Categoria: Joaquim Forn

Molt bon dia a tothom.

Gràcies per acompanyar-nos en aquesta nova trobada del Fòrum Europa – Tribuna Catalunya. Gràcies també als organitzadors per donar-me novament l’oportunitat d’adreçar-me a tots vostès just en el moment en el que el mandat municipal arriba al seu equador. Un moment oportú per fer balanç i també per mirar cap al futur.

Preguntar-se sobre la ciutat, interpel·lar-se sobre Barcelona, és una obligació de tots els ciutadans i ciutadanes. També és la responsabilitat de tots vostès. També és la meva. Com és la ciutat que volem? Com és la Barcelona on ens agradaria viure? Per això, és necessari preguntar-se quines són les polítiques que cal prioritzar per fer possible el desig de cadascú. Certament, la ciutat la fem entre tots, però qui en té una major responsabilitat, qui dissenya principalment el model de ciutat, qui en marca el rumb amb major intensitat i responsabilitat és el govern municipal.

I això és el que els proposo. Que avui ens fem aquestes preguntes. Que ens preguntem en veu alta, en l’equador del mandat del govern de l’alcaldessa Colau, un seguit de qüestions i, que amb les respostes que ens donem, estiguem en condicions de tenir una fotografia de la Barcelona actual, però també de la Barcelona que imaginem en el mig i el llarg termini. Els convido, doncs, a traçar un recorregut a través de cinc preguntes. Naturalment, ens en podríem fer moltes més. Però del que es tracta és que vostès també tinguin temps de preguntar després de la meva intervenció inicial.

Així doncs, passo a plantejar-los-hi les cinc qüestions que, des del meu punt de vista, ens poden ajudar a assolir l’objectiu que pretenem des de l’àmbit més general, per després centrar-nos en els detalls amb major precisió.

Aquestes són les cinc preguntes que plantejo en veu alta i que, tot seguit, intentaré respondre des del present, però, insisteixo, també fent una projecció de futur per contrastar la realitat actual, que ja els avanço que no ens agrada, amb les legítimes aspiracions de millora i de canvi que en la meva opinió són imprescindibles.

— Quin és el model econòmic de la ciutat?

— Quin és el model d’infraestructures i mobilitat?

— Quin és el model d’ús de l’espai públic?

— Quin és el model de capitalitat?

— Quin és el model de governança municipal que té Barcelona?

PRIMERA PREGUNTA:

Quin és el model econòmic de Colau,  per a Barcelona?

 Barcelona té model econòmic a hores d’ara? Alguns de vostès potser estaran temptats de contestar que no. Que l’actual govern municipal no té model econòmic. Perdonin, però els qui pensin això, si n’hi ha algun, són d’un optimisme gairebé radical. Sí, Barcelona té model econòmic i es diu decreixement.

Barcelona presenta dades macroeconòmiques bones en els darrers temps, com el conjunt del país. Però malauradament, ens manquen estudis seriosos que valorin el “lucre cessant” de la ciutat, perquè hem de tenir clar que el creixement econòmic de la ciutat és “malgrat” l’Ajuntament, i “malgrat” l’alcaldessa Colau. La paraula màgica dels comuns quan parlen d’economia és “decreixement”. La seva visió sobre l’activitat econòmica és negativa. Els empresaris són sospitosos. El benefici, pecat. La generació de riquesa sempre mereix malfiança.

Només des d’aquesta òptica s’entenen els pals a les rodes que reben totes les inversions projectades a la ciutat. Tot és posat sota sospita perquè el sector privat és sospitós, així, en general, sense cap matís.

Decreixement. Decreixement. Decreixement. Aquesta és l’aposta de l’Ajuntament. Un decreixement que perjudica tothom. Un decreixement incomprensible. Un decreixement de base purament ideològica que posa en risc molts sectors d’activitat econòmica que han fet molt bé a la ciutat .

Un altre exemple  de prejudici ideològic el tenim al voltant del debat que ha iniciat el govern a l’entorn de les municipalitzacions dels serveis públics. És un debat que respon més a compromisos de partit que a un debat en profunditat sobre la qualitat del servei, la seva eficiència i els costos.

