Categoria: Articles

Una magnífica experiència amb la Guàrdia Urbana, de la Mercè Homs

 

Un divendres d’escola. Els nens surten esverats. Amb ganes de parc. Moltes famílies ens concentrem al parc de davant de l’escola. Pares, mares, fills, germans, tot són alegries.

Arriba l’hora de marxar, calen uns quants vingues per arrancar-los… i amb presses s’acaba marxant.

Al cap d’una estona de ser a casa..  “ui, la cartera! Mare, on és la cartera?”

Dissabte al matí nena i pare van a trobar-la. La busquen. Pregunten a totes les botigues dels voltants. Van a l’escola per si algú l’hagués retornat.. No la troben.

Amb els ulls negats tornen cap a casa.

Aquell mateix vespre, tard, força tard, sona el mòbil. És la guàrdia urbana!

Una veu molt amable diu, “alguna nena es quedava sense fer els deures aquest cap de setmana, oi?”

Efectivament. La guàrdia urbana ens trucava per dir-nos que una senyora molta amable els havia fet arribar la cartera.

Al cap d’uns minuts la cartera ja era a casa. Amb els deures, la t-12, l’estoig i l’àlbum de la col·lecció de cromos.

Reflexió: Tothom s’ha de fer responsable de les seves coses. A les ciutats sempre hi ha gent disposada a ajudar als altres. Tenim una Guàrdia Urbana magnífica, que una vegada més ratifica tot allò que intentem transmetre als nostres fills: que són persones que ens ajuden, ens protegeixen i que sempre hi són.

El que hauran viscut els meus fills amb aquesta experiència val per totes les xerrades del cos a les escoles, per tots els sermons dels pares lloant la seva feina i per totes les pel·lícules que hagin pogut veure.

Els fets, el millor missatge per valorar les coses!

Moltíssimes gràcies Agent 27649!

 

Carta quinzenal de Mercè Homs,  Presidenta del PDeCAT Barcelona i regidora a l’ajuntament de Barcelona.

En defensa de l’esport del barri

Berta Clemente i Silvia Mayor, Conselleres del Grup Municipal Demòcrata de Gràcia.

L’esport és un element clau de l’educació, la cultura, la integració, i la vida social. És indiscutible que l’activitat esportiva contribueix a la cohesió social, així com a una millora de la salut i el benestar i genera activitat econòmica, per aquest motiu la promoció i el desenvolupament de les activitats esportives han de ser, i per nosaltres són, prioritaris.

El Model esportiu de la ciutat de Barcelona està consolidat, té consens i és d’èxit, tant pel que fa a l’activitat física com per a la promoció de l’esport de base i els esdeveniments que posicionen la ciutat a nivell internacional.

L’activitat esportiva té una incidència significativa en la vida quotidiana d’una gran part dels ciutadans, com demostra el fet que l’esport és el principal factor d’associacionisme a la ciutat de Barcelona, per aquest motiu les persones que tenim responsabilitats en el disseny de les polítiques públiques tenim l’obligació de posar els mitjans necessaris per facilitar la pràctica esportiva, així com donar suport als clubs, consells esportius i entitats que treballen cada dia, de vegades en situacions adverses, sense gaire infraestructura ni recursos humans ni materials, fent grans esforços per afavorir la pràctica esportiva.  Així ho va procurar fer Maite Fandos, Regidora de Gràcia el passat mandat i Tinent d’Alcalde d’Esports del govern encapçalat per l’Alcalde Trias.

Darrerament hem vist com dues entitats com l’Europa i el Pedagogium han perdut la gestió dels equipaments esportius municipals que gestionaven. Aquestes dues situacions, lamentables, s’haguessin pogut evitar si el govern hagués fet servir totes les eines que té al seu abast per donar suport a les entitats de base, les entitats arrelades al barri, que són les principals usuàries dels equipaments que, fins ara, gestionaven. Aquesta situació s’hagués evitat si el govern tingués el foment de l’associacionisme, i en aquest cas l’esportiu, a la seva agenda política, com una prioritat i haguessin apostat per la Gestió cívica en els equipaments esportius municipals.

