Categoria: Joaquim Forn

La política barcelonina viu encallada en un empat infinit que ha impedit que s’aprovés el pressupost, el pla d’actuació municipal, les ordenances fiscals… Ada Colau fa un any i mig que és al capdavant del govern municipal i ja ha tingut temps per demostrar la seva capacitat de governar una ciutat com Barcelona. Hem volgut repassar la situació de l’ajuntament amb un dels homes forts del Partit Demòcrata (PDECAT) —regidor de CiU a l’ajuntament— Joaquim Forn. Aquest independentista de tota la vida s’ha mostrat disposat a rellevar Xavier Trias com a candidat a les pròximes eleccions, el 2019. Haurà de guanyar les primàries que el partit vol organitzar. Parlem amb Forn de l’habitatge, el turisme, la projecció internacional, el dinamisme econòmic i la governabilitat de la capital del país. També de l’independentisme a la ciutat.

I cal que la ciutat funcioni. Els serveis als ciutadans han de funcionar. Els ciutadans confien que l’ajuntament s’ocuparà de determinades coses.

—Quin és el projecte del PDECAT per Barcelona?
—Volem que Barcelona sigui una ciutat amb lideratge. Que sigui una ciutat amb ambició. Vam fer molta feina els quatre anys de govern per projectar Barcelona arreu del món. I creiem que això és un error perdre-ho. Hem de poder estar al capdavant de les principals ciutats del món. Per això cal molta ambició i lluitar amb grans projectes estratègics que estan en debat al món. Cal apostar per projectes relacionats amb les noves tecnologies, amb l’Smart Cities vam fer un forat important en aquesta direcció.

—Què més?
—Hem de donar resposta a dos aspectes que per nosaltres són preocupants. Per una banda, encarar els problemes de desocupació. Vam entrar en un moment de crisi econòmica molt forta. Hi ha hagut una mica de disminució de gent desocupada. Però estem entorn dels noranta mil desocupats a Barcelona i no pot deixar de ser un objectiu prioritari. La creació de nous llocs de treball és una qüestió central. I lligat amb això, donem una importància cabdal al foment de l’economia. Hem d’ajudar al dinamisme econòmic i a la captació d’inversió. Això ja ho vam fer els quatre anys de mandat. Vam atreure més de set mil milions d’euros. Vam ser la segona o tercera ciutat amb més inversions estrangeres d’Europa. N’estem satisfets.

—Lideratge, ambició, dinamisme econòmic…
—I cal que la ciutat funcioni. Els serveis als ciutadans han de funcionar. Els ciutadans confien que l’ajuntament s’ocuparà de determinades coses. Hi ha d’haver seguretat, neteja, transport eficient, per dir-ne només alguns. Volem centrar la nostra acció política també a fer una ciutat que funcioni bé.

—I tot això que heu dit, ho trobeu a faltar amb Ada Colau?
—És evident que Ada Colau continua tenint interès per la projecció internacional. No dubto que sigui un interès sincer. Però el seu esforç de projecció no sempre va lligat a la capitalitat de Catalunya. Per nosaltres, aquesta dimensió és molt important. Vivim un moment importantíssim pel nostre país i no és el mateix encarar-lo amb la capital del país al costat o d’una altra manera. Quan Xavier Trias anava a qualsevol trobada amb altres alcaldes, es presentava com el batlle de Barcelona, capital de Catalunya. I explicava el procés que està fent el país. Per exemple, la reunió amb en Bloomberg va ser molt important i en va sortir algun article molt dur contra l’actitud de Rajoy i el govern espanyol. I això es pot fer o es pot no fer. I la realitat d’ara és que Colau, quan surt a fora, és la batllessa d’una ciutat espanyola. Alguna vegada se li ha escapat i, fins i tot, ha dit que aspirava a ser la segona ciutat espanyola. Tot això és un error. No només per l’interès de Catalunya. Si no per l’interès de la ciutat.

—Els últims baròmetres no indiquen un bon resultat pel PDECAT. No sabeu aprofitar les errades de Colau?
—És la pregunta que ens fem tots plegats. Hi ha errors propis. Hem de pensar si la manera de fer oposició actual és la correcta. Però hi ha dos factors més. No hem tingut nom fins fa quatre dies. Avui encara continuem utilitzant el nom de Convergència i Unió. I això despista molt la gent. I no tenim candidat. Són dos factors que també influeixen en la capacitat de fer arribar el missatge i el projecte als ciutadans. I encara un tercer factor: no hi ha eleccions a la vista. Hi ha unes coses que podem corregir molt aviat i unes altres que es resoldran més endavant.