Hem dit en d’altres ocasions que Ada Colau és una broma per als rics, una amenaça per a les classes mitjanes i una condemna per a les persones més desfavorides. Ho diem i ho creiem.

I és així perquè la seva obsessió pel decreixement té un efecte molt limitat sobre les persones amb més recursos. A fi de comptes, un pot decidir si inverteix a Barcelona o a un altre lloc. Però és una amenaça molt seriosa per a les classes mitjanes que veuen com la seva ciutat està en mans d’uns dirigents que no volen una ciutat d’oportunitats. I és, per descomptat, una condemna per als més desfavorits en la mesura que és impossible poder repartir allò que no s’ha creat primer. Sense creació de riquesa, la redistribució de rendes és impossible perquè no hi ha rendes a redistribuir.

Insisteixo, com que l’Ajuntament afortunadament no controla tots els ressorts de l’economia, el mal que pot fer l’actual consistori és limitat. Però Barcelona podria, amb una altra mirada sobre l’activitat econòmica, treure un major profit d’una conjuntura que, sense ser fàcil, és millor que la de fa uns anys. Davant d’aquesta visió teòrica de l’economia de l’actual consistori, nosaltres entenem que hi ha una manera de fer més realista i molt més positiva.

D’entrada, hi ha una manera de fer que comprèn de manera positiva el creixement econòmic, i que no només el veu de forma positiva, sinó que dedica els millors i més grans esforços per fer-lo realitat. Una manera de fer que creu que la creació de riquesa és imprescindible per poder garantir oportunitats a tothom, una manera de fer que no veu un sospitós en cada emprenedor, una manera de fer que es preocupa per un creixement endreçat, sostenible, que afavoreix a tots i no només a uns quants. Una manera de fer que veu la ciutat com un projecte de tots, també en l’àmbit econòmic, on tothom pot guanyar-hi. Una visió econòmica en què el beneficis són compartits. L’Ajuntament té mitificada una ciutat en blanc i negre, una ciutat trista, una ciutat pobra, una ciutat que afortunadament vam deixar enrere.

I sí, diem també que el creixement ha de ser just, equitatiu, repartit, amb sous dignes, amb possibilitats reals que tothom pugui construir el seu projecte de vida. Torno a posar sobre la taula, hi ho farem tants cops com calgui, la necessitat d’avançar en l’establiment d’un salari mínim de ciutat. Lamentem profundament el desinterès del govern Colau respecte a aquesta proposta que ja s’havia començat a treballar.

Però el decreixement de Colau no aposta per això, més aviat el contrari. A vegades sembla que la voluntat de l’alcaldessa Colau i dels comuns sigui la de perpetuar un estat de les coses en les que la manca d’oportunitats, la grisor i la tristesa justifiquin un discurs que els permeti perpetuar-se.

Contra el decreixement, creixement. Contra la desigualtat, oportunitats. Contra la ciutat morta, la ciutat viva. Contra la visió demonitzada de l’economia, el treball per aconseguir creixement econòmic, riquesa i oportunitats. Que cadascú triï la seva resposta.

SEGONA PREGUNTA:

Quin és el model Colau d’infraestructures i mobilitat per a Barcelona?

 En una gran ciutat, esdevé imprescindible interpel·lar-se també pel seu model d’infraestructures i mobilitat. I quin és el model avui? Lamento dir-los que en aquest àmbit el govern Colau també està segrestat mentalment per la ideologia i la superioritat moral. Actuant des del despotisme il·lustrat, convençuts que són els dipositaris d’una veritat que els ha estat revelada en exclusiva, els actuals responsables municipals estan obsedits, en la lògica que han seguit sempre els pitjors governants, en convertir Barcelona en un experiment de resultats negatius més que previsibles i, alguns d’ells, ja tangibles.

 

Per no allargar-me massa els posaré tres exemples d’això que els vull traslladar. El tramvia per la Diagonal, la Superilla del Poblenou i les obres de la Plaça de les Glòries. En els tres casos s’ha menystingut l’opinió dels veïns, s’ha fet cas omís d’informes i estudis tècnics o s’han alterat les dades de les previsions cost- benefici. Tot sigui per servir a un ideari. L’única cosa que realment importa en la cultura política del comuns.

