Articles – Pàgina 4 – Projecte Barcelona 2019

El judici a un país

Aquest dilluns va començar un important judici al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. No només perquè la justícia espanyola ha fet seure un ex President, una ex vice Presidenta i una ex Consellera del Govern de la Generalitat per haver impulsat i organitzat un procés participatiu el 9-N. També perquè és un nou capítol, molt qualitatiu, de l’anomenat xoc de trens entre els que volem exercir la democràcia sense límits i els que pretenen seguir vivint a costa dels nostres 16.000 milions, que van a Madrid cada any, i no tornen.

Hem estat desenes de milers els catalans d’arreu del país que hem volgut fer costat als nostres representants. A Barcelona en directe, però també arreu de Catalunya i també a l’estat i a l’estranger. Expressant-los la nostra solidaritat i acompanyant-los físicament fins a les portes del TSJC. I hem pogut seguir en directe, i amb orgull, l’interrogatori de magistrats i fiscals, així com els arguments d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. Arguments i raons carregats de democràcia i de lleialtat i coherència amb el mandat popular i del Parlament de Catalunya.

La guerra bruta, mentrestant, continua greixant l’estratègia dels poders centrals de l’estat per fer avortar el procés cap al referèndum i la independència. Una guerra bruta sense aturador que, en el context del judici esmentat, ha arribat a Barcelona. I en concret ha intentat esquitxar a persones vinculades al govern de l’alcalde Trias, com el company i ex Tinent d’Alcalde d’Hàbitat Urbà Antoni Vives, el president del Port de Barcelona Sixte Cambra, l’ex gerent municipal i actual director general de Fira de Barcelona, Constantí Serrallonga, i altres responsables polítics de l’antiga Convergència i empresaris del sector de l’obra pública. Unes actuacions inèdites i impròpies d’un estat democràtic, dirigides per la Fiscalia de l’estat, en alguns extrems portades a terme d’esquenes al jutge instructor, executades matusserament i convenientment filtrades prèviament als mitjans de comunicació amb nocturnitat i traïdoria.

Tot indica, doncs, que els esdeveniments s’acceleraran. A més determinació democràtica del nostre Govern, del nostre Parlament i de la societat civil, més repressió dels aparells de l’estat. Aquests nous capítols de confrontació, difícils d’entendre a un país de la Unió Europea en ple segle XXI, hauran de servir, esperem, perquè forces polítiques que fins ara han nedat i guardat la roba es posicionin clarament a favor dels nostres represaliats i de la democràcia. En aquest sentit, cal exigir Ada Colau i els seus, que demanin perdó, d’una vegada, a Xavier Trias i al seu equip, per haver utilitzat de manera desvergonyida les falses acusacions de corrupció llençades pels aparells de l’estat i els mitjans de comunicació del règim durant la campanya electoral municipal de 2015. Es necessari i és de justícia si no volen ser còmplices dels que utilitzen la mentida, el xantatge i l’acarnissament com a eina política per a destruir l’adversari.

Imposar des de la minoria

Article publicat per na Francina Vila a l’E-Notícies el 21-12-2016

El tramvia passarà per la Diagonal, sí o sí”, ens diu Ada Colau. Sí o sí malgrat que les barcelonines i els barcelonins votéssim que no en una consulta, malgrat que no hi hagi cap estudi rigorós que avali el retorn social d’ una inversió de més de dos-cents milions d’euros. Malgrat que la implementació d’una infraestructura ferroviària tan rígida pel bell mig de la ciutat n’hipotequi la seva mobilitat. Malgrat que els veïns i veïnes de l’Eixample, el districte més dens i contaminat de Barcelona, tingui una qualitat de l’aire encara pitjor per les emissions d’unes obres faraòniques i per la concentració de vehicles que hi haurà als carrers d’aquests barris perquè serà difícil circular per la Diagonal.

Si o sí, aquest govern ens vol fer combregar amb les seves rodes de molí. Per pur dogmatisme ideològic i per allò de la flexidemocràcia que defensa el primer Tinent d’Alcalde Pisarello.

El consens polític no hi és. Fa aproximadament un any els grups municipals de CIU, ERC, Cs, PSC i PP a l’Ajuntament de Barcelona vàrem votar prioritzar la L10 abans de fer una inversió tan important com és la implementació del tramvia. I també vàrem acordar fer els estudis previs que justifiquin o no la idoneïtat tècnica, econòmica i social d’aquesta obra lligada a una inversió tan important.