La Gestió cívica permet atribuir a una entitat sense ànim de lucre la gestió d’activitats, equipaments o serveis municipals susceptibles de gestió indirecte, per exemple és el model de gestió que en el passat mandat es va implantar en la Violeta amb la Coordinadora de Colles de Cultura. Llavors ja veiem que, si volíem que fos un model d’èxit i de ciutat, era necessari desenvolupar un marc legal que la fes menys vulnerable jurídicament. Finalment, a finals de mandat, vam aprovar unes bases que ens permetien adaptar la gestió a diferents situacions, en aquests moments molts equipaments municipals estan sent gestionats en gestió cívica, per tant, les eines hi són, necessitem que hi hagi la voluntat.

Simplement, governar bé i per a tothom. De Jordi Martí.

Estem a les portes de l’equador del mandat municipal del govern dels comuns i del PSC. Dos anys són un període de temps més que suficient per valorar l’estil, el programa, la cohesió interna i els resultats del govern municipal de Barcelona i l’empremta que li ha donat Ada Colau a l’Ajuntament de la capital el país.

Sens dubte seria temerari afirmar que el govern del comuns i del PSC ho ha fet tot malament. Són desenes les decisions que es prenen cada dia a un Ajuntament com el de Barcelona, i moltes d’elles tenen a veure amb fets i realitats que vénen d’anteriors mandats municipals. O simplement, tenen un origen tècnic que cal atribuir a l’estructura gerencial o funcionarial de l’Ajuntament i, per tant, tenen un accent polític o ideològic imperceptible. I si algú ens pregunta per una decisió de govern encertada, no dubtarem a acceptar que el Pla pel Dret a l’Habitatge 2016-2025 pot ser una bona eina per donar resposta a les necessitats d’accés a una vivenda digna i assequible, com a un dels principals problemes de present i reptes de futur que entre tots hem d’abordar. Per cert, un pla al que vam donar suport des del Grup Municipal Demòcrata després d’introduir-hi millores substancials.

Però els encerts del govern d’Ada Colau no van gaire més enllà. I contràriament, s’acumulen els errors, gaire bé a diari. Però com que els mitjans de comunicació, en termes generals, han dimitit de la seva funció fiscalitzadora del govern municipal, es fa doblement necessari posar de relleu el baix perfil del govern, les seves errades, les seves absències, i molt especialment el seu mal estil de govern. Un govern que actua sectàriament; promocionant els seus adeptes i simpatitzants, maltractant els adversaris i discriminant els que no pensen com ells. Barcelona té un govern que barreja incompetència, sectarisme, nepotisme i actituds totalitàries, impròpies d’una capital avançada, culta i europea com Barcelona, que vol ser capital d’un estat lliure i just.

Des del primer moment, però cada vegada amb més intensitat, el govern dels comuns es dedica a generar polèmiques innecessàries. I també massa sovint és un govern que posa la llavor de conflictes que acaben protagonitzant col.lectius alternatius, anti sistema i violents. En pocs dies hem vist com l’Ajuntament de Barcelona col.labora en la invitació a la ciutat d’una terrorista palestina, criminalitza el turisme i promou la turismofòbia, no condemna amb contundència els atacs a hotels i altres propietats privades, es veu forçat a retirar una campanya de foment de la lectura encarregada a l’agència de publicitat que va portar la campanya electoral al Tinent d’Alcalde Collboni, subvenciona matusserament entitats-franquícia de Barcelona en Comú, com el recentment creat Sindicat de llogaters, posa en perill la solvència econòmica de l’Ajuntament amb moratòries de llicències que acaben provocant la presentació de demandes judicials com la recentment anunciada pel Gremi d’Hotels, etc. En dos anys Barcelona s’ha convertit en la meca dels manters, el paradís dels okupes i el primer destí per als usuaris internacionals de clubs cannàbics.

De la Democràcia i la confiança

Article publicat el 20 d’abril a l’E-Notícies Enllaç.