 

Primer exemple: Es vol fer el tramvia per la Diagonal obviant l’opinió dels barcelonins, que ja van manifestar-se al respecte en el seu dia en una consulta. A més, també els convido a donar un cop d’ull a l’estudi del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona per veure que això que els explico no és només discurs d’oposició, sinó que respon a una realitat objectivable.

 

El tramvia és una inversió multimilionària que, com ha quedat demostrat, no comporta els beneficis que l’Ajuntament pregona. Tot plegat, amb un únic objectiu, l’únic que realment ocupa i preocupa a Barcelona en Comú: vendre un tipus de discurs sobre el transport públic i el medi ambient, encara que sigui fal·laç.

 

Perquè enfront d’un model d’infraestructures segrestat per la ideologia n’hi ha un altre basat en la realitat, en gastar els diners en allò necessari, en allò que de veritat té efectes multiplicadors. Un model basat en l’estudi real de costos – beneficis, de comprendre que els recursos públics mereixen respecte perquè surten de la butxaca dels barcelonins i que, per tant, no s’han de fer servir, sí o sí, per despeses ideològiques en alguna cosa tant important com són les infraestructures.

Els poso aquest exemple, però els poso també el de la Superilla, menys vistós però d’igual gravetat. Un projecte fet sense escoltar els veïns, menystenint-los, igual que es menysté l’oposició. Un projecte implementat a corre-cuita, per poder fer titulars i discurs, però que ha situat els veïns afectats en una situació insostenible. Fins al punt que els propis veïns han organitzat una consulta totalment desfavorable al manteniment del projecte.

Però, és clar, una cosa és predicar i l’altra creure allò que un predica. Ada Colau i el seu Govern fan bandera de la participació ciutadana i d’escoltar els veïns, però només volen escoltar la veu d’aquells que pensen com ells i quan algú gosa manifestar-se en sentit contrari és menystingut i silenciat. El projecte de les superilles pot ser un bon projecte, sobretot si tal com proposàvem recupera els valors i els beneficis de la vida de barri, i si es prioritzen les actuacions en el comerç i els equipaments de proximitat i la rehabilitació dels habitatges. Un projecte malmès de nou per la ideologia, la voluntat de guanyar titulars i d’imposar, peti qui peti, un model que, insistim, els comuns consideren una veritat revelada.

I, finalment, el tercer exemple, l’aturada de les obres del túnel de Glòries. Una aturada feta en contra de l’opinió àmpliament majoritària dels grups municipals. Una aturada que arriba després de 13 mesos d’informes setmanals de la direcció d’obra, en els que advertia al govern de la necessitat d’actuar per evitar desviacions de temps i pressupost. I com es va actuar? Simplement no es va actuar. Ara caldrà esperar un llarg període de temps per reprendre les obres del primer túnel, sense saber a més, si el govern pensa complir el Compromís per Glòries acordat amb els veïns, i executar també el segon túnel fins la Rambla del Poble Nou.

Davant d’això, reitero, hi ha un model d’infraestructures i mobilitat que escolta, que busca el consens, que entén la necessitat dels estudis de viabilitat, que cada euro invertit tingui un veritable retorn. No un model de bons i dolents, que és el que planteja Colau en tots els àmbits, com anem veient.

En fi, no voldria cansar-los però aquesta manera de fer de Barcelona en Comú serveix per aturar la cobertura de la Ronda de Dalt, la segona fase de la reforma de l’Avinguda Diagonal o la finalització de la reforma del Paral·lel, per citar alguns exemples. Obres, totes elles, que la ciutat necessita per al benestar dels seus habitants i no per fer passar el clau per la cabota en nom d’una ideologia, independentment dels resultats.

TERCERA PREGUNTA:

Quin és el model Colau, de convivència en l’espai públic?

 Una ciutat és convivencial o no és. Una ciutat és un espai de permanent diàleg entre la gent. Un ciutat són els seus carrers. Una ciutat són també les seves llars i els seus espais de privacitat.

D’ençà l’arribada del Govern Colau, l’espai públic s’ha deteriorat. S’ha degradat. Igual que la institució, que el foment de l’activitat econòmica, també l’espai de convivència ha començat a malmetre’s.

