Actuar més enllà de la labor assistencial. De la Maite Fandos.

Article de la Maite Fandos publicat a El Periódico el 29-11-2016

De tothom és coneguda la situació actual en què es troben moltes persones, per raons diverses, a l’hora d’afrontar els pagaments de subministraments bàsics com l’aigua, el gas o la llum. Per això, la lluita contra la pobresa energètica s’ha convertit en una política clau de la Diputació de Barcelona, juntament amb molts altres programes que es despleguen des de Benestar Social, per aconseguir que hi hagi una garantia social bàsica per a tothom.

“L’accés a serveis bàsics com llum, aigua i gas és un dret fonamental de tots els ciutadans i ciutadanes dels nostres pobles i ciutats.”

L’empobriment de la població amb la crisi econòmica, el creixement de la pobresa material severa o l’elevada taxa d’atur, sumat a altres elements estructurals com ara el deficient estat del parc d’habitatges en termes d’eficiència energètica i l’elevat preu de l’energia, un dels més cars d’Europa, són algunes de les dades que es van posar sobre la taula els dies 3 i 4 de novembre en el I Congrés Català de Pobresa Energètica, organitzat a Sabadell i que ha facilitat consensuar actuacions entre administracions, empreses i entitats del tercer sector social que donin solucions a aquestes situacions. Totes les administracions van fer front comú per resoldre definitivament aquesta situació.

L’accés a serveis bàsics com llum, aigua i gas és un dret fonamental de tots els ciutadans i ciutadanes dels nostres pobles i ciutats. Per això actuem per donar suport als ajuntaments de manera que puguin atendre el millor possible la ciutadania davant d’aquesta urgència social. I ho fem a través d’aportacions econòmiques destinades a fer front al pagament de subministraments de les famílies en situació de vulnerabilitat energètica; amb actuacions de caràcter preventiu i centrades en l’empoderament dels equips municipals; i aportant eines per aconseguir reduir el consum energètic de les llars i la despesa en aquests subministraments.

Per aquest motiu, des de la Diputació de Barcelona estem impulsant mesures concretes com, per exemple, el diagnòstic de la situació al territori. Els municipis, especialment els equips de serveis socials, coneixen de prop la realitat i, juntament amb les entitats del tercer sector social, estan donant resposta des de fa anys a les necessitats més immediates. Per això, en primer lloc, hem elaborat l’informe La pobresa energètica a la demarcació de Barcelona. Propostes d’actuació des de l’àmbit local, que mostra que els ens locals de la demarcació de Barcelona han incrementat les partides econòmiques destinades al pagament de factures de subministraments energètics. Aquesta mesura ha evitat talls de subministraments i continua sent una acció necessària davant situacions d’emergència, però sovint aquestes ajudes es cronifiquen sense resoldre la problemàtica.

Així, en el 89% dels municipis de la demarcació de Barcelona, segons aquest informe, les persones usuàries dels serveis socials que no poden pagar les factures de subministraments han rebut més d’una ajuda per aquest concepte. L’acció assistencial no és, doncs, suficient, ja que no resol d’arrel el problema i no aborda el conjunt de factors que hi intervenen.

Respondre a la pobresa energètica de forma preventiva i estructural implica, doncs, intervenir, també, sobre l’eficiència energètica de les llars i per reduir les despeses en energia, cosa que vol dir incidir en les polítiques que afecten el model energètic, l’habitatge, el medi ambient i el sistema de protecció social.

Programa pioner

Per aquesta raó, i en segon lloc, des de la Diputació de Barcelona s’aposta pel programa d’auditories i intervenció als habitatges en situació de pobresa energètica que hem posat en marxa aquest any -de forma transversal entre tres àmbits de la corporació: Benestar Social, Medi Ambient i Habitatge-, per tal de millorar l’eficiència energètica de més de 4.000 llars en el període 2016-2017 i 2017-2018. Es tracta d’un programa pioner que vol educar en un consum racional, eficient i responsable de les energies, instal·lar materials que permetin millorar l’eficiència energètica (per exemple substituir les bombetes per altres de led que tenen un menor consum, aïllaments de finestres i portes, o temporitzadors) i donar a conèixer les condicions de contractació, perquè hem detectat en una prova pilot realitzada a 40 habitatges que un 80% de les llars amb dret a bo social no l’havien demanat.

