L’hora decisiva

Article publicat pel regidor demòcrata Jordi Martí al línia Sarrià el 24 d’octubre del 2017.

El moment polític que estem vivint a Catalunya és el més transcendent des de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero, el 23-F de 1981, amb el qual es pretenia liquidar la jove democràcia espanyola i un incipient estat de les autonomies. Trenta-sis anys després, Catalunya està a punt de culminar un procés polític històric, com a resposta a les reiterades negatives dels poders de l’estat, durant anys, de canalitzar adequadament les legítimes demandes majoritàries de reconeixement dels nostres drets com a poble. I des de fa unes setmanes, com a resposta a la violència policial, política, judicial i econòmica exercida sobre la gent per, simplement, voler votar.

El referèndum per l’autodeterminació de l’1 d’octubre culmina el full de ruta del Govern de la Generalitat, que neix d’un mandat popular i un acord parlamentari amb el que es pretén combatre la humiliació permanent per part de les institucions de l’estat, el buidatge competencial de l’Estatut d’Autonomia i la laminació de la capacitat legislativa del Parlament de Catalunya. Sense oblidar la voluntat de poder bastir un nou estat amb eines suficients per poder garantir més benestar i oportunitats per la nostra gent. L’organització del referèndum ha estat el producte de la tenacitat i l’audàcia del Govern de la Generalitat i del compromís i la mobilització de milers de catalans i d’entitats com l’ANC, Òmnium Cultural i l’AMI. Un èxit sense precedents pel que vam haver de pagar un preu molt alt, en forma de repressió, més de 900 ferits i sang d’innocents que solament volien votar. Segurament no trobarem cap antecedent al nostre entorn d’una iniciativa democràtica com la del referèndum de l’1-O que va reeixir, superant adversitats, amenaces, agressions i persecucions polítiques i judicials de l’estat.

Tenim un president i un Govern que compleixen els seus compromisos. Un govern valent. Un govern que ha entomat el missatge i l’encàrrec d’una majoria del poble català que s’ha alçat amb dignitat contra el que va suposar la destralada que va rebre el nou Estatut de 2006 per part del TC i les successives reculades en tots els ordres; l’econòmic, el cultural, el lingüístic, el de la projecció internacional, etc.

El president Puigdemont va comparèixer davant el Parlament en una jornada històrica el passat 10 d’octubre. I va fer allò que calia dir i fer, en les circumstàncies que ens trobem, malgrat l’impacte que va tenir en una bona part de l’opinió pública la suspensió dels efectes de la declaració d’independència. Calia donar una oportunitat al diàleg i a la negociació, sense renunciar a executar el mandat emanat de les urnes l’1-O, amb el 90% dels vots emesos. I alhora, el moviment de la suspensió dels efectes de la declaració d’independència actuava com la prova del cotó davant del capteniment del govern del PP, que després de quedar descol·locat en primera instància, va tardar poques hores a abraonar-se amb l’amenaça de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. El requeriment que el govern del PP va fer al president Puigdemont el mateix dia 11, és una prova palpable de l’astúcia i de la bona estratègia seguides pel govern català. Però les pressions polítiques al món empresarial català han acabat aconseguint els resultats desitjats, amb el trasllat de la seu social de nombroses companyies; moviments que quedaran gravats a la retina de molts catalans.

Però el que semblava impossible, es va produir el dilluns 16, amb la detenció i empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, i les mesures cautelars aplicades al major Trapero i a la Intendent Laplana. Sens dubte, aquestes decisions de l’Audiència Nacional ens transporten a l’antic Tribunal de Orden Público franquista i semblen preses per avortar qualsevol diàleg i mediació. Una autèntica vergonya que situa l’Estat espanyol a la cua dels països democràtics del món, i paradoxalment es produïa el mateix dia que Espanya entrava a formar part de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides.

La reacció del poble de Catalunya no es va fer esperar. El dimarts 17, milers de persones es varen concentrar davant d’ajuntaments i empreses, i a la tarda dues-centes mil més ens vam concentrar a la Diagonal, exigint la llibertat de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, en una demostració de capacitat de mobilització i d’unitat civil, plenes d’emoció. Després va arribar l’aprovació, el dissabte 21, durant el Consell de ministres, de l’aplicació de l’article 155. Ara el Senat, amb majoria absoluta del PP, haurà de ratificar l’agressió al nostre autogovern, a les nostres institucions i a la nostra gent.

