Un govern que no governa. De Joaquim Forn.

Article publicat el 21-11-2016 a El Món.

El govern d’Ada Colau ni governa ni convenç. Fa uns quants dies l’alcaldessa va assegurar que el Govern des de fora no es veia igual que des de dins, que ara estaven en una fase d’aprenentatge del que significava realment governar. Sembla que hagi descobert fa poc que governar no és fer gestos, interpretar, fer teatre del dolent. Que a més d’estàtues de Franco i pregoners també s’ha de gestionar un dia a dia, dia a dia en què està fracassant clamorosament. Ni ordenances fiscals, ni Pla d’Actuació Municipal, ni Pla d’Hotels i Establiments Turístics, ni ordenances de terrasses. L’únic que aconseguiran aprovar seran els pressupostos i per imperatiu legal. La ciutat de Barcelona ha de tenir uns pressupostos encara que Colau no tingui majoria, i si aconsegueix superar la qüestió de confiança, els pressupostos que ha presentat seran aprovats automàticament. Els aprovaran sense haver convençut a la majoria de la bondat dels seus números i propostes.

“Perquè, i després de l’aprovació in extremis, què? Què passarà després d’això? Tenen cap pla? Cap objectiu? Quin full de ruta seguiran? Amb quins aliats comptaran?”

Però el problema real no són els pressupostos, el problema real és que no s’albira cap futur. No hi ha un després. Perquè, i després de l’aprovació in extremis, què? Què passarà després d’això? Tenen cap pla? Cap objectiu? Quin full de ruta seguiran? Amb quins aliats comptaran? Continuaran amb el seu aprenentatge també en aquest camp? Aprendran a pactar amb la pluralitat de la ciutat? A arribar a acords amb la gent que no pensa com ells? La ciutat no es pot aturar fins que n’aprenguin. Cada dia surten nous reptes als quals hem de fer front, estaran preparats? La ciutat no és una joguina ni un experiment sociològic d’algun show televisiu. No podem viure en una permanent rectificació.

“I això no és culpa dels demòcrates, ja que els seus aliats naturals també els han abandonat. Aliats amb els quals nosaltres sí que hem pogut pactar tot i estar a les antípodes polítiques.”

La bona herència rebuda s’està acabant, això es comença a notar, i ara els toca treballar. Per ara hi ha moltes paraules, moltes declaracions i molts pocs fets. Molta gesticulació i poc diàleg autèntic. Poc consens i molt queixar-se en rodes de premsa. I això no és culpa dels demòcrates, ja que els seus aliats naturals també els han abandonat. Aliats amb els quals nosaltres sí que hem pogut pactar tot i estar a les antípodes polítiques. És un problema de tarannà i de voluntat. Tenen un problema amb el tarannà, però també amb les prioritats que ha de seguir la política municipal. És la manera com miren la política i el que aquesta ha de significar: és més important crear una “nova hegemonia”, una nova casta de poder abans que la funcionalitat de Barcelona i el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes.

“Un cop més, Colau sembla desconèixer les regles del joc democràtic, un cop més s’amaga darrera el populisme més ranci”

Només ha faltat que Colau afirmés que si ella pogués, convocaria eleccions anticipades!! Un cop més, Colau sembla desconèixer les regles del joc democràtic, un cop més s’amaga darrera el populisme més ranci, imaginant-se que no té prou suport polític, però sí suport popular. Tot això és una política que s’allunya de la realitat d’una ciutat de més de milió i mig d’habitants. Ara és

Ara és l’hora de governar, Barcelona no pot continuar perdent oportunitats.

“Colau s’ha arribat a creure que ha fet una revolució”

Entrevista a Joaquim Forn, El Punt-Avui 20-11-16

“Colau s’ha arribat a creure que ha fet una revolució”

En el moment en què l’oposició al consistori de Barcelona maniobra per fer de contrafort al govern d’Ada Colau, el portaveu i home fort del grup de CiU, Joaquim Forn, explica què hi ha al darrere d’aquesta estratègia.

Encara veu possibilitats de configurar una alternativa, o moció de censura, a Colau?

Hi estem treballant. Continuem tenint reunions amb tots els grups, incloent-hi el PSC, i això ens ha ajudat a tenir un contacte més sovintejat per plantejar alternatives a qüestions que son importants per a la ciutat.

Si calgués, faria govern amb el PP o C’s?