La demanda ciutadana no hi és. Ans al contrari, els comerciants de la Diagonal i l’Eixample, per exemple, s’hi oposen frontalment per l’impacte negatiu de les obres, les implicacions que tindrà sobre l’estètica d’un carrer tan emblemàtic i les afectacions sobre la mobilitat de l’avinguda i dels carres adjacents. També els veïns i veïnes dels barris afectats han creat la plataforma ciutadana “Salvem la Diagonal” per mobilitzar la ciutadania en contra del projecte i poder explicar els seus arguments.

L’aval unànime dels professionals experts en la matèria tampoc no existeix. El RACC ha presentat fa uns dies un informe demolidor que es resumeix en paraules del president de la institució de la manera següent: “Un tramvia mal resolt és la pitjor de les solucions. Demanem més temps, més estudis i més prudència”. José Antonio Acebillo, exarquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona en època de l’alcalde Maragall, defineix el tramvia com un “depredador” d’espai públic inflexible als canvis a la manera de moure´ns les persones que hi haurà a les properes dècades. Germà Bel, catedràtic d’Economia aplicada a la UB, compara aquesta infraestructura amb d’altres que s’han construït a l’Estat com aeroports i estacions d’AVE que estan buides de passatgers i que han tingut costos elevadíssims per a les butxaques dels contribuents.

I davant d’aquest panorama, què proposa Ada Colau? Fer cas omís, seguir encarregant els estudis previs necessaris a l’obra de cara al proper exercici, que ens costaran a les barcelonines i als barcelonins tres milions d’euros i obviant que en democràcia els consensos són importants per fer avançar i progressar les societats.

La preveritat del govern Colau

Article publicat per Jaume Ciurana al Directe.cat 13-12-2016

En les darreres setmanes ha irromput amb força en l’opinió pública i publicada el concepte de postveritat. És a dir, entendre que allò que és realment important, allò que acaba imposant la seva lògica, allò que acabem donant per cert no és un fet determinat sinó el relat que se’n fa. No interessa doncs, aprofundir en la veritat sinó intentar que el record que d’aquesta en quedi, s’ajusti a allò que volem, independentment de la seva correspondència amb la realitat. Aquesta tendència, que no és nova en el fons, però sí en el desvergonyiment de la seva formulació, té una derivada que podríem batejar com a preveritat. I en això, el govern de Barcelona en Comú i PSC a Barcelona, el Govern d’Ada Colau, en són els campions.

La preveritat consisteix en imposar en l’imaginari col·lectiu una determinada idea, imatge o relat d’uns fets, d’unes mesures, d’unes accions polítiques o administratives, al marge que, no ja que els fets s’ajustin al que s’explica, sinó que, simplement, existeixin.

En canvi, la preveritat ens presenta un govern que lluita per als més febles, que s’enfronta al mal i als poders ocults de la ciutat, que si no fa res més és perquè no els deixen.

Ho veiem quotidianament en els anuncis d’accions per part del govern que no tenen una base sòlida al darrere: a Barcelona hi ha més desnonaments que mai – deu de diaris -, la pressió turística sobre determinats barris no para d’augmentar, el preu del lloguer s’ha disparat, una nova bombolla immobiliària afecta la ciutat, les contractacions de familiars i amics creixen, es confon constantment partit i institució, s’externalitzen i privatitzen contínuament determinats serveis, s’imposa el sectarisme que els allunya de la humilitat, els regidors de territori estan més lluny que mai dels ciutadans i quan hi són, són incapaços de donar respostes a les demandes veïnals… El menyspreu per als compromisos adquirits; per la participació real dels barcelonins –on és la consulta sobre l’AMI?-; l’obstinació en persistir en els errors –superilla, l’escultura de Franco al Born-; la impostura dels sous i els cotxes oficials; la incapacitat per pactar uns pressupostos; un pla d’inversions i un pla d’actuació municipal; l’haver estat incapaços de demanar perdó a Xavier Trias per les acusacions llançades contra ell en la campanya electoral; governar amb aquells als qui fa poc acusaven de màfia i de corruptes estructurals, que són els mateixos que neguen el dret a decidir i persegueixen polítics catalans per haver donat veu al poble el 9N… tot això i molt més són els fets. No cauré en la pretensió de qualificar aquest reguitzell de fets aquí exposat de ser la veritat. Però són també veritat.

En canvi, la preveritat ens presenta un govern que lluita per als més febles, que s’enfronta al mal i als poders ocults de la ciutat, que si no fa res més és perquè no els deixen. En el món de la preveritat d’Ada Colau, la ciutat comença i acaba amb ella. Els partidaris de la preveritat són poderosos i tenen importants altaveus i així procuren que el seu missatge cali entre els barcelonins. L’únic inconvenient pels practicants de la preveritat és que el temps els acaba desmentint i, més d’hora que tard, se’ls veu el llautó.

La “democràcia dinàmica” de Pisarello. De Joaquim Forn.