Davant d’aquest estat de coses el Parlament de Catalunya haurà d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència. No hi ha més recorregut. I a partir d’aquí, el poble de Catalunya, de la mà dels representants de les nostres institucions, haurà de fer front a un escenari que si bé està farcit d’incògnites i incerteses, ens ha de portar a la llibertat anhelada per moltes generacions. Amb determinació, civisme, dignitat i audàcia; i amb voluntat de diàleg fins a l’últim segon.

Moments excepcionals

Carta escrita a La Vanguardia per Xavier Trias (President del Gruo Demòcrata de Barcelona) i Alfred  Bosch (President del Grup Municipal d’ERC) el dia 24 d’octubre del 2017.

La violència desencadenada per l’Estat contra gent pacífica per impedir el referèndum de l’1 d’octubre, la permanent negativa al diàleg del Govern espanyol i l’aplicació duríssima de l’article 155 de la Constitució contra la llibertat i les institucions de Govern de Catalunya han portat el país i la seva capital a una situació d’excepció. I en moments excepcionals també calen solucions excepcionals. Barcelona veu com la ciutat ha estat atacada i com s’ataca el país i, davant aquesta situació, no podem restar immòbils. És amb aquesta excepcionalitat que plantegem aquesta proposta.

Tothom coneix perfectament com han estat les relacions de les formacions que representem amb el govern de Barcelona en Comú; hem d’admetre que no sempre han estat plàcides. Des del 20 de setembre passat la història ha agafat velocitat i ha estat aquesta història la que ens ha portat a moments i situacions no previstos. Ens hem trobat defensant col·legis persones de totes les edats i gèneres, amb posicionaments ideològics que van des del centre-dreta conservador fins a l’esquerra més revolucionaria, però amb una idea central que ens unia: la democràcia. I és aquesta democràcia la que ara ens ha de guiar.

Igual que aquell 1 d’octubre de matinada va suposar una comunió que moltes vegades ens va sorprendre, la repressió també ens ha sorprès. La policia va ser la protagonista durant aquell diumenge, en un atac planificat contra la nostra ciutat, contra les nostres escoles. I aquell atac ha evolucionat de les escoles i els seus defensors a les nostres institucions i representants. Tot i les ofertes de diàleg, tot i la suspensió feta pel president Carles Puigdemont i les crides a la negociació bilateral, hem vist una resposta única, un “a por ellos” institucional en forma d’article 155 de la Constitució.

Fa setmanes que des del PDECat i ERC li reclamem a Ada Colau que trenqui amb el PSC. Entenem que és còmplice necessari de la repressió. Acaba de pactar amb PP i Cs l’aplicació de l’article 155, amb la intervenció de TV3 i Catalunya Ràdio, dels Mossos, i la convocatòria d’eleccions el mes de gener. Tenim al govern de la capital del país algú que forma part del nucli dur de l’estratègia de repressió contra Catalunya.

És per això que creiem que el govern de la ciutat de Barcelona, de la capital del país, no pot formar part del bloc immobilista, ha de ser part de la solució, de l’aposta pel diàleg i la mediació. I per això volem recuperar aquell esperit de les escoles que mostrava la solidaritat, que anava des dels avis fins als més joves, que no mirava classes, ni orígens, ni destins, sinó que defensava la democràcia. Reclamem per a Barcelona un govern en defensa de la democràcia, de la llibertat dels catalans i catalanes, i de les seves institucions. Per això proposem a Colau que trenqui amb el PSC i parlem de tot el que calgui per defensar les institucions catalanes i la ciutat que tots estimem.

Creiem que Barcelona no pot ser només un espectador, no pot estar mirant la situació des d’una talaia. Cal buscar una sortida. Els que estem d’acord que no es pot atacar Mossos, mitjans públics, institucions catalanes i el Govern legítim de Catalunya hem de donar la cara, i per això estem disposats a parlar d’un acord de país a l’Ajuntament de Barcelona.

Solidaritat i reconeixement a tothom

Article publicat al Social.cat per Genís Boadella, portaveu demòcrata al Districte de Sant Martí.

