Un govern que no governa. De Joaquim Forn.

Article publicat el 21-11-2016 a El Món.

El govern d’Ada Colau ni governa ni convenç. Fa uns quants dies l’alcaldessa va assegurar que el Govern des de fora no es veia igual que des de dins, que ara estaven en una fase d’aprenentatge del que significava realment governar. Sembla que hagi descobert fa poc que governar no és fer gestos, interpretar, fer teatre del dolent. Que a més d’estàtues de Franco i pregoners també s’ha de gestionar un dia a dia, dia a dia en què està fracassant clamorosament. Ni ordenances fiscals, ni Pla d’Actuació Municipal, ni Pla d’Hotels i Establiments Turístics, ni ordenances de terrasses. L’únic que aconseguiran aprovar seran els pressupostos i per imperatiu legal. La ciutat de Barcelona ha de tenir uns pressupostos encara que Colau no tingui majoria, i si aconsegueix superar la qüestió de confiança, els pressupostos que ha presentat seran aprovats automàticament. Els aprovaran sense haver convençut a la majoria de la bondat dels seus números i propostes.

“Perquè, i després de l’aprovació in extremis, què? Què passarà després d’això? Tenen cap pla? Cap objectiu? Quin full de ruta seguiran? Amb quins aliats comptaran?”

Però el problema real no són els pressupostos, el problema real és que no s’albira cap futur. No hi ha un després. Perquè, i després de l’aprovació in extremis, què? Què passarà després d’això? Tenen cap pla? Cap objectiu? Quin full de ruta seguiran? Amb quins aliats comptaran? Continuaran amb el seu aprenentatge també en aquest camp? Aprendran a pactar amb la pluralitat de la ciutat? A arribar a acords amb la gent que no pensa com ells? La ciutat no es pot aturar fins que n’aprenguin. Cada dia surten nous reptes als quals hem de fer front, estaran preparats? La ciutat no és una joguina ni un experiment sociològic d’algun show televisiu. No podem viure en una permanent rectificació.

“I això no és culpa dels demòcrates, ja que els seus aliats naturals també els han abandonat. Aliats amb els quals nosaltres sí que hem pogut pactar tot i estar a les antípodes polítiques.”

La bona herència rebuda s’està acabant, això es comença a notar, i ara els toca treballar. Per ara hi ha moltes paraules, moltes declaracions i molts pocs fets. Molta gesticulació i poc diàleg autèntic. Poc consens i molt queixar-se en rodes de premsa. I això no és culpa dels demòcrates, ja que els seus aliats naturals també els han abandonat. Aliats amb els quals nosaltres sí que hem pogut pactar tot i estar a les antípodes polítiques. És un problema de tarannà i de voluntat. Tenen un problema amb el tarannà, però també amb les prioritats que ha de seguir la política municipal. És la manera com miren la política i el que aquesta ha de significar: és més important crear una “nova hegemonia”, una nova casta de poder abans que la funcionalitat de Barcelona i el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes.

“Un cop més, Colau sembla desconèixer les regles del joc democràtic, un cop més s’amaga darrera el populisme més ranci”

Només ha faltat que Colau afirmés que si ella pogués, convocaria eleccions anticipades!! Un cop més, Colau sembla desconèixer les regles del joc democràtic, un cop més s’amaga darrera el populisme més ranci, imaginant-se que no té prou suport polític, però sí suport popular. Tot això és una política que s’allunya de la realitat d’una ciutat de més de milió i mig d’habitants. Ara és

Ara és l’hora de governar, Barcelona no pot continuar perdent oportunitats.

“Colau s’ha arribat a creure que ha fet una revolució”

Entrevista a Joaquim Forn, El Punt-Avui 20-11-16

“Colau s’ha arribat a creure que ha fet una revolució”

En el moment en què l’oposició al consistori de Barcelona maniobra per fer de contrafort al govern d’Ada Colau, el portaveu i home fort del grup de CiU, Joaquim Forn, explica què hi ha al darrere d’aquesta estratègia.

Encara veu possibilitats de configurar una alternativa, o moció de censura, a Colau?

Hi estem treballant. Continuem tenint reunions amb tots els grups, incloent-hi el PSC, i això ens ha ajudat a tenir un contacte més sovintejat per plantejar alternatives a qüestions que son importants per a la ciutat.

Si calgués, faria govern amb el PP o C’s?

Nosaltres el que vam dir és que el que era imprescindible era que en aquesta majoria que volem construir hi hagués ERC i el PSC. I aquesta és el nostra voluntat. És evident que el PSC, en aquests moments, ha fet l’opció d’entrar en el govern de Colau, però continuem creient que entre aquests tres partits hi ha molts possibles punts d’acord. I en una situació de necessitat, crisi, i paràlisi com la que estem vivint a Barcelona, està plenament justificat que aquestes tres formacions puguem actuar conjuntament

A principi de mandat, alguns sectors de dins i fora del partit els van acusar de no haver intentat un moviment semblant. La d’ara, doncs, és una maniobra de correcció?