Article de Joaquim Forn publicat a El Periódico el 30-11-2016

“La democràcia suporta malament els adjectius. De fet, li sobren tots. Quan necessita adjectius és perquè amb tota probabilitat ens trobem davant d’un règim que no és democràtic.”

La democràcia suporta malament els adjectius. De fet, li sobren tots. Quan necessita adjectius és perquè amb tota probabilitat ens trobem davant d’un règim que no és democràtic. El franquisme es volia fer passar per una democràcia orgànica, mentre les dictadures comunistes ens bombardejaven amb el concepte de democràcia popular. Amb la mort de Fidel Castro, a Barcelona i a Catalunya hem tornat a assistir a un trist espectacle de legitimació de la dictadura. Per desgràcia han sigut moltes les persones i els col·lectius polítics que s’han apuntat a aquest exercici d’enaltiment d’esclafar les llibertats del poble cubà per part d’un règim que malgrat el seu inici revolucionari va trigar poc a ensenyar les seves verdaderes credencials de reaccionari. Entre aquests, destaca el primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello, qui, a través de les xarxes socials, va acabar reconeixent quin és el concepte de democràcia que guia la seva acció política com a mà dreta de l’alcaldessa.

Per Pisarello, «la democràcia no és un concepte estàtic. T’hi pots acostar o allunyar depenent del moment històric». Vaja, que segons el primer tinent d’alcalde la democràcia, en el fons, només té un valor d’ús que utilitzes en funció de les circumstàncies. Com que de les idees surten les polítiques, crec que ens trobem davant del pensament que justifica i explica com s’està governant Barcelona i la falta de diàleg i la prepotència cap a l’oposició que practica el govern de Colau. La democràcia, segons el tuit de Pisarello, és dinàmica i, segons convingui, es practica o no en funció de les circumstàncies. Serveix per guanyar eleccions i arribar al poder; però una vegada es mana, si les circumstàncies ho exigeixen, no s’ha de practicar, o convé matisar-la o desdibuixar-la. Això, és clar, sempre que qui hagi arribat al poder sigui de la teva corda, li faltava afegir a la mà dreta de l’alcaldessa. És aquesta visió patrimonial del poder i la superioritat moral que acompanya els comuns, no només Pisarello, la que explica la soledat i debilitat que acompanya la seva acció de govern. Ni pla d’acció municipal, ni pressupostos i la necessitat de passar per una moció de confiança que només superarà, si la supera, per la diabòlica aritmètica del plenari municipal.

“Afortunadament, Pisarello no pot portar a la pràctica la seva idea de «democràcia dinàmica» a Barcelona perquè els comuns estan molt lluny de tenir la força suficient.”

Afortunadament, Pisarello no pot portar a la pràctica la seva idea de «democràcia dinàmica» a Barcelona perquè els comuns estan molt lluny de tenir la força suficient, i l’oposició que encapçalo, juntament amb altres grups, no l’hi permet. Però preocupa que la ciutat estigui governada per persones amb una cultura política tan poc solvent en la indiscutibilitat de la democràcia com a sistema polític que mai es pot construir sobre l’aniquilació de les llibertats.

Ens hauria agradat més veure com els responsables governamentals de Barcelona aprofitaven la mort del dictador per compartir la seva solidaritat amb el poble cubà en el seu conjunt. En lloc d’això, hem vist com, des d’un absolut desvergonyiment, Pisarello introduïa el perillós concepte de ‘democràcia dinàmica’ per justificar Fidel. ¿És aquest el model de democràcia que vol impulsar per a Barcelona? Sent així, és tasca dels demòcrates que no posen adjectius a la democràcia fer el possible per impedir-los-ho.

Actuar més enllà de la labor assistencial. De la Maite Fandos.

Article de la Maite Fandos publicat a El Periódico el 29-11-2016

De tothom és coneguda la situació actual en què es troben moltes persones, per raons diverses, a l’hora d’afrontar els pagaments de subministraments bàsics com l’aigua, el gas o la llum. Per això, la lluita contra la pobresa energètica s’ha convertit en una política clau de la Diputació de Barcelona, juntament amb molts altres programes que es despleguen des de Benestar Social, per aconseguir que hi hagi una garantia social bàsica per a tothom.

“L’accés a serveis bàsics com llum, aigua i gas és un dret fonamental de tots els ciutadans i ciutadanes dels nostres pobles i ciutats.”

