Categoria: Jordi Martí

Simplement, governar bé i per a tothom. De Jordi Martí.

Estem a les portes de l’equador del mandat municipal del govern dels comuns i del PSC. Dos anys són un període de temps més que suficient per valorar l’estil, el programa, la cohesió interna i els resultats del govern municipal de Barcelona i l’empremta que li ha donat Ada Colau a l’Ajuntament de la capital el país.

Sens dubte seria temerari afirmar que el govern del comuns i del PSC ho ha fet tot malament. Són desenes les decisions que es prenen cada dia a un Ajuntament com el de Barcelona, i moltes d’elles tenen a veure amb fets i realitats que vénen d’anteriors mandats municipals. O simplement, tenen un origen tècnic que cal atribuir a l’estructura gerencial o funcionarial de l’Ajuntament i, per tant, tenen un accent polític o ideològic imperceptible. I si algú ens pregunta per una decisió de govern encertada, no dubtarem a acceptar que el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025 pot ser una bona eina per donar resposta a les necessitats d’accés a una vivenda digna i assequible, com a un dels principals problemes de present i reptes de futur que entre tots hem d’abordar. Per cert, un pla al que vam donar suport des del Grup Municipal Demòcrata després d’introduir-hi millores substancials.

Però els encerts del govern d’Ada Colau no van gaire més enllà. I contràriament, s’acumulen els errors, gaire bé a diari. Però com que els mitjans de comunicació, en termes generals, han dimitit de la seva funció fiscalitzadora del govern municipal, es fa doblement necessari posar de relleu el baix perfil del govern, les seves errades, les seves absències, i molt especialment el seu mal estil de govern. Un govern que actua sectàriament; promocionant els seus adeptes i simpatitzants, maltractant els adversaris i discriminant els que no pensen com ells. Barcelona té un govern que barreja incompetència, sectarisme, nepotisme i actituds totalitàries, impròpies d’una capital avançada, culta i europea com Barcelona, que vol ser capital d’un estat lliure i just.

Des del primer moment, però cada vegada amb més intensitat, el govern dels comuns es dedica a generar polèmiques innecessàries. I també massa sovint és un govern que posa la llavor de conflictes que acaben protagonitzant col.lectius alternatius, anti sistema i violents. En pocs dies hem vist com l’Ajuntament de Barcelona col.labora en la invitació a la ciutat d’una terrorista palestina, criminalitza el turisme i promou la turismofòbia, no condemna amb contundència els atacs a hotels i altres propietats privades, es veu forçat a retirar una campanya de foment de la lectura encarregada a l’agència de publicitat que va portar la campanya electoral al Tinent d’Alcalde Collboni, subvenciona matusserament entitats-franquícia de Barcelona en Comú, com el recentment creat Sindicat de llogaters, posa en perill la solvència econòmica de l’Ajuntament amb moratòries de llicències que acaben provocant la presentació de demandes judicials com la recentment anunciada pel Gremi d’Hotels, etc. En dos anys Barcelona s’ha convertit en la meca dels manters, el paradís dels okupes i el primer destí per als usuaris internacionals de clubs cannàbics.

Els desnonaments no es redueixen i descobrim noves portes giratòries de DESC i la PAH

El Govern Colau es nega a la construcció de mil pisos socials.

C9y6kBpWAAMK0Yv

Propostes i Precs de la comissió de Presidència.

Avui en la Comissió de Presidència els regidors demòcrates Jaquim Forn i Jordi Martí han aconseguit aturar el fitxer sobre dades sensibles dels agents de la Guàrdia Urbana, que els Comissionats del govern hagin de publicar les seves agendes públiques i que Betevé hagi de publicar les seves audiències. Entre tots construirem Barcelona.

Parlem d’un Codi de Conducta que permet contractacions a dit i especialment de les parelles dels regidors?

 

Consell Plenari del Districte de Sarrià -Sant Gervasi del mes de març del 2017

En aquest Consell Plenari del Districte de Sarrià -Sant Gervasi el regidor demòcrata Pol Lliró ha instat a convertir els solars okupats de l’Hort de la Vila en equipaments municipals, a mantenir els aparcaments de la Llosa del cavall i a ajudar a les entitats populars de sarrià.

Moments de traç gruixut

Article publicat per en Jordi Martí el 28-2-2017

Fa temps que en el debat polític i de les idees hem deixat enrera la recerca de la veritat, la utilització dels matisos, la ponderació, el reconeixement del diferent i el llenguatge políticament correcte. La rapidesa dels esdeveniments, la dictadura dels 140 caràcters i la mentida institucionalitzada han substituït l’anàlisi pausat, la profunditat dels raonaments i una certa tendència a prioritzar la realitat objectiva en front de la calúmnia i el relat tergiversat.

La consigna s’ha erigit en el mot d’ordre. Només cal veure els intents -parcialment reixits- de les diferents tribus que han confluït en els anomenats comuns o seguidors d’Ada Colau, per instal.lar el seu discurs, carregat d’anacronismes, de mentides i d’odi al diferent, com a preeminent o dominant. No s’amaguen ni tan sols quan afirmen que volen substituir l’hegemonia convergent per una nova hegemonia; la seva. Amb la cooperació necessària i vergonyant de molts mitjans de comunicació i d’institucions socials que s’han venut l’ànima als inventors dels escarnis, convertits en la nova casta dirigent metropolitana. Una casta que, per cert, mai assumeix cap tipus de responsabilitat. Tot és culpa dels poderosos, o dels convergents, o del Govern de la Generalitat, o del govern de l’estat, o de la Unió Europea, o del Banc Mundial, o de l’ONU o de l’herència rebuda.

