Autor: projectebcn2019

La participació no es predica, es practica

//platform.twitter.com/widgets.js

No s’oblidin de Cerdà!

Heu vist mai l’Eixample des de l’aire? L’heu observat des de l’alçada d’un terrat? O des dels peus de Collserola? l’Eixample en perspectiva, sembla un eixam d’abelles. Una trama ordenada i densa, que bull d’activitat. A vista d’ocell, poc en queda de l’ideal de ciutat ventilada que Cerdà va somiar. Un somni pervertit per la industrialització, l’explosió demogràfica, les remuntes de Porcioles, el trànsit….els signes dels temps.

Heu vist mai l’Eixample a peu de carrer? L’Heu observat passejant envoltats de modernisme, plataners, fanals de forja, mercats i comerços que marquen tendència? A peu de carrer, l’ideal de ciutat ventilada i verda que Cerdà va somiar, encara perviu. Els interiors d’illa de l’Eixample són l’últim reducte d’aquest ideal. Una xarxa de petits oasis que la ciutat,  tossuda, s’ha entestat en recuperar al llarg dels anys.

Us heu banyat mai a la platja de l’Eixample? Si ho heu fet, sabeu del que us parlo. L’experiència és sorprenent si és viscuda amb ulls d’infant. Creuar el petit passatge que separa el carrer Roger de Llúria de l’interior d’illa de la Torre de les Aigües, és passar de la ciutat al jardí, de viure envoltat de gent, a conviure amb els teus veïns.

L’espai públic és important. El govern de l’alcalde Trias ho sabia i ho tenia clar. És per això que va invertir diners i esforç en millorar-ne la qualitat i la quantitat. En quatre anys es va culminar la reforma del Passeig de Sant Joan, el Passeig de Gràcia, la primera fase de l’Avinguda Diagonal, el carrer de Balmes, o l’Avinguda Paral·lel.

Totes aquestes reformes responien a una voluntat clara. Ampliar voreres i guanyar espai de qualitat per les persones. Només al Paral·lel, es van guanyar prop de 9000 metres quadrats amb la generació de sis places a les cruïlles en que l’avinguda es troba amb l’Eixample. El Paral·lel deixava de ser frontera i passava a fer de frontissa entre l’Eixample i Sants.

Més enllà de la reforma de carrers i avingudes, també es van obrir nous interiors d’illa. Es van millorar els existents, en alguns casos obrint nous accessos, a nous carrers. Es van urbanitzar provisionalment solars en desús per obrir-los a la ciutat. Es va treballar en definitiva, per mantenir viva l’essència de l’Eixample, l’ideal de Cerdà. El govern actual, ha abandonat aquest somni.

Obsedit com està en la creació de superilles, el govern Colau ha abandonat la lluita per la generació de nous interiors d’illa a l’Eixample. Pel Grup Municipal Demòcrata, la generació de nous interiors d’illa al districte és un objectiu irrenunciable. És per això que al darrer Consell Plenari de l’Eixample vam forçar al govern municipal a comprometre’s a elaborar i presentar al llarg del proper semestre, un Pla Estratègic de Recuperació d’Interiors d’Illa que inclogui possibilitats d’obrir-ne de nous, ampliar-los o millorar els ja existents, i una previsió de les inversions necessàries per fer-ho.

Creiem en l’Eixample, en l’ideal de Cerdà, en un districte amable amb les persones.  Vetllarem perquè el govern compleixi la voluntat del Plenari.

Joan Rodríguez i Portell

Portaveu del Grup Demòcrata a l’Eixample i Coordinador del Grup Municipal Demòcrata

 

Cal que Colau aposti pel vehicle elèctric, de la Francina Vila

Article publicat per la regidora demòcrata Francina Vila a l’E-Notícies el 7 de març del 2017 

Diferents estudis i la voluntat expressada pel sector de l’automoció estableixen la fita del 2025 com la data en què hi haurà una eclosió de la compra i ús del vehicle elèctric privat perquè la tecnologia oferirà més autonomia i els costos de producció permetran preus més accessibles per a la majoria de la població. L’increment de la flota de vehicles elèctrics serà un guany important per a la qualitat de l’aire a la nostra ciutat i també per a la contaminació acústica, fet que hauria de suposar que el govern municipal, tan reivindicat com a progressista, hi apostés amb fermesa amb l’objectiu que Barcelona esdevingui una ciutat capdavantera en aquest àmbit; el de la promoció de la mobilitat electrificada i el foment d’un sector on la innovació i la recerca són fonamentals i que aporten valor afegit, generant llocs de treball, demanda de mà d’obra qualificada; és a dir riquesa.

I lluny de trobar en el govern municipal actual la voluntat d’afavorir l’impuls d’aquest sector estratègic, on disposem d’indústria a la ciutat i a l’àrea metropolitana, que pot beneficiar altres sectors de la cadena productiva i que millorarà la qualitat de vida dels barcelonins i barcelonines, veiem que per l’Ajuntament no és una política prioritària, que ha deixat de liderar programes que afavoreixen la implementació del vehicle elèctric i que manca interlocució amb el sector. En aquest sentit, lamentem una vegada més la pèrdua d’oportunitats a què ens aboca aquest govern i que no afavoreix que Barcelona pugui ser referent en un sector de futur i on la majoria de països capdavanters en defensa del medi ambient hi ha apostat amb fermesa.