L’empobriment de la població amb la crisi econòmica, el creixement de la pobresa material severa o l’elevada taxa d’atur, sumat a altres elements estructurals com ara el deficient estat del parc d’habitatges en termes d’eficiència energètica i l’elevat preu de l’energia, un dels més cars d’Europa, són algunes de les dades que es van posar sobre la taula els dies 3 i 4 de novembre en el I Congrés Català de Pobresa Energètica, organitzat a Sabadell i que ha facilitat consensuar actuacions entre administracions, empreses i entitats del tercer sector social que donin solucions a aquestes situacions. Totes les administracions van fer front comú per resoldre definitivament aquesta situació.

L’accés a serveis bàsics com llum, aigua i gas és un dret fonamental de tots els ciutadans i ciutadanes dels nostres pobles i ciutats. Per això actuem per donar suport als ajuntaments de manera que puguin atendre el millor possible la ciutadania davant d’aquesta urgència social. I ho fem a través d’aportacions econòmiques destinades a fer front al pagament de subministraments de les famílies en situació de vulnerabilitat energètica; amb actuacions de caràcter preventiu i centrades en l’empoderament dels equips municipals; i aportant eines per aconseguir reduir el consum energètic de les llars i la despesa en aquests subministraments.

Per aquest motiu, des de la Diputació de Barcelona estem impulsant mesures concretes com, per exemple, el diagnòstic de la situació al territori. Els municipis, especialment els equips de serveis socials, coneixen de prop la realitat i, juntament amb les entitats del tercer sector social, estan donant resposta des de fa anys a les necessitats més immediates. Per això, en primer lloc, hem elaborat l’informe La pobresa energètica a la demarcació de Barcelona. Propostes d’actuació des de l’àmbit local, que mostra que els ens locals de la demarcació de Barcelona han incrementat les partides econòmiques destinades al pagament de factures de subministraments energètics. Aquesta mesura ha evitat talls de subministraments i continua sent una acció necessària davant situacions d’emergència, però sovint aquestes ajudes es cronifiquen sense resoldre la problemàtica.

Així, en el 89% dels municipis de la demarcació de Barcelona, segons aquest informe, les persones usuàries dels serveis socials que no poden pagar les factures de subministraments han rebut més d’una ajuda per aquest concepte. L’acció assistencial no és, doncs, suficient, ja que no resol d’arrel el problema i no aborda el conjunt de factors que hi intervenen.

Respondre a la pobresa energètica de forma preventiva i estructural implica, doncs, intervenir, també, sobre l’eficiència energètica de les llars i per reduir les despeses en energia, cosa que vol dir incidir en les polítiques que afecten el model energètic, l’habitatge, el medi ambient i el sistema de protecció social.

Programa pioner

Per aquesta raó, i en segon lloc, des de la Diputació de Barcelona s’aposta pel programa d’auditories i intervenció als habitatges en situació de pobresa energètica que hem posat en marxa aquest any -de forma transversal entre tres àmbits de la corporació: Benestar Social, Medi Ambient i Habitatge-, per tal de millorar l’eficiència energètica de més de 4.000 llars en el període 2016-2017 i 2017-2018. Es tracta d’un programa pioner que vol educar en un consum racional, eficient i responsable de les energies, instal·lar materials que permetin millorar l’eficiència energètica (per exemple substituir les bombetes per altres de led que tenen un menor consum, aïllaments de finestres i portes, o temporitzadors) i donar a conèixer les condicions de contractació, perquè hem detectat en una prova pilot realitzada a 40 habitatges que un 80% de les llars amb dret a bo social no l’havien demanat.

“Des de la Diputació hem començat a posar les eines per afrontar el problema i contribuir amb solucions que facilitin el nostre principi bàsic, actuar preventivament per disminuir la despesa energètica de les llars”

Finalment, cal tenir present el potencial que té el món local per promoure el treball en xarxa, una metodologia d’intervenció social que és imprescindible per abordar de forma preventiva la pobresa energètica: és necessària una acció coordinada entre els serveis socials, energètics, d’habitatge, de consum i de salut dels municipi, en col·laboració amb els diferents nivells de govern, el tercer sector social i les empreses del sector. Això fa molt necessari que, a banda d’una estratègia i una taula nacional per abordar la problemàtica, es desenvolupin a nivell local taules de coordinació o xarxes d’inclusió, en les quals l’accés als subministraments sigui un àmbit a tractar i on es convidi a participar-hi els diferents serveis de l’ajuntament, les entitats socials i les empreses del sector.

Per dur a terme totes aquestes accions hi ha elements que són clau, com la capacitació dels i les professionals dels serveis socials municipals, la sensibilització de la ciutadania i el desenvolupament de bones eines de detecció i diagnosi de la problemàtica.