No. Són coses diferents. La nostra proposta es fa en un moment en què han passat coses importants. D’entrada, cal recordar que la senyora Colau va ser investida amb els vots del PSC, ERC i la CUP, i nosaltres plantegem això en el lmoment que ERC i la CUP han aprovat una reprovació al govern. Per tant, el suport inicial que tenia Colau, no és el mateix que ara. I no només des del punt de vista polític, sinó també social.

Creuen que la història de Barcelona comença amb la seva entrada al govern.

En què ha pecat, el govern de Colau?

En prepotència i desconeixement. Prepotència, per pensar que podien actuar com si tinguessin majoria absoluta. Colau s’ha arribat a creure que ha fet un gran canvi o revolució. I la realitat diu que només estan a un regidor i 17.000 vots de nosaltres. I, alhora, han topat amb la realitat. Desconeixien absolutament les regles del joc, i que aquí, per tirar endavant projectes, els has de pactar i aconseguir majories. I és preocupant que davant d’aquesta situació de paràlisi la resposta de Colau sigui dir que, si pogués, convocaria eleccions. Això no va així. Les eleccions seran el 2019 i el que ha de fer l’alcaldessa, ara, és governar. Aquesta actitud de creure que no té el suport polític però sí el popular és una mostra de populisme com feia temps que no vèiem. Però vaja, tampoc ens estranya, perquè és un govern que ve de l’activisme i que es creu que representa la societat sencera, quan Barcelona és molt plural.

Perceben una voluntat de bloqueig respecte a projectes que vostès van impulsar en el govern?

Sí, i aquí també hi ha una diferència capital. Quan nosaltres vam arribar al govern, en Xavier Trias va repetir que s’havia de continuar el que s’havia fet bé abans, i que a l’Ajuntament hi ha gent amb molta vàlua a nivell tècnic i que calia comptar amb ells. La manera d’actuar, però, de Colau i el seu equip, és que tot el que s’ha fet abans, i no només CiU, està mal fet i s’ha de començar de zero. Creuen que la història de Barcelona comença amb la seva entrada al govern.

En aquestes converses que mantenen amb la resta de grups, hi ha una intenció de reivindicar el lideratge de CiU com a oposició?

Més que un intent de liderar-lo, estem exercint una responsabilitat. Si presentem una reprovació al govern, i es guanya, el que no podem fer, com a grup majoritari, és quedar-nos de braços plegats i veure què passa. Tenim un projecte alternatiu per a la ciutat i volem que es compleixi. Si el govern ho paralitza tot i és incapaç de tirar endavant els projectes que la ciutat demana, ho haurà de fer l’oposició. I és el que volem fer. Som l’alternativa política, perquè som qui tenim més regidors a l’oposició, i també volem ser una alternativa social, en què els ciutadans ens reconeguin com el partit que té un model contraposat.

El segon tinent d’alcalde, Jaume Collboni, ja ha manifestat que el govern haurà de fer un esforç per entendre’s més amb vostès o Ciutadans. Percep un canvi d’actitud?

Per ells, deu ser una necessitat. Ara bé, això es converteix en retòrica quan no es trasllada a la realitat. Dialogar no és que l’alcaldessa truqui un dia al president del nostre grup, es vegin i es facin una foto. Dialogar vol dir voluntat d’arribar a acords, cedir o acostar posicions. I fins a dia d’avui, això ho hem vist en comptades ocasions.

En la regulació a aprovar sobre establiments turístics, per exemple, podrien anar d’acord amb el PSC?

Sí. He dit que hi ha partits que ens podem posar d’acord en qüestions. La pregunta, aquí, és si BComú està disposada a cedir i a formar part d’aquesta possible majoria.

Blindar el centre de la instal·lació d’allotjaments podria ser un plantejament salomònic per arribar a un acord?

Sí. És evident que hi ha espais on la possibilitat que hi hagi més usos turístics està esgotada. Això ho compartim. El que hem de veure és fins on arriba aquesta limitació, i de quina manera no perdem ocupació o bé de quina manera mantenim uns rendiments, que són molt importants, del turisme. No es pot explicar només una part de la pel·lícula.

Després de la pèrdua de l’alcaldia s’ha dit, mig en broma mig seriosament, que CiU havia de superar un període de dol. Ja l’han deixat enrere?

Sí, absolutament. Era un procés que havíem de passar i no tothom ho afronta de la mateixa manera. Però, ara, tots els regidors ja estan al 100% i amb ganes.

