Reivindiquem La Rambla de tots! De la Mercè Homs.

Article publicat per la Mercè Homs al diari Ara el 20-3-2017

La Rambla és l’artèria de la nostra ciutat, el nostre carrer més emblemàtic, la nostra avinguda més estimada i una de les marques que més ens representa a nivell internacional. És el que ha representat millor el nostre esperit com a ciutat. Per això, quan vaig ser regidora de Ciutat Vella em vaig fixar com un dels objectius centrals del mandat millorar-la i cuidar-la amb tots els nostres esforços, retornar-li l’esplendor passada que havia perdut durant els anteriors mandats. Per això m’entristeix i em sorprèn la nova remodelació de la Rambla que ha presentat el govern municipal tot just fa uns dies, una presentació que s’ha fet com si mai no s’hagués actuat en aquest espai o s’hagués fet de manera insuficient.

Durant el nostre mandat, encara que no ho vulguin reconèixer, és prou sabuda i coneguda tota la intervenció que vam fer a la Rambla sota el títol de Pla Cor. No es pot dir, perquè no és cert, que tots els governs han pretès intervenir-hi sense èxit. Penso reivindicar i recordar tantes vegades com faci falta els exemples de feina feta i, a més, feta amb èxit.

Vam posar en marxa el ja mencionat Pla Cor, que incloïa un Pla d’Inspecció Rambla (PIR), que ens va permetre endreçar rètols de façanes, taules de terrasses, quioscos… I que també ens va permetre una cosa importantíssima: la disminució molt considerable dels furts i els delictes, en més d’un 25%.

El Pla Cor també recollia el pla d’usos específic per a la Rambla. El vam fer i el vam treballar amb moltíssima participació i consens i el vam aprovar amb una gran majoria. I què feia? Limitava nous hotels i nous apartaments turístics i fomentava llibreries i sales culturals. I es va fer i es va aplicar.

Més coses. Dels antics ocellaires, reconvertits en paradetes de productes coneguts com a souvenirs, en vam començar el procés d’expropiació. I no només el vam iniciar, el vam aplicar. Recordem que la primera parada que es va treure literalment del passeig va ser la de l’oficina de turisme, marcant-nos a nosaltres mateixos com un exemple a seguir.

Seguim. Els conegudíssims i populars trilers. ¿Ningú recorda que ja no hi són? Quants anys feia que hi eren? 40? 50? 60 anys? ¿Des de sempre? Doncs sí, els trilers de la Rambla no hi són des de fa més de 4 anys! Tot gràcies a la determinació del govern i la Guàrdia Urbana, en col·laboració amb els veïns. O la gestió de les floristes, amb les quals vam treballar incansablement per a la seva dignificació, perquè venguessis flors i no altres coses. Vam fer un conveni amb l’Escola Massana, vam fer inspeccions i vam potenciar la flor a les Festes del Roser amb l’associació d’Amics de la Rambla.

¿Diuen que volen una Rambla per als barcelonins però externalitzen el concurs internacionalment? Quin contrasentit és aquest?

I cap al final del mandat vam deixar a punt el Pla Especial, el pla d’ordenació que havia de repensar la Rambla en termes de pedra però també en termes d’usos ciutadans, turístics, etc. Un reguitzell d’informes de tot tipus que també es van anar elaborant al llarg del mandat -més de 10- que ens nodrien de coneixement per afinar més en la intervenció en el passeig en el seu conjunt. ¿S’enrecorden de l’estudi de les plantes baixes, per exemple?

I per acabar: ¿diuen que volen una Rambla per als barcelonins però externalitzen el concurs internacionalment? Quin contrasentit és aquest? ¿Una Rambla per als barcelonins però qui decidirà com serà és algú de l’altra punta del món? Perquè aquesta és una altra qüestió: la participació dels ciutadans en el seu futur. Què ha passat amb la participació? Teníem un instrument que ens havia fet molt de servei, Rambla Viva. Què se n’ha fet? En la gestió de la Rambla hi havia hagut sempre molta i molta participació, tothom podia participar-hi, i això també s’ha perdut.