En definitiva, si abordem la pobresa energètica des de l’àmbit més local, amb una mirada global, transversal i de coresponsabilitat, podrem contribuir a incidir en els models social i energètic que es troben en l’arrel d’aquesta problemàtica i garantir unes condicions de vida dignes a tota la ciutadania. Des de la Diputació hem començat a posar les eines per afrontar el problema i contribuir amb solucions que facilitin el nostre principi bàsic, actuar preventivament per disminuir la despesa energètica de les llars alhora que garantim la qualitat de vida dels ciutadans dels nostres pobles i ciutats.

La bombolla immobiliària d’Ada Colau. De Jordi Martí

Article de Jordi Martí publicat a l’E-notícies el 29-11-2016

La possibilitat d’accedir a un habitatge digne i assequible està sent el gran fracàs del govern d’Ada Colau en el seu primer any i mig de mandat municipal.

Durant la campanya electoral va dir que acabaria amb els desnonaments, i sota el seu mandat s’estan produint deu desnonaments diaris de mitjana.

Durant la campanya electoral ens va acusar de “màfia” –també als seus actuals socis del PSC-, i de connivència amb determinats sectors econòmics, i sota el seu mandat els preus del lloguer d’habitatge han augmentat un 15%, amb el perill d’expulsió de milers de barcelonins de la ciutat, mentre es multipliquen les promocions d’apartaments turístics de luxe.

Durant la campanya electoral va estigmatitzar el turisme, i després de divuit mesos de mandat, els preus de les places hoteleres i de les explotacions hoteleres s’han incrementat més d’un 30% i s’ha batut el rècord de turistes, provocant en molts casos l’empitjorament de la convivència. I a més, tenim el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) aturat i sense suports polítics.

I per donar resposta als problemes d’accés a l’habitatge han presentat un Pla Local de l’Habitatge 2017-2025 sense diàleg polític, d’esquenes al Tercer Sector Social que gestiona habitatge social de lloguer, oblidant la importància d’incentivar l’habitatge de preu assequible i no únicament social, i bandejant qualsevol previsió que incorpori incentius per a la compra venda d’habitatge de protecció oficial.

En resum, el govern d’Ada Colau està fracassant de manera rotunda en l’objectiu de millorar l’accés dels barcelonins a un habitatge digne i assequible, mentre permet les ocupacions il·legals i es converteix en còmplice de les empreses hoteleres, que amb les restriccions a la competència que comporta el PEUAT, s’estan fent d’or amb uns beneficis empresarials sobredimensionats.

Tenim un govern municipal a Barcelona que, o mentia durant la campanya electoral mentre s’aprofitava indignament del patiment de milers de famílies, o tenia un total desconeixement de la realitat de la ciutat i de la complexitat del mercat de l’habitatge. Sigui el que sigui, tenim un avui govern incompetent i que ja ha demostrat que necessitava passar per l’oposició abans de governar.

Un govern que no governa. De Joaquim Forn.

Article publicat el 21-11-2016 a El Món.

El govern d’Ada Colau ni governa ni convenç. Fa uns quants dies l’alcaldessa va assegurar que el Govern des de fora no es veia igual que des de dins, que ara estaven en una fase d’aprenentatge del que significava realment governar. Sembla que hagi descobert fa poc que governar no és fer gestos, interpretar, fer teatre del dolent. Que a més d’estàtues de Franco i pregoners també s’ha de gestionar un dia a dia, dia a dia en què està fracassant clamorosament. Ni ordenances fiscals, ni Pla d’Actuació Municipal, ni Pla d’Hotels i Establiments Turístics, ni ordenances de terrasses. L’únic que aconseguiran aprovar seran els pressupostos i per imperatiu legal. La ciutat de Barcelona ha de tenir uns pressupostos encara que Colau no tingui majoria, i si aconsegueix superar la qüestió de confiança, els pressupostos que ha presentat seran aprovats automàticament. Els aprovaran sense haver convençut a la majoria de la bondat dels seus números i propostes.

“Perquè, i després de l’aprovació in extremis, què? Què passarà després d’això? Tenen cap pla? Cap objectiu? Quin full de ruta seguiran? Amb quins aliats comptaran?”

Però el problema real no són els pressupostos, el problema real és que no s’albira cap futur. No hi ha un després. Perquè, i després de l’aprovació in extremis, què? Què passarà després d’això? Tenen cap pla? Cap objectiu? Quin full de ruta seguiran? Amb quins aliats comptaran? Continuaran amb el seu aprenentatge també en aquest camp? Aprendran a pactar amb la pluralitat de la ciutat? A arribar a acords amb la gent que no pensa com ells? La ciutat no es pot aturar fins que n’aprenguin. Cada dia surten nous reptes als quals hem de fer front, estaran preparats? La ciutat no és una joguina ni un experiment sociològic d’algun show televisiu. No podem viure en una permanent rectificació.