La no-renúncia de Trias, però, transmet un sensació d’interinatge al grup. Hi està d’acord?

D’entrada, s’ha de recordar que Xavier Trias no va dir que marxaria sinó que no seguiria el proper mandat, que no és el mateix. Ell també té un paper a desenvolupar, que segurament no és el d’estar-hi al capdavant, perquè ha cedit aquest paper, en aquest cas a mi.

Som l’alternativa que vol resoldre els problemes de la ciutat i ho fem perquè tenim lideratge i ambició.

I que li hagi cedit el lideratge ho hem de llegir en clau successòria?

No, simplement en clau interna. Si a partir d’aquí em preguntes si tinc aspiracions, la resposta és que sí. Ja he dit que la meva voluntat és presentar-me a les primàries. Però el que per nosaltres ha de ser una obsessió és construir aquest model alternatiu, que ja està força construït, i que es vegi.

Si Colau es va reivindicar com una alternativa d’esquerres a Trias, vostès volen ser el mateix des del centredreta?

Això seria caure en el seu parany. Som l’alternativa que vol resoldre els problemes de la ciutat i ho fem perquè tenim lideratge i ambició.

Foto. Parlament ciutadà

 

El temps de la pedra. De Jaume Ciurana

Article publicat a La Vanguardia el 17-11-2016

“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau.

“El temps de la pedra ha passat”, afirmen els màxims responsables de Cultura de Barcelona per justificar l’enderroc del teatre Arnau en lloc d’emprendre una rehabilitació per a la qual –diuen- no hi ha recursos. I ho diuen, també, pocs mesos després de rebutjar que una part de l’aportació de 30 milions d’euros que fa la Diputació a la capital del país es destinés a l’esmentat teatre tal com vàrem proposar. Des de Sixena fins al teatre Arnau, les decisions sobre el patrimoni tenen uan dimensió social –política- innegable.

Aquesta expressió, plena d’insensibilitat i d’aparença prepotent però profundament acomplexada dels responsables municipals, obeeix a una raó de fons gens negligible i que malauradament, està ben estesa: la poca consideració social del patrimoni històric. A Catalunya les polítiques patrimonials no han avançat els darrers anys com ho han fet, per exemple, les mediambientals o les d’igualtat de gènere. Han avançat, és cert, i seria injust ignorar-ho, però no prou. I els avenços no sempre han anat acompanyats de les estratègies de conservació, restauració i interpretació necessàries. La política patrimonial sovint es confon amb la museística. S’agafa una part per un tot. Les polítiques patrimonials s’han de fer al territori, als mitjans de comunicació, a les escoles. Posar en relleu el patrimoni d’un país és enviar el missatge que respectem la memòria dels que ens han precedit i del conjunt d’elements –sovint complexos, com la mateixa societat- que ens han fet ser com som. És una mostra de maduresa col•lectiva saber-ne valorar la importància i un element pedagògic de primer ordre per entendre l’evolució tan històrica –civil, religiosa, militar, popular- com estètica de la societat a què pertanyen.

Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?

La societat ha de tenir un paper clau en la preservació de la nostra història, es tracti d’edificis, de patrimoni etnogràfic, d’arxius o de restes arqueològiques. És gràcies a la gent sensibilitzada del territori, les entitats, els grups de recerca locals que avui podem gaudir-ne. La pèrdua dels fons de les fundacions de les antigues caixes d’estalvi ha accentuat la fragilitat de les polítiques patrimonials. Però les administracions no poden renunciar a la seva responsabilitat: dotar pressupostàriament les polítiques patrimonials. Si ens preguntem com hem arribat fins aquí, la llarga crisi, la pràctica desaparició de l’aplicació de l’1% cultural i la poca capacitat dels que ens considerem defensors de la pedra per situar la protecció del patrimoni històric com una de les prioritats en els pressupostos de les administracions poden ser la resposta. Però no ens hi resignem. La lluita val la pena. Ens calen eines d’educació, de sensibilització i també d’acció en la defensa del patrimoni històric col•lectiu. Cal organitzar-se, coordinar-se. On és la Greenpeace del patrimoni?

Comissió de Drets Socials del mes de novembre: Propostes i Precs

En aquesta Comissió de Drets Socials del mes de novembre la regidora demòcrata Maite Fandos ha instat a elaborar un nou Pla d’equipaments juvenils i a augmentar els plans de Formació professional.

Comissió d’Economia del mes de novembre: Propostesi Precs

En aquesta Comissió el regidor demòcrata Raimond Blasi ha fiscalitzat els Plans, Mesures i Programes dels Mercats de Barcelona i ha Prec Apeus-bidsinstat a l’ajuntament a integrar a l’oposició al grup de treballdels APEUs/BIDs.