Us desitjo un Bon Nadal i Bon any 2017! Nosaltres seguirem aquí, treballant per fer una Barcelona de tots, una Barcelona per tothom
Us desitjo un Bon Nadal i Bon any 2017! Nosaltres seguirem aquí, treballant per fer una #BCNdeTots, una Barcelona per tothom⬇️ pic.twitter.com/kwhnVimQW1
— Joaquim Forn (@quimforn) 23 de desembre de 2016
En aquesta comissió de Drets Socials els regidors demòcrates Maite Fandos i Jaume Ciurana han instat a preservar el Museu Etnològic, a promoure un nou model d’habitatge compartit per la gent gran i a mantenir obert el Centre d’acolliment nocturn del passatge Dos de maig.
Article publicat per Jaume Ciurana al Directe.cat 13-12-2016
En les darreres setmanes ha irromput amb força en l’opinió pública i publicada el concepte de postveritat. És a dir, entendre que allò que és realment important, allò que acaba imposant la seva lògica, allò que acabem donant per cert no és un fet determinat sinó el relat que se’n fa. No interessa doncs, aprofundir en la veritat sinó intentar que el record que d’aquesta en quedi, s’ajusti a allò que volem, independentment de la seva correspondència amb la realitat. Aquesta tendència, que no és nova en el fons, però sí en el desvergonyiment de la seva formulació, té una derivada que podríem batejar com a preveritat. I en això, el govern de Barcelona en Comú i PSC a Barcelona, el Govern d’Ada Colau, en són els campions.
La preveritat consisteix en imposar en l’imaginari col·lectiu una determinada idea, imatge o relat d’uns fets, d’unes mesures, d’unes accions polítiques o administratives, al marge que, no ja que els fets s’ajustin al que s’explica, sinó que, simplement, existeixin.
En canvi, la preveritat ens presenta un govern que lluita per als més febles, que s’enfronta al mal i als poders ocults de la ciutat, que si no fa res més és perquè no els deixen.
Ho veiem quotidianament en els anuncis d’accions per part del govern que no tenen una base sòlida al darrere: a Barcelona hi ha més desnonaments que mai – deu de diaris -, la pressió turística sobre determinats barris no para d’augmentar, el preu del lloguer s’ha disparat, una nova bombolla immobiliària afecta la ciutat, les contractacions de familiars i amics creixen, es confon constantment partit i institució, s’externalitzen i privatitzen contínuament determinats serveis, s’imposa el sectarisme que els allunya de la humilitat, els regidors de territori estan més lluny que mai dels ciutadans i quan hi són, són incapaços de donar respostes a les demandes veïnals… El menyspreu per als compromisos adquirits; per la participació real dels barcelonins –on és la consulta sobre l’AMI?-; l’obstinació en persistir en els errors –superilla, l’escultura de Franco al Born-; la impostura dels sous i els cotxes oficials; la incapacitat per pactar uns pressupostos; un pla d’inversions i un pla d’actuació municipal; l’haver estat incapaços de demanar perdó a Xavier Trias per les acusacions llançades contra ell en la campanya electoral; governar amb aquells als qui fa poc acusaven de màfia i de corruptes estructurals, que són els mateixos que neguen el dret a decidir i persegueixen polítics catalans per haver donat veu al poble el 9N… tot això i molt més són els fets. No cauré en la pretensió de qualificar aquest reguitzell de fets aquí exposat de ser la veritat. Però són també veritat.
En canvi, la preveritat ens presenta un govern que lluita per als més febles, que s’enfronta al mal i als poders ocults de la ciutat, que si no fa res més és perquè no els deixen. En el món de la preveritat d’Ada Colau, la ciutat comença i acaba amb ella. Els partidaris de la preveritat són poderosos i tenen importants altaveus i així procuren que el seu missatge cali entre els barcelonins. L’únic inconvenient pels practicants de la preveritat és que el temps els acaba desmentint i, més d’hora que tard, se’ls veu el llautó.
Article publicat a La Vanguardia el 17-11-2016
“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau.
“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau en lloc d’emprendre una rehabilitació per a la qual –diuen- no hi ha recursos. I ho diuen, també, pocs mesos després de rebutjar que una part de l’aportació de 30 milions d’euros que fa la Diputació a la capital del país es destinés a l’esmentat teatre tal com vàrem proposar. Des de Sixena fins al teatre Arnau, les decisions sobre el patrimoni tenen uan dimensió social –política- innegable.
Aquesta expressió, plena d’insensibilitat i d’aparença prepotent però profundament acomplexada dels responsables municipals, obeeix a una raó de fons gens negligible i que malauradament, està ben estesa: la poca consideració social del patrimoni històric. A Catalunya les polítiques patrimonials no han avançat els darrers anys com ho han fet, per exemple, les mediambientals o les d’igualtat de gènere. Han avançat, és cert, i seria injust ignorar-ho, però no prou. I els avenços no sempre han anat acompanyats de les estratègies de conservació, restauració i interpretació necessàries. La política patrimonial sovint es confon amb la museística. S’agafa una part per un tot. Les polítiques patrimonials s’han de fer al territori, als mitjans de comunicació, a les escoles. Posar en relleu el patrimoni d’un país és enviar el missatge que respectem la memòria dels que ens han precedit i del conjunt d’elements –sovint complexos, com la mateixa societat- que ens han fet ser com som. És una mostra de maduresa col•lectiva saber-ne valorar la importància i un element pedagògic de primer ordre per entendre l’evolució tan històrica –civil, religiosa, militar, popular- com estètica de la societat a què pertanyen.
Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?
La societat ha de tenir un paper clau en la preservació de la nostra història, es tracti d’edificis, de patrimoni etnogràfic, d’arxius o de restes arqueològiques. És gràcies a la gent sensibilitzada del territori, les entitats, els grups de recerca locals que avui podem gaudir-ne. La pèrdua dels fons de les fundacions de les antigues caixes d’estalvi ha accentuat la fragilitat de les polítiques patrimonials. Però les administracions no poden renunciar a la seva responsabilitat: dotar pressupostàriament les polítiques patrimonials. Si ens preguntem com hem arribat fins aquí, la llarga crisi, la pràctica desaparició de l’aplicació de l’1% cultural i la poca capacitat dels que ens considerem defensors de la pedra per situar la protecció del patrimoni històric com una de les prioritats en els pressupostos de les administracions poden ser la resposta. Però no ens hi resignem. La lluita val la pena. Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?
En aquesta Comissió de Drets Socials del mes d’octubre els regidors demòcrates Raimond Blasi i Jaume Ciurana han instat a lluitar contra l’assetjament escolar, iniciatives nostres segelladesinstat a preservar el Centre d’Estudis Ignasi Iglèsies i que siniciatives nostres segellades’impulsi l’Equip d’Intervenció de grups de joves organitzats per lluitar contra les bandes.
En aquesta comissió de Drets socials els regidors demòcrates Maite Fandos, Mercè Homs i Jaume Ciurana han instat a no exhibir estàtues feixistes en la ciutat, a salvaguardar la Fàbrica Can 60 i a gestionar de manera més eficient l’Escola de Música de Can Fargues d’Horta.
Projecte Barcelona 2019 