les prioritats del Govern Badia no apareix per enlloc el suport a un col·lectiu juvenil que pateix com ningú l’encariment de la vida al Districte. Primerament, i ja de base, per disposar al capdavant a una consellera municipal que ni se’n va ocupar ni va voler fer-ho, i que la incorporació del PSC no ha millorat. L’Espai Jove la Fontana o el Casal de joves del Coll treballen sense un lideratge clar des del Districte i la majoria de demandes no són respostes. Com ara el problema de gran magnitud que pateix la Fontana amb els adolescents i joves que passen el dia generant molèsties a la plaça del carrer de Santa Rosa. A més, no s’ha iniciat cap mesura de govern, cap programa, en més de dos anys de mandat, encarat als joves graciencs. Cap resposta al problema del lloguer al Districte, cap resposta als problemes de cerca de treball digne, cap resposta a les noves demandes de lleure; i així podríem seguir fins esgotar la pàgina.
Ara, més que mai, l’Ajuntament de Barcelona, i a Gràcia, el Districte, haurien de recolzar i acompanyar l’emancipació d’aquesta generació “millennial” que pateix en un context social desfavorable. Recollir les potencialitats d’aquesta generació i convertir-les en vectors del seu progrés vital. Veiem amb preocupació que això no està sent així i correm el risc de que amb més deixadesa política, com l’actual, comencem a veure aquesta generació de joves graciencs i barcelonins com la que descrivia Gertrude Stein sobre la de Hemingway: perduda. Però, per sort, encara som a temps de capgirar les polítiques nocives de Colau i Badia en matèria de joventut: al 2019 els joves tindrem una oportunitat d’or per fer-los fora i tornar a posar sobre la taula la problemàtica de la generació “millennial”.
Projecte Barcelona 2019 