—El polític més ben valorat és en Xavier Trias…
—Sí. Però a Ada Colau se li riuen totes les gràcies. S’ha perdut una mica l’esperit crític en aquest mandat. El primer any va ser molt clar. I ara comença a canviar. La gent ja s’adona que determinades ocurrències poden ser perjudicials. I Colau comença a tenir un cert desgast. Quan rasques una mica, t’adones que darrere del discurs sovint no hi ha res de res. I nosaltres ens hem d’explicar millor.

—Creieu que ERC ha sabut respondre millor les errades de Colau? El baròmetre els dóna molt bon resultat…
—Sincerament, crec que no és un tema de l’acció política a Barcelona. La previsió de pujada d’ERC és general, no tan sols a Barcelona. Ja va passar a les eleccions espanyoles, també ho diuen les enquestes al parlament… i també a Barcelona. En poblacions més petites, el candidat té un pes més determinant que la marca del partit. Aquesta tendència d’ERC és real. A Barcelona, abans de les eleccions també semblava que el resultat seu seria espectacular, però els vam doblar en vots. No ens podem adormir i hem de ser capaços d’explicar que som l’alternativa real de la ciutat. Hem de ser capaços de sumar més gent que les últimes eleccions. Vam treure cent cinquanta mil vots. Amb disset mil vots més, estaríem governant. La nostra aspiració és no perdre cap d’aquests cent cinquanta mil i encara poder-ne sumar de nous.

— No és molt urgent tenir candidat?
—Tots els projectes necessiten un lideratge. En Xavier Trias ja va dir que no es tornaria a presentar. I és una assignatura pendent. Però no tinc una pressa especial. No n’hem de tenir. Hi ha el compromís de fer unes primàries per escollir el candidat. La feina ara dels que som al grup municipal és construir l’alternativa i fer-la visible. Tenim temps, però no ens podem aturar.

—I qui ha de ser aquest candidat? Quin perfil ha de tenir? Es dirà Joaquim Forn? Qui pot disputar la victòria a Ada Colau?
—Jo m’he manifestat amb voluntat de presentar-me a les primàries. Hi ha més persones que han dit que en tenien ganes. Però més enllà dels noms, cal una persona que sigui capaç d’aplegar les sensibilitats i de representar el nostre projecte de ciutat. L’aposta de Colau amb el seu nou partit és cercar la confluència de les esquerres. En canvi, nosaltres som una opció independentista i no tenim complexos en determinades qüestions, com l’ambició i el lideratge de Barcelona, el foment de l’economia i la creació de llocs de treball. Som opcions diferents i creiem que la nostra proposta és millor per les persones que viuen a Barcelona.

—En el ball de noms ha sonat el del conseller Santi Vila. Com ho veieu?
—A hores d’ara, no podem descartar ningú. Hem de veure quines són les persones que estan disposades a fer aquest pas i quines tenen més opcions de guanyar. No les primàries, sinó les eleccions. El nostre objectiu és tornar a guanyar les eleccions. Hem d’identificar qui és la persona amb més capacitat d’eixamplar socialment l’espai d’aquesta alternativa que volem per Barcelona.

—Abans apuntàveu el perjudici de fer servir encara el nom de CiU. Com perjudica?
—És una marca del passat. CiU. Parlem de la marca, no de les persones. Aquí tenim una regidora d’Unió amb qui ens entenem perfectament. CiU ja no existeix ni existirà. No té sentit que encara associem el grup municipal a aquesta marca. Això s’ha de canviar.

—On ha quedat aquella moció de censura que havíeu plantejat? Calia entendre’s amb Ciutadans i PP en una aliança contra natura…
—Nosaltres vam fer aquesta declaració de voluntat perquè acabàvem de guanyar una reprovació al govern, no s’havia pogut aprovar el pla d’actuació municipal, cosa que no havia passat mai, no s’havien pogut aprovar les ordenances, i la situació era complicada. Un cop reprovat el govern calia que oferíssim la possibilitat d’una majoria alternativa. És la responsabilitat de ser el primer partit de l’oposició. No podem quedar-nos amb els braços plegats mirant com cau el govern. Això no ens agrada. Ja sabíem que era arriscat fer aquell plantejament. Tothom sap sumar i restar. La nostra condició era que hi hauria un batlle independentista: Xavier Trias. I això no ho van acceptar. Nosaltres no vam enganyar ningú. Però és evident que hi ha partits que mentalitat de Madrid diuen ‘antes Colau que rota’. Al PP i a Ciutadans els fa més por tenir un independentista governant Barcelona que Ada Colau.