Volem que la Rambla sigui pensada a favor dels veïns, a favor de ser el pont entre el Raval i el Gòtic, a favor del que ha funcionat, a favor d’afavorir el seu eix cultural i que pugui continuar sent un dels nostres millors símbols. Els experiments, amb gasosa i a casa, no amb una de les nostres vies principals i que millor ens representa. Nosaltres sempre ens hem mogut en aquests eixos i en aquest model de ciutat i no ho canviarem en les nostres propostes de futur.

La Rambla s’ha de tornar a fer entre tots. Espero que el govern municipal rectifiqui el rumb. Mentrestant, nosaltres seguirem disposats a fer tota la feina que calgui per construir una Barcelona de tots, encara que sigui amb la tristesa i la decepció de veure com es vol deixar perdre la feina ben feta per pura ideologia. Encara queda molt per construir, molt per millorar. Fem-ho entre tots, perquè la nostra Rambla i la nostra ciutat s’ho mereixen.

Consell Plenari del districte de Ciutat Vella del 16 de març del 2017

En aquest Consell Plenari del Districte de Ciutat vella hem demanat explicacions al Govern del Districte sobre la instal·lació dels carros de la compra al Fossar de les Moreres i perquè no es va impedir des del Districte i hem fet un prec per a què el govern de Districte es comprometi a mantenir l’escultura “Carmela”, de l’escultor Jaume Plensa, al seu emplaçament actual davant el Palau de la Música.

 

Consell Plenari del Districte de Ciutat Vella de l’1 de desembre del 2016

En aquell Consell Plenari de districte hem presentat una proposició perquè s’acordi que el Govern del Districte faci una auditoria exhaustiva de l’estat del paviment i, en funció dels resultats, s’incrementin els recursos per tenir els carrers i places del Districte en perfecte estat i un prec perquè el Govern del Districte iniciï la tramitació per a la col·locació d’una placa que recordi on estava situada la primera estació de ferrocarril de la ciutat i acordi una data per fer-ho amb l’entitat Cercle Històric Miquel Biada, que ho va sol·licitar.

El temps de la pedra. De Jaume Ciurana

Article publicat a La Vanguardia el 17-11-2016

“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau.

“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau en lloc d’emprendre una rehabilitació per a la qual –diuen- no hi ha recursos. I ho diuen, també, pocs mesos després de rebutjar que una part de l’aportació de 30 milions d’euros que fa la Diputació a la capital del país es destinés a l’esmentat teatre tal com vàrem proposar. Des de Sixena fins al teatre Arnau, les decisions sobre el patrimoni tenen uan dimensió social –política- innegable.

Aquesta expressió, plena d’insensibilitat i d’aparença prepotent però profundament acomplexada dels responsables municipals, obeeix a una raó de fons gens negligible i que malauradament, està ben estesa: la poca consideració social del patrimoni històric. A Catalunya les polítiques patrimonials no han avançat els darrers anys com ho han fet, per exemple, les mediambientals o les d’igualtat de gènere. Han avançat, és cert, i seria injust ignorar-ho, però no prou. I els avenços no sempre han anat acompanyats de les estratègies de conservació, restauració i interpretació necessàries. La política patrimonial sovint es confon amb la museística. S’agafa una part per un tot. Les polítiques patrimonials s’han de fer al territori, als mitjans de comunicació, a les escoles. Posar en relleu el patrimoni d’un país és enviar el missatge que respectem la memòria dels que ens han precedit i del conjunt d’elements –sovint complexos, com la mateixa societat- que ens han fet ser com som. És una mostra de maduresa col•lectiva saber-ne valorar la importància i un element pedagògic de primer ordre per entendre l’evolució tan històrica –civil, religiosa, militar, popular- com estètica de la societat a què pertanyen.

Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?

