El Govern Colau es nega a la construcció de mil pisos socials.

C9y6kBpWAAMK0Yv

Propostes i Precs de la comissió de Presidència.

Avui en la Comissió de Presidència els regidors demòcrates Jaquim Forn i Jordi Martí han aconseguit aturar el fitxer sobre dades sensibles dels agents de la Guàrdia Urbana, que els Comissionats del govern hagin de publicar les seves agendes públiques i que Betevé hagi de publicar les seves audiències. Entre tots construirem Barcelona.

Hem aturat el fitxer sobre les dades íntimes dels agents de la Guàrdia Urbana

A la Comissió de Presidència el regidor-portaveu demòcrata Joaquim Forn ha presentat una proposició que ha aconseguit aturar fins que tingui totes les garanties legals el fitxer sobre dades sensibles dels agents de la Guàrdia Urbana. Proposició.

C9yGvPAW0AEWUsM

La bodeguilla d’Ada Colau, del Jaume Ciurana

Article publicat el 19 d’abrila el Directe.cat Enllaç.

Crec que era Jaume Collboni que a inicis del mandat – quan a ulls de Barcelona en Comú encara formava part de la màfia- va dir que tenia por que el nou govern municipal comportés que el que quedava d’ICV perdés el sentit institucional i l’entorn de normalitat que sempre havia presidit les relacions entre els diferents regidors i grups municipals. Avui, dos anys després i ja amb el PSC dins del govern municipal, podem dir que aquella temença s’ha fet realitat.

Mai com ara el menyspreu envers l’oposició havia estat tan evident i mai com ara la manca de respecte pels mecanismes de control democràtic havien estat tan prostituïts. Fa unes setmanes, des del Grup Municipal Demòcrata denunciàvem que el govern d’Ada Colau se saltava sistemàticament els terminis que tenia de respondre les preguntes que els fem els regidors. Del termini d’un mes que preveu el Reglament es passa, amb molta freqüència a períodes que superen els sis mesos i en alguns casos fins i tot s’acosten als dos anys sense resposta.

Aquesta qüestió es podria interpretar com una clàssica trifulga entre govern i oposició, però això no és així. És la part visible de l’iceberg que oculta una realitat molt més crua: els apòstols de la transparència i la participació tenen unes praxis absolutament contràries a allò que prediquen i, en certa manera, suposen una pèrdua de la qualitat democràtica de la institució municipal.

Ada Colau té la síndrome que a mitjans dels anys vuitanta i referida a Felipe González era coneguda com la “Síndrome de la Bodeguilla”: és a dir, buscar la confortabilitat dins de les parets de la Casa Gran i envoltada dels seus. Parapetada i protegida darrere del nombrós equip de community managers del govern i de Barcelona en Comú, elabora un monòleg cofoïsta sense entrar en diàleg ni amb els ciutadans ni amb les entitats ni amb els grups municipals, feina que delega en els seus acòlits.

La incapacitat gairebé congènita d’acceptar les crítiques o, simplement, una visió diferent de les coses els porta a tancar-se cada vegada més, a allunyar-se cada vegada més de les visions polièdriques i diverses d’una societat complexa com la barcelonina. Ara fa dos anys les portes de l’Ajuntament es varen obrir per Ada Colau i es varen començar a tancar per la gent. Un ajuntament que cada dia que passa és lluny, més lluny, de la gent.