Sense cap mena de dubte, les primeres línies són per condemnar els atacs terroristes de Barcelona. I, de ben segur, també, han de servir per reconèixer la feina de Mossos d’Esquadra, Guàrdia Urbana, Serveis d’Emergències, personal sanitari i la solidaritat d’hotels, taxistes i ciutadans que, d’una manera o altra, van ajudar a les víctimes. Fins i tot, per no ferir susceptibilitats, reconeixement també a la Policia i la Guàrdia Civil en la mesura que els correspongui.

Però, feta aquesta prèvia, també cal fer un reconeixement als polítics. Sincerament, no entenc aquesta dèria perquè la manifestació del proper dissabte ara sigui un espai amb una capçalera sense protagonisme dels polítics. I és clar que la manifestació ha de tenir un reconeixement a tota aquesta gent, però també a la que ha estat al peu del canó abans, durant i després dels atemptats: la direcció política de les institucions que ens governen.

Tan valuós és el nostre dret a la llibertat, com el nostre sistema democràtic. Respectar-lo passa per, sense complexes, visualitzar a les institucions i als càrrecs electes amb el paper rellevant que els correspon.

Cal reivindicar la política. Cal reivindicar la vocació de servei i el paper a la nostra societat de regidors, diputats, governs o càrrecs institucionals. Des del President Puigdemont fins a l’Alcaldessa Colau; que ningú vegi aquí cap intent d’escombrar cap a una banda o l’altra. Però no és just només exigir responsabilitats en tot moment i ara, en canvi, no reconèixer el mèrit de totes les persones implicades.

“La victòria té cent pares i la derrota és orfe” deia Napoleó Bonaparte. No tardarà a començar (si no ha començat ja) la batalla política en relació a aquests malaguanyats atemptats. La política té les seves misèries i, de ben segur, alguns càrrecs tenen més encert o menys en la seva tasca institucional. Però igual que sense llibertat no podríem viure, sense democràcia tampoc.

No tenim por al terrorisme. Per ser justos, tampoc tinguem por a donar a les nostres institucions i càrrecs institucionals el paper rellevant que es mereixen en una societat democràtica, lliure i moderna.

La vaga del metro, un problema per a tothom

Article escrit per Roger Puigví, exportaveu demòcrata a Ciutat Vella

La ciutat que avui vivim és el resultat de les aportacions de tots els que n’han format part i els que en formem part avui. Entre tots l’hem pensat, l’hem debatut i hem ajudat a fer-la tirar endavant. Entre tots hem posat en ordre les prioritats de la ciutat apostant en cada moment pel que era més important, per allò que en cada moment hem considerat que era el més necessari per la ciutat. Una d’aquestes grans apostes va ser la construcció del primer metro i les múltiples obres que d’aquell embrió se’n han derivat i que han culminat, de moment, en la infraestructura actual.

Hem passat d’una línia que unia el mar amb el Tibidabo a una infraestructura formada per 12 línies, 146 kilòmetres de via, 180 estacions i que va transportar durant l’any passat a més de 420 milions de persones. Una infraestructura que té un impacte cabdal en el funcionament de la ciutat. Comparat amb la resta de modes de transport de la ciutat, el metro n’és el líder absolut transportant al cap de l’any gairebé 4 vegades els passatgers de tot el sistema de Rodalies de Catalunya. Per fer-nos una idea de les magnituds, els kilòmetres de via de la xarxa ens permetrien anar de Barcelona a Amposta i els usuaris que transporta cada dia el metro omplirien 13 estadis del Barça. Per tot això, cal posar en la primera línia de les prioritats de la ciutat, la resolució d’una vegada per totes de la situació laboral dels treballadors del metro que desemboca cíclicament en vagues de metro fins arribar a la situació actual de 11 dilluns de vaga consecutius i sense albirar-ne  en l’horitzó una solució.

Perquè és cabdal resoldre el problema de les vagues de metro? En primer lloc, pel que representa aquesta infraestructura que, a vegades, potser pel fet d’estar soterrada, li restem la importància que té, com ens mostren les xifres. En segon lloc, perquè en una ciutat que ha de virar de ser una ciutat dissenyada a l’entorn del cotxe a ser una ciutat multimodal, hem de garantir que tingui un transport públic de qualitat, que vol dir fiable, àgil i segur. Per assolir l’objectiu d’una ciutat sostenible des del punt de vista de la mobilitat, no ho hem de fer posant traves als cotxes, sinó oferint millors alternatives. No es tracta d’anar contra el cotxe, sinó de fer més competitiu el transport públic. En aquest sentit, aquesta vaga atenta directament a la línia de flotació d’aquest propòsit. No es pot exigir als usuaris que deixin els seus vehicles a casa sinó els hi garantim una bona oferta alternativa. Finalment, no hem d’oblidar que tots els ciutadans dediquem una part important del nostre esforç fiscal al manteniment i promoció del transport públic i l’enquistament d’una vaga d’aquest tipus suposa també un acte d’irresponsabilitat envers nosaltres.