A l’Ajuntament de Barcelona, quan l’oposició intervé als plenaris i a les comissions, l’actitud de la majoria de membres del govern d’Ada Colau és de menyspreu. Per exemple, el primer Tinent d’Alcaldia Gerardo Pisarello ens té acostumats a les seves llargues lectures: llegeix impassible amb un llibre a la mà mentre és interpel·lat per les responsabilitats que ostenta a l’Ajuntament. I quan no és absent físicament, delegant a càrrecs de caràcter més tècnic les explicacions que ell mateix hauria de donar, és amb el cap cot en posició “tàctica estruç”, com si el fet d’amagar el cap sota l’ala el fes desaparèixer de la sala on és preguntat per l’oposició en la seva tasca democràtica de control del govern.

Però aquesta actitud de passotisme del govern dels comuns no és quelcom aïllat. Perquè el govern tampoc no respon les preguntes escrites que li fa l’oposició. El Grup Municipal Demòcrata, en el que va de mandat, té encara per respondre, per part dels regidors comuns, gairebé 400 iniciatives presentades per escrit. Un altre exemple d’aquesta manera de fer és la presència nul·la en actes destacats de la societat civil o d’altres institucions, fins al punt que els regidors i regidores de l’oposició hem hagut de fer algun parlament en nom de la institució en alguna ocasió.

Es tracta de menyspreu a la democràcia representativa? És manca de sentit institucional? És desconeixement del paper que han tingut i del que representen algunes institucions en la història del nostre país? El mateix Consell de Cent o el Parlament són institucions centenàries de caràcter democràtic i que, en el seu moment, van ser pioneres en la representació de la voluntat popular i la de la societat civil organitzada per limitar el poder absolut.

Les societats amb llarga trajectòria democràtica i amb un alt sentit cívic i del bé comú tenen tendència a reforçar les seves institucions i els que la representen i no a menysprear-los. Aquells pobles on hi ha més afecció política són els que també tenen més afecció institucional. Per què, doncs, Colau i el seu Govern enlloc de donar a conèixer les institucions, de promoure la confiança entre la ciutadania i els seus representants, vol enxiquir la democràcia representativa, un sistema exitós que ens ha donat drets, llibertats i ha atorgat la sobirania al poble? Com deia Václav Havel, “sense pau (confiança) entre ciutadans i Estat (poders públics) no es pot garantir la pau (estabilitat institucional)”.

Com a nou estat que volem ser, és fonamental recuperar la confiança entre institucions i ciutadania, millorar les febleses de la democràcia representativa que va néixer fruit de la voluntat emancipadora de l’individu durant les revolucions liberals, fomentar la coresponsabilitat entre la ciutadania perquè l’Estat no pot proveir-ho tot i promoure una bona governança amb bons servidors públics.

Totes aquestes qüestions preocupen a aquest nou projecte col·lectius que és el Partit Demòcrata; per aquest motiu i dins del cicle StartCat, el proper dilluns, 24 de maig a la tarda organitzem una sessió sobre bona governança (www.partitdemocrata.cat/start-cat/) Totes les reflexions i aportacions hi seran benvingudes. 

La bodeguilla d’Ada Colau, del Jaume Ciurana

Article publicat el 19 d’abrila el Directe.cat Enllaç.

Crec que era Jaume Collboni que a inicis del mandat – quan a ulls de Barcelona en Comú encara formava part de la màfia- va dir que tenia por que el nou govern municipal comportés que el que quedava d’ICV perdés el sentit institucional i l’entorn de normalitat que sempre havia presidit les relacions entre els diferents regidors i grups municipals. Avui, dos anys després i ja amb el PSC dins del govern municipal, podem dir que aquella temença s’ha fet realitat.

Mai com ara el menyspreu envers l’oposició havia estat tan evident i mai com ara la manca de respecte pels mecanismes de control democràtic havien estat tan prostituïts. Fa unes setmanes, des del Grup Municipal Demòcrata denunciàvem que el govern d’Ada Colau se saltava sistemàticament els terminis que tenia de respondre les preguntes que els fem els regidors. Del termini d’un mes que preveu el Reglament es passa, amb molta freqüència a períodes que superen els sis mesos i en alguns casos fins i tot s’acosten als dos anys sense resposta.