“I això no és culpa dels demòcrates, ja que els seus aliats naturals també els han abandonat. Aliats amb els quals nosaltres sí que hem pogut pactar tot i estar a les antípodes polítiques.”

La bona herència rebuda s’està acabant, això es comença a notar, i ara els toca treballar. Per ara hi ha moltes paraules, moltes declaracions i molts pocs fets. Molta gesticulació i poc diàleg autèntic. Poc consens i molt queixar-se en rodes de premsa. I això no és culpa dels demòcrates, ja que els seus aliats naturals també els han abandonat. Aliats amb els quals nosaltres sí que hem pogut pactar tot i estar a les antípodes polítiques. És un problema de tarannà i de voluntat. Tenen un problema amb el tarannà, però també amb les prioritats que ha de seguir la política municipal. És la manera com miren la política i el que aquesta ha de significar: és més important crear una “nova hegemonia”, una nova casta de poder abans que la funcionalitat de Barcelona i el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes.

“Un cop més, Colau sembla desconèixer les regles del joc democràtic, un cop més s’amaga darrera el populisme més ranci”

Només ha faltat que Colau afirmés que si ella pogués, convocaria eleccions anticipades!! Un cop més, Colau sembla desconèixer les regles del joc democràtic, un cop més s’amaga darrera el populisme més ranci, imaginant-se que no té prou suport polític, però sí suport popular. Tot això és una política que s’allunya de la realitat d’una ciutat de més de milió i mig d’habitants. Ara és

Ara és l’hora de governar, Barcelona no pot continuar perdent oportunitats.

El temps de la pedra. De Jaume Ciurana

Article publicat a La Vanguardia el 17-11-2016

“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau.

“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau en lloc d’emprendre una rehabilitació per a la qual –diuen- no hi ha recursos. I ho diuen, també, pocs mesos després de rebutjar que una part de l’aportació de 30 milions d’euros que fa la Diputació a la capital del país es destinés a l’esmentat teatre tal com vàrem proposar. Des de Sixena fins al teatre Arnau, les decisions sobre el patrimoni tenen uan dimensió social –política- innegable.

Aquesta expressió, plena d’insensibilitat i d’aparença prepotent però profundament acomplexada dels responsables municipals, obeeix a una raó de fons gens negligible i que malauradament, està ben estesa: la poca consideració social del patrimoni històric. A Catalunya les polítiques patrimonials no han avançat els darrers anys com ho han fet, per exemple, les mediambientals o les d’igualtat de gènere. Han avançat, és cert, i seria injust ignorar-ho, però no prou. I els avenços no sempre han anat acompanyats de les estratègies de conservació, restauració i interpretació necessàries. La política patrimonial sovint es confon amb la museística. S’agafa una part per un tot. Les polítiques patrimonials s’han de fer al territori, als mitjans de comunicació, a les escoles. Posar en relleu el patrimoni d’un país és enviar el missatge que respectem la memòria dels que ens han precedit i del conjunt d’elements –sovint complexos, com la mateixa societat- que ens han fet ser com som. És una mostra de maduresa col•lectiva saber-ne valorar la importància i un element pedagògic de primer ordre per entendre l’evolució tan històrica –civil, religiosa, militar, popular- com estètica de la societat a què pertanyen.

Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?

La societat ha de tenir un paper clau en la preservació de la nostra història, es tracti d’edificis, de patrimoni etnogràfic, d’arxius o de restes arqueològiques. És gràcies a la gent sensibilitzada del territori, les entitats, els grups de recerca locals que avui podem gaudir-ne. La pèrdua dels fons de les fundacions de les antigues caixes d’estalvi ha accentuat la fragilitat de les polítiques patrimonials. Però les administracions no poden renunciar a la seva responsabilitat: dotar pressupostàriament les polítiques patrimonials. Si ens preguntem com hem arribat fins aquí, la llarga crisi, la pràctica desaparició de l’aplicació de l’1% cultural i la poca capacitat dels que ens considerem defensors de la pedra per situar la protecció del patrimoni històric com una de les prioritats en els pressupostos de les administracions poden ser la resposta. Però no ens hi resignem. La lluita val la pena. Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?

Raons per construir una nova majoria a Barcelona. De Joaquim Forn

Article publicat el 2-11-16 al Diari Ara

Divendres passat, en el decurs del plenari de l’Ajuntament de Barcelona, vaig anunciar la voluntat de començar a treballar per construir una alternativa al govern d’Ada Colau.

La decisió és conseqüència de la reprovació que vàrem presentar i que va assolir un ampli suport entre diferents partits del consistori. Concretament va aconseguir el suport de 23 regidors (CiU, C’s, ERC i el PP), contra 15 (BComú i el PSC) i l’abstenció de la CUP.

Per què vàrem presentar una proposició de reprovació?