Les paraules no són gratuïtes i encara menys quan es diuen des de les institucions. I el govern municipal ha decidit donar cobertura política a l’incivisme, als que no paguen el transport públic, als que venen mercaderies falsificades, als que converteixen el seu oci en un malson per als veïns, als que okupen propietats que no són seves.

Algú pensava que no tindria efectes a peu de carrer la voluntat del govern municipal de liquidar de facto l’ordenança del civisme? Doncs sí que els té. Quan s’instal·la a la ciutat un clima de permissivitat amb l’incivisme, es disparen les queixes per activitats molestes i es produeix el deteriorament de la convivència en l’espai públic que ja estem patint.

D’igual manera, algú pensava que no tindrien efecte a peu de carrer les declaracions de la Presidenta de TMB, en que justificava la gent que no paga el seu títol de transport públic? En dos anys ha augmentat un 20% el nombre de viatges sense validació de bitllet als autobusos de Barcelona. 22.000 al dia, amb un cost per la ciutat de 3,5 milions d’euros el 2016. Una xifra gens menyspreable, equivalent, per exemple, al cost d’una escola bressol.

Hi ha moltes altres coses que també es deterioren, com el clima laboral a TMB, que deixa sense transport públic de manera recurrent als barcelonins. El silenci amb que el govern municipal respon a sis dilluns consecutius amb vaga de metro, és simplement, vergonyós. Cap resposta, cap excusa, cap explicació.

Entre els veïns que paguen els seus impostos o els okupes, l’Ajuntament tria els okupes. Entre els comerciants que paguen impostos o els llauners i manters, l’Ajuntament tria el comerç il·legal. Entre els ciutadans que paguen el seu bitllet de transport i els que no ho fan, l’Ajuntament tria als insolidaris que volen viatjar gratis i posar a l’esquena dels seus conciutadans el cost de la seva pocavergonya. Entre els veïns que volen dormir i descansar en un entorn civilitzat, l’Ajuntament tria fer els ulls grossos als excessos que converteixen espais de la ciutat en un espai de degradació nocturna recurrent.

Hi ha una altra resposta al model de convivència en l’espai públic? Sí. La nostra. Nosaltres triem el contrari. Triem els veïns, triem els comerciants, triem els llogaters i els propietaris, triem la gent que paga el seu bitllet de bus i metro. Triem un espai privat on cadascú fa allò que vol combinat amb un espai públic on el que ens fa lliures i ens permet gaudir la nostra llibertat és el respecte pels altres.

Triem una ciutat de tots, de veritat, una ciutat que no claudica davant l’incivisme i la insolidaritat. Una ciutat convivencial, no des del punt de vista teòric i de les grans paraules, sinó des del respecte per l’altre al qual també exigim respecte per nosaltres.

Triem una ciutat on es compleixen les ordenances. Una ciutat que fa front als seus problemes i no els posposa amb moratòries. Una ciutat on cada individu té uns drets que van acompanyats d’unes obligacions. Una ciutat on no es busquen excuses per justificar comportaments que la degraden. Una ciutat on l’Ajuntament s’erigeix com a principal garant de la convivència i el respecte, en comptes d’una ciutat on l’Ajuntament dimiteix de les seves obligacions.

Hi ha una resposta positiva a quin és el model convivencial que defensem. Un model que ens allunya de l’actual. Un model més acord en el marc d’una societat respectuosa de tots amb tots, on les obligacions es compleixen perquè són la base sobre la que es gaudeixen també dels drets de manera plena.

QUARTA PREGUNTA

Quin és el model Colau, de capitalitat per Barcelona?

 Barcelona juga la lliga de les grans ciutats del món. Aquest era un objectiu compartit i assolit per gairebé totes les forces polítiques de la ciutat. Fins fa dos anys. El govern Colau, un cop arribat a l’Ajuntament, ha fet esforços per despenjar Barcelona de la llista de grans ciutats del món.

