Categoria: Barcelona

Aquests darrers dies els ciutadans s’han avesat a llegir notícies sobre escorcolls de la Guàrdia Civil en impremtes, actes polítics cancel·lats, notificacions en mitjans de comunicació… Atacs que l’ex-batlle de Barcelona i dirigent del PDECat al consistori va viure directament. Abans de les eleccions municipals del 2015, el diari El Mundo va publicar una informació falsa que li atribuïa un compte corrent de tretze milions d’euros. Home fort de l’antiga CDC i pensant ja a abandonar la primera línia política, hi parlem per saber el seu punt de vista sobre el moment que viu el país, la decisió de Colau de facilitar el referèndum a Barcelona i, és clar, l’operació Catalunya.

—Finalment hi ha acord entre Barcelona i el govern pel referèndum. En sabeu les condicions?
—No. No tan sols no les sé, sinó que, seguint una tradició i una manera de fer de la senyora Colau, no ens ha explicat res.

—I Puigdemont tampoc no us ho ha explicat?
—En Puigdemont no té cap obligació d’explicar-m’ho. És el president de la Generalitat i fa els acords que creu convenients per al país. Però entre nosaltres, que som a l’ajuntament, crec que hi hauria d’haver un mínim d’educació, de cortesia, i Colau ens hauria d’explicar a quins acords ha arribat. I podria arribar a entendre que no ho expliqués a tots els grups. Però a ERC i al nostre grup, la cosa més lògica seria que ens ho expliqués.

—Però sou del mateix partit que el president. Es podrà votar en els mateixos col·legis electorals que en les últimes eleccions?
—Doncs aquest és el dubte que tinc. Es podrà votar en els col·legis electorals que siguin escoles, però no estic segur que es pugui votar en tots els col·legis electorals perquè no veig clar que l’ajuntament hagi decidit de posar els locals a disposició de la Generalitat. Es podria fer. Jo ho penso. Hi ha moltes maneres d’intentar esquivar la barbaritat persecutòria de l’estat espanyol. I s’ha de ser llest. No s’ha de ser beneit perquè ens encausin a tots. No sóc partidari de forçar la màquina perquè ens encausin.

—Heu estat batlle. Enteneu Colau, quan argumentava que no vol posar en perill els funcionaris?
—Nosaltres no vàrem posar en perill els funcionaris el 9-N. I es poden fer més coses per no posar-los en perill. I a mi m’han cridat a declarar pel 9-N. I escolteu, vaig anar allà, em vaig explicar i els vaig dir que ho tornaria a fer. Però passa, i és veritat, que a la senyora Colau, segons quina acció faci, la poden encausar. Entenc que prefereixi fer-ho d’una manera intel·ligent i fer un acord amb la Generalitat. No em sembla malament, és correcte. Ara, no és veritat que no pugui posar municipals a disposició de la Generalitat per a aquesta votació.

—Però ella ja ha dit que aquest no és el referèndum que voldria.
—El favor més important que pot fer la senyora Colau no és el de posar uns equipaments al servei de la votació, sinó la convicció i la força que Barcelona es vulgui posar al capdavant d’això. De moment, ens hem trobat una actitud molt fluixeta i ara, després de l’acord, sembla que està disposada a prendre una posició activa. Doncs jo, com a nacionalista, he de dir-li ‘benvinguda. Ara el fet important no és la batalla política a l’ajuntament, sinó la batalla a favor de fer el referèndum. Quan s’acabi aquest procés, ja diré què penso del que ha fet la senyora Colau. Però en aquest moment, el fet important és que contribueixi d’una manera ferma que es pugui votar. I això és un mèrit de Puigdemont, i aquesta és la crítica que faré a partir del dia 2.

—Quina és la tesi de la vostra crítica?
—El lideratge. Barcelona no pot estar amagada, dissimulant i amb mitges tintes. Per això m’alegra que es faci un pas endavant i Barcelona se situï en primera fila en aquest tema. Hem de demostrar que no ens hem acovardit. No podia ser que a l’hora de la veritat la capital de Catalunya s’espantés. I m’estranya que la senyora Colau no em truqui i em digui que endavant. Almenys els grups que hi estem implicats. És això que entenc per lideratge.