Han transcorregut 16 mesos des de l’arribada al govern de Barcelona en Comú. En aquests mesos hem tingut prou temps per saber cap on vol portar la ciutat Ada Colau.

El balanç que faig d’aquests mesos de govern no és positiu. Ja vaig dir al plenari de l’Ajuntament que no tot el que s’havia fet ens semblava malament, fins i tot podem compartir algunes de les polítiques que s’estan realitzant, però tenim un govern mancat de rumb, que pateix una feblesa i un aïllament que poden acabar paralitzant la ciutat.

“En una setmana el govern de Colau ha estat incapaç d’aprovar el seu full de ruta i de tirar endavant les ordenances fiscals”

Ja sé que la ciutat en el seu dia a dia funciona, però si no es prenen decisions o si es retarda l’execució de determinats projectes de ciutat -i això s’uneix a la manca d’ambició i lideratge- es pot fer recular Barcelona i fer-li perdre oportunitats.

No es tracta de fer una llista de temes; tan sols cal recordar que en una setmana el govern de Colau ha estat incapaç d’aprovar el seu full de ruta, el Pla d’Actuació Municipal, i s’ha vist incapaç de tirar endavant les ordenances fiscals. Per acabar-ho d’arreglar, tenim a l’horitzó l’aprovació dels pressupostos municipals.

Si, a més, hi afegim els projectes aturats o una abusiva política de gestos i declaracions que només ajuden a crear divisió i confrontació, no sorprèn que la reprovació del consistori hagi estat tan majoritària.

Per què volem treballar per construir una alternativa?

Si després de la reprovació no exercíssim la nostra responsabilitat liderant una alternativa al govern, no estaríem fent la feina que ens pertoca. Es tracta d’una responsabilitat principal del grup de Convergència i Unió, perquè només ens separa un regidor i 17.000 vots de Barcelona en Comú.

Som perfectament conscients de l’aritmètica municipal. Sabem que per assolir una majoria de 21 regidors, els necessaris per presentar una moció de censura, cal la suma de grups polítics ideològicament molt diferents. Qui es quedi només amb aquesta part de l’anàlisi, per molt realista que sigui, es resigna a deixar que les coses continuïn com estan. No és el nostre cas: nosaltres no ens resignem.

“Les properes setmanes parlarem amb tots els grups per veure les possibilitats, els tempos i l’abast de l’alternativa”

La nostra determinació no s’esgota ni en un ni en dos mesos. Volem articular aquesta majoria política quan es donin les circumstàncies per fer-la possible. Les properes setmanes parlarem amb tots els grups per veure les possibilitats, els tempos i el seu abast.

A curt termini estem convençuts que podrem articular majories des de l’oposició, al voltant de determinats temes, com per exemple la internacionalització de Barcelona, el foment de l’economia productiva o la creació de llocs de treball que ens podran ajudar a sortir de l’actual situació de paràlisi.

Però el que sobretot volem és construir una alternativa social majoritària. Aquest és el nostre objectiu a mitjà termini. No podem aspirar a construir una majoria política sense recuperar complicitats amb els sectors econòmics, socials i culturals. Avui hi ha molta gent que està esperant superar una visió de ciutat dividida entre bons i dolents, una ciutat de baixa volada, dirigida i que aposta pel decreixement de l’economia, en definitiva, de les oportunitats per a tothom. Són molts els ciutadans que volen recuperar l’ambició, el respecte al civisme, a la iniciativa individual, que aposten per una ciutat que generi activitat econòmica i que volen que Barcelona exerceixi de capital.

A tots ells ens dirigim i per a ells construirem una alternativa.

El tramvia per la Diagonal: a qui beneficia? De Joaquim Forn.

Article publicat el 22-9-2016 a El Punt-Avui

Eduard Albors, enginyer de camins, escrivia un article el dilluns 19 de setembre, “El tramvia per la Diagonal, i ara què?”, on feia un seguit de consideracions, suposadament tècniques, sobre la bondat de l’opció del Tramvia per la Diagonal. A banda dels excessos verbals emprats, en qualificar l’actitud de l’anterior alcalde, Xavier Trias, de “cega i obstruccionista” pel fet de defensar de manera argumentada l’opció del bus elèctric com la millor solució per connectar el transport públic per la Diagonal, sobta que un professional de la seva formació acadèmica i trajectòria laboral tingui una aproximació tant simplista a un problema de gran complexitat.