A Catalunya es fabriquen 600.000 vehicles anuals i el 30% dels seus components. A Catalunya i, concretament, a Barcelona, tenim els dos centres d’R+D de Nissan i Seat. El Centre Tècnic Europeu de Nissan de la Zona Franca genera més de 330 llocs de treball, la majoria d’ells enginyers, i treballa amb 170 proveïdors de components, dels quals una part important són empreses catalanes. Tota aquesta activitat econòmica i de coneixement és una oportunitat que tenim com a ciutat i cal que qui és al capdavant del govern de la ciutat ho aprofiti perquè Barcelona sigui una ciutat de referència en mobilitat electrificada.

I què podria fer l’Ajuntament, entre d’altres actuacions?

Primerament, interlocutar amb el sector i no obviar-lo, com ara succeeix. En segon lloc, assessorar a les persones que apostin per tenir un vehicle elèctric de com poden instal·lar-se un carregador privat. La recàrrega en garatges privats i en comunitats de veïns amb places d’aparcament és la clau d’èxit per implantar el vehicle elèctric a la ciutat. A Barcelona hi ha 500.000 places privades. En tercer lloc, aprofitar la xarxa pública i concessionada d’aparcaments per d’instal·lar punts de recàrrega a totes les places (143.000 places). I en quart i darrer lloc, incrementar els punts de recàrrega ràpida en superfície.

Actualment, a Barcelona només un 0,27% dels vehicles són elèctrics. Si féssim els deures, el 2025 podríem arribar a un 18-25 %, és a dir, a 300.000 vehicles electrificats que suposarien un estalvi del 14% d’emissions contaminants. I enlloc d’apostar per aquestes polítiques mediambientals i de mobilitat, el govern Colau prefereix posar en marxa al Poblenou un projecte maldestre de superilla que trenca amb el principis urbanístics del Pla Cerdà i que converteix aquella zona de la ciutat en ludoteques desertes sense sentit.

Consell Plenari del Districte de Sant Martí del mes de març

En aquest Consell Plenari del Districte de Sant Martí els consellers municipals Genís Boadella, Maria Arenillas i Fernando Gómez han instat a vigilar especialment la zona del Fòrum mentre es celebren esdeveniments nocturns, a millorar les instal·lacions esportives del Club PB Barcino i a millorar les instal·lacions esportives del Club PB Barcino

Analitzem el superàvit del govern Colau

//platform.twitter.com/widgets.js

Aconseguim un Pla d’esports per a Gràcia

La consellera de districte del Grup Municipal Demòcrata Sílvia Mayor ha aconseguit que el Consell Plenari del istricte de Gràcia aprovi una proposta per crear un Pla d’esports de suport al teixit esportiu de Gràcia. Proposició

Colau i el canvi social que no es veu per enlloc. De la Maite Fandos.

Divendres passat Ada Colau feia balanç de la ciutat i, un cop més, era incapaç de posar en valor res del que havia fet l’anterior equip encapçalat per l’Alcalde Xavier Trias. Un cop més, havíem d’aguantar la seva demagògia explicant que ara sí que es lluita contra les desigualtats i es fan polítiques socials. Crec just que se sàpiga algunes realitats del Govern Trias i també quina és la veritable actuació del Govern Colau.

Quan l’equip de Xavier Trias vam arribar al govern, després de més 30 anys de govern socialista i d’Iniciativa (els mateixos que governen ara), vam trobar una ciutat amb unes desigualtats que havien patit un gran creixement els darrers anys del Govern Hereu. Una ciutat on no existia cap política ni protocol contra els desnonaments i on augmentaven els assentaments irregulars sense cap pla d’actuació per atendre’ls. Una ciutat amb una política ineficient d’atenció cap a les persones sense sostre, que anaven en augment als nostres carrers, amb un Centre d’Urgències i Emergències Socials mancat de recursos. Una ciutat amb més de cinc mil persones grans en llista d’espera per accedir a la teleassistència idistrictes sense menjadors socials municipals. Una ciutat sense cap ajuda per a les famílies amb infants ni ajuts per a la seva pràctica esportiva, etc.  Aquests són alguns dels reptes que l’equip Trias vam haver d’afrontar.

Quatre anys després, Barcelona tenia protocols contra els desnonaments, equips de mediadors, conveni amb la PAH i nous allotjaments temporals d’acollida a les famílies desnonades. Vam crear el Pla d’assentaments irregulars per atendre les persones vulnerables que hi malvivien, oferint allotjaments i facilitant formació i inserció laboral i reduint de forma important el nombre de persones assentades irregularment. Vam donar un nou gir en  l’atenció a les persones sense sostre amb el nou programa “housing first “ i creant nous centres d’atenció. Vam eliminar les llistes d’espera de la teleassistència donant atenció a tothom que ho sol·licités. Vam augmentar els menjadors socials arribant a tots els districtes, vam crear la renda infantil i les beques esportives, entre molts altres serveis, i vam aconseguir que les desigualtats s’anessin estabilitzant. La política social va ser clau en el Govern Trias, tot i quedar molta feina per fer.