La societat ha de tenir un paper clau en la preservació de la nostra història, es tracti d’edificis, de patrimoni etnogràfic, d’arxius o de restes arqueològiques. És gràcies a la gent sensibilitzada del territori, les entitats, els grups de recerca locals que avui podem gaudir-ne. La pèrdua dels fons de les fundacions de les antigues caixes d’estalvi ha accentuat la fragilitat de les polítiques patrimonials. Però les administracions no poden renunciar a la seva responsabilitat: dotar pressupostàriament les polítiques patrimonials. Si ens preguntem com hem arribat fins aquí, la llarga crisi, la pràctica desaparició de l’aplicació de l’1% cultural i la poca capacitat dels que ens considerem defensors de la pedra per situar la protecció del patrimoni històric com una de les prioritats en els pressupostos de les administracions poden ser la resposta. Però no ens hi resignem. La lluita val la pena. Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?

El Born: No és un tema d’estàtues! De la Mercè Homs.

Article de la Mercè Homs publicat el 20 d’octubre a El Punt-Avui. Enllaç.

Aquests dies no he sentit pràcticament enlloc per què el Born va esdevenir el centre neuràlgic per excel·lència de la Barcelona i la Catalunya de 1700 i per què va rebre un milió de visitants en els primers sis mesos de la seva inauguració. És la història i la ciutat que amaguen a sota, i que treuen el nas en forma de ruïnes. És precisament la ciutat enderrocada per la guerra de Successió de 1714 que aflora en aquell indret concret. No en cap altre. Allà, els catalans i les catalanes vam perdre les llibertats com a poble. Vam deixar de ser-ho amb aquell “lliures o morts”.

Per tant, que el Born es convertís en la seu d’aquella època, en el lloc on recordar tot el que va passar aquells dies, setmanes i mesos de 1714, tenia tot el sentit del món. Per fi, el teníem. Un lloc per recordar la història. Una part de la història, és clar. Però la nostra història.

I jo em pregunto, per què? Per què un símbol acceptat per una immensa majoria es vol confondre entre les diferents etapes de la història? Per què un lloc que representa la plena llibertat de tot un poble s’ha diluït en mig d’una memòria col·lectiva? Què hi ha darrere d’aquesta voluntat? Què hi ha realment? Potser, només potser, el que hi ha darrere de tot aquest ball de bastons és que tots aquells símbols que de manera nítida ens recorden una època plena de llibertat es volen silenciar, es volen dissimular en un mar de confusió i tornem a preguntar-nos, per què?

Per tant, no és un tema d’estàtues sí o d’estàtues no. No és només un tema del lloc. Que també i que és important. El tema principal és la ferma voluntat de fer girar el cap en una altra direcció: el de tornar a posar l’accent en un projecte de República Espanyola que arribats a aquest punt algú vol encara utilitzar políticament però la història i els esdeveniments actuals la demostren impossible. Una direcció que sense cap mena de dubte no és per reforçar l’independentisme ni la voluntat de tot un poble de ser lliures. Sinó de reivindicar una altra cosa.

Última reflexió: la manera en què tot això passa, les maneres. A cop de volant, sense consens. Sense encomanar-se a ningú.

El contrapunt entre un Born i l’altre és evident, almenys fins ara. Un Born que recordava homes i dones lliures que en ús de la seva llibertat van preferir ser fidels a uns ideals contra un Born que aspira a ser un simple recinte d’exposicions. Els dos Borns ens parlen de la història, però de maneres ben diferents. Tant de bo hi hagi temps per replantejar-ho.

 

Comissió de Presidència del mes de setembre: Propostes, Precs i Preguntes.

En la Comissió de Presidència del mes de setembre els regidors demòcrates Joaquim Forn, Jordi Martí i Sònia Recasens han fiscalitzat les remunicipalitzacions del Govern, han preguntat sobre l’entrada de Barcelona a l’AMI i han instat a millorar el Zoo de Barcelona.

Comissió de Drets socials de setembre: Propostes i Precs.

En aquesta comissió de Drets socials els regidors demòcrates Maite Fandos, Mercè Homs i Jaume Ciurana han instat a no exhibir estàtues feixistes en la ciutat, a salvaguardar la Fàbrica Can 60 i a gestionar de manera més eficient l’Escola de Música de Can Fargues d’Horta.