El senyor Albors diu que “he vist els estudis tècnics que l’Ajuntament ha penjat a Internet”. Si a més de veure’ls els hagués estudiat, comprendria que, malgrat els evidents “esforços” per nodrir artificialment de passatge l’opció del tramvia, el resultat aconseguit és molt poc encoratjador pel que fa a la captació de nova demanda de viatgers i a la reducció de viatges fets en vehicle privat. La majoria de la demanda captada pel tramvia que indiquen els “estudis” ja procedeix del transport públic, el bus. Aquests usuaris es veuen forçats a agafar el tramvia perquè s’eliminen les seves línies de bus!

El Govern d’Ada Colau no avalua la ineficiència de l’eliminació de desenes de parades d’autobús existents i concentració en unes poques estacions de tramvia, ni estudia l’efecte que tindrà la pèrdua de connectivitat amb la xarxa de transport públic. No ha calculat l’impacte econòmic pel sistema que significarà el traspàs de 82.000 passatgers diaris que actualment circulen amb TMB i que passaran a un operador privat, ni tampoc els costos d’augmentar la participació pública en la concessió o el cost d’una possible recuperació. Tampoc no ha estudiat els factors potencials de contaminació directa i indirecta per l’execució de la infraestructura, ni tant sols s’ha avingut a avaluar les conseqüències derivades per la resta d’usuaris de la via (vehicle privat, vianants…) per la implantació d’una infraestructura fixa en superfície.

I com a píndola final, ressaltar una situació del tot inversemblant: en aquest procés d’anàlisi pseudo-tècnic realitzat per l’Ajuntament, TMB –l’empresa pública del transport de Barcelona-, hi ha tingut des del primer moment un paper molt secundari. Una circumstància extraordinàriament negativa, per la pèrdua de coneixement i valor afegit.

Què produeix aquesta fe cega en l’opció del tramvia per davant de l’opció del bus elèctric? Ignorància? Interès? Prepotència?

La veritable pregunta que hauria de formular el senyor Albors és la següent: Com és possible que des de l’Ajuntament s’accepti que el tramvia en superfície per la Diagonal és la millor opció per garantir la connectivitat si no ha tingut present tots aquests condicionants?

Un altre pregunta pertinent seria: Què produeix aquesta fe cega en l’opció del tramvia per davant de l’opció del bus elèctric? Ignorància? Interès? Prepotència?

Són moltes les veus dels acadèmics i professionals, especialment aquells que fan una aproximació independent als estudis de l’Ajuntament, que coincideixen a afirmar que el bus elèctric és una opció millor. Tant des del punt de vista econòmic, 20 vegades més barat, com per l’impacte en la mobilitat i el medi ambient. No podem tornar a caure en la cultura del sobredimensionament de determinades infraestructures o en una despesa indiscriminada.

Tampoc me’n puc estar de somriure quan el Sr. Albors recomana en el seu article que a l’alçada de Francesc Macià s’hauria de construir un túnel i una estació soterrada. Què ens costaria això? 100, 200 milions més? Què ràpid ens gastem els diners! Quan no són nostres tirem la casa per la finestra. Això faria que la taxa de retorn social del projecte, ja de per si –en el cas d’estar ben calculada- molt negativa, arribés a límits vergonyants.

El Grup Municipal de CIU no està en contra del tramvia, està definitivament a favor del transport públic, com demostra que al període 2011-2015 el govern municipal de CIU va augmentar un 37% les seves aportacions a l’ATM, mentre que durant el mandat 2007-2011, el govern de PSC i IC les va reduir en un 11%.

Entenem que és prioritari disminuir el trànsit de vehicles privats de manera racional i progressiva per reduir la contaminació i guanyar espai pels vianants i a més visualitzem al tramvia com un excel·lent mitjà de transport quan la seva aplicació és l’adient per l’entorn i formant part del sistema de transport. A les grans ciutats europees, el tramvia s’articula com a corredor metropolità tot enllaçant barris o ciutats. En cap cas s’implanten eixos de connectivitat als centres neuràlgics, on l’extrema densitat, com és el cas de Barcelona i de l’Eixample, el fa incompatible amb la seva tipologia (longitud, volumetria..) i la presència de vianants, bicicletes i interseccions semaforitzades cada 100 m.

El bus elèctric és el mitjà de transport que ens aporta una solució tècnica més coherent, sense externalitats negatives i a un cost molt més raonable.

L’aplicació del tramvia en superfície com a solució per millorar la connectivitat de la Diagonal perjudica el conjunt de la mobilitat de Barcelona, econòmicament és insostenible i té un efecte amplificador sobre la contaminació. Això són fets contrastables.

El bus elèctric és el mitjà de transport que ens aporta una solució tècnica més coherent, sense externalitats negatives i a un cost molt més raonable.

És feina de l’Ajuntament entendre la complexitat del problema, no frivolitzar amb les necessitats de les persones i buscar aquelles propostes més sostenibles, tant des del punt de vista financer, com mediambiental.