—Descarteu tornar a intentar la moció de censura?
—No descartem res. Però la majoria que ens interessa construir és la majoria social que ens doni la victòria el 2019. Ara governa Ada Colau. Creiem que no és un govern bo per la ciutat, però ens hem de concentrar en fer oposició, propostes constructives i governar quan tinguem la majoria per fer-ho.

—Així no hi ha cap solució a la governabilitat de Barcelona?
—Sí que n’hi ha. La primera és que Barcelona en Comú reconegui que ara és més feble que abans de l’entrada del PSC al govern perquè s’ha tancat la porta a pactar amb tothom. Nosaltres tenim 10 regidors. Sumats als 11 de Barcelona en Comú conformen una majoria per a determinats projectes i propostes. Som un partit amb mentalitat de govern i de pacte. Sempre hi estem disposats. Malauradament, són molt poques les ocasions que hem pogut col·laborar amb Barcelona en Comú.

Ada Colau deia que, si hi havia desnonaments, era perquè Xavier Trias no hi feia res. Però què ha passat? Que avui hi ha més desnonaments que en el nostre mandat. Aleshores n’hi havia uns vuit al dia. Ara se’n produeixen deu reconeguts per ella. Algú veu aquells moviments que a nosaltres ens perseguien per tota la ciutat? Ara no ho fan. A ella li retreuen això? Ningú no li diu res.

—Barcelona té els lloguers més cars de l’estat espanyol, als nivells previs a l’esclat de la bombolla. Què es pot fer per millorar aquesta situació? Com es pot regular?
—Tothom ha de ser sincer en temes com aquest. No es poden prometre coses que no són de la teva competència. Per exemple, el preu del lloguer. Tothom ha de parlar clar i mirar de coordinar les administracions per a poder resoldre situacions com aquesta. L’Ajuntament de Barcelona pot fer molta feina. Per exemple, el front marítim des de les Torres Mapfre fins a la zona Fòrum, majoritàriament era terreny municipal. En el seu moment, es va vendre a promotors privats i es va construir habitatge privat. Sí que va donar a l’ajuntament uns ingressos importants, però s’hauria d’haver tingut més vista —en aquell moment manava el PSC i ICV— per veure que calia començar a fer un parc d’habitatge públic. Els que ho podien fer no ho van fer. Per altra banda, si parlem del problema de l’habitatge, ja no podem pensar en clau de Barcelona ciutat. Per fer política d’habitatge de veritat, cal fer-ho a escala metropolitana. Aquest és l’espai que encara dóna opcions al creixement.

—Es pot limitar el preu del lloguer, com s’ha proposat?
—És una bona línia. Però hem de ser conscients de les competències que té cadascú. La consellera Borràs ha dit que és optimista sobre la possible impugnació de la llei pel govern espanyol. Ja ho veurem. En tot cas, aquest és un argument més per tenir les competències que té qualsevol estat i poder fer la política més adient en cada àmbit.

—Colau hauria d’estar menys pendent de fer aliances de ciutats europees i pensar a coordinar l’àrea metropolitana?
—L’altre dia hi havia aquesta entrevista al Corriere della Sera on deia ‘sóc la nova cara d’Europa’. Ho diu ella mateixa… L’àrea metropolitana és essencial. Ella n’és la presidenta. Hi ha molta feina per fer. Seria molt bo que es concentrés en això. A ella li agrada el discurs abstracte. La gestió del dia a dia d’una ciutat la cansa molt. No té aquesta vocació. Li agrada més fer grans discursos i declaracions. De la declaració a la gestió hi ha un camí que cal recórrer. I als que governen ara no els agrada fer-ho. Perquè cal arromangar-se i prendre decisions, que poden ser contradictòries amb aquells discursos que havies fet fins que vas arribar al govern. Quan has anat darrere la pancarta dient determinades coses, un cop al govern has de gestionar-les. Tenen un desconeixement molt gran de la gestió d’una ciutat de la dimensió de Barcelona. I una cosa més perillosa: no volen assumir responsabilitats. La política és l’acció i la presa de decisions. No tan sols fer discursos.