“Des de la Diputació hem començat a posar les eines per afrontar el problema i contribuir amb solucions que facilitin el nostre principi bàsic, actuar preventivament per disminuir la despesa energètica de les llars”

Finalment, cal tenir present el potencial que té el món local per promoure el treball en xarxa, una metodologia d’intervenció social que és imprescindible per abordar de forma preventiva la pobresa energètica: és necessària una acció coordinada entre els serveis socials, energètics, d’habitatge, de consum i de salut dels municipi, en col·laboració amb els diferents nivells de govern, el tercer sector social i les empreses del sector. Això fa molt necessari que, a banda d’una estratègia i una taula nacional per abordar la problemàtica, es desenvolupin a nivell local taules de coordinació o xarxes d’inclusió, en les quals l’accés als subministraments sigui un àmbit a tractar i on es convidi a participar-hi els diferents serveis de l’ajuntament, les entitats socials i les empreses del sector.

Per dur a terme totes aquestes accions hi ha elements que són clau, com la capacitació dels i les professionals dels serveis socials municipals, la sensibilització de la ciutadania i el desenvolupament de bones eines de detecció i diagnosi de la problemàtica.

En definitiva, si abordem la pobresa energètica des de l’àmbit més local, amb una mirada global, transversal i de coresponsabilitat, podrem contribuir a incidir en els models social i energètic que es troben en l’arrel d’aquesta problemàtica i garantir unes condicions de vida dignes a tota la ciutadania. Des de la Diputació hem començat a posar les eines per afrontar el problema i contribuir amb solucions que facilitin el nostre principi bàsic, actuar preventivament per disminuir la despesa energètica de les llars alhora que garantim la qualitat de vida dels ciutadans dels nostres pobles i ciutats.

Consell Plenari d’octubre: Propostes i Precs

En aquest Consell Plenari els regidors demòcrates Xavier Trias, Joaquim Forn i Jordi Martí han instat al Govern queabandoni la política de gestos, que faci entrar Barcelona a l’AMI i que que es reordeni urbanísticament l’entorn de la Sagrada Família.

El Born: No és un tema d’estàtues! De la Mercè Homs.

Article de la Mercè Homs publicat el 20 d’octubre a El Punt-Avui. Enllaç.

Aquests dies no he sentit pràcticament enlloc per què el Born va esdevenir el centre neuràlgic per excel·lència de la Barcelona i la Catalunya de 1700 i per què va rebre un milió de visitants en els primers sis mesos de la seva inauguració. És la història i la ciutat que amaguen a sota, i que treuen el nas en forma de ruïnes. És precisament la ciutat enderrocada per la guerra de Successió de 1714 que aflora en aquell indret concret. No en cap altre. Allà, els catalans i les catalanes vam perdre les llibertats com a poble. Vam deixar de ser-ho amb aquell “lliures o morts”.

Per tant, que el Born es convertís en la seu d’aquella època, en el lloc on recordar tot el que va passar aquells dies, setmanes i mesos de 1714, tenia tot el sentit del món. Per fi, el teníem. Un lloc per recordar la història. Una part de la història, és clar. Però la nostra història.

I jo em pregunto, per què? Per què un símbol acceptat per una immensa majoria es vol confondre entre les diferents etapes de la història? Per què un lloc que representa la plena llibertat de tot un poble s’ha diluït en mig d’una memòria col·lectiva? Què hi ha darrere d’aquesta voluntat? Què hi ha realment? Potser, només potser, el que hi ha darrere de tot aquest ball de bastons és que tots aquells símbols que de manera nítida ens recorden una època plena de llibertat es volen silenciar, es volen dissimular en un mar de confusió i tornem a preguntar-nos, per què?

Per tant, no és un tema d’estàtues sí o d’estàtues no. No és només un tema del lloc. Que també i que és important. El tema principal és la ferma voluntat de fer girar el cap en una altra direcció: el de tornar a posar l’accent en un projecte de República Espanyola que arribats a aquest punt algú vol encara utilitzar políticament però la història i els esdeveniments actuals la demostren impossible. Una direcció que sense cap mena de dubte no és per reforçar l’independentisme ni la voluntat de tot un poble de ser lliures. Sinó de reivindicar una altra cosa.

Última reflexió: la manera en què tot això passa, les maneres. A cop de volant, sense consens. Sense encomanar-se a ningú.

El contrapunt entre un Born i l’altre és evident, almenys fins ara. Un Born que recordava homes i dones lliures que en ús de la seva llibertat van preferir ser fidels a uns ideals contra un Born que aspira a ser un simple recinte d’exposicions. Els dos Borns ens parlen de la història, però de maneres ben diferents. Tant de bo hi hagi temps per replantejar-ho.

 

Utilitzar Catalunya, menysprear Barcelona. De Joaquim Forn.