Aquesta qüestió es podria interpretar com una clàssica trifulga entre govern i oposició, però això no és així. És la part visible de l’iceberg que oculta una realitat molt més crua: els apòstols de la transparència i la participació tenen unes praxis absolutament contràries a allò que prediquen i, en certa manera, suposen una pèrdua de la qualitat democràtica de la institució municipal.

Ada Colau té la síndrome que a mitjans dels anys vuitanta i referida a Felipe González era coneguda com la “Síndrome de la Bodeguilla”: és a dir, buscar la confortabilitat dins de les parets de la Casa Gran i envoltada dels seus. Parapetada i protegida darrere del nombrós equip de community managers del govern i de Barcelona en Comú, elabora un monòleg cofoïsta sense entrar en diàleg ni amb els ciutadans ni amb les entitats ni amb els grups municipals, feina que delega en els seus acòlits.

La incapacitat gairebé congènita d’acceptar les crítiques o, simplement, una visió diferent de les coses els porta a tancar-se cada vegada més, a allunyar-se cada vegada més de les visions polièdriques i diverses d’una societat complexa com la barcelonina. Ara fa dos anys les portes de l’Ajuntament es varen obrir per Ada Colau i es varen començar a tancar per la gent. Un ajuntament que cada dia que passa és lluny, més lluny, de la gent.

Reivindiquem La Rambla de tots! De la Mercè Homs.

Article publicat per la Mercè Homs al diari Ara el 20-3-2017

La Rambla és l’artèria de la nostra ciutat, el nostre carrer més emblemàtic, la nostra avinguda més estimada i una de les marques que més ens representa a nivell internacional. És el que ha representat millor el nostre esperit com a ciutat. Per això, quan vaig ser regidora de Ciutat Vella em vaig fixar com un dels objectius centrals del mandat millorar-la i cuidar-la amb tots els nostres esforços, retornar-li l’esplendor passada que havia perdut durant els anteriors mandats. Per això m’entristeix i em sorprèn la nova remodelació de la Rambla que ha presentat el govern municipal tot just fa uns dies, una presentació que s’ha fet com si mai no s’hagués actuat en aquest espai o s’hagués fet de manera insuficient.

Durant el nostre mandat, encara que no ho vulguin reconèixer, és prou sabuda i coneguda tota la intervenció que vam fer a la Rambla sota el títol de Pla Cor. No es pot dir, perquè no és cert, que tots els governs han pretès intervenir-hi sense èxit. Penso reivindicar i recordar tantes vegades com faci falta els exemples de feina feta i, a més, feta amb èxit.

Vam posar en marxa el ja mencionat Pla Cor, que incloïa un Pla d’Inspecció Rambla (PIR), que ens va permetre endreçar rètols de façanes, taules de terrasses, quioscos… I que també ens va permetre una cosa importantíssima: la disminució molt considerable dels furts i els delictes, en més d’un 25%.

El Pla Cor també recollia el pla d’usos específic per a la Rambla. El vam fer i el vam treballar amb moltíssima participació i consens i el vam aprovar amb una gran majoria. I què feia? Limitava nous hotels i nous apartaments turístics i fomentava llibreries i sales culturals. I es va fer i es va aplicar.

Més coses. Dels antics ocellaires, reconvertits en paradetes de productes coneguts com a souvenirs, en vam començar el procés d’expropiació. I no només el vam iniciar, el vam aplicar. Recordem que la primera parada que es va treure literalment del passeig va ser la de l’oficina de turisme, marcant-nos a nosaltres mateixos com un exemple a seguir.

Seguim. Els conegudíssims i populars trilers. ¿Ningú recorda que ja no hi són? Quants anys feia que hi eren? 40? 50? 60 anys? ¿Des de sempre? Doncs sí, els trilers de la Rambla no hi són des de fa més de 4 anys! Tot gràcies a la determinació del govern i la Guàrdia Urbana, en col·laboració amb els veïns. O la gestió de les floristes, amb les quals vam treballar incansablement per a la seva dignificació, perquè venguessis flors i no altres coses. Vam fer un conveni amb l’Escola Massana, vam fer inspeccions i vam potenciar la flor a les Festes del Roser amb l’associació d’Amics de la Rambla.