Permanentment es fan discursos que lloen i enyoren una ciutat que només pot ser mitificada per qui no l’ha viscut. Una ciutat tancada, enclaustrada, d’esquena al mar, una ciutat en blanc i negre, de postal antiga, una ciutat que tothom tenia clar que no era la que volíem i que va maldar per deixar enrere la seva condemna a ser una ciutat de segona i que va aconseguir, amb el treball tenaç de tots, jugar la lliga de les grans metròpolis del món.

Però des de fa dos anys, des del govern municipal, es treballa perquè això deixi de ser així. El decreixement que comentàvem abans, la turismefòbia impulsada per l’Ajuntament, els discursos que intenten fer-nos tornar a una Barcelona per fortuna allunyada en el temps, no són gratuïts. A l’Ajuntament li disgusta una ciutat oberta al món, una ciutat on el talent del món hi vol viure, una ciutat que capta inversions, una ciutat considerada de les millors del planeta per viure-hi.

 I també en l’àmbit nacional la resposta avui, dos anys després de l’arribada al govern municipal dels comuns, és menys ambiciosa. L’Ajuntament actual veu Barcelona com una ciutat subsidiària de la capital de veritat, que en paraules de la pròpia alcaldessa és Madrid. Barcelona allunyada de l’exercici de capitalitat que li pertoca respecte Catalunya. Barcelona no com a motor tractor en els àmbits cultural, econòmic, social, d’infraestructures d’un país, Catalunya; sinó com un element secundari en el marc d’un Estat que li nega aquesta capitalitat i les oportunitats que això genera.

CINQUENA I ÚLTIMA PREGUNTA:

Quin model de governança té Colau, per Barcelona?

 No hem vingut aquí per fer revisionisme. Però de vegades cal mirar enrere per entendre el present. El model de governança de Barcelona arrela en el model de campanya electoral que va portar l’alcaldessa i el seu equip a guanyar les eleccions. En aquell moment, ja vam prendre nota d’una cultura política que no té cap mena d’escrúpol en buscar l’eliminació de l’adversari a través del menyspreu i la mentida.

Va ser una campanya bruta, centrada en la mentida, en la més absoluta demagògia i que va aprofitar les clavegueres de l’Estat i l’anomenada Operació Catalunya per tacar l’honorabilitat del llavors alcalde Xavier Trias. Era un símptoma. El símptoma d’una malaltia que, un cop arribada a l’Ajuntament, Barcelona en Comú ha mantingut com a tret distintiu de la seva manera d’entendre el govern municipal.

Ens trobem, dos anys després, que ningú ha demanat disculpes encara per tot aquell seguit de difamacions. Però més enllà d’això, hem anat comprovant com l’actual govern ha instal·lat a l’Ajuntament un estil polític de menyspreu a l’oposició, de silenciament de les altres veus, de cap voluntat d’arribar a acords. Estem davant del deteriorament de la cultura política que li era pròpia a la ciutat i que es basava en el diàleg, el respecte i la implicació de tots en projectes que acabaven també sent de tots.

Els comuns, l’alcaldessa, entenen el govern municipal des del supremacisme moral i polític que els porta a menystenir, ignorar i, fins i tot, maltractar l’oposició. Només la circumstància de ser un govern amb minoria fa que aquest menyspreu no pugui ser portat fins a l’extrem.

El model de governança d’Ada Colau es basa en la confrontació permanent, la negativa a l’acord, la incapacitat d’escoltar i transaccionar. És un model de “nosaltres contra els altres”. Un estil que transita pels marges del sectarisme. Una manera de fer que exigeix puresa ideològica i adhesió al règim.

No vull entrar amb temes encara més punyents com l’amiguisme. No és necessari. De fet, totes aquestes coses deriven d’aquesta manera d’entendre el poder del ‘nosaltres contra ells’, convertint els adversaris en enemics en un exercici polític que busca permanentment la divisió. “La Barcelona nostra contra la Barcelona dels altres”. Aquest és, a grans trets, el model de governança de la ciutat.

Però aquesta pregunta podria contestar-se d’una altra manera. Hi ha un altre model de governança: inclusiu, que respecta la diferència, que treballa permanentment en la recerca de consensos, que no imposa sinó que sedueix, que convida a tothom a fer aportacions en els temes rellevants, que escolta i no fa callar, que entén l’Ajuntament com el punt de trobada de totes les visions sobre la ciutat i que totes mereixen respecte.