—Coneixeu de primera mà la repressió de l’estat espanyol. Fins a l’1-O, què ens podem trobar?
—Pressionaran per aplicar la llei d’una manera molt esbiaixada i actuaran per espantar-nos. Perquè pretenen això: espantar. I espero i desitjo que no arribin als extrems que a mi em van aplicar en el seu dia. Una cosa és aplicar la llei i una altra inventar-se coses per fer mal. La veritat és que ells tenen un munt de gent que creuen que, per salvar Espanya, val tot. Són gent amb una mentalitat de salvar un concepte d’Espanya que tenen ells, perquè hi ha gent que pot defensar uns altres models d’Espanya. De fet, molts ho observen amb esglai i no es creuen això que fan els del PP. Els del PP i el PSOE, perquè la gent es creu que si algun dia guanya el PSOE la situació canviarà. I no. Conec bé la filosofia del senyor Guerra i la cosa no aniria així.

—Mirant enrere, i fent balanç de l’empastifament que va fer El Mundo, personalment com us ha afectat?
—T’afecta perquè et distreu, t’atabala, i fins que no surten els enregistraments, crec que molta gent dubtava de la meva innocència. Però quan els escoltes t’adones que és una absoluta barbaritat, tot plegat. Jo sempre dic que, electoralment, no va ser decisiu, però va afectar. D’alguna manera o altra. I la prova que va afectar és que els comuns van utilitzar-ho durant la campanya electoral. S’hi referien de manera ambigua i amb la idea clara d’enfonsar l’adversari. Crec que alguns comuns, no tots, fan de la lluita política una lluita d’agressió a l’adversari per provar de destruir-lo. Fins i tot quan han guanyat. Són gent que creuen que han de destruir l’adversari.

—De què penseu que han servit les comissions d’investigació al congrés espanyol i al parlament? Francament.
—De molt poc. N’estic molt decebut. S’han fet aquestes comissions i s’ha posat en evidència que tot era una operació orquestrada i dirigida per unes persones, com Jorge Fernández Díaz, Jorge Moragas i Alícia Sánchez-Camacho. Però un presideix una comissió al congrés, l’altra és a la mesa i l’altre és la mà dreta del senyor Rajoy. Ho trobo absolutament lamentable i vergonyós, perquè aquests senyors, si tinguessin el mínim de decència, haurien de plegar. S’haurien de retirar. Així no es fa política.

—Per què Xavier Trias? Hi heu pensat?
—Hem de tenir clar que l’objectiu d’aquesta gent que volen ‘salvar Espanya’ és destruir Convergència. No tots els partits. D’una manera molt clara, CDC, perquè ocupem un espai electoral que els perjudica. No poden tolerar que un centre que va de l’esquerra a la dreta, acabi prenent la decisió que Catalunya ha de ser una nació independent. La seva filosofia és la de destruir-nos. I ho intenten.

—I ho han aconseguit?
—Ens han posat dificultats. És evident. Algunes per culpa nostra. Si el president Pujol fa una declaració autoinculpant-se, no podem dir que sigui culpa d’ells. Els mètodes per a pressionar el president Pujol perquè acabi fent aquesta declaració sí que són seus. Però jo no justifico que una persona hagi fet una cosa incorrecta. També han intentat de perjudicar d’una manera molt seriosa, Artur Mas, i evidentment a mi. És que van dir que quan jo pogués demostrar la meva innocència ja m’haurien destruït.

—Jorge Fernández Díaz, Jorge Moragas i Alícia Sánchez són tots tres catalans i estic segur que hi heu coincidit d’ençà que van aparèixer els enregistraments. Hi heu parlat?
—Jo procuro no trobar-los. Si me’ls trobo, intento no parlar amb ells perquè podria dir coses molt gruixudes. Només un dia, quan hi va haver el funeral en honor de les víctimes de Germanwings a la Sagrada Família. Jo vaig sortir a rebre el rei espanyol i em vaig trobar que venia amb Fernández Díaz. No vaig tenir més remei que saludar-lo i em va dir: ‘Escolta’m, com a catòlic que sóc, em crea una gran tensió veure’t i parlar amb tu.’

—I què vàreu respondre?
—Li vaig dir que jo també sóc catòlic. Que aquesta tensió la podia arreglar fàcilment si em demanava perdó perquè jo, com que també sóc catòlic, l’hauria de perdonar. Et trucaré un dia, em va dir.

—I us va trucar?
—No, mai més.

—El periodista Enrique Bayo deia això en una entrevista a VilaWeb: ‘En aquesta màfia, hi participen magistrats, fiscals i el president espanyol’. Ho subscriviu?
—Fins al president Rajoy, no ho sé. És difícil de creure que no sàpiga res. Jo no m’atreveixo a dir aquestes coses. Jo sé el que sé. I el que sé és que Jorge Fernández Díaz, Jorge Moragas i Alícia Sánchez-Camacho hi han participat. És veritat que moltes persones del PP que em trobo em transmeten un missatge simpàtic de part del president del govern: ‘Escolta, que sàpigues que el president t’aprecia molt.’