Article de Joaquim Forn publicat a El Punt-Avui el 10-9-2016

Ada Colau ha iniciat el curs polític confirmant que participarà a la manifestació de la Diada i definint-se com a sobiranista. D’altres membres del seu equip de govern, Gerardo Pisarello, Jaume Asens, per exemple, també han aprofitat les darreres setmanes per insistir en el perfil sobiranista de Barcelona en Comú. Sempre matisant, és clar, que el seu sobiranisme és el bo, perquè és popular i també que en cap cas s’incorporen als actes convocats per Òmnium i l’Assemblea per defensar la independència de Catalunya, sinó per estar al costat de les institucions catalanes i treballar per una Espanya confederal.

Curiosament, tot aquest rampell de sobiranisme ambigu s’ha produït quan ja es dóna per fet que Barcelona en Comú esdevindrà un partit polític convencional el 2017 i que el seu objectiu, també expressat en una entrevista per Ada Colau, seran les eleccions al Parlament de Catalunya per propiciar un govern d’esquerres que naturalment continuaria sent de caràcter autonomista.

La suposada aposta per la claredat d’Ada Colau i Barcelona en Comú es perd quan es tracta del futur de Catalunya i dels catalans. El seu sobiranisme, si hi és, és purament instrumental i no va a favor de la nació catalana, sinó que està pensat únicament i exclusivament per jugar a favor dels seus interessos partidaris i partidistes.

La seva apel·lació al catalanisme popular d’extracció treballadora té només un objectiu: dividir el sobiranisme. El volen dividit perquè per ells l’única variable política que existeix és l’eix dreta-esquerra. I el que volen no és una Catalunya lliure, que pugui triar el seu futur, sinó que treballen activament per un catalanisme enfrontat, de bons i dolents, en què, és clar, els bons són ells i els dolents, tots els altres.

El sobiranisme, tal com ha quedat plantejat en els darrers anys des que va iniciar-se el procés, és un anhel de llibertat que va més enllà dels partits i de les batusses polítiques pròpies d’un país normal. En canvi, per Ada Colau aquesta unitat d’acció sobiranista és inimaginable, i no només perquè ja hagi deixat clar que no vol un estat per a Catalunya, sinó perquè sobretot el que pretén és forçar la divisió del catalanisme. Voler participar del sobiranisme atiant la flama de la divisió és utilitzar Catalunya i, sobretot, fer-li impossible el camí de la victòria. Ada Colau, per dir-ho clar, no vol que guanyi Catalunya; vol guanyar ella i vol que guanyi el seu partit.

Els exemples del que afirmo no són només de les darreres setmanes. L’abril del 2015, just abans de l’inici de la campanya electoral dels comicis municipals, Colau es va comprometre a fer una consulta a la ciutadania sobre si Barcelona s’havia d’adherir a l’Associació de Municipis per la Independència i va refermar el seu suport al legítim dret a decidir de Catalunya. Una promesa electoral que, 15 mesos després, continua sense complir i que ni tan sols té data prevista. N’hi hauria prou que Ada Colau donés llibertat de vot als seus regidors perquè la proposta tirés endavant, però en l’ambigüitat, els comuns viuen millor. És l’ambigüitat tàctica que utilitza Catalunya i el seu futur en funció del que consideren que més els pot beneficiar. Dir una cosa i la contrària. Ara ens diem sobiranistes i, en canvi, durant la campanya del 20-D l’alcaldessa va afirmar que “Madrid pot tornar a ser la nostra capital, una capital del segle XXI”. Capital, Madrid; i Barcelona, ciutat de províncies, tot molt sobiranista.

L’alcaldessa també ha anunciat que ara marxarà alguns caps de setmana per participar en les campanyes electorals dels seus partits afins a Galícia i el País Basc. Naturalment, pot fer-ho, només faltaria. Colau ha tornat de les vacances i ha parlat de Catalunya, de la confederació dels pobles d’Espanya i de les eleccions basques i gallegues. Però encara és l’hora que hagi plantejat un balanç seriós sobre la temporada d’estiu a la capital de Catalunya, on es continuen acumulant els problemes –alguns, sistèmics i difícils de resoldre; d’altres, clarament agreujats per la seva gestió al capdavant de l’Ajuntament– mentre l’alcaldessa i l’equip de govern semblen més interessats a fugir d’estudi, com si la cosa no els afectés.

Dividir el sobiranisme apel·lant a una falsa lluita de classes i utilitzar Catalunya només per treure’n profit propi, i menysprear amb el silenci Barcelona com si l’alcaldia fos una mena de tribuna per pontificar sobre tot menys sobre els problemes de la ciutat. Aquest és el doble full de ruta que planteja Ada Colau. No és el que es mereixen i necessiten el país i la seva capital.