Hi ha un model que no va en contra de ningú, sinó que intenta sumar el bo i millor de tothom. Hi ha un model de governança que sense defugir la responsabilitat del lideratge allarga la mà en la recerca de punts en comú. Hi ha un model de lideratge que converteix a qui és alcalde o alcaldessa en alcalde o alcaldessa de tots i no només dels qui l’han votat. Hi ha un model que entén que la ciutat és de tots i no només dels que pensen d’una manera determinada. Hi ha un model modern, que viu la diferència política com un patrimoni que enriqueix, davant d’un model com l’actual que només aspira a l’hegemonia absoluta a través de l’eliminació del matís i la discrepància.

Hi ha, en definitiva, un model que fa de l’Ajuntament una Casa Gran de veritat, on hi cap tothom, que és el model de governança que proposem nosaltres; i un altre que fa del consistori una parcel·la petita a la mida dels qui governen i on no hi cap ningú més.

I enfront d’això, hi ha una altra resposta? I tant. Hi ha la resposta de seguir apostant per una ciutat de primera, una ciutat optimista, una ciutat capital, una ciutat que mira el futur de fit a fit, en busca d’oportunitats i que, al mateix temps, es preocupa de generar oportunitats pels seus conciutadans. Una ciutat cosmopolita i, alhora, nostra. Una ciutat que capta talent, una ciutat que fa de capital sense complexes, una ciutat en majúscules que aspira a dir-li al món que és la millor ciutat del món. Una ciutat optimista que treballa per a la seva gent, però que no vol transportar Barcelona cap a un passat que era pitjor.

En resum, nosaltres responem així a la ciutat en blanc i negre i somorta que proposa l’actual Ajuntament. Responem amb el coratge d’abraçar el progrés com un element positiu. Responem que no volem malbaratar el somni de viure en una gran ciutat, on tothom hi tingui oportunitats i on tothom hi visqui bé. Responem que Barcelona és i ha d’actuar com a capital de Catalunya perquè en té l’obligació respecte el país i perquè en surt beneficiada fent-ho.

 Per acabar. He plantejat cinc preguntes. Ja he dit que podrien ser més. Però va sent hora d’escoltar també les seves qüestions. Per part meva, només insistir en aquesta obligació que no desatendrem, de preguntar-nos, de qüestionar-nos, d’interpel·lar-nos permanentment sobre quina Barcelona volem i quina Barcelona tenim. Preguntes que ens fem a nosaltres mateixos, preguntes que contestem, preguntes que aspirem també a compartir amb la resta de ciutadans que, com vostès, ens acompanyen avui.

L’objectiu és construir entre tots les respostes, no sobre el present -que ja sabem quines són-, sinó sobre el futur que està aquí a la vora i que ens ha de permetre tornar a treballar en el desig d’una Barcelona inclusiva, de tots, sense bons i dolents, que afavoreixi el creixement econòmic, que prengui les decisions pensant en el conjunt de la ciutat, que sigui respectuosa amb els drets per ser exigent amb els deures. En definitiva, una ciutat capital que aglutina el bo i el millor del món que ens ha tocat viure.

 

–       Una Barcelona que responem amb color enfront del blanc i negre que ens proposa l’Ajuntament.

–       Una Barcelona d’oportunitats, davant del conformisme que ens proposa Ada Colau.

–       Una Barcelona alegre, davant la tristesa i ànim de revenja que governa l’Ajuntament.

–       Una Barcelona de tots, no d’uns quants.

–       Una Barcelona de realitats, no de titulars.

–       Una Barcelona del ‘Sí’, davant d’una Barcelona del ‘No’.

–       Una Barcelona on tothom té la seva oportunitat, no una Barcelona que no dóna oportunitats a ningú.

–       Una Barcelona que somrigui i que no estigui sempre enfadada.

–       Una Barcelona que marqui el camí cap al futur i no una Barcelona amb el fre de mà, segrestada pel sectarisme institucional i la incompetència. Enfront d’una Barcelona pessimista, volem una Barcelona optimista.

Moltes gràcies.

 

Barcelona, 15 de juny de 2017