És imprescindible que totes les persones implicades en la negociació entenguin la importància cabdal que té per la ciutat l’assoliment d’un acord estable i perdurable en el temps per mantenir els nivells de servei d’aquesta infraestructura en els estàndards de qualitat que mereix una ciutat com Barcelona. Un bon funcionament del metro té repercussions directes en la millora de la qualitat de l’aire, en l’economia de la ciutat i en la promoció d’una bona xarxa de transport públic.

Barcelona comença a fer aigües

Article del regidor demòcrata Jordi Martí publicat a l’E-Notícies el 20 – 7 – 2017

Amb l’arribada de la temporada d’estiu, Barcelona ha començat a mostrar-se, tant als barcelonins com als turistes, com una ciutat amb una preocupant, com es coneix en termes mèdics, fallada multiorgànica. Una ciutat on tot és possible i on s’amplien, dia a dia, els espais i els territoris d’impunitat.

Sempre hem sostingut que el que volen i esperen els veïns de qualsevol ciutat o poble és que els serveis públics funcionin amb normalitat. Els alcaldes i els governs municipals han d’assegurar la provisió de serveis bàsics. Això, a Barcelona, vol dir seguretat, neteja, il·luminació, transport públic, sanejament, i altres serveis gestionats conjuntament amb la Generalitat com la sanitat, l’educació, els serveis socials o l’habitatge.

Però després de dos anys de govern dels comuns, Barcelona està a tocar del col·lapse. Aquests dies estem vivint la descomposició del govern de l’alcaldessa Ada Colau. I d’exemples no ens en falten. Hem patit onze jornades de vaga de metro, amb la responsable de TMB reprovada per tota l’oposició. L’última d’elles ha coincidit, a més, amb la cinquena vaga del Bicing. Vagues del taxi. Preus del lloguer dels habitatges pels núvols. Deu desnonaments diaris de mitjana, recentment denunciats per la PAH. Increment dels assentaments irregulars. Descontrol del ‘top manta’ per tota la ciutat. Incivisme massiu a barris com la Barceloneta i el Raval. Sexe als carrers i a ple dia. Milers d’usuaris del transport públic que l’utilitzen sense pagar, i no precisament perquè les màquines expenedores de bitllets deixin de funcionar durant 4 hores. Venda i consum de droga que ens porten a la Barcelona dels anys 80. Increment dels furts i foment de la turismefòbia. I per acabar-ho d’adobar, ens hem convertit en la capital mundial de les okupacions; i els inversors comencen a buscar altres destins degut a la inseguretat jurídica que provoquen els regidors del govern amb les seves decisions arbitràries.

El govern d’Ada Colau ja ha donat de sí tot el que podia donar. Són, sens dubte, el pitjor govern que mai ha tingut Barcelona.

Carta a Joaquim Forn

Carta publicada per la Mercè Homs a El Punt – Avui el 16-7-2017

Després de la intensa jornada de divendres vull dedicar un grapat de paraules al meu amic, company i mestre Joaquim Forn. I he decidit compartir-ho amb tots vosaltres, lectors, perquè en Joaquim s’ho mereix.

En Forn, els que el coneixeu, sabeu que té una llista de virtuts i qualitats interminable, perquè tot allò que té d’alt i gros físicament ho té de cor i de solidesa interior.

En Quim és una persona capacitada per fer tot el que es proposi, és una persona de valors sòlids i conviccions profundes. És una bona persona, dialogant, conciliadora i amb un gran sentit de l’humor. Però, per sobre de tot, en Quim és generós.

I és precisament aquesta generositat la que l’ha portat fins aquí. A acceptar amb un profund honor el càrrec de conseller d’Interior del nostre estimat país. Perquè, davant del moment que vivim, de la immensa complexitat, de les incerteses i dels dubtes, només persones com ell estan en disposició d’acceptar tal repte.

