En aquesta comissió de Drets Socials els regidors demòcrates Maite Fandos i Jaume Ciurana han instat a preservar el Museu Etnològic, a promoure un nou model d’habitatge compartit per la gent gran i a mantenir obert el Centre d’acolliment nocturn del passatge Dos de maig.
Categoria: Districtes
Consell Plenari del districte d’Horta – Guinardó del mes de desembre del 2016
En aquest Consell Plenari del districte d’Horta – Guinardó del mes de desembre del 2016 els consellers municipals demòcrates Susanna Porcal i Gonzalo Puelles han presentat una proposició per reurbanitzar els carrers del Baix Guinardo, també s’han preocupat per la reurbanització del carrer Pi i Margall i han demanat la inclusió de Montbau al Pla de Barris. Iniciatives
Consell Plenari del Districte de Nou barris del mes de desembre
En aquest Consell Plenari de Nou Barris hem instat a què el Govern del Districte de Nou Barris i l’Ajuntament de Barcelona realitzin un pla especial per a Can Peguera per tal de solucionar la problemàtica i els desperfectes que l’arbrat està ocasionant a diversos habitatges del barri.
Que el Govern del Districte es comprometi a continuar amb el Pla d’ascensors de la Guineueta amb la finalitat de subvencionar la col·locació d’ascensors al barri, coordinant-se de manera adequada entre els departaments i administracions públiques competents. 2) Que els departaments i administracions implicats i competents en aquestes actuacions busquin el mètode adequat per tal d’accelerar la tramitació dels permisos, evitant així l’endarreriment de l’execució de les instal·lacions dels ascensors.
Que el govern del Districte de Nou Barris es comprometi a reformar i adequar la plaça Alcúdia al més aviat possible, de manera consensuada amb els veïns i veïnes de la zona i abans que acabi el mandat.
Consell Plenari del Districte de Sarrià – Sant Gervasi del mes de desembre del 2016
En el Consell Plenari de Districte de Sarrià -Sant Gervasi el regidor demòcrata Pol Lliró ha instat a què el Govern Municipal dugui a terme l’acordat en els Consells Plenaris de districte, a la construcció d’un equipament municipal del Carrer Dalmases i a reformar amb consens la Plaça Ferran Casablancas.
Promeses incomplertes sobre el Park Güell
Ada Colau -en contra del que havia promès- ha decidit continuar amb el projecte que vam iniciar al Park Güell al descobrir que era beneficiós pel barri.
🎞Ada Colau i el #ParkGüell, continua amb el projecte Trias que tant va criticar durant campanya electoral⬇️ pic.twitter.com/6icdy2grJK
— CiU Barcelona (@ciubcn) 5 de desembre de 2016
Consell Plenari del Districte de Ciutat Vella de l’1 de desembre del 2016
En aquell Consell Plenari de districte hem presentat una proposició perquè s’acordi que el Govern del Districte faci una auditoria exhaustiva de l’estat del paviment i, en funció dels resultats, s’incrementin els recursos per tenir els carrers i places del Districte en perfecte estat i un prec perquè el Govern del Districte iniciï la tramitació per a la col·locació d’una placa que recordi on estava situada la primera estació de ferrocarril de la ciutat i acordi una data per fer-ho amb l’entitat Cercle Històric Miquel Biada, que ho va sol·licitar.
El temps de la pedra. De Jaume Ciurana
Article publicat a La Vanguardia el 17-11-2016
“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau.
“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau en lloc d’emprendre una rehabilitació per a la qual –diuen- no hi ha recursos. I ho diuen, també, pocs mesos després de rebutjar que una part de l’aportació de 30 milions d’euros que fa la Diputació a la capital del país es destinés a l’esmentat teatre tal com vàrem proposar. Des de Sixena fins al teatre Arnau, les decisions sobre el patrimoni tenen uan dimensió social –política- innegable.
Aquesta expressió, plena d’insensibilitat i d’aparença prepotent però profundament acomplexada dels responsables municipals, obeeix a una raó de fons gens negligible i que malauradament, està ben estesa: la poca consideració social del patrimoni històric. A Catalunya les polítiques patrimonials no han avançat els darrers anys com ho han fet, per exemple, les mediambientals o les d’igualtat de gènere. Han avançat, és cert, i seria injust ignorar-ho, però no prou. I els avenços no sempre han anat acompanyats de les estratègies de conservació, restauració i interpretació necessàries. La política patrimonial sovint es confon amb la museística. S’agafa una part per un tot. Les polítiques patrimonials s’han de fer al territori, als mitjans de comunicació, a les escoles. Posar en relleu el patrimoni d’un país és enviar el missatge que respectem la memòria dels que ens han precedit i del conjunt d’elements –sovint complexos, com la mateixa societat- que ens han fet ser com som. És una mostra de maduresa col•lectiva saber-ne valorar la importància i un element pedagògic de primer ordre per entendre l’evolució tan històrica –civil, religiosa, militar, popular- com estètica de la societat a què pertanyen.
Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?
La societat ha de tenir un paper clau en la preservació de la nostra història, es tracti d’edificis, de patrimoni etnogràfic, d’arxius o de restes arqueològiques. És gràcies a la gent sensibilitzada del territori, les entitats, els grups de recerca locals que avui podem gaudir-ne. La pèrdua dels fons de les fundacions de les antigues caixes d’estalvi ha accentuat la fragilitat de les polítiques patrimonials. Però les administracions no poden renunciar a la seva responsabilitat: dotar pressupostàriament les polítiques patrimonials. Si ens preguntem com hem arribat fins aquí, la llarga crisi, la pràctica desaparició de l’aplicació de l’1% cultural i la poca capacitat dels que ens considerem defensors de la pedra per situar la protecció del patrimoni històric com una de les prioritats en els pressupostos de les administracions poden ser la resposta. Però no ens hi resignem. La lluita val la pena. Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?
No volem la Superilla P9
Consell Plenari d’octubre: Propostes i Precs
En aquest Consell Plenari els regidors demòcrates Xavier Trias, Joaquim Forn i Jordi Martí han instat al Govern queabandoni la política de gestos, que faci entrar Barcelona a l’AMI i que que es reordeni urbanísticament l’entorn de la Sagrada Família.
El Born: No és un tema d’estàtues! De la Mercè Homs.
Article de la Mercè Homs publicat el 20 d’octubre a El Punt-Avui. Enllaç.
Aquests dies no he sentit pràcticament enlloc per què el Born va esdevenir el centre neuràlgic per excel·lència de la Barcelona i la Catalunya de 1700 i per què va rebre un milió de visitants en els primers sis mesos de la seva inauguració. És la història i la ciutat que amaguen a sota, i que treuen el nas en forma de ruïnes. És precisament la ciutat enderrocada per la guerra de Successió de 1714 que aflora en aquell indret concret. No en cap altre. Allà, els catalans i les catalanes vam perdre les llibertats com a poble. Vam deixar de ser-ho amb aquell “lliures o morts”.
Per tant, que el Born es convertís en la seu d’aquella època, en el lloc on recordar tot el que va passar aquells dies, setmanes i mesos de 1714, tenia tot el sentit del món. Per fi, el teníem. Un lloc per recordar la història. Una part de la història, és clar. Però la nostra història.
I jo em pregunto, per què? Per què un símbol acceptat per una immensa majoria es vol confondre entre les diferents etapes de la història? Per què un lloc que representa la plena llibertat de tot un poble s’ha diluït en mig d’una memòria col·lectiva? Què hi ha darrere d’aquesta voluntat? Què hi ha realment? Potser, només potser, el que hi ha darrere de tot aquest ball de bastons és que tots aquells símbols que de manera nítida ens recorden una època plena de llibertat es volen silenciar, es volen dissimular en un mar de confusió i tornem a preguntar-nos, per què?
Per tant, no és un tema d’estàtues sí o d’estàtues no. No és només un tema del lloc. Que també i que és important. El tema principal és la ferma voluntat de fer girar el cap en una altra direcció: el de tornar a posar l’accent en un projecte de República Espanyola que arribats a aquest punt algú vol encara utilitzar políticament però la història i els esdeveniments actuals la demostren impossible. Una direcció que sense cap mena de dubte no és per reforçar l’independentisme ni la voluntat de tot un poble de ser lliures. Sinó de reivindicar una altra cosa.
Última reflexió: la manera en què tot això passa, les maneres. A cop de volant, sense consens. Sense encomanar-se a ningú.
El contrapunt entre un Born i l’altre és evident, almenys fins ara. Un Born que recordava homes i dones lliures que en ús de la seva llibertat van preferir ser fidels a uns ideals contra un Born que aspira a ser un simple recinte d’exposicions. Els dos Borns ens parlen de la història, però de maneres ben diferents. Tant de bo hi hagi temps per replantejar-ho.
Projecte Barcelona 2019 