—Caram.
—Sí, perquè jo amb Rajoy hi tenia una relació molt afectuosa. Però molt. Perquè han estat molts anys coincidint i hem tingut una relació personal i, fins i tot, afectuosa. Jo em sentia amic del senyor Mariano Rajoy. Ara, quan m’envien aquests missatges d’afecte penso: ‘Què m’hauria passat si no em tingués afecte?’ Se’m posa la pell de gallina.

—Quan feu el tomb cap a l’independentisme?
—Durant els últims anys. He anat vivint una situació de blocatge. Des del meu punt de vista, durant molt temps, el problema de Catalunya no ha estat la independència sinó el grau de dependència que tenim, que és insuportable. Els bascs, que no tenen el grau de dependència que tenim nosaltres, no estan tot el dia reclamant la independència. Quan tu acabes sent tan depenent que arriba a l’extrem que és el senyor Montoro el que decideix què paga i que no, la situació acaba essent asfixiant.

—Ho vàreu viure des de primera línia. Vàreu ser conseller de Presidència?
—Hi ha un moment molt important en què el president Pujol va a Madrid a veure el senyor Aznar amb dos totxos de propostes ideats per Enric Argullol i Antoni Bayona, en els quals es plantejava quin havia de ser el futur desenvolupament de l’autogovern a través de l’article 150.2 de la constitució. Recordo que el senyor Aznar es va quadrar i va dir que s’havia acabat els traspàs de competències. Llavors va ser quan el president em va dir que no hi havia res fer amb aquesta gent, que no hi havia solució. Progressivament, m’he anat adonant que si no el plantes cara no avances ni un mil·límetre.

—Ara es planta cara?
—Sí. Tenim gent molt valenta. Ja era hora que ens quadréssim i diguéssim que això no pot quedar així.

—Ara el baròmetre us va molt en contra. Per què creieu que heu passat d’un 13,7% que vàreu obtenir a les eleccions a una intenció del 5,9%, segons el baròmetre?
—Jo no m’ho crec, tot això.

—Per què?
—Perquè són enquestes fetes fora del moment electoral, situacions especials, no tenim ni el candidat. Ara, que no estem en el millor moment? Segurament.

—A què ho atribuïu?
—Fem és una acció molt important a la Generalitat. Junts pel Sí, que és molt important per al país, afecta d’una manera important el nou projecte del PDECat. Sabem que la importància ara és de Junts pel Sí.

—No éreu dels partidaris de canviar el nom al partit.
—No n’era partidari, no. No ho veia necessari. Però no tan sols vàrem canviar el nom, sinó que vàrem decidir una cosa més important: matar el partit i fundar-ne un de nou. Costa d’arrencar la màquina, però sobre això no sóc pessimista. Si fem les coses bé i no ens posem nerviosos, traurem un bon resultat a les eleccions del 2019.

—Qui es presentarà?
—No ho sé, ho decidirà el partit. Hi ha gent bona. Jo sempre he dit que el meu candidat seria Joaquim Forn. La gent em deia que no el coneixia ningú. I ara, em diuen: aquest paio és bo!

—I encara que hagi passat per la conselleria?
—És clar, no ho sé, falta que li ho deixin fer. Si triomfa en una conselleria, dependrà de què passi a Catalunya, no a Barcelona. Potser Puigdemont no vol que l’hi prenguin. A mi m’han fet una mala passada nomenant-lo conseller. És que la feina que va fer aquí a l’ajuntament va ser espectacular. Ha estat la meva mà dreta durant molt temps i m’agrada que els meus col·laboradors triomfin.

—Vila, Munté o Mascarell també serien bons candidats?
—Jo crec que tots serien bons candidats. Però un s’ha de plantejar com es guanyen les eleccions, i això no hem de fer fins a partir del 2 d’octubre. Ara tots estem per una altra tasca.

—A partir del 2019 Trias es retirarà políticament?
—No, no ho faré mai. Jo estaré disposat a ajudar el partit en tot allò que calgui. Quan es construeix un partit nou com aquest, no sóc partidari de desvincular-se del tot. S’ha d’ajudar. Tot allò que sóc jo, ho dec a un partit que es diu Convergència. I ara, tot i que no és el mateix, es diu PDECat. I crec que tinc l’obligació de donar tant com pugui al partit amb una situació activa.