¿Diuen que volen una Rambla per als barcelonins però externalitzen el concurs internacionalment? Quin contrasentit és aquest?

I cap al final del mandat vam deixar a punt el Pla Especial, el pla d’ordenació que havia de repensar la Rambla en termes de pedra però també en termes d’usos ciutadans, turístics, etc. Un reguitzell d’informes de tot tipus que també es van anar elaborant al llarg del mandat -més de 10- que ens nodrien de coneixement per afinar més en la intervenció en el passeig en el seu conjunt. ¿S’enrecorden de l’estudi de les plantes baixes, per exemple?

I per acabar: ¿diuen que volen una Rambla per als barcelonins però externalitzen el concurs internacionalment? Quin contrasentit és aquest? ¿Una Rambla per als barcelonins però qui decidirà com serà és algú de l’altra punta del món? Perquè aquesta és una altra qüestió: la participació dels ciutadans en el seu futur. Què ha passat amb la participació? Teníem un instrument que ens havia fet molt de servei, Rambla Viva. Què se n’ha fet? En la gestió de la Rambla hi havia hagut sempre molta i molta participació, tothom podia participar-hi, i això també s’ha perdut.

Volem que la Rambla sigui pensada a favor dels veïns, a favor de ser el pont entre el Raval i el Gòtic, a favor del que ha funcionat, a favor d’afavorir el seu eix cultural i que pugui continuar sent un dels nostres millors símbols. Els experiments, amb gasosa i a casa, no amb una de les nostres vies principals i que millor ens representa. Nosaltres sempre ens hem mogut en aquests eixos i en aquest model de ciutat i no ho canviarem en les nostres propostes de futur.

La Rambla s’ha de tornar a fer entre tots. Espero que el govern municipal rectifiqui el rumb. Mentrestant, nosaltres seguirem disposats a fer tota la feina que calgui per construir una Barcelona de tots, encara que sigui amb la tristesa i la decepció de veure com es vol deixar perdre la feina ben feta per pura ideologia. Encara queda molt per construir, molt per millorar. Fem-ho entre tots, perquè la nostra Rambla i la nostra ciutat s’ho mereixen.

Cal que Colau aposti pel vehicle elèctric, de la Francina Vila

Article publicat per la regidora demòcrata Francina Vila a l’E-Notícies el 7 de març del 2017 

Diferents estudis i la voluntat expressada pel sector de l’automoció estableixen la fita del 2025 com la data en què hi haurà una eclosió de la compra i ús del vehicle elèctric privat perquè la tecnologia oferirà més autonomia i els costos de producció permetran preus més accessibles per a la majoria de la població. L’increment de la flota de vehicles elèctrics serà un guany important per a la qualitat de l’aire a la nostra ciutat i també per a la contaminació acústica, fet que hauria de suposar que el govern municipal, tan reivindicat com a progressista, hi apostés amb fermesa amb l’objectiu que Barcelona esdevingui una ciutat capdavantera en aquest àmbit; el de la promoció de la mobilitat electrificada i el foment d’un sector on la innovació i la recerca són fonamentals i que aporten valor afegit, generant llocs de treball, demanda de mà d’obra qualificada; és a dir riquesa.

I lluny de trobar en el govern municipal actual la voluntat d’afavorir l’impuls d’aquest sector estratègic, on disposem d’indústria a la ciutat i a l’àrea metropolitana, que pot beneficiar altres sectors de la cadena productiva i que millorarà la qualitat de vida dels barcelonins i barcelonines, veiem que per l’Ajuntament no és una política prioritària, que ha deixat de liderar programes que afavoreixen la implementació del vehicle elèctric i que manca interlocució amb el sector. En aquest sentit, lamentem una vegada més la pèrdua d’oportunitats a què ens aboca aquest govern i que no afavoreix que Barcelona pugui ser referent en un sector de futur i on la majoria de països capdavanters en defensa del medi ambient hi ha apostat amb fermesa.