Tal com ell mateix expressa sovint, des que té ús de consciència que està entregat al servei del país i, sobretot, al servei de la seva llibertat.

Fins ara, ho ha fet dedicat a la seva ciutat, Barcelona. I ho ha materialitzat amb rigor i compromís, deixant petjada per la seva professionalitat i pel seu tarannà. Només cal que pregunteu pels departaments en què ha treballat, fins i tot als diferents grups polítics, per saber quina peça més fonamental ha estat durant tots aquests anys.

La ciutat hi perd, però el país hi guanya. És per això que, tot i que el meu sentiment és ambivalent (no vull deixar de tenir-lo a prop), sé, igual que tots els meus companys, que en Joaquim està cridat a fer el país encara més gran, encara més lliure i encara més just. I, en conseqüència, farà també una ciutat encara més gran, encara més lliure i encara més justa.

Sabem que ho farà. I ho farà per tots nosaltres, però sobretot ho farà per la gran estima i respecte que té pel país.

Ara alguns, com a deixebles de tota aquesta feina, afrontem novament una oportunitat, la de reiniciar la Barcelona demòcrata adaptada als temps que vivim i a les necessitats d’avui. Ho farem per ell i sempre seguint els seus consells.

Abans d’acomiadar-me, un últim agraïment, més personal. Per tot el que he après al seu costat. Perquè des del primer dia que vaig entrar en política que ho vaig fer agafada de la seva mà.

Amb molta estima: gràcies, gràcies i gràcies! Sort, mestre!

Tramvia, política i simulacions 3D

Article publicat per Joaquim Forn a El Periódico

L’Autoritat del Transport Metropolità (ATM) i l’Ajuntament de Barce-lona han presentat un nou estudi, coordinat per l’empresa municipal BIMSA, que no aporta cap valor afegit significatiu als que va presentar l’Ajuntament ara fa poc més d’un any. Tampoc clarifica gaires dubtes que es plantejaven sobre mobilitat, efectes mediambientals i costos del tramvia per la Diagonal.

Malauradament, tots aquests estudis segueixen tenint biaixos importants: la matriu de mobilitat de transport públic i de transport privat que s’han utilitzat no són prou robustes i no suporten un escrutini exigent. Les projeccions de traspàs al tramvia dels que avui van caminant, viatgen en vehicle privat o ja utilitzen el transport públic han sigut sobreestimades i no estan justificades. En definitiva, l’estudi que justifica el Tram és poc més que un artifici tècnic inconsistent.

NO APORTA RENDIBILITAT SOCIAL

L’Ajuntament sap que les dades utilitzades són incorrectes, ho sap perquè des del PDECat vam demanar als experts més competents en matèria de valoració d’infraestructures del transport que avaluessin quina seria la solució tècnica més eficient per a la connectivitat per afavorir la Diagonal entre les places de les Glòries i de Francesc Macià. I en un rigorós i detallat estudi de l’Institut d’Investigació d’Economia Aplicada del Departament d’Econometria, Estadística i Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona, els professors Albalate i Gragera van exposar amb pulcritud tècnica que la implantació del tramvia per la Diagonal no aporta rendibilitat social i, en conseqüència, la seva construcció no és recomanable. És més, la gran quantitat d’externalitats negatives que produiria fan que sigui perjudicial per al benestar social dels barcelonins.

Malgrat que el govern municipal coneix perfectament els resultats concloents i demolidors d’aquest estudi, no ha gosat participar en el debat tècnic, no ha argumentat de manera científica la metodologia que evidencia que aquesta no és una bona opció. No vol debatre tècnicament perquè sap que el tramvia té molts punts febles i ho vol amagar. Tant és així, que tot i que l’equip de govern va aprovar el mes de març passat, a instàncies del PDECat, la creació d’una comissió d’estudi sobre les diferents alternatives de connexió, encara no s’ha reunit ni una sola vegada.

El govern municipal no s’ha atrevit a participar en el debat tècnic sobre el projecte

Un exemple més d’aquest agitprop són els renders (imatges digitals i simulacions en 3D) inclosos pel govern en l’estudi informatiu de l’ATM. En aquests documents es mostra una imatge idíl·lica de la Diagonal. Però el render que necessiten els veïns és el que mostraria els laterals de la Diagonal i extenses zones de l’Eixample, Gràcia i Sarrià-Sant Gervasi, perpètuament col·lapsades, amb l’augment de la congestió i de la contaminació en perjudici de la salut de les persones.