“Hi ha qui diu i ens vol fer creure que ser sobiranista passa per dir que la nostra capital és Madrid.”

Discurs de Joaquim Forn al Fossar de les Moreres 10-9-2016

Un any més, un altre 10 de setembre, tornem a trobar-nos per recordar el nostre passat i conjurar-nos per guanyar el nostre futur. Són moltes les nits, moltes les persones, els sofriments i les esperances que ha vist passar aquest fossar. Són  molts els que hi eren i ja no hi són. Avui som aquí per tots ells. Som aquí per tornar a dir que volem ser lliures. I Som aquí per dir que aviat ho serem.

“No hi ha cap altre objectiu que no sigui el de negar a Catalunya i als catalans, el dret a decidir el seu futur. Hi ha qui per fer-ho, no ha dubtat en baixar a les clavegueres de l’Estat. La mentida i la difamació són les seves armes.”

Serem lliures perquè així ho decidirem entre tots. Perquè a Catalunya  tenim un projecte comú. Un ideal compartit i en positiu que no és altre que el d’esdevenir un Estat amb les eines i la voluntat de treballar pels catalans i no contra ningú.

L’Espanya d’avui ( ho veiem aquests dies ) no té projecte. No hi ha cap altre objectiu que no sigui el de negar a Catalunya i als catalans, el dret a decidir el seu futur. Hi ha qui per fer-ho, no ha dubtat en baixar a les clavegueres de l’Estat. La mentida i la difamació són les seves armes. Dividir-nos és el seu objectiu. Busquen el descrèdit de les persones per atacar el procés. Hem vingut a dir-los que no ho aconseguiran. Que no tenim por. Que cap imputació ni cap argúcia legal podrà fer-nos desdir del nostre compromís amb la voluntat democràtica dels catalans.

Amics i amigues, tenim a l’abast el noble objectiu de la llibertat. Sabíem com ho sabem ara, que assolir-lo no és feina fàcil. Que caldria posar-hi esforç, valentia, generositat i il·lusió.

Hi ha qui diu i ens vol fer creure que estem massa cansats per acabar allò que hem començat. Que les cames ens pesen i la mà ens tremola massa per poder escriure el nostre futur. Hi ha qui diu i ens vol fer creure que l’única manera d’acabar el procés és la renúncia i la dissolució en la falsa promesa d’una Espanya fraternal. Hi ha qui diu i ens vol fer creure que ser sobiranista passa per dir que la nostra capital és Madrid.

Deixem-los dir, però no ens els creguem. Si en algun moment les cames ens tremolen, que sigui perquè hem accelerat el pas. Si la mà ens ha de tremolar, que sigui d’emoció i no de por.

Si hem d’ampliar les bases del sobiranisme, que no sigui a costa de rebaixar el somni ni l’anhel d’independència.

“Amigues i amics, Barcelona pot ser aviat la capital d’un nou Estat a Europa. Una ciutat orgullosa del seu passat i compromesa amb el seu futur.”

Com deia en Jordi Carbonell: Que la prudència no ens faci traïdors.

Amigues i amics, Barcelona pot ser aviat la capital d’un nou Estat a Europa. Una ciutat orgullosa del seu passat i compromesa amb el seu futur. Una ciutat a l’alçada del sacrifici que van fer els nostres avantpassats per defensar-la. Barcelona es va perdre el 1714, però la seva dignitat va quedar intacta. Tinguem-ho sempre present. Estiguem orgullosos de ser barcelonins. Siguem conscients que aquesta ciutat ho va donar tot,  fins la vida, per la defensa de la llibertat. El Born, que alguns volen manipular com una joguina en mans de nens maldestres, n’és el testimoni més colpidor.  No totes les ciutats tenen un passat tant honorable. Sapiguem ser-ne dignes i sapiguem preservar-lo.

Abans feia referència a tota la gent que avui no ens pot acompanyar. He citat en Jordi Carbonell  i ara citaré a la Muriel Casals. La Muriel deia que no buscàvem cap somni,  que nosaltres érem….que nosaltres som el somni. Deia que la llibertat no és negociable i que serem invulnerables si estem junts. Muriel, avui som aquí com tu haguessis volgut, junts.

Junts pel teu somni, que és el nostre. Junts per la llibertat de Catalunya i el futur dels catalans. Junts contra la por i les amenaces. Junts amb la il·lusió de tenir-ho a tocar. Guanyarem! Visca Catalunya lliure!