A Catalunya es fabriquen 600.000 vehicles anuals i el 30% dels seus components. A Catalunya i, concretament, a Barcelona, tenim els dos centres d’R+D de Nissan i Seat. El Centre Tècnic Europeu de Nissan de la Zona Franca genera més de 330 llocs de treball, la majoria d’ells enginyers, i treballa amb 170 proveïdors de components, dels quals una part important són empreses catalanes. Tota aquesta activitat econòmica i de coneixement és una oportunitat que tenim com a ciutat i cal que qui és al capdavant del govern de la ciutat ho aprofiti perquè Barcelona sigui una ciutat de referència en mobilitat electrificada.

I què podria fer l’Ajuntament, entre d’altres actuacions?

Primerament, interlocutar amb el sector i no obviar-lo, com ara succeeix. En segon lloc, assessorar a les persones que apostin per tenir un vehicle elèctric de com poden instal·lar-se un carregador privat. La recàrrega en garatges privats i en comunitats de veïns amb places d’aparcament és la clau d’èxit per implantar el vehicle elèctric a la ciutat. A Barcelona hi ha 500.000 places privades. En tercer lloc, aprofitar la xarxa pública i concessionada d’aparcaments per d’instal·lar punts de recàrrega a totes les places (143.000 places). I en quart i darrer lloc, incrementar els punts de recàrrega ràpida en superfície.

Actualment, a Barcelona només un 0,27% dels vehicles són elèctrics. Si féssim els deures, el 2025 podríem arribar a un 18-25 %, és a dir, a 300.000 vehicles electrificats que suposarien un estalvi del 14% d’emissions contaminants. I enlloc d’apostar per aquestes polítiques mediambientals i de mobilitat, el govern Colau prefereix posar en marxa al Poblenou un projecte maldestre de superilla que trenca amb el principis urbanístics del Pla Cerdà i que converteix aquella zona de la ciutat en ludoteques desertes sense sentit.

Colau i el canvi social que no es veu per enlloc. De la Maite Fandos.

Divendres passat Ada Colau feia balanç de la ciutat i, un cop més, era incapaç de posar en valor res del que havia fet l’anterior equip encapçalat per l’Alcalde Xavier Trias. Un cop més, havíem d’aguantar la seva demagògia explicant que ara sí que es lluita contra les desigualtats i es fan polítiques socials. Crec just que se sàpiga algunes realitats del Govern Trias i també quina és la veritable actuació del Govern Colau.

Quan l’equip de Xavier Trias vam arribar al govern, després de més 30 anys de govern socialista i d’Iniciativa (els mateixos que governen ara), vam trobar una ciutat amb unes desigualtats que havien patit un gran creixement els darrers anys del Govern Hereu. Una ciutat on no existia cap política ni protocol contra els desnonaments i on augmentaven els assentaments irregulars sense cap pla d’actuació per atendre’ls. Una ciutat amb una política ineficient d’atenció cap a les persones sense sostre, que anaven en augment als nostres carrers, amb un Centre d’Urgències i Emergències Socials mancat de recursos. Una ciutat amb més de cinc mil persones grans en llista d’espera per accedir a la teleassistència idistrictes sense menjadors socials municipals. Una ciutat sense cap ajuda per a les famílies amb infants ni ajuts per a la seva pràctica esportiva, etc.  Aquests són alguns dels reptes que l’equip Trias vam haver d’afrontar.

Quatre anys després, Barcelona tenia protocols contra els desnonaments, equips de mediadors, conveni amb la PAH i nous allotjaments temporals d’acollida a les famílies desnonades. Vam crear el Pla d’assentaments irregulars per atendre les persones vulnerables que hi malvivien, oferint allotjaments i facilitant formació i inserció laboral i reduint de forma important el nombre de persones assentades irregularment. Vam donar un nou gir en  l’atenció a les persones sense sostre amb el nou programa “housing first “ i creant nous centres d’atenció. Vam eliminar les llistes d’espera de la teleassistència donant atenció a tothom que ho sol·licités. Vam augmentar els menjadors socials arribant a tots els districtes, vam crear la renda infantil i les beques esportives, entre molts altres serveis, i vam aconseguir que les desigualtats s’anessin estabilitzant. La política social va ser clau en el Govern Trias, tot i quedar molta feina per fer.