Ara, quasi dos anys després del promès canvi social d’Ada Colau, la realitat demostra que res més lluny del que va predicar durant la campanya electoral. Els desnonaments han augmentat (de 8 a 10 diaris), tot i que ara tenen protocols i, sobretot, una llei que dóna noves eines que no tenia el Govern Trias. Que lluny queden aquelles paraules d’Ada Colau quan va venir a exigir un conveni amb la PAH… I ara ella governa, i tenim més desnonaments!!!

Els nombre d’assentaments irregulars i les persones que hi malviuen, lluny de desaparèixer, augmenten un 50%, com augmenten també les persones que viuen al carrer, quan cal recordar que havien disminuït un 13% el 2014. Per contra, disminueixen els àpats servits en el menjadors socials (s’han servit quasi 15.000 àpats menys al 2016 respecte el 2014), es redueixen les famílies ateses en els centres d’allotjament temporals, i el Servei d’Atenció Domiciliària enlloc de prestar-se íntegrament per entitats socials, ara també ha entrat a prestar-lo una empresa de Florentino Pérez. I de l’atenció a les persones amb dependència cap dada… Sort que amb Ada Colau venia el canvi social…

Moments de traç gruixut

Article publicat per en Jordi Martí el 28-2-2017

Fa temps que en el debat polític i de les idees hem deixat enrera la recerca de la veritat, la utilització dels matisos, la ponderació, el reconeixement del diferent i el llenguatge políticament correcte. La rapidesa dels esdeveniments, la dictadura dels 140 caràcters i la mentida institucionalitzada han substituït l’anàlisi pausat, la profunditat dels raonaments i una certa tendència a prioritzar la realitat objectiva en front de la calúmnia i el relat tergiversat.

La consigna s’ha erigit en el mot d’ordre. Només cal veure els intents -parcialment reixits- de les diferents tribus que han confluït en els anomenats comuns o seguidors d’Ada Colau, per instal.lar el seu discurs, carregat d’anacronismes, de mentides i d’odi al diferent, com a preeminent o dominant. No s’amaguen ni tan sols quan afirmen que volen substituir l’hegemonia convergent per una nova hegemonia; la seva. Amb la cooperació necessària i vergonyant de molts mitjans de comunicació i d’institucions socials que s’han venut l’ànima als inventors dels escarnis, convertits en la nova casta dirigent metropolitana. Una casta que, per cert, mai assumeix cap tipus de responsabilitat. Tot és culpa dels poderosos, o dels convergents, o del Govern de la Generalitat, o del govern de l’estat, o de la Unió Europea, o del Banc Mundial, o de l’ONU o de l’herència rebuda.

L’eficàcia dels missatges que pretenen subvertir políticament i social la nostra societat es basen en la foto oporttunity, l’impacte mediàtic diari, la repetició infinita de la consigna amb la que es pretén batre l’adversari, l’insult i la desqualificació, i la guerra bruta. Tot això és aplicable tant als anomenats comuns com als poders centrals de l’estat que davant del Procés polític que vivim a Catalunya han decidit prémer el botó que ha obert la bassa dels fems. Uns i altres es retroalimenten, tal com ha quedat acreditat recentment amb la utilització bastarda que han fet els comuns contra el món de l’antiga Convergència, aprofitant-se, sense despentinar-se, dels dossiers falsos inventats per les clavagueres de l’estat. Només cal recordar com es va gestar la victòria d’Ada Colau el maig de 2015 i com van abatre Xavier Trias i el seu equip amb intoxicacions permanents i atacs per terra, mar i aire, amb l’arsenal més tòxic que els van proveir els poders de l’estat.

Traç gruixut. Falsedat embolicada amb paper satinat. Missatges directes a l’estómac. Mestratge en la política de la repartidora. Sectarisme descarnat: tot pels meus; res pels altres. Això és el que tenim i contra el que lluitem a Barcelona ara, i a Catalunya ben aviat.Els que no fa gaire temps no admetien, i fins i tot retreien els qui vam jubilar l’esgrima i l’argumentació profunda i enraonada, comencen a veure que alguns teníem raó. No ens en sortirem, tan a Barcelona com ben aviat a Catalunya, si no adeqüem les nostres estratègies i els nostres recursos davant dels que no reparen en gastos alhora d’imposar la seva hegemonia i el seu relat populista i bord.

En qualsevol cas, hem de tenir ben present que amb estils diametralment oposats, uns i altres, els comuns i els poders centrals de l’estat, persegueixen el mateix: que Catalunya es consolidi com una comunitat autònoma de règim general. O una autonomia de dretes i espanyola, o una autonomia d’esquerres, pobre, subvencionada, mantera, okupa i sense ambició nacional.