Colau governa com si disposés d’una vareta màgica: «Ara acabo amb els desnonaments», «ara acabo amb les desigualtats», «ara faig desaparèixer els cotxes que circulen per la Diagonal». ¿Però com ho pensa fer? ¿Com pensa fer desaparèixer els cotxes? Sabem que pretén desviar-los per l’avinguda de Sarrià i distribuir-los pels carrers de l’Eixample, però ¿quin impacte tindrà aquesta mesura en la mobilitat i el medi ambient? Ningú ens ho explica.

PREGUNTES QUE SEGUEIXEN SENSE RESPOSTA

Altres qüestions a les quals haurien de respondre: ¿s’ha explicat que el tramvia incrementarà en 20.000 els intercanvis forçosos dels usuaris de les línies 33, 7, H8…? ¿Quina afectació sobre les connexions i la proximitat tindrà la diferència entre el nombre de parades del Tram (sis) i el bus (vuit)? ¿Quin serà el model de gestió? ¿Es plantegen recuperar la concessió? ¿A quin cost? ¿Quina serà la velocitat comercial real del tramvia entre Francesc Macià i Verdaguer?

I segons quina sigui aquesta velocitat, ¿es complirà realment la millora del temps de viatge dels actuals usuaris del bus? ¿Quant de temps perdran les línies de bus de l’Eixample que travessen la Diagonal per l’efecte barrera del tramvia? ¿Quin cost tindran per a la ciutat els busos de més que haurà de posar per compensar aquest efecte barrera? ¿Quin impacte tindrà per a TMB la pèrdua diària de 82.000 usuaris que deixaran d’agafarel bus i el metro per agafar un transport privatitzat com és el Tram? ¿A quina velocitat podrien anar els busos si estiguessin segregats i amb prioritat semafòrica? Totes aquestes preguntes i més segueixen sense contestar-se.

Massa render, massa política de gestos i pocs arguments tècnics que justifiquin una obra tan important, ja sigui des del punt de vista econòmic com des de l’impacte en la mobilitat.

Al costat dels veïns del Turó de la Rovira

Article de la regidora demòcrata Maite Fandos publicat al Directe.cat el 6 de juliol.

El primer cop que vaig pujar al Turó de la Rovira, ara ja fa uns quants anys, era de nit i encara recordo aquella sensació que mai abans havia tingut a la meva ciutat. Barcelona m’envoltava per tots els costats, em sentia que  formava part d’ella. El traçat de l’Eixample s’obria als nostres peus, la torre Agbar il·luminada presidia un mantell de llums que s’extenien els 360 graus fins on arribaven les nostres mirades. Em vaig enamorar del Turó i per això hi vaig tornar al cap d’uns dies, però aquest cop de mati. La llum del dia em va fer descobrir allò que la foscor m’havia amagat: un Turò abandonat a la seva sort on l’administració del PSC-IC no havien tingut mai interès en els 30 anys de govern. Unes bateries històriques destroçades, uns entorns on campaven els colomers sense cap control, grafits per arreu i una brutícia acumulada de temps per tots els racons. Els carrers d’accés, plens de forats i amb una gran precarietat d’asfaltat. Un indret realment abandonat per l’Ajuntament socialista. Els veïns de la zona que m’acompanyaven estaven preocupats perquè es volia aprovar un Pla dels Tres Turons que els volia fer fora del Turò i fer allà un parc verd quan mai abans ningú no havia pensat en ells.

Avui, uns anys desprès, i amb l’acció feta pel govern de Xavier Trias, el Turó de la Rovira és un indret per visitar de dia i de nit. El govern Trias va recuperar les bateries antiaèries i va fer que el Museu d’Història de la Ciutat el gestioni com a part de la nostra memòria històrica; va endreçar, netejar i habilitar els espais de l’entorn; va asfaltar i millorar els accessos. Els veïns tenien l’esperança que per fi les seves cases serien salvades i podrien viure en pau en un parc renovat. Començava a ser el Parc que sempre havien reclamat.