Ara, quasi dos anys després del promès canvi social d’Ada Colau, la realitat demostra que res més lluny del que va predicar durant la campanya electoral. Els desnonaments han augmentat (de 8 a 10 diaris), tot i que ara tenen protocols i, sobretot, una llei que dóna noves eines que no tenia el Govern Trias. Que lluny queden aquelles paraules d’Ada Colau quan va venir a exigir un conveni amb la PAH… I ara ella governa, i tenim més desnonaments!!!

Els nombre d’assentaments irregulars i les persones que hi malviuen, lluny de desaparèixer, augmenten un 50%, com augmenten també les persones que viuen al carrer, quan cal recordar que havien disminuït un 13% el 2014. Per contra, disminueixen els àpats servits en el menjadors socials (s’han servit quasi 15.000 àpats menys al 2016 respecte el 2014), es redueixen les famílies ateses en els centres d’allotjament temporals, i el Servei d’Atenció Domiciliària enlloc de prestar-se íntegrament per entitats socials, ara també ha entrat a prestar-lo una empresa de Florentino Pérez. I de l’atenció a les persones amb dependència cap dada… Sort que amb Ada Colau venia el canvi social…

Moments de traç gruixut

Article publicat per en Jordi Martí el 28-2-2017

Fa temps que en el debat polític i de les idees hem deixat enrera la recerca de la veritat, la utilització dels matisos, la ponderació, el reconeixement del diferent i el llenguatge políticament correcte. La rapidesa dels esdeveniments, la dictadura dels 140 caràcters i la mentida institucionalitzada han substituït l’anàlisi pausat, la profunditat dels raonaments i una certa tendència a prioritzar la realitat objectiva en front de la calúmnia i el relat tergiversat.

La consigna s’ha erigit en el mot d’ordre. Només cal veure els intents -parcialment reixits- de les diferents tribus que han confluït en els anomenats comuns o seguidors d’Ada Colau, per instal.lar el seu discurs, carregat d’anacronismes, de mentides i d’odi al diferent, com a preeminent o dominant. No s’amaguen ni tan sols quan afirmen que volen substituir l’hegemonia convergent per una nova hegemonia; la seva. Amb la cooperació necessària i vergonyant de molts mitjans de comunicació i d’institucions socials que s’han venut l’ànima als inventors dels escarnis, convertits en la nova casta dirigent metropolitana. Una casta que, per cert, mai assumeix cap tipus de responsabilitat. Tot és culpa dels poderosos, o dels convergents, o del Govern de la Generalitat, o del govern de l’estat, o de la Unió Europea, o del Banc Mundial, o de l’ONU o de l’herència rebuda.

L’eficàcia dels missatges que pretenen subvertir políticament i social la nostra societat es basen en la foto oporttunity, l’impacte mediàtic diari, la repetició infinita de la consigna amb la que es pretén batre l’adversari, l’insult i la desqualificació, i la guerra bruta. Tot això és aplicable tant als anomenats comuns com als poders centrals de l’estat que davant del Procés polític que vivim a Catalunya han decidit prémer el botó que ha obert la bassa dels fems. Uns i altres es retroalimenten, tal com ha quedat acreditat recentment amb la utilització bastarda que han fet els comuns contra el món de l’antiga Convergència, aprofitant-se, sense despentinar-se, dels dossiers falsos inventats per les clavagueres de l’estat. Només cal recordar com es va gestar la victòria d’Ada Colau el maig de 2015 i com van abatre Xavier Trias i el seu equip amb intoxicacions permanents i atacs per terra, mar i aire, amb l’arsenal més tòxic que els van proveir els poders de l’estat.