Nosaltres el que vam dir és que el que era imprescindible era que en aquesta majoria que volem construir hi hagués ERC i el PSC. I aquesta és el nostra voluntat. És evident que el PSC, en aquests moments, ha fet l’opció d’entrar en el govern de Colau, però continuem creient que entre aquests tres partits hi ha molts possibles punts d’acord. I en una situació de necessitat, crisi, i paràlisi com la que estem vivint a Barcelona, està plenament justificat que aquestes tres formacions puguem actuar conjuntament

A principi de mandat, alguns sectors de dins i fora del partit els van acusar de no haver intentat un moviment semblant. La d’ara, doncs, és una maniobra de correcció?

No. Són coses diferents. La nostra proposta es fa en un moment en què han passat coses importants. D’entrada, cal recordar que la senyora Colau va ser investida amb els vots del PSC, ERC i la CUP, i nosaltres plantegem això en el lmoment que ERC i la CUP han aprovat una reprovació al govern. Per tant, el suport inicial que tenia Colau, no és el mateix que ara. I no només des del punt de vista polític, sinó també social.

Creuen que la història de Barcelona comença amb la seva entrada al govern.

En què ha pecat, el govern de Colau?

En prepotència i desconeixement. Prepotència, per pensar que podien actuar com si tinguessin majoria absoluta. Colau s’ha arribat a creure que ha fet un gran canvi o revolució. I la realitat diu que només estan a un regidor i 17.000 vots de nosaltres. I, alhora, han topat amb la realitat. Desconeixien absolutament les regles del joc, i que aquí, per tirar endavant projectes, els has de pactar i aconseguir majories. I és preocupant que davant d’aquesta situació de paràlisi la resposta de Colau sigui dir que, si pogués, convocaria eleccions. Això no va així. Les eleccions seran el 2019 i el que ha de fer l’alcaldessa, ara, és governar. Aquesta actitud de creure que no té el suport polític però sí el popular és una mostra de populisme com feia temps que no vèiem. Però vaja, tampoc ens estranya, perquè és un govern que ve de l’activisme i que es creu que representa la societat sencera, quan Barcelona és molt plural.

Perceben una voluntat de bloqueig respecte a projectes que vostès van impulsar en el govern?

Sí, i aquí també hi ha una diferència capital. Quan nosaltres vam arribar al govern, en Xavier Trias va repetir que s’havia de continuar el que s’havia fet bé abans, i que a l’Ajuntament hi ha gent amb molta vàlua a nivell tècnic i que calia comptar amb ells. La manera d’actuar, però, de Colau i el seu equip, és que tot el que s’ha fet abans, i no només CiU, està mal fet i s’ha de començar de zero. Creuen que la història de Barcelona comença amb la seva entrada al govern.

En aquestes converses que mantenen amb la resta de grups, hi ha una intenció de reivindicar el lideratge de CiU com a oposició?

Més que un intent de liderar-lo, estem exercint una responsabilitat. Si presentem una reprovació al govern, i es guanya, el que no podem fer, com a grup majoritari, és quedar-nos de braços plegats i veure què passa. Tenim un projecte alternatiu per a la ciutat i volem que es compleixi. Si el govern ho paralitza tot i és incapaç de tirar endavant els projectes que la ciutat demana, ho haurà de fer l’oposició. I és el que volem fer. Som l’alternativa política, perquè som qui tenim més regidors a l’oposició, i també volem ser una alternativa social, en què els ciutadans ens reconeguin com el partit que té un model contraposat.

El segon tinent d’alcalde, Jaume Collboni, ja ha manifestat que el govern haurà de fer un esforç per entendre’s més amb vostès o Ciutadans. Percep un canvi d’actitud?

Per ells, deu ser una necessitat. Ara bé, això es converteix en retòrica quan no es trasllada a la realitat. Dialogar no és que l’alcaldessa truqui un dia al president del nostre grup, es vegin i es facin una foto. Dialogar vol dir voluntat d’arribar a acords, cedir o acostar posicions. I fins a dia d’avui, això ho hem vist en comptades ocasions.

En la regulació a aprovar sobre establiments turístics, per exemple, podrien anar d’acord amb el PSC?

Sí. He dit que hi ha partits que ens podem posar d’acord en qüestions. La pregunta, aquí, és si BComú està disposada a cedir i a formar part d’aquesta possible majoria.

Blindar el centre de la instal·lació d’allotjaments podria ser un plantejament salomònic per arribar a un acord?

Sí. És evident que hi ha espais on la possibilitat que hi hagi més usos turístics està esgotada. Això ho compartim. El que hem de veure és fins on arriba aquesta limitació, i de quina manera no perdem ocupació o bé de quina manera mantenim uns rendiments, que són molt importants, del turisme. No es pot explicar només una part de la pel·lícula.