L’eficàcia dels missatges que pretenen subvertir políticament i social la nostra societat es basen en la foto oporttunity, l’impacte mediàtic diari, la repetició infinita de la consigna amb la que es pretén batre l’adversari, l’insult i la desqualificació, i la guerra bruta. Tot això és aplicable tant als anomenats comuns com als poders centrals de l’estat que davant del Procés polític que vivim a Catalunya han decidit prémer el botó que ha obert la bassa dels fems. Uns i altres es retroalimenten, tal com ha quedat acreditat recentment amb la utilització bastarda que han fet els comuns contra el món de l’antiga Convergència, aprofitant-se, sense despentinar-se, dels dossiers falsos inventats per les clavagueres de l’estat. Només cal recordar com es va gestar la victòria d’Ada Colau el maig de 2015 i com van abatre Xavier Trias i el seu equip amb intoxicacions permanents i atacs per terra, mar i aire, amb l’arsenal més tòxic que els van proveir els poders de l’estat.

Traç gruixut. Falsedat embolicada amb paper satinat. Missatges directes a l’estómac. Mestratge en la política de la repartidora. Sectarisme descarnat: tot pels meus; res pels altres. Això és el que tenim i contra el que lluitem a Barcelona ara, i a Catalunya ben aviat.Els que no fa gaire temps no admetien, i fins i tot retreien els qui vam jubilar l’esgrima i l’argumentació profunda i enraonada, comencen a veure que alguns teníem raó. No ens en sortirem, tan a Barcelona com ben aviat a Catalunya, si no adeqüem les nostres estratègies i els nostres recursos davant dels que no reparen en gastos alhora d’imposar la seva hegemonia i el seu relat populista i bord.

En qualsevol cas, hem de tenir ben present que amb estils diametralment oposats, uns i altres, els comuns i els poders centrals de l’estat, persegueixen el mateix: que Catalunya es consolidi com una comunitat autònoma de règim general. O una autonomia de dretes i espanyola, o una autonomia d’esquerres, pobre, subvencionada, mantera, okupa i sense ambició nacional.

El judici a un país

Article de Jordi Martí a l’E-Notícies

Aquest dilluns va començar un important judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No només perquè la justícia espanyola ha fet seure un ex President, una ex vice Presidenta i una ex Consellera del Govern de la Generalitat per haver impulsat i organitzat un procés participatiu el 9-N. També perquè és un nou capítol, molt qualitatiu, de l’anomenat xoc de trens entre els que volem exercir la democràcia sense límits i els que pretenen seguir vivint a costa dels nostres 16.000 milions, que van a Madrid cada any, i no tornen.

Hem estat desenes de milers els catalans d’arreu del país que hem volgut fer costat als nostres representants. A Barcelona en directe, però també arreu de Catalunya i també a l’estat i a l’estranger. Expressant-los la nostra solidaritat i acompanyant-los físicament fins a les portes del TSJC. I hem pogut seguir en directe, i amb orgull, l’interrogatori de magistrats i fiscals, així com els arguments d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Arguments i raons carregats de democràcia i de lleialtat i coherència amb el mandat popular i del Parlament de Catalunya.

La guerra bruta, mentrestant, continua greixant l’estratègia dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés cap al referèndum i la independència. Una guerra bruta sense aturador que, en el context del judici esmentat, ha arribat a Barcelona. I en concret ha intentat esquitxar a persones vinculades al govern de l’alcalde Trias, com el company i ex Tinent d’Alcalde d’Hàbitat Urbà Antoni Vives, el president del Port de Barcelona Sixte Cambra, l’ex gerent municipal i actual director general de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga, i altres responsables polítics de l’antiga Convergència i empresaris del sector de l’obra pública. Unes actuacions inèdites i impròpies d’un estat democràtic, dirigides per la Fiscalia de l’estat, en alguns extrems portades a terme d’esquenes al  jutge instructor, executades matusserament i convenientment filtrades prèviament als mitjans de comunicació amb nocturnitat i traïdoria.

Tot indica, doncs, que els esdeveniments s’acceleraran. A més determinació democràtica del nostre Govern, del nostre Parlament i de la societat civil, més repressió dels aparells de l’estat. Aquests nous capítols de confrontació, difícils d’entendre a un país de la Unió Europea en ple segle XXI, hauran de servir, esperem, perquè forces polítiques que fins ara han nedat i guardat la roba es posicionin clarament a favor dels nostres represaliats i de la democràcia. En aquest sentit, cal exigir Ada Colau i els seus, que demanin perdó, d’una vegada, a Xavier Trias i al seu equip, per haver utilitzat de manera desvergonyida les falses acusacions de corrupció llençades pels aparells de l’estat i els mitjans de comunicació del règim durant la campanya electoral municipal de 2015. Es necessari i és de justícia si no volen ser còmplices dels que utilitzen la mentida, el xantatge i l’acarnissament com a eina política per a destruir l’adversari.