Traç gruixut. Falsedat embolicada amb paper satinat. Missatges directes a l’estómac. Mestratge en la política de la repartidora. Sectarisme descarnat: tot pels meus; res pels altres. Això és el que tenim i contra el que lluitem a Barcelona ara, i a Catalunya ben aviat.Els que no fa gaire temps no admetien, i fins i tot retreien els qui vam jubilar l’esgrima i l’argumentació profunda i enraonada, comencen a veure que alguns teníem raó. No ens en sortirem, tan a Barcelona com ben aviat a Catalunya, si no adeqüem les nostres estratègies i els nostres recursos davant dels que no reparen en gastos alhora d’imposar la seva hegemonia i el seu relat populista i bord.

En qualsevol cas, hem de tenir ben present que amb estils diametralment oposats, uns i altres, els comuns i els poders centrals de l’estat, persegueixen el mateix: que Catalunya es consolidi com una comunitat autònoma de règim general. O una autonomia de dretes i espanyola, o una autonomia d’esquerres, pobre, subvencionada, mantera, okupa i sense ambició nacional.

No, el tramvia no val -Joaquim Forn

429113267_6982fa3c81_oArticle publicat per Joaquim Forn el 27-2-2017 a El País

 

La connexió del tramvia per la Diagonal és una qüestió molt seriosa, que exigeix rigor i profusió de dades amb aval tècnic i acadèmic que exposarem el proper 6 de març en un acte al Col·legi de Periodistes, però després de llegir l’article de Xavier Vidal-Folch en EL PAÍS del dilluns 22 de febrer – “El tramvia és civilització” – m’atreveixo a respondre abandonant-me també a l’estil jocós, desinhibit i provocador del seu signant.

A part dels “excitants” excessos verbals utilitzats per desqualificar tot aquell que no pensa en aquesta qüestió com ell i l’alcaldessa Colau, sorprèn una aproximació tan simple, i inexacta, i que contrasti dades de manera tan deficient. Argumenta que hi ha 16 ciutats europees on el tramvia s’ha expandit en els últims anys, però això no és exactament així: les grans ciutats europees tenen una xarxa de metro densa i un servei de transport en superfície de bus, i en les quals, a més, tenen tramvia (Londres, París, Barcelona, Madrid, etc.) aquest s’articula com a corredor metropolità, connectant barris o ciutats, mai s’implementa com a eix de connectivitat en els mateixos centres neuràlgics.

Posa com a exemple Boston, San Francisco, Sant Petersburg, Lió, Viena, Milà, Lisboa… El transport públic de Barcelona –un dels millors del món, sense discussió– és “molt superior” al d’aquestes ciutats, per això, afortunadament, Barcelona no necessita un tramvia pel centre, ja que aquesta demanda ja està satisfeta per transports que han demostrat ser més eficients, de més capacitat i més barats.

Un altre exemple: assumir que el tramvia circularà a una mitjana de 20 km/h per Barcelona, demostra que l’article es va escriure després d’escollir la reconfortant píndola blava i continuar a Matrix; com dir que el Tramvia transportarà 222.000 viatgers i el bus només 49.000. Aquí els “ocellets” que li murmuren a cau d’orella li han marcat un gol per l’escaire. La comparació justa seria comptabilitzar els viatges amb tramvia realitzats en el nou tram (118.000) contra els viatges en bus, els realitzats per la fins fa un mes prevista línia D30, més les línies que ofereixen ara servei per la Diagonal (80.000). La distància no és tan sideral. Però hi ha una cosa que els seus “ocellets” no li han explicat, d’aquests 118.000 passatgers que absorbiria el tramvia, el 70% ara ja van amb autobús, el 10% caminen eficientment i el 8% no necessitaven fer aquest recorregut; és a dir, gairebé el 90% dels passatgers potencials del tramvia no necessiten avui aquest servei. Quin negoci! Senyor Vidal-Folch, això sí que és de bon “firaire ambulant”.

Qui guanya amb la implantació del tramvia? Hi guanya l’alcaldessa Colau, que podrà escenificar la seva obra icònica i, sobretot, hi guanyen les empreses d’obra pública, els fabricants de trens i els gestors privats de la infraestructura. Sap qui no guanya? Vostè i la resta de barcelonins que hauran de carregar amb els seus costos i problemes. No, el tramvia no val.