Després de la pèrdua de l’alcaldia s’ha dit, mig en broma mig seriosament, que CiU havia de superar un període de dol. Ja l’han deixat enrere?

Sí, absolutament. Era un procés que havíem de passar i no tothom ho afronta de la mateixa manera. Però, ara, tots els regidors ja estan al 100% i amb ganes.

La no-renúncia de Trias, però, transmet un sensació d’interinatge al grup. Hi està d’acord?

D’entrada, s’ha de recordar que Xavier Trias no va dir que marxaria sinó que no seguiria el proper mandat, que no és el mateix. Ell també té un paper a desenvolupar, que segurament no és el d’estar-hi al capdavant, perquè ha cedit aquest paper, en aquest cas a mi.

Som l’alternativa que vol resoldre els problemes de la ciutat i ho fem perquè tenim lideratge i ambició.

I que li hagi cedit el lideratge ho hem de llegir en clau successòria?

No, simplement en clau interna. Si a partir d’aquí em preguntes si tinc aspiracions, la resposta és que sí. Ja he dit que la meva voluntat és presentar-me a les primàries. Però el que per nosaltres ha de ser una obsessió és construir aquest model alternatiu, que ja està força construït, i que es vegi.

Si Colau es va reivindicar com una alternativa d’esquerres a Trias, vostès volen ser el mateix des del centredreta?

Això seria caure en el seu parany. Som l’alternativa que vol resoldre els problemes de la ciutat i ho fem perquè tenim lideratge i ambició.

Foto. Parlament ciutadà

 

Comissió d’Economia del mes d’octubre: Propostes i Precs.

En aquesta Comissió d’Economia del mes d’octubre ens vam interessar en fiscalitzar el viatge del Govern a Londres, els vam instar a pactar els pressupostos amb la oposició, ens vam interessar pels imports ingressats en Banca Ètica i per la remunicipalització dels serveis funeraris.

L’arrogància ideològica de Colau paralitza la ciutat, de la Francina Vila

Article de Francina Vila publicat a l’E-Notícies el 16 de maig del 2016 

A Barcelona seguim sense pressupost municipal per la incapacitat de Colau de vestir consensos prou amplis que facin possible l’acció del govern i les inversions que necessita la ciutat en infraestructures i serveis.
Sembla que Colau no és conscient que els seu és el govern més minoritari de la història de la ciutat, amb només onze regidors de quaranta-u, i que no es poden imposar polítiques i ideologies amb tan poca representativitat. Ben al contrari, en aquest casos, la situació dels comuns i ecosocialistes a la ciutat demana obrir diàleg amb totes les forces polítiques, si no es vol portar el futur de la ciutat a un atzucac. I per aquest motiu, tampoc no es pot deixar de banda Convergència i no tendir cap pont als seus deu regidors.

I és que el problema que té Colau rau en el fet que el seu discurs es basa en negar el model convergent i tot allò que queda vinculat a la seva acció de govern durant l’anterior mandat. I, es clar, resulta complicat haver de negociar res amb qui has estat demonitzant per justificar la teva raó de ser.

Una de les virtuts de les democràcies parlamentàries i dels sistemes electorals proporcionals és arribar a acords amb les altres forces polítiques i consensuar mesures, de fet, amb els resultats electorals del 24 de maig la ciutadania ens demana això, però l’arrogància ideològica, el dogmatisme i el sectarisme el govern municipal no els ho permet.

I els mesos passen, i la ciutat està paralitzada sense que coneguem l’horitzó de futur que proposa l’alcaldessa comuna per Barcelona i, més enllà de discursos genèrics i de les declaracions de principis, ara ja toca baixar al detall, a la realitat del dia a dia dels barcelonins i de les barcelonines per donar resposta a les seves necessitats.

De tot això n’hem sentit poca cosa, només que pujarà l’IBI a les classes mitjanes i que promourà un sistema de subsidis al qual aquestes no hi tindran accés. Una classe mitjana que omple els principals de l’Eixample amb despatxos d’advocats i consultories, una classe mitjana que aixeca la persiana de les botigues cada dia, una classe mitjana que treballa com a servidor públic a alguna de les nostres administracions. Una classe mitjana que sembla invisible al govern municipal, tot i que és la que ha contribuït al progrés de Barcelona, convertint-la en una ciutat dinàmica, emprenedora, capdavantera del dissenys i l’arquitectura i, sobretot, solidària amb aquells que més ho necessiten a casa nostra o a qualsevol lloc del món.