Però desgraciadament amb l’arribada al govern d’Ada Colau i amb el retorn dels mateixos que tant els van ignorar (PSC-IC) veuen com tornen a tenir a sobre l’espasa de Damocles. El govern d’Ada Colau ha tret de nou del calaix el Pla dels Tres Turons i torna a amenaçar els veïns del Turó de la Rovira amb que hauran d abandonar les seves cases.

Des del PDeCAT ens preguntem per què no és possible que hi hagi un parc mixt on puguin conviure les cases i el verd del Parc? Per què just ara, quan els veïns tenen un entorn recuperat i millorat, el govern d’Ada Colau els torna a amenaçar amb l’expulsió de les seves cases? Com s’entèn que un equip que va arribar al govern amb la promesa d’aturar els desnonaments siguin ara ells mateixos qui vulguin fer fora de casa aquest veïns que tant han patit? Si el sentit comú ens diu que un parc amb veïns dona seguretat i vida a l’entorn perquè llavors els volen fora? A qui molesten?

Des del PDeCAT demanem al govern d’Ada Colau, un cop més, que es faci un Parc mixt al Turó de la Rovira on convisquin les cases dels veïns, els espais museístics i els espais verds. Volem un Pla pactat amb els veïns que digui com ha de ser el Turó. Volem un parc on els ciutadans de Barcelona hi puguin anar i gaudir, però també un parc on hi puguin viure aquells veïns que hi tenen la seva llar. No podem acceptar que qui vol donar lliçons de participació imposi una decisió autoritària que significa expulsar la gent de les seves cases. No ens quedarem en silenci. Els veïns de Turó de la Rovira ens tenen i ens tindran al seu costat.

Per un model urbà alternatiu al dels comuns

Article del regidor demòcrata Jordi Martí publicat el dia dos de juliol a El Punt – Avui.

Dos anys han estat suficients per certificar que les prioritats del govern municipal que presideix Ada Colau, a l’hora d’articular el seu projecte de model urbà, són una amenaça real per a la Barcelona convivencial, cívica i europea que entre tots aspirem a continuar construint. La ciutat de Barcelona, des dels seus barris fins al seu centre, està patint un procés de degradació preocupant.

Darrere el seu discurs de “model urbà redistributiu, que dona protagonisme a les polítiques de coproducció, remunicipalitzacions, habitatge digne, ciutat verda i convivencial, ecologisme possibilista…” s’amaga una trista realitat: una Barcelona bruta i amb un manteniment de l’espai públic sota mínims, sense un model de creixement sostenible, que atia la turismofòbia, que és incapaç de combatre els desnonaments, que és incapaç d’evitar l’increment d’assentaments irregulars i que atura els principals projectes urbanístics del mandat anterior. I que només n’impulsa un, el de la connexió del tramvia per la Diagonal, que no solament malbaratarà més de 200 milions d’euros, sinó que, a més, malmetrà urbanísticament l’avinguda Diagonal i provocarà el col·lapse circulatori a l’Eixample i a mitja ciutat.

Els comuns han elevat a categoria el concepte d’urbanisme tàctic; una mena d’urbanisme que ha fet possible subproductes com la Superilla del Poblenou, fet d’esquenes als veïns i a les necessitats del barri. Dos anys caracteritzats per moratòries i plans especials urbanístics que han provocat l’increment desmesurat dels preus de les places hoteleres i un encariment espectacular del preu dels lloguers. Davant d’aquest escenari, certament preocupant, el govern dels comuns centrifuga les responsabilitats i no n’assumeix cap de les seves.

Durant els darrers dos anys, el govern municipal ha donat continuïtat a iniciatives impulsades pel govern de l’alcalde Trias –sense fer-ne cap reconeixement–, com ara la creació de l’operador energètic municipal, el pla verd i de biodiversitat 2013-2020, el pla director d’enllumenat, la MPGM de Can Batlló i molts altres; però han aturat projectes com el de les obres de la plaça de les Glòries i la cobertura de la ronda de Dalt, dos projectes l’aturada dels quals perjudicarà greument milers de barcelonins. Una altra modalitat de gestió política que els caracteritza és el dels anuncis buits de contingut, com ara en el cas de l’acolliment de refugiats, per als quals havien reservat un miler d’habitatges, mentre que milers de barcelonins no tenen cobertes les seves necessitats urgents d’accés a un habitatge. O el pla de barris, anunciat en diferents ocasions sense que hores d’ara se’n vegin els resultats.