—Això valdria pel tema dels desnonaments?
—Si recordem que durant la campanya electoral, Ada Colau deia que, si hi havia desnonaments, era perquè Xavier Trias no hi feia res. Però què ha passat? Que avui hi ha més desnonaments que en el nostre mandat. Aleshores n’hi havia uns vuit al dia. Ara se’n produeixen deu reconeguts per ella. Algú veu aquells moviments que a nosaltres ens perseguien per tota la ciutat? Ara no ho fan. A ella li retreuen això? Ningú no li diu res. Però la gent les acaba veient aquestes coses.

—Una altra de les qüestions pendents a Barcelona és la convivència entre el turisme i els veïns. Quina proposta teniu? Heu dit que no es pot criminalitzar el turisme…
—S’ha de regular. Aquesta és la paraula. Però una cosa és regular i l’altra és prohibir. Aquestes campanyes contra el turisme quan té un impacte econòmic tan gran per la ciutat estan completament fora de lloc. Que no anem a fer turisme nosaltres a ciutats d’arreu del món? Tot això fa gràcia. Quanta gent viu del turisme? S’ha d’entrar a veure si els llocs de feina turístics estan prou ben pagats i si les condicions són adequades. Però el turisme crea llocs de treball i no es pot espatllar. Crea riquesa. I també crea malestar en determinats punts sobreexplotats. Quan hi ha massa concentració turística, hi ha malestar. S’han de buscar fórmules de regulació com vam fer amb el Parc Güell, per exemple.

Però les coses que sembla que van a poc a poc tot d’una s’acceleren. Això és una constant de la història. I és el cas de Catalunya. La independència és l’única alternativa a la desaparició del país.

—Per què Barcelona no és la capital de l’independentisme?
—Jo sempre prefereixo tenir una visió positiva de les coses. Ja sé què voleu dir. Barcelona no és Vic. Molt bé. Això ja ho sabem. Però el 27-S jo feia d’interventor al Centre Tecnològic de Nou Barris. Hi ha vuit meses. Observant quin perfil de gent votava Junts pel Sí t’adonaves que hi havia de tot. Gent gran, gent jove… catalanoparlants i castellanoparlants… En el moment del recompte estàvem convençuts que ens enduríem una patacada. Doncs en aquell col·legi va guanyar Junts pel Sí! Al bell mig de Nou Barris. El dia abans hauríem celebrat quedar segons. I al districte de Nou Barris, Junts pel Sí va ser el segon partit a set-cents vots de Ciutadans. No podem tenir aquesta visió tan pessimista. El pas que ha fet l’independentisme a tot el país, però també a Barcelona, amb el 9-N i el 27-S és espectacular.

—I encara és important ser a l’AMI o ja és un tema que ha quedat aparcat?
—Quan governàvem nosaltres, no teníem els vots necessaris. Ara sí que es podria guanyar la votació. Nou vots nostres —perquè la regidora d’Unió va dir que no votaria—, cinc d’Esquerra i tres de la CUP, ja són disset. Se’n necessiten vint-i-un. Si Barcelona en Comú dóna llibertat de vot als seus regidors, segur que s’aprova. Hi ha diversos regidors seus que han demanat el vot per la CUP en altres eleccions. I que la capital del país sigui a l’AMI, és un pas molt significatiu. No podem tenir un projecte nacional complet si la capital no hi fa costat. És important que Barcelona es pugui pronunciar i afegir a l’AMI.

—Sou un independentista de tota la vida. Heu estat molts anys en un partit no independentista. Us imaginàveu que el ritme de la independència seria el que ha estat?
—No, no, no… Sempre he estat convençut de la independència. Però pensava que la meva generació potser no ho veuríem. És així. Vaig entrar a un partit que no era independentista pensant que era un partit que podia ajudar a crear les estructures que permetrien a Catalunya arribar un dia a la independència. Però les coses que sembla que van a poc a poc tot d’una s’acceleren. Això és una constant de la història. I és el cas de Catalunya. La independència és l’única alternativa a la desaparició del país.