Des del grup municipal demòcrata treballem per preservar i millorar el model Barcelona, un referent internacional d’èxit modelat els darrers decennis per molta gent i per diferents sensibilitats, però al voltant de criteris com el d’impulsar projectes que ajudin a crear ocupació, el de la sostenibilitat, la preservació del patrimoni, la innovació, la generació i la captació de talent, la planificació de les actuacions sobre el territori en el triple eix barri-districte-ciutat, i en la col·laboració entre la iniciativa pública i privada. I davant de les dificultats per accedir a un habitatge digne i assequible, en gran part degut a la inacció durant 32 anys dels governs del PSC i d’ICV, ara cal prioritzar la creació d’un parc d’habitatge de promoció municipal de lloguer i la potenciació de la rehabilitació del parc d’habitatges. En aquest sentit, cal posar en valor la negociació i el suport que des del grup municipal demòcrata vam donar al pla pel dret a l’habitatge 2016-2025.

El govern de Barcelona no té model de ciutat. Ni un model urbà homologable a la nostra tradició arquitectònica i urbanística. Només té ideologia, una ideologia caduca i excloent que no serveix per tirar endavant la capital de Catalunya, ni per facilitar el progrés de la seva gent. Una ideologia que provoca inequitat, que fa que els rics siguin més rics i els pobres, més pobres. Una ideologia amb vocació de control social, subvencionadora dels projectes de les seves franquícies i incapaç de reconèixer els èxits i les bondats dels seus adversaris. Una ciutat, a més, que està sotmesa a un simulacre permanent de participació social i veïnal.

S’ha acabat el temps de viure de renda de la feina dels mandats anteriors. I es fa més palès que mai que un altre mandat de les forces polítiques que ens governen serà letal per a la ciutat de Barcelona.

Joaquim Forn critica la manca d’autocrítica del govern d’Ada Colau, que posa els interessos de partit sobre els de la ciutadania

 

 

Joaquim Forn critica la manca d’autocrítica del govern d’Ada Colau, que posa els interessos de partit sobre els de la ciutadania

 

El portaveu del Grup Municipal Demòcrata considera que la voluntat de l’executiu municipal “d’empetitir i de no respondre als òrgans de participació és absolutament impresentable”

 

Joaquim Forn critica la manca d’autocrítica del govern d’Ada Colau, que posa els interessos de partit sobre els de la ciutadania. El portaveu del Grup Municipal Demòcrata considera que la voluntat de l’executiu municipal “d’empetitir i de no respondre als òrgans de participació és absolutament impresentable”.

 

Aquest matí ha tingut lloc una reunió extraordinària de la junta de portaveus dels grups municipals. La convocatòria té lloc després que aquesta mateixa setmana no s’hagin celebrat dues comissions de plenari, en les que els grups de l’oposició  van decidir no participar per expressar el seu rebuig al constant menysteniment del govern i, especialment, del seu alcalde accidental, Gerardo Pisarello, que va preferir assistir a Madrid a un acte de partit que participar d’aquesta reunió mensual, on es decideixen temes molt importants per la ciutat.

 

En acabar la reunió, i en declaracions als mitjans de comunicació, el portaveu del Grup Municipal Demòcrata ha expressat, una vegada més, la seva sorpresa per la “prepotència com el govern ha tractat la qüestió: ho tracten com si fos un problema jurídic, però és  un problema polític, del tracte que rep l’oposició, i també els propis ciutadans, quan no es tenen en consideració ni els òrgans de participació ni de debat com son una comissió de plenari”.

 

Forn ha criticat que el govern sigui incapaç de fer autocrítica i ha lamentat que, un cop més, hagin prevalgut els interessos de partit sobre els interessos de la ciutadania. Joaquim Forn s’ha mostrat ferm en la defensa dels òrgans de participació, on els grups polítics es poden expressar i on s’han de prendre decisions importants per la ciutat; i ha destacat també que “cal que el govern hi participi, des del punt de vista de la seva presència però també de qualitat democràtica, que moltes vegades trobem a faltar”. A parer del portaveu la voluntat de l’executiu municipal “d’empetitir i de no respondre als òrgans de participació és absolutament impresentable”.

 

 

 

 

Barcelona, 19 maig de 2017